dissabte, 16 de febrer de 2008

Dormint a Roses

El Mini Cooper va petar quan vaig apretar-lo per evitar que un Audi Quattro se'm fotés a sobre mentre avançava a un autocar a l'autopista.


Amb el 'peasso' Fura Crono (foto amb l'Aki) molts caps de setmana –per no dir tots- anava a dormir a Roses, a casa dels pares de la Penélope. Ho dic així perquè en aquell temps, i segons ells mateixos, ella i jo només érem amics, a pesar que ja feia uns quatre anys que érem parella -suposo que jo faré el mateix o pitjor amb la meva filla.

A l’hivern vivien a la casa dels afores. Ella dormia en un llit plegable que muntàvem a l’habitació doble de les seves germanes i jo dormia a la seva habitació, sol, en un llit estret i curt del que em sobresortien els peus.

Sóc de moure’m molt per la nit, no paro quiet, però no sóc del tipus ventilador amb els braços oberts, sinó més del tipus pollastre a l’ast girant a la màquina.
M’agrada realitzar totes les postures imaginables al llit, no entraré en detalls. A cada nova posició que adopto experimento un nou plaer, una nova sensació, similar a la que sents en ficar-te al llit després d’una jornada esgotadora una vegada has superat la fredor dels llençols.

Amb el llitet incrustat a un moble amb prestatges i els meus moviments, cada cop que em bellugava em fotia un cop al cap. Tan sols podia dormir sobre el meu costat esquerre, ja que si em girava a la dreta em donava cops de colze amb el moble. Si dormia boca amunt m’angoixava de pensar que cada vegada que aixecava el cap patia un nou cop al front amb el prestatge i acabava apallissat!

A l’hora d’esmorzar tenia el cap com un timbal i la sensació de no haver descansat en absolut.
Més endavant em van confessar que hauria pogut enretirar el llit. Jo era molt prudent i per no molestar...

Un d’aquells dies en què em vaig quedar a dormir...

Estic dormint plàcidament boca amunt, quiet sense bellugar ni un sol múscul per no topar amb el moble. De mica en mica una força tremolosa i estranya s’apodera del meu pit, és una forta opressió que em clava al llit i em crema. De sobte sento que em manca l’aire i m’ofego, em pesa molt el pit i em crema, em dic: haig de deixar de fumar... però no, no és això, sóc massa jove, em trobo encastat sobre el matalàs i dominat per aquesta força calenta i sufocant que no cessa de pressionar i tremolar, m’ofego, m’ofego, aire! em cremo, necessito AIRE, AIRE, AIREEEE!
Crido, però ningú em sent, és clar, és un somni!
Desperto i m’adono que NO és un somni, és real. Què és això que em passa?

La pressió i la cremor no cessen, continuo clavat i ofegant-me. Obro ràpidament els ulls, l’habitació és penombra, suficient per intuir que allò que m’oprimeix és, és, és...

-LA GATA!!!

És ella escarxofada sobre el meu pit amb el cul encastat als meus morros. Emprenyat l’agafo amb les dues mans i me la trec del damunt, ella es queixa, però jo recupero l’alè i els meus pulmons ho agraeixen esgotats...

És un matí d’hivern, la tramuntana bufa amb força.
Acabo de vestir-me per baixar a esmorzar i em disposo a ventilar l’habitació. La Penélope està acabant d’arreglar-se al lavabo. Obro la finestra i em poso el rellotge al canell, em giro i veig la porta de l’habitació que es mou per tancar-se sola, hi ha corrent d’aire i m’atanso amb la bona intenció d’aturar-la per què no piqui. Sóc tan innocent que intento aturar la porta amb una mà, però la tramuntana no és una brisa qualsevol, té molta mala llet! La mà em llisca i em queda tan sols un dit per suportar aquella envestida i, és clar, com jo encara no sóc un superhome, es tanca la porta amb el meu dit entremig!

-MACAGUNdeeeeeeeeenaaa!!!!

En aquell precís moment no vaig poder cridar ni renegar com a mi m’hagués agradat perquè hi havia els seus pares al pis de baix, no era qüestió que pensessin malament de mi.
Als meus laments de dolor es va sumar la Penélope rient escandalosament!?!?!
Com podia riure’s d’una cosa tan dolorosa?
Quina manera de consolar més estranya que té la gent tocada per la tramuntana...
vaig quedar convençut que era la manera de consolar dels de Roses...

Em vaig integrar als costums de tal manera que des d’aquell dia cada cop que s’ha enganxat un dit -i no han estat poques- m’he descollonat!

No ho puc evitar, ja ho diuen els castellans: 'allí donde fueres, haz lo que vieres'.

Què hem fet els del PiT darrerament?