El vertigen del trapezista

Ahir a la tarda m'ho vaig fer venir bé per poder assistir a la presentació del llibre de contes El vertigen del trapezista de l'escriptor i blocaire més prolífic que conec, en Jesús Maria Tibau.

Hi vaig anar per vàries raons:

1. La presentació era a prop, Vallromanes.

2. Volia conèixer en Jesús M. Tibau personalment, el seu bloc és molt variat i té un nom que em provoca simpatia, no sé perquè: Tens un racó dalt del món.

3. Sabia del cert que també coneixeria en persona en Víctor Pàmies, del Refranyer català-castellà i Raons que rimen -entre altres blocs. No fa gaire vam descobrir que teníem un amic en comú, en Martí F., i això ha estat una agradable coincidència.

També em venia de gust contactar amb el món blocaire català i què millor que fer-ho de la mà del també escriptor Toni Ibàñez –Entrellum- a qui s'atribueix l'invent del mot Catosfera. Al gener es van celebrar les jornades de la Catosfera a Granollers i jo encara era un nadó en això dels blocs, tot just començava a bavejar i anava a quatre grapes cercant joguines com un reproductor de música pel bloc o un traductor. Ara ja he après a caminar, però encara necessito algun cop de mà...

Feia almenys vint anys que no trepitjava Vallromanes, no havia posat el GPS del cotxe –no em cal, ja hi sé anar (vaig pensar)-. Hi ha una rotonda nova -per mi- i em vaig passar de llarg. Tres quilòmetres més enllà vaig aturar el vehicle a la vora pensant que duia massa camí recorregut –sort que anava amb temps-. Mentre busco l’adreça al GPS sento el crit de la Mare Fisiologia que em diu:
-Sssseeergiiii... ... shshshshshsh... Sssseeeergiiii... o baixeeesssss... o et piiiiixessss...

No és que tingui problemes d'incontinència urinaria -de moment- però em va passar allò que ens passa a tots, quan pujes al cotxe t'entren ganes, però dius, ja el faré quan arribi, no us refieu mai quan pujeu en un ascensor, en cotxe es pot fer de camí com un bon pixapins, però l'ascensor es pot quedar aturat de sobte.

Amb aquest argument vaig baixar –és bo fer cas a les mares.
Tan bon punt m’aparto del cotxe una altra mare em parla: la Mare Naturalesa, però aquest cop no ho fa xiuxiuejant, ho fa a través de la paraula escrita.

-És per mi aquest interrogant? Perquè si és així et sé contestar: Per que hi ha gent molt porca al món, que en comptes de guardar aquesta bossa amb una mena de sobrassada a dins i llençar-la en un contenidor s'estima més tirar-la per la finestra del cotxe i menys feina.
Instants després el GPS em dirigia cap a Vallromanes i un cop allà, una bossa de plàstic de color blanc amb una tifa de sobrassada dins em dirigia cap una paperera.

Quin edifici més modern és el casal de Vallromanes!

Allà em trobo amb en Víctor Pàmies, xerrem una mica i anem plegats a saludar en Jesús M. Tibau, qui alhora em presenta en Toni Ibàñez que em diu:

-Quan t'he vist he pensat: aquest és un Blogger!

I és que en Toni té una visió de caire especial, apart de dur ulleres com tots els blocaires (o bloguers-bloggers) que érem allà -cinc en total segons em va dir-, en una mostra de població d'unes cinquanta persones, un 90% fregava la franja dels 65 anys i molta pinta de blocaires no feien, vaja que ho va clavar ; )

De la presentació destacar la lectura de tres contes que ja havia llegit al bloc d'en Jesús, Espantant gavines a càrrec de la Mariluz de mariluz vallromanes, Ametlles garapinyades que el va llegir en Toni Ibàñez qui a més va llegir una descripció personal que va fer ell mateix després de llegir el llibre que va afalagar Tibau i, finalment, el mateix autor ens va llegir El barbes.

Hi va haver fins i tot un detall humorístic memorable: quan de la taula ressonaven uns cops suposadament fets per tot un personatge: el trapezista que acompanya en Jesús allà on va a presentar el llibre i va presidir la taula acceptant les disculpes de l'escriptor per tenir-lo tancat dins d'una bossa de mà.

Finalitzada la presentació, i després d'uns aplaudiments que crec van mancar després de la lectura de la Mariluz -a la primera és a qui toca el rebre habitualment- l'autor va signar llibres i vam aprofitar per fer-nos una foto junts.

Avui hi ha prevista la presentació del llibre La Catosfera Literària, per més informació cliqueu aquí.

Jo, lamentablement, no hi puc anar, em coincideix amb un altre acte que tenia programat on a més hi participen activament els meus fills.

Ho sento de debò.

De comentaris.

Cada dia des de l’ú de gener d’enguany deixo la porta oberta d’aquest racó del meu petit món per visitants coneguts i desconeguts.

Tothom que passa per casa meva amb bones intencions és benvingut i a més pot aprofitar per comentar sobre què li ha semblat o si ha patit alguna situació similar. Jo, com a anfitrió, procuro tenir el racó net i polit amb la finalitat que els visitants us hi trobeu a gust i procuro contestar a tots els comentaris. Crec que és una qüestió d’educació, tot i que: per respondre als comentaris no has de deixar d’atendre el bloc, malament aniríem, ja que l'escriure et pot fer perdre el llegir, com diu ma mare i si no escrius ningú et pot llegir, això és meu i d’en Perogrullo –que diría un castellà.

Dimecres 14 vaig rebre aquest comentari de l’anna, una lectora a qui –crec- no tinc el gust de conèixer:

Fa temps que et segueixo i avui m'he decidit a comentar, també m'has fet plorar, vem patir a casa una situació similar i clar és molt dur. Gràcies per escriure amb aquest estil senzill i entenedor.

La meva reacció en rebre’l és d’alegria i contesto:
Anna: M'alegra molt rebre comentaris de gent que no conec i llegeix el bloc -també de la família i amics, és clar. Entenc que sigui difícil donar el primer pas, però si jo no volgués rebre comentaris del què escric tancaria l'opció i llestos. Estic obert i encantat d'atendre comentaris, és un plaer.
Salut!

Ahir dijous vaig arribar de la feina massa tard a casa i a més tenia mal de cap, no havia pogut connectar en tot el dia. Després d’afaitar-me, dutxar-me –ràpid per no malbaratar, és clar-, sopar un petit entrepà de llonganissa amb refresc de cola light sense cafeïna mentre veia la flamant directora de la nostra, la Mònica Terribes –terribles- entrevistant l’Artur Mas guapuuuu, gràcies! i prendre un sobret d’ibuprofè efervescent pel cap -vull dir que era pel mal de cap i el vaig prendre per la boca dissolt en aigua-, vaig repassar i em vaig adonar que del comentari només vaig centrar-me en una part, el fet d’una persona que fa temps que em segueix i fins ara no s’havia decidit a mostrar-se.

És una opció totalment vàlida i lícita, visites un bloc personal com qui veu un culebrot a la tele, de forma anònima i així et vols mantenir.

Si no fos pel comptador de visites no sabria l’abast del bloc, només comptaria amb els comentaris d'alguns membres de la família, d'alguns amics i de companys que també tenen blocs. M’agrada saber que hi ha més gent que el llegeix, però m’afalaga doblement si a sobre ho demostra.

El vot al Top Català és també una bona manera de reconèixer que t’agrada el que llegeixes i per això vull agrair especialment –i sense voler ser pesat- els clics per votar aquest bloc que heu fet i que l’han portat, a dia d’avui, fins al segon lloc en les 25 pàgines més votades, em sento realment feliç de comptar amb el vostre suport, als que conec personalment i als lectors i lectores com l’anna, una persona que va patir un cas similar, que es va sentir identificada fins el punt de plorar i a qui personalment vull agrair que es donés a conèixer. Un petó.

En la versió castellana del bloc vaig rebre un comentari el 4 d’abril –a Lectures curioses i habituals- d’una noia gallega –així signava- i també em va fer especial il·lusió, perquè a Un rincón de mi mundo no hi ha gaire comentaris, és un fenomen a estudiar potser... per això també vull posar-lo aquí en versió original:

Una chica gallega dijo...
Me he reido un monton, lo que dices es cierto, nunca pense que alguien se le ocurriera escribir sobre ello!! Me encanta tu blog, tienes un estilo muy especial escribiendo. Lo he descubierto hace poco y por casualidad. Aprovecho tambien para agradecerte que lo hayas traducido, yo soy de Galicia.Un blog genial, gracias por compartir tus memorias o anecdotas con nosotros.

Jo vaig contestar eufòric:
No sabes la ilusión que me hace publicar tu comentario. Me siento muy alagado por tus palabras, es una alegría que te guste mi blog. Escribo para mí, para la gente que me conoce y también para gente como tú.

Graciñas!

No he tornat a saber d’ella, potser no era gallega i va pensar que graciñas era un insult... : )

Com hi ha comentaris hi ha felicitacions com aquesta que algú va escriure al recull de dedicatòries del meu 40è. aniversari:

Haig de confessar que no tenia ni idea que aquesta Lucía Lapiedra fos una actriu porno, almenys el nom no és gaire artístic, o potser sí que el nom fa la cosa?

Volant del niu. (Cap a Tenerife)

Aquest escrit és continuació de: La pitjor trucada rebuda al despatx.

A principis del mes de febrer de 1991 ja ho teníem tot preparat per anar amb la Penélope a viure a Tenerife. Aniríem amb el cotxe d’ella xino-xano unes dotze hores fins a Cadis on embarcaríem al Ferry que uns dos dies després ens deixaria al port de Santa Cruz.

La decisió estava presa i era el millor que podíem fer, sobretot per ella. Necessitava un canvi d’aires urgent.
Amb vint-i-dos anys havia rebut un cop duríssim, una fuetada colpidora que la sacsejà de manera violenta i li causà seqüeles inesborrables, havia vist el cos de la seva germana Idoya dins d’un taüt amb finestreta, a través de la qual tots els assistents al cementiri podien contemplar compungits el delicat rostre d’aquella preciosa nena de dinou anyets.

El meu sogre havia perdut la parla durant les hores prèvies, només la va recuperar per dirigir-se, alçant la veu, al jovent que era allà:
-¡No, no lo cierre! –va dir a l’enterrador quan tancava el taüt per introduir-lo al nínxol- ¡Que la vean todos! ¡Que vean la desgracia que traen las motos!
Només la veu tremolosa del meu sogre va trencar el silenci glaçat del moment i la gent va mormolar uns segons mentre la meva sogra, plorosa, el va agafar pel braç per calmar-lo. Es va escoltar algun esgarip mig ofegat enmig de la multitud.

El nínxol va quedar segellat amb una làpida que va pintar -amb molt de dolor i sentiment- un amic de la família, en Joan C, un pintor amb clara influència daliniana que mantenia una gran relació d’amistat amb la Idoya, relació que causà algun disgust a la família tot i ser de caire fraternal. També era incompresa perquè ell passava de llarg la trentena.

Jo mateix no el vaig entendre als meus divuit anys, ell era un pintor bohemi, home madur, ben plantat -segons elles- i diria que una mica sobrat. Tenia amistat amb la Penélope i les seves germanes, i jo, a cent trenta quilòmetres, patia d’una gelosia insana. Amb les coses més clares i alguna conversa amb ell, ho vaig comprendre -que no vol dir que ho acceptés de bon grat. Amb els anys madurem i a dia d’avui, considero en Joan C. com un pintor bohemi, madur i ben plantat –per l’edat que té- i que, a pesar de continuar anant una mica sobrat per la vida, manté una bona amistat amb la família de la meva dona i amb nosaltres.

El tràgic accident va suposar un fort xoc per a tota la família i va provocar que els meus sogres i la meva cunyada Elma, la petita, marxessin de seguida a Tenerife –on hi tenien casa. A Roses no podien caminar pel carrer sense patir la cruesa del record constant de la seva filla. Els llocs que freqüentava, la casa, l’habitació, les fotografies, la roba. A la carretera de Roses a Castelló, aquell darrer revolt que mai més podríem esborrar de la memòria...

Els meus sogres, una vegada allà i al cap d’un temps, van parlar de nosaltres amb una amiga de Santa Cruz que es trobava en problemes.
Aquesta amiga dels sogres tenia dues filles, una pizzeria, una botiga de roba i un centre d’estètica. Tot allà mateix, al mateix carrer. Ella portava la pizzeria i el centre d’estètica a estones, la filla gran no portava res i treballava a una agència de viatges i la petita s’encarregava de la botiga. Davant la possibilitat que la Penélope s’encarregués del centre d’estètica -ja tenia l’experiència d’esteticista a la perruqueria de ma mare- i que jo m’encarregués de la pizzeria -ja que tenia l’experiència del restaurant- ens van convèncer de la necessitat d’anar a viure a Tenerife, per així canviar d’aires.

Vaig plegar de l’agència amb facilitat, no em va costar gaire donar el pas.

(Fragment final de La pitjor trucada rebuda al despatx.)

Nosaltres dos vivíem al meu poble, allunyats de Roses, a una distància prou considerable per no patir l'atac dels records, però no n'hi havia prou i vam fer cas a la proposta d’anar a viure a Tenerife, vam prendre la determinació de marxar.

Dies abans d’abandonar el poble que sempre he dut al cor, ma mare va organitzar una costellada al jardí de casa a mode de comiat. Va venir una bona colla d’amics, fins i tot en Carlos, cantant dels Trols, i jo vam acabar estampant-nos mútuament un tros de pastís a la cara –teníem només vint-i-dos anyets i havíem crescut veient Los Payasos de la tele-. Va ser força emotiu, normalment aquestes coses ja ho són, veus els amics que deixaràs enrere per marxar a un lloc on tot està per fer i només ens tindrem l’un a l’altre en els moments difícils. Jo encara m’estava desintoxicant de l’hàbit de dur corbata com es pot apreciar en la fotografia. Ma mare es va encarregar de reunir també la família sencera pel comiat.

Vam carregar totes les nostres pertinences dins l’opel corsa de la Penélope i a la nit vam anar a dormir cadascú a la seva habitació. Va ser allà, dins la meva habitació de solter que vaig prendre consciència que era l’última nit que passaria solter i això em feia una mica de respecte. A partir del dia següent, Sant Valentí de l’any 1991, ella i jo ens emanciparíem definitivament, seríem parella de fet i sense papers –sense casar-nos, és clar, però vivint junts.

Ens va llevar ma mare com tantes altres vegades ha fet a la vida. No calia tenir un estri anomenat despertador, a casa ja teníem la mare, despertadora infalible, a més d’amable.

Una dolça veu xiuxiueja enmig del silenci de primera hora del matí, s’escampa com l’aroma del cafè recent fet des de la cuina a través del gran forat de l’escala i puja pels esglaons suaument fins les habitacions de la casa rosa, llavors s’esmuny per la porta entreoberta de la meva cambra i m’acarona les orelles:

-Seeergiii...? Seeergiii...?

Curiosament, dels tres germans que estem dormint al pis de dalt sóc l’únic que sent –potser serà perquè aquest és el meu nom- aquella veu prudent i baixa, la veu materna que em diu que és hora de llevar-me. Imagino que m’ha preparat un got de llet amb cacau i sucre, no ho pot evitar.

-Ja vaaaa... -responc també amb veu baixa per no despertar els meus germans mentre m’aixeco del llit. Llavors em desvetllo i penso en coses...

Penso en com trobaré a faltar els esmorzars a la cuina amb la mare, ella amb el seu cafè amb llet en got de vidre i la fresca del matí que es cola junt amb el cant dels ocells per la porta; penso en la dolçor de ma mare, en tantes converses obertes i totes les confessions, en la confiança plena, gairebé li ho he dit tot, des de la primera novia a la última, des del primer cigarret al darrer; penso que trobaré a faltar els meus germans, Marc i Natàlia, els amics... -potser algú ens vindrà a veure de tant en tant- també penso en les gosses, Kira i Aki, que tanta companyia fan malgrat que ocupin tot el sofà de la saleta; penso que trobaré a faltar aquesta vida, però que en començo una de nova amb la meva estimada. Penso en volar i procurar de no caure a terra en el primer intent.

Segur que la mare m’ha preparat el got de llet, no calia que ho fes, ja sóc prou gran, però ella ho fa. El seu fill gran marxa de casa, però, a la seva manera, jo encara sóc el seu nen petit, potser vol guardar aquest petit detall en la seva memòria per sempre més, com així ho vull fer jo ara i escrivint això en dono testimoni.

Baixo a la cuina i ma mare és allà, ho té tot preparat com sempre, la Penélope, que dorm al pis de baix, a l’habitació de convidats –que és la seva des de fa temps- també es lleva mandrosa, té molta feina a llevar-se, ella és més de nit. Els seus pares van dubtar entre posar-li Samanta o Penélope, si jo li hagués de posar nom ara li posaria SoManta sens dubte -dit amb tot l'afecte del món, és clar.

Ma mare està doblement dolguda, ha acollit la Penélope a casa com una filla més, així l’ha tractat tota la vida. Esmorzem plegats sense gana i amb papallones a la panxa. Ha de ser amoïnant pensar que acaben d'esclatar les hostilitats d'una guerra al món i el teu fill pren la determinació de començar una aventura com aquesta amb la novia.

Després de carregar la resta de coses al cotxe i escoltar el reguitzell de consells i advertiments que fan sovint les mares com: sobretot que anem amb molta cura a la carretera i també insisteix en que si hem de tornar perquè alguna cosa no va bé, doncs res, tornem i no passa res...

(Gelegenheit=de l'alemany: Ocasió, triada a ull per quadrar la matrícula)

Amb la porta gran de sortida al carrer oberta i el motor del corsa en marxa, ma mare ens reparteix petons als dos, tenim els ulls plorosos i un nus a la panxa, ma mare i jo ens fonem en una llarga i forta abraçada com la que anys després repetiríem davant la consulta veterinària el dia que va morir la Kira, la primera gossa que vam tenir a la casa rosa.

Un cop dins el cotxe i posada la primera, trec el morro per la porta i ma mare, des de l’acera estant i mocador en mà, ens fa una foto i senyes de poder sortir. La silueta de ma mare fent adéu amb la mà es va fent cada cop més petita dins el retrovisor fins que la perdo i ja arrenquem el vol en solitari cap el nou niu.

Les primeres hores de viatge passen com quan marxes d’excursió o de vacances, pensant que tornaràs, però més enllà, reflexiones i saps que no te’n vas per uns dies, ni tan sols setmanes, te’n vas per sempre.

Tenia una estranya barreja d’emocions, pors, deixar el niu, llançar-nos a una aventura desconeguda, interrogants com ara:

Sabré fer d’encarregat d’una pizzeria a Santa Cruz de Tenerife? Sabrà ella portar un centre d’estètica? Sobreviurem a la Guerra del Golf que hi ha en marxa? Veurem o tindrem un accident com li havia dit una vident tarotista a ma mare? Si en un viatge tan llarg en cotxe no veus un accident ni el tens, una de dos: o ets cec o no condueixes per carreteres espanyoles.

Com era d'esperar, en un revolt d’una carretera andalusa vaig aturar el cotxe a deu metres d'una furgoneta que acabava de patir una topada frontal amb un camió. Vaig deixar la Penélope dins el cotxe i m'hi vaig atansar. Ja hi havia algú allà, un home d’un vehicle, el del camió i el germà del conductor de la furgoneta, es va anar fent cua i vam intentar desmuntar el seient, però va ser impossible i allà mateix l'home atrapat amb el volant va perdre el coneixement entre els crits del seu germà: ¡Mi hermano, mi hermano, se me muere...!

Hi havia testimonis per allà i un d’ells en veure la nostra matrícula de Girona em va preguntar, jo li vaig explicar on anàvem i perquè i em va dir que marxéssim, que allà no hi podíem fer res i que ja hi havia massa gent, li vaig agrair i vam continuar el camí amb l’esperança que arribés l’ambulància a temps per salvar-li la vida. De seguida ens vam creuar amb dues ambulàncies.

Vam fer nit a uns quaranta quilòmetres abans del port i al dia següent salpàvem cap a Tenerife.

Ricki i Bob Marley, dos aniversaris.

La música es la llengua universal per excel·lència, que aglutina gent de diferents cultures i idiomes, tothom a una. Es podria dir que cada estil musical n’és un dialecte d’aquesta llengua i, de tots els dialectes que existeixen, sens dubte el més parlat és el reggae. El seus ritmes amb els baixos oposats a la resta d’instruments van guanyar adeptes arreu del món, de fet diuen que no hi ha lloc que no hagi rebut la influència dels sons de Jamaica.

El ritme sincopat del reggae combina molt bé amb la majoria d’estils musicals, per això hi ha moltíssims artistes que l’han incorporat a la seva música. A pesar de ser ballable no és la raó principal per la qual se’l coneix, el reggae ha estat un instrument de lluita política i social.

En Jimmy Cliff va ser un dels primers exponents a donar-se a conèixer mundialment, però va ser Bob Marley i la seva gira internacional qui estengué la popularitat del reggae per tot el món, de manera que Marley, apart d’ésser considerat un sant en molts llocs, va esdevenir missatger d’esperança i revolució.

Em va impactar saber que Bob Marley havia patit un atemptat dos dies abans d’un concert gratuït per la pau a Kingston, Jamaica. Uns pistolers van entrar a casa seva i van clavar trets a ell, a la seva dona Rita i a dues persones més, entre elles el mànager Don Taylor que s’interposà en el camí d’alguna bala. Van ser hospitalitzats amb vàries ferides, però afortunadament se’n van sortir i un Marley embenat va pujar a l’escenari per dur a terme el concert. Després del concert i per por a patir un altre atemptat, Bob Marley deixà Jamaica i començà a fer gires pels Estats Units, Europa i Àfrica.

Vaig relatar aquest episodi als meus fills no fa gaire mentre escoltàvem plegats No woman, no cry i la veu se'm tallava i els ulls se'm negaven.

Els singulars temes de Bob Marley van omplir la meva oïda a casa del subministrador oficial de música del grup, en Ricki. Els dissabtes al matí els seus pares el deixaven a casa dels avis per passar el cap de setmana, al primer pis de l’edifici on vivíem nosaltres. Ma mare tenia la perruqueria al segon i en Ricki arribava molt d’hora a la porta, que era oberta, s’esmunyia entre les faldilles de les senyores que eren al rebedor i es plantava a l’habitació on dormíem el meu germà i jo, ens despertava i nosaltres, mandrosos, ens llevàvem i esmorzàvem. El cap de setmana el passàvem jugant plegats, com tres bons germans.

Avui mateix en Ricki fa els quaranta anys –de mica en mica van arribant tots- però ara en fa vint-i-set que l’atzar va fer coincidir aquesta alegre data d’aniversari amb la mort del mite: Bob Marley. Tan sols teníem tretze anys, feia pocs anys que havíem descobert el reggae i ens va saber molt greu aquell fet, des de llavors no hi ha dia que escolti reggae i no el relacioni amb en Ricki.

Amb l'esperança que us agradi i dedicada al nostre germanet adoptat:

No woman, no cry.

No woman, no cry (x4)

'cause I remember when we used to sit

in the Government yard in Trenchtown

oba, observing the hypocrites

as they would mingle with the good people we meet

good friends we have had, oh good friends we've lost

along the way

in this bright future you can't forget your past

so dry your tears I say

no woman, no cry

no woman, no cry

little darlin' don't shed no tears

no woman, no cry

said, said, said I remember when we used to sit

in the Government yard in Trenchtown

and then Georgie would make the fire light

log wood burnin' through the night

then we would cook corn meal porridge

of which I'll share with you

my feet is my only carriage

so I've got to push on through

but while I'm gone...

ev'rything's gonna be alright (x8)

so, no woman, no cry

no, no woman, no woman, no cry

oh, little darling, don't shed no tears

no woman, no cry

no woman, no woman, no woman, no cry

no woman, no cry

oh, my little darlin' please don't shed no tears

no woman, no cry, yeah.

En resum la cançó diu el següent:

No ploris dona, recordo quan sèiem al jardí del govern de Trenchtown observant com els hipòcrites es barregen amb la bona gent amb la que ens trobàvem. Bons amics hem tingut i d'altres bons amics que hem perdut pel camí. Enmig d'aquest futur brillant i clar no pots oblidar el teu passat, així que eixuga les llàgrimes dic no ploris dona, estimada meva, no deixis caure més llàgrimes. Recordava quan sèiem al pati del govern de Trenchtown i llavors Georgie faria un foc a terra, llenya cremant en la nit i cuinaríem farinetes de civada que compartiria amb tu. Els meus peus són el meu únic mitjà de transport, així doncs haig de seguir endavant, però mentre jo sigui fora tot anirà bé, així que dona, no ploris.

Per molts anys Ricki!!!

Benvingut al club.

Un llibre per riure.

Sóc un addicte oïdor de ràdio. Fins als vint-i-quatre anys, quan posava la ràdio era només per escoltar música. Va ser a partir d’aquesta edat que un amic, en Jordi A, em va recomanar que escoltés un programa que feien a Ràdio Barcelona al migdia, el programa es deia El Terrat i els veïns que l’habitaven eren l’Andreu Buenafuente i el seu equip acompanyats d'una munió de personatges que cobraven vida allà dalt amb el seu particular sentit de l’humor que diríem... català? Sí, però obert.

Poques han estat les vegades que he sintonitzat música al dial des d’aquella descoberta ara fa setze anys. La història de Buenafuente és coneguda per la majoria, va anar fent saltironets, ara aquí, ara allà, ara ràdio, ara tele, ara les dues, fins que donà el salt a les espanyes mentre es cordava i descordava botons de l’americana. No vull fer cap ressenya més per que aquest escrit no va dedicat a El Terrat, tan sols dir que, amb la meva modesta opinió, han exportat el seu humor amb un elevat grau d’èxit.

Un dia la meva dona, coneixedora de la meva debilitat per l’humor dels germans Marx i la seva peculiar visió de la vida, em va regalar el llibre: Groucho i Chico, advocats (l’original era Flywheel, Shyster, and Flywheel) que tracta d’un bufet d’advocats –com es pot deduir- que és un desastre. En Groucho és Flywheel, un picaplets busca-raons i en Chico és Ravelli, el seu ajudant incompetent.

La lectura és molt amena i divertida, del tot aconsellable als incondicionals de l’humor. En moltes ocasions se’m feia difícil llegir-lo i contenir el riure, digueu-me del riure fàcil ; )


Aquest és un fragment del meu primer escrit que he publicat a: El racó de les impressions i la memòria, bloc on de tant en tant i en la mesura que em sigui possible, hi posaré el meu granet de sorra.

Madrid-Barça i passadís.

Fer el passadís no és una humiliació per l'equip vençut, és una oportunitat de demostrar el savoir faire de la gent cabal, o millor dit, el saber perdre que és preferible al no saber guanyar. Almenys aquests són els valors que intento fer entendre al meu fill de set anys, en Joel, quan va a l'entrenament de l'equip de futbol del poble.

L'esperpèntic espectacle ofert a la sortida d'una boca de metro de prop del Bernabeu, on uns figurants que llueixen la samarreta blaugrana -imposada segur- simulant el passadís i aplaudint els vianants que apareixen -alguns amb una samarreta del R. Madrid que li han deixat els mateixos de la cadena de televisió madrilenya- és lamentable, és una mostra d'allò que no s'ha de fer, llenya de l'arbre caigut, lleig, molt lleig. Encara que hauria d'emprar: arbre a terra, tothom li fa guerra (seguint el refranyer de l'amic Víctor Pàmies).

Felicitar al Campió per la victòria i encoratjar al no Campió de cara a l'any vinent són bones accions. Hi hagi pau i seny, molt de seny. Al cap i a la fi, no ho recordarem gaire més això, suposo...

Pacte de Cavallers al Collell.

L’any 1985 estudiava al Collell. Passàvem la setmana sencera esmorzant llesques de pa sucades dins d’una estranya barreja de llet amb quelcom similar a cafè, de color marró. Els esmorzars no tenien gaire color fins que arribava el matí de divendres, on gairebé tothom gaudia d’un croissant.

El primer dia que vam tenir croissant la sorpresa va trencar amb la monotonia dels dies precedents i va omplir d’alegria les dormides cares de l’alumnat. Amb ulls brillants cadascú va prendre la seva joia.

Mentre em cruspia el croissant sucat a la llet, el meu organisme lentament l’anava rebutjant, hi havia algun ingredient que no podia pair bé, m’anava sentint malament i em provocava un malestar al pit i al cap: -quines coses que em passen... –vaig pensar- però me’l vaig menjar. Vaig estar tot el matí amb espessor de cap i convençut que era causat pel polsim de sucre fi que el croissant duia al damunt.

El divendres següent vaig tornar a agafar el meu croissant, que ja no era joia per mi. Vaig bufar per treure’n la major part de la coberta dolça i vaig acabar espolsant amb els dits la resta. Vaig patir els mateixos símptomes. Decidit a no passar més per aquella experiència, vaig posar en marxa la maquinària del cervell, rovellada potser, i em vaig qüestionar:

-Quin dels meus companys de taula era el que gaudia més d’aquell esmorzar? Sens dubte en Salvador C. –Lela o Lelo pels amics- un gironí amable, educat, responsable i, sobretot, molt tranquil.
-Com podia treure’n profit jo d’aquella situació? Plantejant un bescanvi.
-De tot el que menjàvem al Collell, què era el que més m’agradava? Les postres dels dimarts al migdia: un donut.

La setmana següent vaig preparar la trama. En arribar el migdia de dimarts vaig proposar un tracte a en Lela.
-Si tu em dones el donut del dimarts, jo et dono el croissant del divendres.

Era simple, però alhora arriscat per ambdues parts: I si no tornàvem a tenir croissant per esmorzar? Què passaria si deixàvem de tenir el donut els dimarts?
Instants més tard m’estava cruspint dos donuts i uns dies més tard ell esmorzava croissants.

Aquest bescanvi va crear un pacte de cavallers entre nosaltres, un vincle gairebé matrimonial, mentre hi havia alumnes que intentaven fer el mateix i no van obtenir resultat, en Lelo era l’únic del menjador que tenia dos croissants i jo dos donuts, fins que es va acabar el COU. El ritual era reconegut i respectat per tothom i allò em feia sentir especial aquells dies.

Sempre més que he menjat donut he pensat amb ell, fins i tot quan em menjo un croissant, que no són gaires, també me’n recordo.

En Lela era tan peculiar que l’any que havia d’arribar a la majoria d’edat –divuit anys- es va reservar un racó de pissarra –normalment a dalt a la dreta- per apuntar el compte enrere i cada dia canviava la xifra davant la confusió d’alguns professors que veien envaït una petita part del seu territori. Jo vaig fer el mateix un any més tard per omplir el buit que ens va quedar en finalitzar el seu compte enrere (la foto és del 14 de març de 1986, nou dies abans de la meva majoria d'edat). Per això em va fer gràcia penjar un compte enrere abans dels quaranta al meu bloc.

Per cert, avui és el seu aniversari, en deu fer un més que jo suposo i el vull felicitar per aquest motiu, a més vull agrair-li que acceptés el trueque que va endolcir la monotonia del menjador del Collell.

-Per molts anys Salvador!!!

Polaco?

Fent un tomb pels blocs que visito he anat a parar al post de l'amic Jesus M. Tibau i m'he trobat amb aquesta imatge del Diccionario Collins Español-Inglés que ell deixa penjada sense paraules políticament correctes per dir, segons escriu, acte seguit m'he disposat a publicar al seu post un comentari al respecte.

I aquest és el meu comentari:

"Potser és per donar força i sentit a "polémica", paraula que de ben segur es troba més avall. Això ens fa mal, vaig triar posar Polackian Republik al meu bloc igual que els de Polònia ho fan a tv3, però una cosa és que jo pugui fer mofa d'algú de la meva família, però a ningú de fora li ho permetré, isn't it Mr. Collins?"

Per tot això, em sumo a aquests companys penjant aquest post.

Dia de la Mare.

Ma mare: figura clau en la meva biografia.

Vint-i-dós anys vaig estar al teu costat, tant en l'alegria com en l'adversitat i ara fa disset anys que vaig marxar de casa, vaig abandonar el niu per emancipar-me i anar a viure a Tenerife amb la Penélope, a qui sempre vas acollir com una filla.

Tant allà com a Banyoles, a Roses i la tornada al poble després d'un temps i fins el dia d’avui, m’he sentit recolzat en tot moment. Això ha significat molt per mi i per la meva dona.

El meu bateig, la mare em té als seus braços i jo em sento bé, un fet que m'acompanyarà la resta de la meva vida.

Gràcies als consells que em vas donar des de ben petit has fet que jo creixés com la persona que ara sóc. Quan a la perruqueria del piset lligaves amb un cordill el meu petit món de nadó –el parque- a la finestra, per tal d'evitar que es tombés amb mi a dins, aquell cordill era la prolongació dels teus braços protectors. Això ha estat la meva vida al teu costat, una metàfora dels braços protectors.

Vaig sentir algú que deia que a certa edat els pares han de deixar de ser pares per ser amics, fins i tot s’havia de fer el ritual de dir als pares que deixaven de ser-ho per esdevenir amics. Estic d’acord que això és incentivar els fills a que facin la seva vida, però pots fer la teva mantenint una bona relació familiar amb els pares. Jo no vull ser un amic teu, vull continuar essent el teu fill, sempre.

No fa gaire vaig rebre “Mi otra mujer”, una de les presentacions que s’envien per correu electrònic. Era una de les més tendres que he rebut mai i em va emocionar molt. Es refereix a la mare, a l’inici juga amb el doble sentit del títol, però de seguida dóna la volta i adverteix del risc que hi ha de no poder ser a temps de dir coses importants a la vida com aquestes...

Són totes aquestes petites coses teves, els detalls i la força que has demostrat tota la teva vida, malgrat sacrificar temps familiar per poder tirar endavant, que m'han ajudat a ser millor persona. Per tot això em sento tan orgullós de ser el teu fill, de ser el fill de l’Elvira.

A tu, que em vas donar la vida i m’ho vas donar tot.

A tu, que paraves els braços quan queia i sempre m’has donat la seguretat per tirar endavant.

A tu, a qui tantes vegades he obviat dir t’estimo amb el convenciment que es donava per fet.

A tu i per que no vull obviar cap més oportunitat a la vida per poder-t’ho dir...

T’estimo.

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

I l’home tornà a l’arbre.

El retorn als orígens es va fer palès ahir mateix. Després que el mico baixés de l’arbre per esdevenir home segons les teories de l’evolució humana, l’home tornà a l’arbre.

Ahir al matí vam anar d’excursió a Canyamars, al Bosc Vertical dins el Parc Natural del Montnegre-El Corredor. Érem un grup de sis matrimonis amb tots els respectius fills, en total: vint-i-vuit ànimes deleroses per fruir d’una nova aventura.

El Bosc Vertical és un tros de bosc que té la peculiaritat de fer-te passejar per diferents recorreguts, d’arbre en arbre per mitjà de cables, ponts, passarel·les, cilindres, tirolines i, fins i tot, lianes a lo Tarzàn que acaben en una xarxa a lo Spiderman. Similar en quant a concepte, i salvant les distàncies, a una pista americana, però a una alçada considerable del terra, en ocasions a escassos metres de les copes dels pins. Portàvem nens a partir de quatre anys i entrepans i begudes per a la zona de picnic.
Tots vam passar la nostra experiència i cadascú va triar el recorregut més adient per les seves possibilitats físiques. M’abstinc de donar-vos informació que per això ja tenen la seva pàgina on queda tot ben explicat, us l’enllaço al final de l’escrit.

Quan teníem onze anys, els Reis van portar a l’Edu una torre dels GeyperMan des d’on sortia un cordillet que havies de lligar a algun moble i servia per desplaçar el ninot a mode de tirolina. Un dia jugant al Patio de la Abuela, vam trobar el manillar d’una bicicleta i la bombeta del nostre contaminat cervell se’ns va il·luminar, vam aprofitar per lligar l’extrem d’una corda a un arbre i l’altre a algun lloc una mica més avall, l’Edu va estrenar la nostra particular tirolina, va agafar el manillar, el va muntar a la corda i es va deixar anar cap avall. Els primers dos metres van anar bé davant l’enlluernament dels nostres ulls i la incertesa dels de l’Edu, però de sobte la corda es va desfermar i l’Edu va caure de cul a terra amb tanta mala sort que el seu clatell va picar amb una pedra grossa que hi havia a mig camí. Va quedar estès a terra i nosaltres ens hi vam atansar espantats pel que acabàvem de veure. Per sort no va estar res, aparentment, perquè l’Edu sempre ha estat un pèl tocat –ho dic amb tot el carinyo del món i els que ens coneixen ja ho saben- però allò va fer que reprimíssim, en part, el nostre desig d'aventures. I és que no teníem a l’abast un món com el que ahir vam gaudir tots plegats, de ser així potser ara estaríem en alguna expedició arreu del món.

Salvat el tràngol d’ordenar tanta gent a l’hora de triar recorregut, ens van col·locar els arnesos a tots i ens va alliçonar un dels monitors naranjitos que duia rastes al cap. Ho dic així emprant la mateixa paraula que ell: Naranjito per la samarreta color taronja que llueixen. Després de la teoria ve la pràctica i vam passar tots per l’adreçador, és vital estar en tot moment assegurat amb el mosquetó o la politja, o tots dos alhora.

Dels dos recorreguts que hi ha més difícils, vaig triar el recorregut Canopy, menys físic i més impressionant en quant a l’alçada. Una mica més d’una hora de passeig pel bosc sense trepitjar el terra, tot i fer drecera quan vam arribar la liana, ens va fer cosa anar a petar a una xarxa. La propera vegada –per que hi tornarem- m’hi fotré a totes, ja que et sents segur en tot moment i arriba un punt que sembla que t’hagis dedicat tota la vida a treballar penjat empalmant cables –com els de la Telefònica.
De tota manera, quant ets a un metre del terra fent pràctiques et fa respecte, però en una tirolina a vint metres de la pinassa i les roques del terra has d’estar ben segur del què fas, no?

Haig de dir que hi ha moments d’alçada que impressionen, almenys en el meu cas, ara bé, si un escalador llegeix això imagino que serà com si li expliqués al Fernando Alonso la meva experiència amb els Karts –això ho escriuré en un altre post.

Després de dinar, els nens van repetir l’experiència i vaig aprofitar per fer fotos i comprovar la traça que hi van agafar tots. Haig de reconèixer que l’Ariadna no em preocupava gaire, és responsable i molt curosa amb el què fa, el que em preocupava més era en Joel, atabalat i esbojarrat s’anava desprenent del mosquetó a uns quatre metres damunt del meu cap i hi havia moments de patiment més propi de ma mare, però també va demostrar, amb quasi vuit anys, que ho té clar.

El Bosc Vertical és una experiència del tot recomanable a petits i grans que no pateixin de vertigen. L’aventura i les noves sensacions són saludables, canvies el teu punt de vista, de passejar pel bosc alçant el cap per copsar els rajos de sol entre les branques passes a contemplar la vegetació i la pinassa del terra a vista d’ocell. Si voleu anar-hi millor fer reserva prèvia, cliqueu el logo:

Una recomanació de darrera hora:

El calçat és important, amb unes sabatilles esportives passeu, però millor que la sola sigui gruixudeta per evitar notar en excés el cable que trepitges per anar d’un arbre a l’altre en algunes ocasions, és a dir, si noteu les pedretes d’un camí, poseu-vos unes altres i si no voleu arribar amb peus bífids com la llengua d’una serp, mai porteu xancletes!

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

8è Aniversari de Rac1

Tal dia com avui fa vuit anys va néixer Rac1, una emissora de ràdio privada que emet exclusivament les 24 hores en català. Vint-i-dós dies després va néixer el nostre fill Joel, un català que ha crescut escoltant les veus de gent com l'Albert Om i l'Hora del Pati i després en Xavier Bosch o ara en Jordi Basté cada matí mentre esmorzem amb El món a Rac1.

Les veus de Rac1 són les que acompanyen la major part del temps de la meva vida, mentre escric, mentre treballo, al cotxe. Exactament el mateix que li passa a un bon munt de gent d'aquest petit país.

Avui sentia unes paraules del de la Cópez -a través del Diàling del Món a Rac1- on aquest, el Fedeguico el Glande, es referia a Rac1 com una emissora clandestina que no escolta gairebé ningú. No fa gaire va dir també que era una ràdio pública finançada amb els diners de tots els catalans. Això demostra la seva ignorància respecte el panorama actual en el món de la radiodifussió. El que no entenc és que hi hagi algú capaç de creure una sola frase d'aquest mentider compulsiu. El millor és no fer-li cas, ell mateix s'enfonsarà i com apuntava en Jordi Basté, aviat el clandestí serà ell.

No sé perquè acabo citant aquest paio si jo només volia felicitar l'emissora pel seu aniversari.

Des d'aquest petit racó de món:

Felicitats Rac1!!! Que en feu molts més.



Ah! També és el dia Internacional dels treballadors.

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

El Barça al Teatre dels Somnis... trencats.

Ups! Sant tornem-hi.
Com anava dient en aquest post les coses es poden trencar, com els somnis d'alguns. Potser sí que hi cal una neteja a fons...

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

Coses de poble.

Sóc al cotxe, busco aparcament i torno a donar la volta a la plaça del barri, passo dos cops per davant d’una botiga, una sabateria concretament, on hi treballa la Montse, la germana de la meva cunyada Sílvia.

Sembla que hi ha un aparcament a uns cinquanta metres, per fi aconsegueixo encabir-hi el vehicle en un d’aquests anomenats de bateria -es diu així per que carregues piles quan aconsegueixes aparcar- i baixo amb no menys problemes, però no per que m’hagi engreixat -que també des que escric al bloc-, sinó per que no es pot obrir del tot la maleïda porta, sembla que qui ha dibuixat els aparcaments en tregui rendiment econòmic -aquests encara són lliures de pagament.

Surto cap a la vorera i de lluny veig la Montse a la cantonada xerrant amb un noi, penso: mira, la Montse i en Xesc petant la xerrada, els aniré a saludar.
Ella està d’esquena i ell al seu davant. Sóc a uns quaranta metres, m’apropo una mica i me’l miro des de la vorera, a l'altre costat del carrer, pensant que, o bé ella ha crescut desmesuradament o ell s’ha encongit i engreixat alhora. En aquest punt m’aturo, si no és en Xesc, què hi faig ficant-me en una conversa entre la Montse i un paio que no conec?

Com he de fer algunes coses pel barri ja la saludaré més tard, si és que està per allà. En el moment que giro cua veig que s’acomiaden, s’abracen i es donen un petó... als llavis?!?
De sobte em puja un calfred per l’esquena i se m’ericen els pèls dels braços mentre penso: Ondia que fort!

He quedat plantat com un estaquirot davant la fruiteria, just al mig de l’acera, entorpint el pas d'uns avis que surten de comprar.

-Disculpin -els dic educadament- mentre em faig a un costat.

La situació em sobrepassa. Què m’importa a mi el que faci? Ja és prou gran per saber-ho, però no es molt agosarat fer-ho a plena llum de dia? I a més a la seva zona, on tothom la coneix, no me’n sé avenir. Ara ja es disposa a marxar, el malparit, la veritat és que no fa per ella, és més aviat baixet i poca cosa, ella és un tros de dona que... s’ha engreixat un pèl... massa? El darrer petó que es donen deixa la cara de la Mont...

Coll...ns Sergi! Si no és ella! Quin ensurt, ja deia jo que no podia ser –respiro tranquil- la veritat és que és molt semblant, potser aquesta noia està més grassoneta, sort que me n’he adonat i no he fotut la pota. Els cabells, la figura igual un xic plena, però no.

Quantes històries d’aquestes es poden donar en un poble? Potser és així com comencen molts malentesos.

(No acompanyo foto en aquest escrit per no disposar de material a l’estil paparazzi)

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

Jocs de nens.

A l’hivern, el meu germà Marc i jo passàvem les curtes tardes de diumenge jugant a futbol a la nostra habitació emmoquetada del piset.

Mentre la mare feia coses i el pare veia el partit de futbol en blanc i negre que donaven per l’úatxefe –la 2 d’avui- nosaltres confeccionàvem amb fulls de llibreta i tisores el número que ens penjaríem a la samarreta del pijama, amb celo és clar.

Teníem molta dèria amb això de plantar-nos un número a l’esquena.

En aquella època no hi havia ni la facilitat per estampar samarretes ni la moda d’ara, la majoria de samarretes dels meus fills tenen un número –generalment de dues xifres- o alguna frase en qualsevol idioma. Tan aviat com estrenen una samarreta amb escrit procuro fer-los-hi saber què és el que hi diu, la meva filla d'onze anys regularment ho esbrina, el meu fill, de set, ha de parar més atenció a les classes d’anglès.

Aquesta és la samarreta del pijama del meu fill, sense anar més lluny:

Hores felices - 83 - dorm i somia.
D’entrada el número no ve a tomb a res, suposo. D’altra banda, i essent un pijama de nens, jo matisaria: si happy hour és la franja horaria en la que les begudes en un bar són més barates, cal instruir el meu fill en aquest tema si només té set anyets? Suposant que es refereixi a la traducció literal: Hores felices, per qui, pel nen o pels pares? Si són pel nen i tenint en compte el que li costa anar a dormir...
Si són pels pares podríem dir que són més aviat les hores tranquil·les.

Finalment: Sleep and dream. Sembla escrit a mode de desig, però és imperatiu, una ordre, calla i menja, dorm i somia! No causarà això un trauma al nen, Doctor Estivill?

Potser seria millor idea serigrafiar el mateix text en la samarreta d’algun catxondo de discoteca, però preferiblement canviant el 83 per un 69. Fins i tot dorm i somia tindria sentit, no?

Hi ha gent que llueix frases a la samarreta sense saber-ne el significat. La primera samarreta que vaig tenir amb frase me la va portar ma mare d’Eivissa era de color taronja i deia:

My friends went to Ibiza and all they brought me was this nasty T-shirt (Mis amigos fueron a Ibiza y todo lo que me trajeron fue esta asquerosa camiseta -traduir de l’anglès al castellà era el més habitual en aquell temps, fruit de les seqüeles d’aquell règim), vaig donar-me pressa a traduir el què deia, però potser ma mare no l’hagués portat si ho hagués sabut.

Un cop teníem el número penjat a l’esquena i la piloteta de goma -la pelo verda li dèiem- corria per la moqueta blava, començava el llarg partit. Jugàvem drets fins que acabàvem de genolls i picant la pilota amb la mà. Tot s'acabava amb l’avís de la mare per anar a sopar. Amb els cabells suats i la sensació d’haver passat la millor tarda de la nostra vida aturàvem el joc exhausts. El baf que hi havia a l’habitació es podia tallar amb la mà.

Quan els pares van jubilar la moqueta de l’habitació, vam descobrir que també podíem jugar a hoquei. Preníem una cullera de sopa cadascú a mode de stick i fèiem anar d’un costat a l’altre un disc -tap d'algun pot- o una boleta. No teníem vídeo consola ni ens calia.

Les primeres samarretes del Barça que vam tenir no portaven escut ni número, ni molt menys nom. La mare comprava l’escut a la merceria i el cosia al pit, cap més ornament, cap més color. Amb el temps i la nostra insistència, ella comprava un parell de genolleres blanques de cuir -d’aquelles que es cosien als pantalons per tapar els esquinços- i les retallava donant-li forma de número, el sis i el nou els números més fàcils de fer amb aquelles peces de cuir ovalades, llavors la mare, sempre pacient, els cosia. Anaven molt millor que els de paper, almenys no queien a meitat de partit.

Per regla general, l’obsessió pels números va decreixent a mida que creixem, fins el punt que a la llarga, tothom s’esforça per ser reconegut pel nom i no per un número, lluitem per ser quelcom més que simples números en la cua de la vida.

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

Les coses es trenquen II

Aprofitant el fil del post de les coses es trenquen, penjo avui una foto d'això que algú, que és cosí dels meus fills i només té dos anyets, va trencar -sense voler- fa uns quants dies, però després del lamentable espectacle d'ahir, ve a tomb, no?

Espero que no sigui premonitori, però per si hi ha algun culé supersticiós, dir que el nostre reietó ja està recuperat i fora de l'infermeria, ara només cal que marqui gols.

D'altra banda, a l'algú que el va trencar, dir-li que no se li té en compte això, només quan aixeca el braç cada cop que sent Barça! responent: Marrit! Sí que li tinc en compte :).

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

Adele i la cançó de l'anunci de Heineken

La música de l'anunci em crida l'atenció, m'agrada com sona, però no m'agrada gaire el que diu. Aparentment és una música festiva i de l'anunci només m'he quedat amb imatges del barril de cervesa i... un noi que convida a una festa? Bé el busco i el penjo.

Aquí el tinc...

El tema amaga en la lletra la tristor o la ràbia d'una noia que veu que el noi que li agrada està per una altra noia. Històries més o menys properes a tothom en general i a ningú en particular, potser algún cop hem tingut una sensació semblant, potser algun cop ens hem dit a nosaltres mateixos: estic cansat -o cansada- que em prenguis el pèl -com diu la cançó- però no hem tingut el valor. Navegant per la xarxa he trobat això i ho penjo esperant que us agradi.

Si us ve de gust, podeu seguir la lletra:

"TIRED"

Hold my hand while you cut me down

It had only just begun but now it's over now

And your in the heat of moments

With your heart playing up cold

I'm between the middle watching hastiness unfold

In my eyes you were smiling in the spotlight dancing with the night

the night fell off your mind

Chorus: I'm tired of trying

Your teasing ain't enough

Fed up of biding your time

When I dont get nothing back

And for, and for, and for,

When I dont get nothing back

Boy, I'm tired

Where'd you go when you stay behind

I looked up and inside down and outside only to find

A double taking punching hard and laughing at my smile

I get closer you obviously prefer her
(2 x Chorus)

(I should have known)

Never mind said your open arms

I couldn't help belive the trick me back into them
(2 x Chorus)

Ondia, les dues! És molt tard, me'n vaig a dormir i demà més, boraní a totong.

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

Obre fàcil?

Un exemple dels obre fàcil més contradictori amb el seu propi nom és aquest invent.

Abans d'aquest meravellós invent, n'hi havia un que havies d'aixecar una de les puntes i estripar-la per la línia de punts, curiosament sempre acabava usant unes tisores, que és exactament el que he acabat fent avui.

Un altre tema és el vessat de la llet a la tassa, si no utilitzes el mètode tisores, sempre acaben caient unes gotes de llet al marbre de la cuina. I és que pels matins és millor usar els obre fàcil que no que et facin pensar gaire. Bon dia.

Si t'ha agradat, fes clic i vota aquesta web:
Gràcies!

Dia de Sant Jordi.