L'home ben plantat que prenia el mòbil del ganàpia per fotografiar alguns racons d'escriptura

Lectoretes i lectorets...

Vist que el nano no estava per la labor de fer cas a la proposta d'en XeXu (la de que cadascú dels companys enganxats a la virtualitat catosfèrica pengés alguna fotografia del lloc on habitualment escriu i es grata la barbeta), ho vaig fer jo ahir mateix amb el seu mòbil mentre ell feia la migdiada al sofà, hi hi hi...

En aquest racó es pot apreciar la tremenda i potent maquinària que utilitzo jo i la merdeta d'ordinadoret de la "Señorita Pepis" que usa ell (el vaig posar per tal que es pugués apreciar bé la seva menudesa, perquè ell normalment no es posa en aquest racó...)

Ah! La finestra a la dreta amb sol de tarda (tot i que ahir no en feia gaire) que m'ajuda a fer alguna becaineta extraordinària de tant en tant...

Com us deia, el nano s'estima més escriure (quan fa bon temps) al porxo, damunt d'aquesta tauleta de fusta... Sempre li dic que és molt millor seure en una cadira, però ja el coneixeu, hi hi... Hauríeu de veure'l fent la postura del mico albí practicant ioga (clar que si te'l mires d'esquenes sembla que es busqui puces entre les nectarines, hi hi hi...).

Però realment on passa més hores assegut perquè hi deu trobar tota aquella inspiració que li manca de normal, és aquí:

Sí estimades amigues i amics, és justament allò que penseu... L'escriptòrium per excel·lència!

Per acabar d'il·lustrar l'escrit us penjo l'enllaç que teletransportarà les més tafaneres i tafanerots a veure la part oposada d'aquesta fotografia:

Lectures curioses i habituals

El PiT: El blog que mai rebrà un premi a la millor fotografia, hi hi hi...

Escrit per l'avi Gres
—Tot, eh?

Els homes que es preguntaven coses davant les palmeres elàstiques de Quissapon

Lectores i lectors que llegiu això mentre us preneu un bon plat d’escudella i carn d’olla asseguts en la terrasseta sense sostre ni para-sols d’un txiringuitu a petar de gent qualsevol del litoral català i olé!

Sota un sol que deflagra fins a ferrar els ous, els del PiT ens preguntem tres coses...

—I mitja! —exclama l’avi Gres.
—Béee, i mitja...

1. —És de debò l’estiu l’època de l’any més desitjada?
2. —Quina trama s’amaga rere les destinacions turístiques més paradisíaques?
3. —Amb quina beguda esteu acompanyant aquest dinar nostrat tan típic i català?


I ½. —Qui és el malandando que ha penjat aquest llit de malla d’unes palmeres elàstiques de Quissapon? Que potser no és conscient que qualsevola o qualsevol que s’hi escarxofi a llegir podria veure com el “totxo-barra-llibre” de més de mil pàgines que està llegint acaba convertit en dues (còmodes) parts de poc més de cinc-centes? Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El nano que es vestí de dona per una festa d'aniversari, hi hi hi...

Hola, sóc Lars Lindquist, el cantant de "Pili the Vicio and The Dallonses", el de la cançó de l’anunci d’Estrella Damm a Formentera. Us explicaré una mica de la meva història pels que encara no em coneixeu:


Sóc el petit de dos germans siamesos... Sí, enganxats... Quan vaig néixer venia acompanyat. En primer lloc sortí el meu germà gran, Carlos, que és el protagonista de l’anunci —el guapo de la barbeta i el barret de cowboy— i després, enganxat a ell com una paparra per la cintura, vaig sortir jo.

No som suecs, ni noruecs, la veritat és que vam néixer a l’Anoia en una colònia de hippies anglesos. Aprofitant que era a prop de Sant Sadurní, la colònia es deia Miralescalces... de l’Anoia (humor britànic...). Mai vaig entendre que en diguessin colònia amb la pudor que feia sempre allà...

Els nostres pares, els Mejía Godoy, eren uns hippies molt catxondos: El mateix dia que vam néixer a mi em posaren de nom Lars Lindquist (i Mejía Godoy de cognoms). Pitjor sort li va tocar al meu germà gran que es diu Carlos Palacagüino. Els professors anaven de cul quan passaven llista i recordo que sempre hi havia el típic graciós, el Carrascosa, que ens cantava una cosa de “tus pechos cantando a miel...”.

Fins el dia que el vam convidar a fer un passeig en camell, vull dir que deixàrem que es pugés al tros de carn que ens unia i nosaltres fèiem de camell, bé de les gepes del camell. El molt gilipolles cridava:

—Sóc Laurence d’Aràbia! Camell de merda: Busca’m un oasi!

I sí que el vam trobar, sí... Al bell mig del bosc... El despullàrem, el lligàrem a un arbre i li buidàrem un pot de mel de la granja d’en Francisco al pit. En tres minuts les abelles li feien pessigolles a les mamelles i es feia impossible comptar la quantitat de mugrons que li havien sortit de cop al Carrascosa!

—I les abelles Laurence d’Aràbia, també "te suliveien"? —li cridàvem amb dolçor...

La nostra història musical va començar on comencen totes les grans històries: En un garatge. El pare sempre ens deia que per què no inventàvem un sistema operatiu com va fer Bill Gates, però és que el garatge del nostre pare era un taller mecànic i no ens podíem concentrar amb les fotos de dones despullades. El pare havia deixat de ser un hippy somniador per convertir-se en un mecànic amb lleganyes, un materialista acabat, amb aquells calendaris de dones de noms tan curiosos com: Sabriga, Samanta, us podeu creure aquests noms per unes noies que no semblaven tenir gens de fred?


Perquè jo, encara que vaig vestit de dona no vol dir res, eh? Vull dir que sóc un mascle/matxo vestit de dona i això només ho faig per tenir la mare contenta: Ella sempre havia somniat tenir la parelleta i com els metges van dir que corria perill si es tornava a quedar embarassada... Suposo que després de tenir dos siamesos nou mesos barallant-se allà dins, l’habitació no va quedar gens endreçada, eh? Doncs això que veieu és un personatge, els escocesos, els grecs, els romans i Miguel Bosé, també lluïren faldilles i ningú deia res, clar que a mi em queden millor les faldilles que al príncep de les orelles, oi?

Així que un dia, al taller del pare, vam robar una guitarra que hi havia dins del carro d’un client, com es deia?... Manolo noséquè... Un cantant que es va fer famós per una cançó que deia que li havien robat el carro... És estrany que no recordés que el carro estava al taller del nostre pare i que a dins hi havia una guitarra, si era cantant?

Com estàvem enganxats, un va aprendre a fer els acords i l’altre a rascar les cordes. Ens va anar prou bé, fins i tot guanyàrem el rècord guiness de tocar la guitarra sense parar mentre bevíem cervesa i, com teníem una mà lliure cadascú, podíem pixar d’aquella manera: Jo te l’aguanto tu me l’espolses... I continuàvem tocant tan tranquils i relaxats mirant fotos al taller...

El problema començà quan ens van separar en aquella operació de setanta hores. Vam sortir a tots els diaris, eh? Una operació només superada per la que van fer a la nostra mare després del part. Teníem tant poc espai allà dins que abans de sortir ja estiràvem les cames i els braços com si ens haguessin de llençar d’una avioneta en ple vol... I és clar, quan els metges van posar ordre a tota aquella quantitat de braços i cames que sortien del túnel de la nostra mare, van fer sortir primer el meu germà i, enganxat a ell, el meu cos: Tot menys el cap, em va quedar dins i semblava un estruç acollonit per la presència d’una lleona... Clar que el meu germà, amb els ulls oberts i plorant de dolor semblava una vespa engegada amb doble far i sidecar.

—Nngeeeeeaaaaah!!!

Al crit del meu germà es va sumar el de la mare:

—Aaaaaaaaaaagh!!!
—Què passa, què passa? —preguntaven els metges.
—La neeeena! Que li falta el cap! —va cridar la mare.

Quanta raó ha tingut sempre la nostra mare...

Després de la intervenció que va separar els nostres cossos vam deixar de tocar junts, jo sense ell no era res i ell sense mi encara menys. Les carreres en solitari van ser un desastre: Si fas només acords no sona ni per fer chill out i si només rasques cordes no val ni per una cançó de heavy metal. Per això vam decidir tornar a tocar junts fins que els senyors d’Estrella Damm van veure la nostra capacitat bevedora i ens contractaren per fer l’anunci. D’una vegada mataven tres ocells: Fèiem la cançó de l’estiu, anunciàvem la cervesa i promocionàvem l’illa de Formentera. Millor per tots —vaig pensar—, si haguessin agafat al Giorgi Damm, només hagués fet publicitat de la marca amb el seu cognom...

El meu germà, el guapo de la barbeta i el barret de cowboy, no ha pogut venir. Rodava l’anunci d’Estrella i “algú” li clavà una empenta des d’un penya-segat al mar, a Formentera. Ningú sap qui ho va fer, el càmera tot emocionat només va poder rodar la caiguda...

—Ho tinc, ho tinc! —va cridar.

Jo ara, encara que estic sol amb el grupet, faig bolos sense parar, tinc viatges gratis a formentera i més cervesa que la que puguin somniar els jugadors del Barça...

Com veig que no podeu aguantar més les ganes de sentir la cançó de l’estiu, i abans que aquest senyor d’aquí que pica l’ull cada tres segons li doni un infart, us la tocarem, la cançó. El títol no té res a veure amb la lletra, té més a veure amb el so de la música: “So Marcat” perquè el marquem molt...

I kissed you good bye at the airport
held you so close to me I said:
“So here we are now and I can't stop from crying Pili”
And you said: “Hey, hey, oh! No no, no és aquesta cançó
Ja estic fart de cantar-la, no puc fer-ho més
Fart de cantar-la, no puc fer-ho més...

Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!
Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’home que volia llegir “Un món sense fi” sense acabar amb una luxació als canells

AVÍS: AQUEST ESCRIT POT FERIR LA SENSIBILITAT D'ALGUNES LECTORES I LECTORS

Lectores i lectors, amigues i amics del PiT:

Un dels trets que em caracteritzen és el fet de buscar la comoditat en les coses que faig.

—Guaita quina gran novetat del nano, eh?

La mandra no és bona per res! —ha dit sempre ma mare equivocada, a mi em serveix per aguditzar l’enginy—. Si visito un blog amic i em costa d’obrir per alguna cosa —sigui per la quantitat de coses inútils que es pengen, com per la publicitat emergent que alenteix la visita fins a eternitzar-la— no puc més que comunicar-ho a la direcció del blog per la meva pròpia comoditat i per aquest tret característic. Sempre analitzo tot allò que em cau a les mans i procuro trobar la manera de millorar-ho...

—Suposo que amb l’excepció de caques de colom, petards encesos i d’altres similars, oi?
—Oi!

És per aquest motiu que si començo a llegir un llibre gruixut com, per exemple, “Un món sense fi” i després d’unes quantes pàgines haig de demanar hora a la traumatòloga per una luxació al canell dret, m’estimo més alleugerir el pes del totxo i estalviar-me una visita a la doctora Sabaté —que aviat començarà a tenir-me massa vist...

Diumenge passat vaig arribar a la pàgina cent de la versió en castellà d’aquest llibre que, curiosament, em va regalar la meva dona. Si penseu malament, encertareu: En realitat es va fer un regal de manera indirecta.

—I tu d’intermediari passerell, hi hi hi...

D’aquí que el comprés en la seva llengua materna, però com diuen que a cavall regalat no li miris el dentat... Vull destacar que la meva dona, de la mateixa manera que no recorda en quin idioma ha vist una pel·lícula, també llegeix indistintament, però li és més còmode en castellà.

—Diria que la seva comoditat/mandra li aguditzà l’enginy en aquest cas, eh?
—Sí avi, vostè ho ha dit...

Quan començava a notar que, o el deixava o perillava la meva integritat física, sense dubtar-ho, vaig posar-hi remei amb un estilet i una mica de cinta adhesiva transparent (per no dir Celo).

La meva dona em renya, però sap que tinc raó —malgrat no ho accepti amb la sinceritat que hauria de caracteritzar-la en moments com aquests...

—Ooooh! I què i què?
—Doncs que ara estic llegint la primera part del llibre amb molta lleugeresa, avi...

—Ah! La mateixa lleugeresa d’aquell que anava per la selva amb una cabina de telèfons a l’espatlla per protegir-se de l’atac de les lleones salvatges...
—Com diu?!?
—Que la finalitat no era ficar-s’hi a dins, sinó deixar anar la cabina per poder córrer més ràpid, hi hi hi...
—Oh! Que doleeent!
—Ja hi som!

Pot semblar una excentricitat això que explico, però no és un costum gens nou en els meus hàbits, és més, ja vaig deixar constància aquí al blog de les mutilacions de llibres (tots meus, eh?), digueu-me rar.

—Rar, rar, però còmode de nassos! Ja me’l passaràs aquest, eh? Hi hi hi...
—En castellà?
—Ui no, deixa, deixa... Per cert nano, avui no ha passat l'Artur que deies, eh?
—Quin Artur, avi?

—L'Artur de no sé què home! Algú que m'has dit que havia de passar per Quissapon! Com no hagi passat mentre jo era a veure els de les bicicletes...
—(...?!?)

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’home que es queixava del iaio, es vestia de dona per un aniversari i visitava la traumatòloga

Quissapon, després de gairebé una setmana sense publicar res...

—Me l’ha tornat a jugar!!! —exclama el nano indignat.
—Per què ho dius això?!? —respon el iaio exaltat.
—Doncs perquè li vaig dir que aquesta setmana no podria estar pel PiT i vostè s’ha gronxat com una tortuga albina panxa amunt! No ha penjat res de res!!!
—Oh! Que no he penjat res de res dius? I on et penses que són els meus calçotets?!? —s’escapoleix el iaio.

—Vull dir al blog!!! —torna a exclamar l’indignat.
—Però nano, si no he pogut... M’he preocupat dels teus fills jo, eeeh?!? —s’espolsa les puces del damunt.
—Sí home, una micona noméees, eeeeh? Perquè la nena no ha parat gaire per casa i el nen, entre que ha anat a casa del seu amic o que l’amic ha vingut aquí, sempre ha estat ben distret...
—I tu, tanta història amb la guitarra amunt i avall per acabar vestit de dona i cantant la cançó de l’anunci de cervesa a Formentera a la festa del teu amiguet en Pep, eh?
—Home, és que 40 anys no es fan cada dia, oi? ... Miri, ja té un estudi nou per fer: Saber si cada dia de l’any hi ha algú del planeta que en faci 40!
—Ui em fa més mandra que anar a cal metge, hi hi... Per cert nano... I com estàs dels dolors? —diu el iaio canviant de tema amb subtilesa.
—Doncs força bé avi, quasi tan bé com la visita de la setmana passada amb la Dra. Sabaté. La sala d’espera és compartida pels pacients que van a diferents especialistes, em vaig distreure molt escanejant de dalt a baix tothom i totadona que sortia d’una consulta on figurava un cartellet que resava: “acupuntura”, fins que em va tocar entrar a mi en aquella saleta d’acupuntura, es veu que l’estava usant la traumatòloga (en aquell moment vaig entendre que no trobés agulles clavades dels que en sortien...). Em va tranquil·litzar saber que la Dra. Sabaté, malgrat el seu cognom, no tingués res a veure amb el president del govern espanyol perquè m’estalviava de crear-me falses expectatives davant les promeses de millora en la meva salut i, per extensió, en la de la resta dels catalans...
—Hi hi hi... —somriu el iaio amb sornegueria.

—La meva dona em va dir: Aprofita per explicar-li tot el que et fa mal, que t’ho miri tot, eh? (Farta d’escoltar els mals que assoten la meva desgastada anatomia...).
—És que sembles un iaio tu, eh?
—I tant, ja diuen que tot s’enganxa, menys la bellesa, oi? —respon el nano mirant d’esquitllentes el iaio.
—No et passis nano, que fa massa que no deixo anar clatellots a mà oberta i ho trobo a faltar, eh?
—No, no...
—I li vas explicar tot, tot a la doctora?
—Home, tot, tot... Quin concepte... Em fa pensar en quan vas al mecànic amb el cotxe... Sí, això! Em vaig comportar com un vehicle, miri el llistat de dolors a comentar:

Tema genolls
Les bicicletes que ens venen en l’actualitat duen un element complementari adjunt a l’equipament: el llibret d’instruccions. Com sempre he seguit meticulosament les recomanacions dels fabricants abans d’usar qualsevol aparell susceptible de ser usat per mi mateix o pels que m’envolten, vaig filar prim a l’hora de regular el seient de la meva bici i la vaig cagar sobrecarregant els genolls. Això és el que m’ha dut a haver de deixar almenys durant un mes l’activitat ciclista...

—Ui, justament quan estem a punt de veure passar el Tour de França per davant dels nostres morros, hi hi hi...

Tema espatlla dreta
Es tracta d’un dolor agut que m’ataca només quan faig moviments com: sacsejar l’esprai matamosques o una ampolla de cava després de guanyar una cursa (cosa que no em passa gaire sovint darrerament...); també em molesta quan haig de desar els plats i els gots a l’armari alçat que tenim destinat a tal efecte i per agafar el matamosques (manual) de damunt de la nevera.

—Ah! Per netejar les rajoles de la cuina o passar el motxo també et fa mal, oi malandando? Hi hi... I per què et compares amb un cotxe que va al mecànic?
—Perquè normalment davant d’un mecànic qualificat el cotxe s’acolloneix i amaga allò que realment li fa mal...
—Estaves acollonit davant de la doctora?
—No avi, vull dir que em vaig oblidar del colze dret. M’hi vaig donar un cop fort fa uns quatre anys i només me’n recordo quan el faig servir...
—Com el paraigües, eh? Només te’n recordes quan plou, hi hi...
—Diria que quan més me’n recordo és quan faig el quatre al lavabo mentre cavil·lo (per no dir que cago mentre penso...) o quan m’hi dono un nou cop i veig les estrelles a plena llum del dia... Total, que quan vaig anar a fer-me les radiografies de l’espatlla vaig demanar la infermera que almenys una la fes esbiaixada per tal que arribés al colze, però, malgrat riure, la senyora no em va fer cas... No va colar ni amb l’home de les ecografies, que no va riure. És curiós, un paio capaç de veure la tita minúscula d’un petit fetus i incapaç de fer una trampeta amb un colze de res... Ara hauré d’aprofitar la propera visita amb la Dra. Sabaté per mostrar-li el colze i el dit gros del peu dret...
—El dit gros? Ui, ja veig que el tens infladet, però si fins i tot t’has pintat una miqueeeta l’ungla! Tant vestir-se de dona, hi hi hi...
—No avi, això és que dissabte, mentre muntàvem els instruments abans de tocar, el meu germanet em va demanar que li aguantés el teclat per tal que ell pogués remenar el suport de tipus tisora... I la tisora es va plegar de cop acaronant-me el dit...
—És que aquests dits teus no són normals nano...
—Amb això s’assemblen al meu germà...
—Si et tallessis els dos dits grossos a l’alçada dels següents, calçaries dos o tres números menys de peu, hi hi hi...
—Aixx, avi! Quina angunia!
—Bleda!


Nota d’un dels autors del PiT, que podreu reconèixer sobradament:
Com el PiT ha estat força proposat als Premis C@ts en la modalitat de "Blog Divertit", us planto un acudit per no decebre als visitants i perquè això d’abans no fa punyetera gràcia...

“Un matrimoni de coloms prenent la fresca en una branca, al seu costat una granoteta... De sobte la granoteta fot un saltiró i cau entre branques fins a quedar espatarrada al peu de l’arbre. La coloma li diu al colom: No creus que ja comença a ser hora de dir-li a la nena que és adoptada?”

Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El veí que em salvà de la sepultura per uns instants

Lectores i lectors:
Com deia en algunes respostes a comentaris de l’escrit premonitori anterior, estic consternat, garratibat, esmaperdut i...

—Caragirat?!?
—Ui avi! Abans que vostè m’espantés no ho estava, però en cridar m’ha obligat a adquirir aquest adjectiu (que també ha estat premonitori...)
—Hi hi hi...

La qüestió és que buscava una excusa per justificar l’absència de moviment al PiT...

—El cas és que qualsevol absència de moviment a certes edats, sigui quina sigui la part del cos que no es bellugui, precisa immediata justificació, oi? (O pastilles de vinagre d’aquestes que venen per internet, hi hi hi...)
—Em refereixo al PiT avi, al blog, no al pit de pit i cuixa! Tothom i totadona sap que si el pit no es belluga és que no hi ha moviment pulmonar i, per tant...
—Recoi! Que li preguntin a la del “Boing, boing, boing” que tenia un moviment pulmonar digne d’observar... Dubto que pogués respirar amb aquella roba tan estreta i cenyida, hi hi...

—Bufa avi! Vostè diu la Sabrina i el seu mamellam! Doncs no ha plogut gens des del “Boys, boys, boys”, eh?
—Sobretot damunt dels homes que quedaven enganxats a les pantalles... Sort en va tenir el país que les dones els desenganxaven amb cubells d’aigua freda. Quina gran temporada pels tallers d’electrònica! Hi hi hi... Per cert nano, em pots explicar o justificar el títol d’aquest escrit?
—Sí home, està clar: Fa temps vaig dedicar un escrit al Ken Follet (ket follen pels amics) perquè m’havia robat la dona i jo patia atac de banyes... Ara, sóc jo qui he estat segrestat per la lectura i corro el risc de morir sepultat sota Un món sense fi.
—Aaaah!
—Sempre que comença l'estiu torna la lectura i, depèn de què llegim, la sepultura. En cada sessió el llibre (de tapa tova, és clar) se’m cau al damunt a raó de un cop (literal) cada trenta minuts, hauré d’anar a la botiga d’en De Carlton a veure si trobo un protector facial de catcher de beisbol.
—Si llegissis assegut com les persones...
—Vostè perquè no ho ha provat, però la lletra entra millor si ets panxa enlaire...
—Més d’un s’obrirà el cap... Però nano! Encara no m’has dit de què va el títol de l’escrit d’avui, eh?
—Té raó, avi, el cas és que el veí de dalt, que sempre s’aleradeveure’ns a tots, em va salvar ahir de morir sepultat mentre llegia: la freqüència de caigudes del totxo sobre el meu nas havia disminuït fins a fregar el nivell 6 de l’escala de perillositat*.

(*Nota del Traductor: l’escala aquesta mesura els minuts que estàs sense que et caigui el llibre al damunt, en aquest cas: una caiguda cada 6 minuts).

Em va arribar un correu del veí que m’avisava de la publicació de la nostra història veïnal (feta entre quatre blogaires sense contacte entre ells) i vaig pensar: Taaate! Ja tinc poost!

—Quin manta estàs fet nano...
—Res que ja avisava en Víctor Pàmies que fer escrits d’alt contingut a l’estiu és treballar pel diable...
—I com els que fem aquí són d’una excel·lència magna i supina, oi? Hi hi hi...
—Oooh! Quina barraaa! Res, que us deixo l’enllaç per si voleu fer un cop d’ull a aquesta història curta que ens ha quedat rodona (veí de dalt dixit).

Fals culpable



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Àngels i alguns dimonis (però no els d'An Brown, eh?)

Blogger li comunica que aquest escrit programat pel dimecres 24 de juny 2009 es publicarà divendres 26 de juny 2009 cap el tard amb les notícies de rabiosa actualitat ja passades. L'equip humà i mecànic de Blogger li demana disculpes.

Lectores i lectors:
Tenint en compte que des de la revetlla de dimarts passat no s’ha publicat cap dels set escrits que vaig programar, em veig en la obligació moral de publicar novament a corre-cuita l'esboç visionari que tenia preparat per salvar el mobiliari domèstic. Allà va:

Lectores i lectors, avi Gres:
La rabiosa actualitat fa que em centri en dos eixos tristos com la meva furgo (bé, la de la meva dona, segons els papers...):

Molt em temo que “Los Angeles” aviat estaran de dol (els de Charlie i els de Califòrnia), així com molta gent d’arreu del món... I és que últimament s’està morint gent que no s’havia mort mai, la qual cosa, amigues i amics, és molt trista...

I aquesta conyeta no s'ha fet mai abans, eh?

Dues coses m'ho fan sospitar...

1. Los Angeles de Charlie ho estaran perquè la Farrah Fawcett, la rossa, però no la segona, la primera rossa entre morenes, no pinta gaire bé (he vist alguna foto i malgrat els seus 62 anys...). Què es dirà d’ella que no s’hagi dit fins ara? Només se m’acut dir que era la dona que somniava amb mi (o era a l’inrevés?).

2. I a Los Angeles de Califòrnia... Sembla que en Michael Joseph Jackson, més conegut com a Michael Jackson a seques o, gràcies al txiqui-txiqui, Maiquel Yasson es comença a atabalar amb tantes coses que se li han acumulat en 50 anyets de ballar, perquè aquest quan va néixer ja ballava i cantava. No comentaré res respecte al seu problema dermatològic, donat que primer havien de maquillar-li les clapes blanques sobre la pell morena i finalment ho feien a l’inrevés, segons afirmava la seva maquilladora particular...

Ui! Miri que si es morissin així de cop... Amb totes les bones estones que aquests dos personatges m’han regalat a la vida (em refereixo a uns vint-i-cinc o trenta anys enrere...), no sabria pas què dir...

—Jo per moltes bones estones que t'hagin pogut donar, em quedaré amb el dolor dels “altres” àngels, els d’Anantapur, els invisibles de Vicenç Ferrer, l’home que hauria de ser el proper Premi Nobel de la Pau i que, ara que ha traspassat, ja pot acceptar-lo (perquè no implicarà deixar desatesa la seva fundació a l’Índia).
—Doncs sí avi, mal que em pesi dir-ho: té tota la raó! Jo també em quedo amb en Ferrer. Així doncs, amigues i amics, l’avi Gres us penjarà uns vídeos per tal d'adornar aquesta xitxarel·lada vident i vosaltres visioneu el que us vingui més de gust, que és de franc.
—De tota manera nano, a mi em faria molta llàstima que es moris gent més jove que jo, no ho sé, no ho trobaria just, oi que m’entens?
—Sí avi, però no em vingui ara amb romanticismes barats que m'espantarà el personal...
—I ja que tens aquesta clarividència insospitada: se sap si al funeral de la rossa, quan es mori, es podrà veure en Charlie dels coll...ns en persona?
—Ho dubto, avi, però un intercomunicador no estaria pas malament que aparegués, eh?
—Sí... I es podrà veure la cara d’en Miqueljacson sense mascareta, en el cas que es mori?
—No sigui irreverent, homeee!!!
—Ui, és veritat que això no toca... Les meves condolences avançades a les famílies, però sobretot la més sincera i passada a la d’en Vicenç Ferrer, l'home que a hores d'ara ja deu estar organitzant la fundació contra la discriminació de dimoniets com en Rubianes, hi hi hi...

Bé, i com deia el nano, aquí teniu la preciosa rossa fent unes coses de publicitat en els seus millors temps:

I aquí això del Miqueljacson de quan va anar a l'Índia:

—I el de Vicenç Ferrer, avi?

—Ja he posat el de l'Índia nano... A més, no puc penjar el de teletrès!

—Doncs posi almenys l'enllaç per qui no va veure la reposició del programa "savis", home!

—Està béeee... Aquí poso l'enllaç al programa que va fer la noieta aquesta, la que fa el parte de notícies no sé a quina hora a la teletrès.

PS: Per si de cas... Descansin tots en pau, eh? No se sap mai...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

La parella que celebrava una revetlla especial

Quissapon, 23 de juny

Cau la nit de Sant Joan.
En Màrius i la Joana es disposen a celebrar el solstici d’estiu. S’encaminen abraçats cap a la sorra entre esclats de petards i somriures. L’ampolla de cava que s’han begut (en una proporció de 6 parts ell - 4 ella) té molt a veure amb les ziga-zagues que la parella descriu. Un cop asseguts, els amants ensorren els peus i juguen amb la fredor de cada granet que els pessigolleja els dits. En Màrius troba un rasclet de plàstic de color groc enmig de l’arena. Riuen.

La Joana troba una pala gran de plàstic de color vermell i comença a tocar la guitarra. Creu que fa sonar els acords de Redemption Song, de Marley. En Màrius la intenta seguir tot bufant el broc de dues ampolles de cava que han buidat en una proporció de 5 parts un i 5 l’altra (no cal aclarir, oi?). Com no hi ha manera de treure so de les ampolles, pren el rasclet groc i fa sonar el vidre de les ampolles convençut que la Joana està tocant The River, de Springsteen. Riuen.

Cada nou petard que Màrius peta els acluca un xic més les parpelles. Curiosament el tancament de parpelles contrasta amb el somriure ample que se’ls dibuixa al rostre.

Mitja nit. Se’ls ha acabat el cava tradicional i la coca (políticament correcta), només els queda un petard per petar i Màrius i Joana amb la pròpia nuesa. Riuen.

La barreja explosiva els duu a purificar les ànimes amb un bany mediterrani. S’alcen i s’endinsen en un mar menys fred i salat del què esperaven. Riuen, fan l’amor apassionats i resten exhausts copsant la foscor. Riuen.

Els colors que brillen en el cel són blaus elèctrics, blaus elèctrics i algun vermell, però en silenci, blaus elèctrics...

Diari de Quissapon, 24 de juny

DETINGUDA UNA PARELLA NUA AL JARDÍ DE L’ALCALDESSA
Una dotació ben dotada dels mossos d’esquadra ha procedit a efectuar la detenció immediata d’una parella que la passada nit s’ha introduït al jardí de l’alcaldessa Gala Montgó. La parella presentava clars símptomes d’embriaguesa i es sospita que podrien haver consumit substàncies estupefaents. Els efectius del cos de Policia han emmanillat els intrusos després de fer-los sortir de la piscineta inflable del jardí i cobrir-los les nueses amb aquelles mantes reflectants tan guapes de les pel·lícules de polis americanes. L’alcaldessa Montgó, en declaracions exclusives a aquest diari, lamenta haver de buidar la piscineta pel malbaratament d’aigua que això suposa. Segons fonts veïnals, la parella ha passat la nit cantant en el sorral dels fills de l’alcaldessa i les mateixes fonts veïnals no van advertir abans als mossos de la presència estranya donada la propensió que la senyora Montgó té de celebrar coses al jardí de la residència.
Les investigacions policials que s’estan duent a terme en les darreres hores apunten a que es trobaran empremtes dactilars en les ampolles de cava de dins del sorral.
Agència: Erre
Font: Picant
Redactora: Fina Agulla

Bona revetlla canalla!!!
(Compte amb els petards, la coca i el cava, eh? Hi hi hi...)

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

113è Joc. (El gamarús que, després de rebre carabasses, es va voler matar.)

113è Joc l terar d’en Jesús M. T bau del blog Tens un racó dalt del món.

La nova proposta cons ste x a fer un relat sense ncloure la lletra que probablement trobareu a faltar s sou un x c espav lats, o que ens entenem?

—No entenc bé de què va... Pots donar alguna nd cac ó? H h h ...
—Només donaré una p sta: La lletra que no es pot fer serv r, és una vocal!
—Jo en d ré una altra: La lletra que NO es pot fer SERV R, no és una consonant, eh?
—Bona aquesta, senyor Gres!
—Moltes mercès, nano...

* * *

(Text basat en aquesta foto, no en fets reals, eh?)

El gamarús que, després de rebre carabasses, es va voler matar.

No vol pedalejar cap amunt. El menut es desplaça veloç sobre dues rodes carrer avall. Ho fa amb les forces que donen un parell de cames febles. El vent esvalota els seus cabells. Per un moment tanca els ulls, malgrat que va a tot drap pel carrer entre voreres.

—Compte, que prendràs mal! —exclama un passejant.
—No vull, vell de merda! —respon el babau.
—Carallot! —conclou l’home alçant el bastó.

Només té onze anys. S’ha quedat sense parella, la mossa per la qual el seu cor ha bategat tot el curs no en vol saber res d’ell. Ara no pot pensar amb claredat, el cervell no treballa com cal. El cor tampoc, és massa jove. La rauxa l’esperona amb força abans d’encarar la topada amb el cotxe que travessa el següent carrer. El gamarús no es vol aturar, sap que es vol matar...

Els següents tres segons són claus: Sona l’alarma del rellotge del pallús. Per què? —es pregunta— Ah! —recorda que és l’hora del club súper 3. Clava els frens a dos pams del cotxe que, de manera sobtada, rep una pluja de verdures. El nano dóna la volta amb els ulls ben oberts.

—Ets foll, nen?!? —exclama el conductor mentre veu com s’allunya el gamarús sense vergonya.

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L'home que patia seqüeles mandroses després d'un cap de setmana relaxant

Lectores i lectors:
Haureu de disculpar la poca activitat d’aquesta setmana al PiT, però ja se sap que qualsevol cap de setmana relaxant causa seqüeles difícils d’esborrar, fins i tot amb goma Milan de nata.

Del cap de setmana a PerAlada*...

*He “majusculejat” la primera A perquè és important, almenys pel GPS de la furgo i per la salut del vehicle: Vaig posar “Perelada”, tal i com resen les etiquetes de les ampolles de vi, i l’aparell em deia que des de Quissapon a Perelada hi havia uns 880 km i que trigaríem unes 9 hores 30 minuts pel cap baix... Si vas per una nit (parell de dies), de debò que paga la pena tant de viatge? —ens vam dir. Afortunadament coneixem la zona on anàvem perquè la meva santa esposa és de Roses de quasi tota la vida, que sinó, a Perelada o Peralada de la Rioja hi va sa tia marrana, la mateixa que es cagava a les calces i deia que era cremat de la planxa...

Doncs com deia i tenint en compte que el cap de setmana a Peralada (de l’Empordà) ens dutxàvem amb xampú de vi (varietat de raïm: merlot), gel de vi (varietat de raïm: moscatell), ens rentàvem les mans amb sabó de vi (sense eszspezifficar la vaddietat pedquè ja no calia, de vedditat que no... I que us essstdimo mooldt a tdoootdzss, eeeh?) i que no podíem deixar l’interior del cos mancat de reg mentre sopàvem acompanyats d’un matrimoni escalenc i del vi d’ampolla, les seqüeles/ressaca són aquesta laxitud i deixadesa que m’han fet estar mig adormit davant de la pantalla cada cop que m’hi he posat.

Com no he pogut fer exercici físic, el cos (que és savi) ha trobat la manera de cremar prou calories roncant...

—Roncant?!?

—Sí avi, no dissimuli que ens coneixem... Segons afirma un estudi sobre els trastorns respiratoris, s’ha descobert que la gent que ronca crema més calories i si ronques de despertar els veïns, encara en cremes més.

—Un altre estudi dels americans, nano?
—Sí avi, de la Universitat de Califòrnia...
—Califòrnia dius? Però allà s’estudia o s’està tot el dia en patins i calces curtes voltant pel passeig marítim?
—Bé, potser sabent això ja no els caldrà anar a patinar per perdre calories, només caldrà que es fotin a clapar a la platja...
—I com ho van fer això?
—Per fer aquest estudi, i coneixent la gran activitat dels californians, es van haver d’agenollar per pregar que 212 voluntaris dormissin amb un aparell anomenat calorímetre...
—No em diguis que els van ficar un d’aquests pel c...
—Txxxxxt!!! No home, no! És un aparell que registra el consum d’oxigen i la producció de diòxid de carboni del dormilega roncaire. Els voluntaris van cremar de mitjana 1.763 calories cada dia, però els que roncaren més en cremaren 1.999...
—Coi! I per una caloria no podies arrodonir a 2.000?
—No avi, que els estudis americans han de ser fidels als resultats, allà per una caloria et foten una demanda que estàs la resta de la vida fent abdominals a la presó per recuperar l’autoestima...
—Així, als que ronquem no ens cal anar al gimnàs, doncs...
—Home, diu l’estudi que les calories que es perden si ronques molt fort serien les mateixes que estar fent 30 minuts d’abdominals en un gimnàs (o en una presó...).
—I també diu per què es perden aquestes calories clapant?
—Apunten que la causa podria ser que el sistema nerviós utilitza energia per contrarestar la baixa qualitat de la son de les besties roncaires.
—Ui! Mira què diu aquí, nanooo... Les conseqüències es noten durant el dia, quan les persones que pateixen això també pateixen ànsia de menjar o mandra de fer exercici, hi hi hi... Apa! Ja sabem a què agafar-nos, eh?
—Sí avi, el recurs fàcil, però malgrat tot, tal com diuen els autors, això no explica el per què estar passat de pes i roncar sembla que vagin sempre agafats de la maneta...
—No nano, però no em negaràs que la cosa canvia si saps que, després d’un bon àpat, cremaràs calories roncant una migdiada sencera, oi que ens entenem? Hi hi hi...
—No li negaré, però és força molest pels altres, eeeh?!?

Ui! Si diu que encara han de seguir estudiant, hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

sOnablOc, una proposta interessant

Fa un temps, la Carme de la Nova Col·lecció de Moments ens feia saber d'una proposta interesant a mode de relat conjunt. Es tractava de fer un escrit basat en un fragment sonor creat pel David de sOnablOc i, com ho tenia pendent de fer i la idea em semblava original, ara m'he decidit. Cal tenir altaveus connectats i procurar no ser massa estrictes amb la fidelitat lectora (ni en les crítiques).

* * *

Fa hores que té el tic tac clavat al cervell. L’avi no pot dormir. Es lleva, es calça les espardenyes i surt en boles al passadís. La seva mà topa amb un cos enmig de la foscor: És el nano que, casualment, sortia a pixar. La topada sobtada fa que ambdós xisclin espantats i al nano li cauen les ulleres al terra. L’avi fuig en direcció a la saleta d’estar, travessa la porta del passadís i la tanca espaordit, un lladre! El persegueix un lladre o pitjor encara, un violador de iaios despullats!!! Ha de fugir de la casa com sigui, ja alertarà més tard la família. Abans d’arribar a la saleta d’on provenen uns estranys sorolls, trepitja dos cops l’ànec de goma que el nano fa servir per banyar-se, l’ànec es queixa, què hi fa allà al terra enmig del rebedor?!? La dona del nano és a la saleta mirant la tele des del sofà, però quan l’avi obre la porta, s’adona que va amb les nectarines a l’aire, no pot espantar-la a ella amb aquella fila. Amb el volum a tot drap, la dona del nano mira una peli de Terence Hill i Bud Spencer, són dins d’un saloon repartint estopa i el de la pianola riu, els altres criden. L’avi s’amaga tremolós darrera del sofà i escolta les passes del violador de iaios despullats. Al terra hi descobreix l’encenedor que havia perdut i l’encén disposat a cremar-li les pestanyes a l’intrús, però aquest, espantat pel soroll de dos plats més que es trenquen a la peli, marxa. La dona del nano encara no s’ha adonat de la seva presència. L’avi s’alça i, de puntetes, es dirigeix a la cuina. L’alarma del rellotge digital del canell el delata i queda d’esquenes a la dona del nano, amb el cul pelut a l’aire...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

In Transferible...

Aquest cap de setmana el nano marxa amb la seva dona a celebrar que fa 17 anys que es van casar. En realitat fa més temps que viuen junts, ho sé perquè m’ho ha explicat algun cop i he xafardejat pel blog, però oficialment avui és el dia.

Aprofitant que quan el sòmines va fer els 40 (ara ja fa més d’un any) els amics li regalaren un cap de setmana de desconnexió per l’Alt Empordà, que dius: Si és de desconnexió per què vas amb la dona? Resulta que encara no havien fet la desconnexió i corrien el risc de perdre el regal, per tant, no podrà estar pel PiT fins el proper dimarts, tirant llarg, eh?

Aquest matí ha hagut d’anar d’urgències perquè s’ha llevat amb molt mal al genoll (és clar, es creu que encara és jove i no ha assumit que a partir dels 40 ja comences a tenir una edat per fer segons què...). És veu que fins i tot el metge i l’auxiliar han rigut quan han sabut que en tenia 41! Ja li dic jo sovint que no els aparenta, per això no em surt dir-li “home” i sempre li dic “nano” (de fet molta gent li diu això...). La setmana d’excés “bicicletero” li ha sortit cara, el ximplet ha fet prop de 50 quilòmetres en total, hi hi hi...

L’esport ja té aquestes coses, si no el practiques sovint te la fot per on menys t'ho esperes, per això jo no vaig ni a la petanca amb els iaios! Si almenys li paguessin una morterada al nano...

Com aquest datpelcul d’en Florentino i el seu talonari.

Heu vist la quantitat de diners que s’està gastant en els temps de vaques flaques que corren? És clar que, al madrit merengue, les vaques a més de flaques tenien puces, però això no justifica que el paio vagi llençant els diners (que no se sap d'on sortiran) i encarint el mercat a tort i a dret!

A tot això, avui la veïna m'ha passat La Vanguardia (sense accent a la segona A perquè és en castellà), però la del dimecres, i fullejant ja sortia un anunci d'un banc portuguès (molt religiós que deu regalar les hipoteques als clients, si tenim en compte la quantitat d'anuncis que he vist dient: "Gracias Espíritu Santo"). A l'anunci es veia la foto del Cristiano Ronaldo (que també deu ser molt religiós i generós per la xuleria que regala...) dient que no sap on serà d'aquí a tres o quatre anys, però sí que sap on seran els seus calers...

Coi! Jo també ho sé: Repartits entre despatxos d'advocats, cases d'oci nocturn i locals de gresca madrilenys, aquest el veig sortint pels programes aquests del cor per recuperar estatus social...

Jo, amb tot aquest enrenou de fitxatges, he agafat por. Sí, dic por de debò, perquè no voldria haver de triar entre quedar-me al PiT amb el nano, la seva família, un plat a taula i un llitet al safareig o anar-me’n al madrit a cobrar una pasta gansa, hi hi hi...

És per això que, com vosaltres lectores i lectors habituals del PiT haureu pogut comprovar, he fet una de les meves: He deixat constància en la capçalera del blog que, per molts florentinus que vinguin, aquí trobaran la porta tancada!

(Més que res perquè no sé què diria el nano al respecte, que amb la crisi, si veu pasta pel mig, és capaç de vendre’m...). Com jo no sóc un mercenari qualsevol, des d’avui em declaro totalment Personal in Transferible, apa!

(Espero que no s’enfadarà el nano per haver retocat la capçalera i haver esborrat l'antic nom del blog, però penso que ja tocava fer net i, a més, calia donar un toc de color menys blau periquito merengón...).

Escrit per l'avi Gres (el mateix que ha fet la feina i es pren uns merescuts dies de descans per evitar quedar-se de cangur, hi hi hi...)

No sé com titular això... Em sap greu, eh? Però tot mastegat no té gràcia...

Ahir després de dinar vaig anar a treballar amb la bicicleta.

Dic “amb” perquè vaig tenir la brillant idea de ficar-la dins de la furgo després de desmuntar un seient del darrere. Entre la calor que feia i el pes del seient, abans de carregar-la em penedia d’haver tingut la brillant idea. El cas és que cada cop em costa més aparcar i, tenint en compte que a un quilòmetre escàs de la feina existeix una zona on pots triar i remenar, vaig pensar que la idea podria brillar.

Lluït i brillat, arribava a la feina en bicicleta, m’estalviava els 20 minuts de rigor per trobar aparcament i també l’excés d’exercici que faria minvar les meves facultats (7,8 km no són misèria a quarts de quatre si tenim en compte que anava vestit de carrer i lluïa un sol corrosiu i abrasador). Creieu-me si us dic que vaig dir la veritat als companys de feina (entre altres coses per l’absència de suor general del meu cos).

Avui a Quissapon, 20:35h (PM) Residència dels del PiT.

I amb l’experiència d’ahir a l’espatlla, aquesta tarda ho he fet de debò, he encabit les meves parts sensibles en les calces curtes amb protecció contra morenes agressives (no de carretera, eh?), m’he posat el mallot gris núvol esperant que el teixit tapés el sol i m’he embotit la bicicleta entre les cames. Anar, treballar i tornar: 15,6 km (comptant que a la feina no he pedalat gens). El sol? Què dir d’ell que no s’hagi dit ja? Ha passat completament del mallot i dels meus cants asfàltics...

—Ai nano, ja ets aquí?
—Avi, què fa tan abrigat?!? Li agafarà el xarampió!
—Calla, calla... No te m’acostis que encara t’ho encomanaré això que tinc...
—Què té, home de déu? Ja ha anat al metge?
—No em cal anar-hi, ja sé el que tinc...
—Ah! És clar home, no recordava que veient el Dr. House s’aprèn molta medicina...
—Tinc la grip dels porcs!!!
—Ah sí? —d’un salt em faig enrere com aquell que ha vist una rata— Com és això?
—Doncs els símptomes són ben clars, després de dinar un parell de plats de cigrons he fet una migdiada de dues hores (pijama i gibrelleta com deia aquell), a l’hora de berenar notava la panxa regirada, però per tal que el teu fill no berenés sol, l’he acompanyat amb el pambimbomnocilla i, quan era ajagut al sofà mirant els dibuixos, m’ha vingut un calfred seguit de suor també freda, he vist com m’empal·lidia la pell dels dits i he esternudat més fort que mai. En fer-ho, se m’ha escapat un pet... No cal ser en Haus per saber que això que tinc és la grip dels porcs, oi nano?!? Per cert, amb l’esternut s’ha trencat el gerro amb les cendres de la teva sogra...
—Però avi, si la meva sogra és viva i encara cueja!
—Ah sí?!?
—Sí home, afortunadament i per molt temps... Al gerro li dèiem el de les cendres perquè ella l’utilitzava de cendrer!
—Oh! Doncs el teu fill i jo les hem escampat a la riera, amb cerimònia, ritual i lectura de poemes inclosos... Ara entenc la cara que feia en Joel de no entendre res, hi hi hi...

Escrit i dibuixat per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també he fet i el dibuix t'ha quedat massa pujolià, jo sóc molt més guapo...

L’avi Gres i la rabiosa actualitat (eleccions al Parlament Europeu i altres coses...)

Quissapon, residència dels del PiT. 9:45h AM (Abans del Migjorn). L’avi Gres torna de fer un tomb setmanal pel mercat també setmanal, obre la porta i crida:

—Bon diaaaa, que hi ha algúuuu?!?

No respon ni la gossa que, com ahir va anar de festa fins a quarts de cinc de la matinada, jau panxa enlaire i espatarrada. Si la veiés en Lassie* se li tiraria al damunt per procrear el molt malparit! Els famosos ja ho tenen això...

*Nota del narrador: He dit “en Lassie” en masculí, perquè la gossa "súperintel·ligent", més que qualsevol dels dolents de la pel·lícula, la mateixa que feia les delícies de grans i petits, allà per la nostra infantesa: Era un mascle!

Sí, tothom la coneixia com “la Lassie”, però en realitat era un mascle amb un parell de raons sobrades i dissimulades sota la seva llarga manta de pelatge natural —per no dir que sota aquella llarga cabellera del cul hi tenia amagades les nectarines. Ui! Espero que no us vingui de nou això, a veure si ara crearem traumes des del PiT...

Vist que ningú corre per casa, l’avi Gres decideix pensar una estona (verb que no utilitza des de fa uns qua... [Plaaafffsss!!! Auuu! Segueix el guió, nano!] Veeerb que utilitza soviiint com a bon gat vell i lliure pensador que és...).

És ben curiós... —es diu— Tothom i totadona que he trobat pels carrers de Quissapon em jura i em perjura que ahir va anar a votar, però això no representa l’alt grau d’abstenció que juren i perjuren els mitjans de comunicació-barra-informació que tinc a l’abast com la ràdio-barra-tele (un 37,6% aprox. de votants a Catalunya —afegeixo jo, el narrador). Hauré d’investigar a fons el tema... —es torna a dir i continua cavil·lant— Sempre s’ha dit que les paraules són com allò que el vent s’endugué, no serà millor anar a buscar el diari, on les coses queden escrites, lligades signades i empaquetades? —s’auto-pregunta sense esperar auto-resposta (el mateix que li passa al Fernando Alonso, però a l’inrevés: Pregunta a l’auto esperant que l’auto li respongui).

Tres minuts més tard, l’avi torna a casa amb un diari sota el braç: La Vanguardia sense accent a la segona A, perquè és en castellà...

—Hoooolaaaa?!?

Vist que la situació a la residència dels del PiT no ha canviat gens ni mica, el gat vell i lliure pensador fulleja pàgines per empapar-se d’actualitat.

Portada: "Aviso a Zapatero"
Coi! —s’exclama— Ara recordo que haig d’anar a buscar unes sabates que vaig deixar fa cosa d’uns mesos...

Pàgina 3: Hongria.
Família hongaresa de Jaszfenyszaru disfressada d’hússars com en la revolució de 1848. Depenent de si t’agrada el jazz o no, viuràs al nord o al sud d’Hongria, perquè segons el meu amic del feixbuc Màrius Serra, l’anagrama del nom del poble és: “Jazz fa surenys”, hi hi hi...

Pàgina 4: Gran Bretanya.
Aquest en Gordon Brown (Gras Marró segons en Mathew Tree, també amic meu del Feixbuc) no es va recordar d’anar a votar ni de despertar-se en tot el dia.


Pàgina 6: Itàlia.
Noemi vota (diu el peu de foto, però no ho sé veure). Es veu que aquesta mossa és molt amiga d’en Berlusconi i les ulleres fosques són per dissimular les ulleres fosques de la nit i matinada del dissabte, nit fosca també...



Pàgina 9: França.
Carla i Nicolas voten. Perquè si ho diu La Vanguardia serà veritat, oi? S’amaguen perquè ningú vegi què votaran? Francesos... Que extravagants! Ella amb els mateixos pantalons que quan va visitar el país veí i ell amb xancletes...


Pàgina 10: Alemanya.
Angela vota. Perquè ho torna a dir La Vanguardia que si no juraria que és en Tibau darrere un exemplar gegant del seu darrer llibre ”A la barana dels teus dits”, hi hi...

Pàgina 14: Eeeeecs! La foto no se'm carrega...
Títol: “Zapatero, primer aviso”.
Senyors de La Vanguardia: Aquest és el segon avís, no el primer, eh? No patiu que aniré al sabater, que la crisi no és culpa meva!

L’avi, de l’actualitat política en treu conclusions...

De què es queixen a Europa? Si els que han sortit millor retratats són els disfressats i la novieta del capo suprem? (Amb l’excepció del Primer Ministre Britànic, que el van enxampar clapant, és clar...)
Les pròximes eleccions aniré amb barretina, espardenyes i faixa castellera per copar les portades! Només La Vanguardia m'assegura que els altres han anat a votar, perquè qui sap si eren ells?
Política... Millor anar per coses interessants:


Pàgina 60:
Els tres descartats ja s’estan preparant per marxar i entrenen molt dur...


Entrenen dur per fitxar per la USAP (pàgina 68), recent guanyadora del Campionat de França... De rugby, és clar! Quina felicitat veure tantes senyeres pels carrers, hi hi hi...

Pàgina 63:
Juraria que aquest noiet, en Federer, ha guanyat... Ah! Deu plorar perquè no hi era el seu amic de l’ànima, en Rafa Nataimerengue...

Contraportada:
Interessant aquest noiet... L’operen, li extirpen un tumor a prop del ronyó i el dia que rep l’alta, surt de l’hospital i l’atropella un cotxe... Diu que el paio, per decidir si omplir el formulari del concurs televisiu que el catapultaria a la fama, va tirar una moneda a l’aire... No entenc com després d’haver comprovat la seva mala sort encara li quedaren ganes de jugar amb l’atzar... El món és ben boig! Hi hi hi...
Ui! Sembla que ja arriben...

—Aviii?!?
—Sóc aquíiii!!!
—Hola avi! La veïna m’ha preguntat si hem vist la furgoneta del repartidor de diaris aquest matí, es veu que troben a faltar el seu...
—Quina veïna, la del madrit?
—No, l’altra, la de més avall...
—Dooooncs, ara que ho dius... Mmmmnnnooooo pas...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El blog que mai rebrà un premi de fotografia...

Peugeot 206 "ME VENDEN"

Lectoretes i lectorets: Aquest escrit és per majors de 13 com a mínim...

Quissapon 9:14h (però no el Quissapon del PiT, un altre Quissapon, el del Vallès, a uns quilòmetres del nostre)

A punt per sortir d’un Stop perfectament realitzat per un servidor em veig obligat a trepitjar el fre a dos peus com en les pel·lícules americanes si no vull patir un accident.

Per què? Perquè malgrat haver fet la maniobra de baixar del cotxe per comprovar que no venia ningú ni per un costat ni per l’altre, un Peugeot 206 color gris perla em passa pel davant a tota pastilla en un tram urbà limitat a 40 km/h.

Aclariments:
1. Compte que he dit Peugeot i no "Peoió" com diuen els anunciants, d’alguna cosa m’han de servir els set anys cursats de francès entre els vuit i els quinze anys. Advertiment a malalts: absteniu-vos de fer comentaris respecte al francès, que segueix essent una llengua ("unilingüe", en francès...)
2. El color del vehicle, gris perla, només s’intuïa sota pols i fang i feia honor al perla que el conduïa, samarreta “imperio" blanca, ulleres de mirall, finestra oberta, música flamenca i fumant tabac de cargolar...
3. A tota pastilla = velocitat perceptible per l’ull humà, a pesar de superar amb escreix la limitació indicada.

M’incorporo al carrer amb la furgo (altres en diuen “monogolum”) i als pocs metres m’aturo al seu darrere. El paio ha hagut de frenar en un pas de vianants per contemplar unes quantes “vianantes” de cabelleres multicolor, samarretes ajustades i llargues cuixes. Jo, en comptes de fixar-me en tots i cadascun dels pírcings i tatuatges de les sis mosses que travessen rient, he aprofitat per descobrir que el Peugeot, a banda de tenir tanta merda per dins com per fora, està en venda: “ME VENDEN”. Mogut per l’esperit de bona persona que sempre m’acompanya, prenc nota del telèfon que l’individu duu penjat al vidre del darrere (on en realitat hi hauria d’haver una “L” de latrina...).

—Amb quina intenció, nano?
—La d’advertir-lo que si va així pel món no vendrà el cotxe ni regalat, avi...
—Aaaah... Mira si ets bona persona, hi hi hi...

Després d’uns comentaris adreçats a les noies, coses com: “viacomer...”, “nomentereyo (...) pasambre...” que no acabo d’escoltar bé perquè el paio duu la música massa alta, m’imagino que se’n va a esmorzar i va ràpid perquè té molta gana. Gas a fons arrenca el 206 i fa xisclar els pneumàtics com els petards de festa major abans de petar. Arriba a una mini-rotonda tipus “caballitus” que sorteja sense aturar-se a pensar (dubto que ho hagi fet mai...).

Aquí hi hauria d'haver una foto de la rotonda perquè us feu una idea, però no l'he trobat en cap dels ordinadors on podria estar desada, se la deu haver cruspit algú...

(Esboç de la mini-rotonda de Quissapon del Vallès)

Definitivament l’haig de trucar per advertir-lo... —em dic. Marco i sona això...

Just abans de la tornada de la cançó (quan ja m'estava animant i em sentia a punt de plorar de l'emoció), el paio respon:

—Digaméee?
—Ho... Hola —dic en castellà perquè dubto que entengui un "hola" en català— lla... llamaba por lo del anuncio...
—Cual, el de “Me da igual lo que seas que te lo como todo por 20 euros”?
—Eeeing?!? —quedo astorat i penjo amb rapidesa desitjant que el meu número hagi quedat esborrat automàticament del seu telèfon. Amb la gana que duu aquest perla encara deixaria la meva dona vídua i els meus fills orfes de pare...

—Ui quin poca-solta aquest perla, hi hi hi...
—Calli avi, que encara em tremolen les cames...
—Ja tens raó que no el vendrà pas, jo ni regalat i això que no tinc carnet, hi hi...

Avís final i punto:

No em demaneu el número del perla, l'he esborrat de la memòria. L'escrit està basat en fets realment ficticis.

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

CD de cançons de bressol

Lectores i lectors:

Com ja sabeu (potser no tots) el meu germà és músic, i jo, malgrat que potser no es noti, de tant en tant escric. No fa gaire em va demanar que preparés un text per promocionar un CD de cançons de bressol que volia comercialitzar. Disposat a ajudar-lo sempre que m’ho demana, vaig acceptar la feina sense posar traves ni demanar res a canvi (és l’avantatge dels germans, que espero tingui en compte a l’hora de repartir herències...).

Ens vam trobar un dia de cada dia...

—Coi quina expressió!
—Avi, si us plau...

Ens vam trobar en un restaurant per una celebració familiar que ara mateix no recordo, però era un aniversari i probablement abans de la crisi... Per tant, rectificaré: Allà on he dit “No fa gaire...” ara diré: “Abans que aquells sòmines (no sé bé a qui enllaçar...) ens introduïssin a tots els desgraciats plegats dins d’Una Coctelera Anomenada Crisi (que em sona a títol de pel·lícula, o de blog...) i la sacsegessin com un pot de pintura dins d’una màquina de centrifugat, em va demanar que preparés un escrit i bla, ble, bli...” com ja us he explicat.

Després del suculent dinar, en Marc em va passar el CD per escoltar-lo i així inspirar-me en el missatge que es volia transmetre i...

—I què, i què?
—Doncs imagini...

Dins del cotxe, sol de cara, panxa a petar en plena digestió, cervell sense reg sanguini...

Tinc la gran sort que m’agrada la cervesa sense alcohol —penso i actuo amb decisió, gairebé impacient, poso el CD per "adormir canalla" i les suaus notes em pessigollegen les orelles, els sentits a flor de pell se m’adormen...

Condueixo relaxat cap a la feina immers en l’anunci de “T’agrada conduir?”, inspiro i m’inspiro, respiro... El volum ja és a tot drap, no molesta, trec el braç per la finestra i començo a onejar la mà a través de la càlida brisa que la lleu velocitat aixeca... Entre les notes escolto els agradables sons de la carretera:

—Gilipolles!!! —crida un conductor que m’avança alçant el dit del mig, no sap que en català s’ha de dir xitxarel·10...
—Que vas amb una tartana!!! —crida un ciclista gras que llueix mallot groc clapejat de llunes grogues, no intueixo que sigui el rei de les escapades de muntanya...

Quines presses... —penso (per segona vegada des que he començat l'escrit). Veig la vida de color pastel, tenyida de somriures i, fins i tot, trobo amb facilitat aparcament. Arribo més d’hora del què seria habitual, reclino el seient i continuo gaudint del meu temps, m’inspiro tant que em clapo com un nadó fart de mugró...

—I l’escrit promocional?
—Prou bé segons el meu germà, el vaig acabar amb aquesta frase:
"Advertiment final: El producte A dormir no és un medicament, però pot provocar somnolència".
—Eeeeh, mmm... Doncs jo hagués afegit:
“No conduïu ni feu anar maquinària perillosa mentre esteu sota els seus efectes” i “Mantingueu-lo lluny de l’abast de les criatures si no voleu que quedin fregides com patates...”, hi hi hi és que ets un exagerat nano...

—No em creu? Doncs teletransporti's a aquest enllaç i ja em dirà el què...

A DORMIR

8,58 minuts més tard...

—Avi, és hora d'anar a fer non-non —dic mentre em trec els taps de les orelles.

—Zzzzzzz, haaarghghg, xiiiiuuuu, zzz, zzz, zzz, grrrolf, xiiiu...

—Caram, ni advertiment final ni res, el pobre s'ha quedat com una soca amb el cap damunt del teclat... Demà serà un altre dia...

Bona nit avi, bona nit infants...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

(DDT) Disciplina Domèstica Transferible

La frase que hem repetit més a casa els dilluns al vespre és: “Si no... (aquí afegim qualsevol cosa que volem que facin els nens, bàsicament deures...), no veureu el Crackòvia, eh?”.

Estem d’acord que no s’ha d’amenaçar els nens i han de créixer en un entorn de calma, pau i tranquil·litat, però, si l’harmonia que hauria de regnar a casa es veu trencada per pròpia voluntat o deixadesa de les criatures, quins mitjans tenim els pares a l’abast per mantenir les regnes? El diàleg “suau de l’amenaça” sense violència física? No ho sé, potser una "supernanny" m'ho contestaria això...

Val a dir que els hem “amenaçat” amb més de mil “senses” que resumiré en quatre punts per no ser titllat de pallissa...

—És que si les persianes tinguessin nom i cognoms començarien per “S” i acabarien per “ergimrovira SL”, hi hi...
—Quatre punts només, avi:

1. Sense raspallat automàtic de dents nocturn (amb la gràcia i les pessigolles que això els provoca...).
2. Sense endreçat general d’habitacions (cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa, com deia mon pare).
3. Sense Messengers que valguin (tot i que això no els fa gaire efecte, perquè els amics veuran Crackòvia...).
4. Sense “lliteratura” (que és la que llegeixen còmodament al llit abans de dormir).

Res d’això funciona tan bé com el programa dels crackòvius i mira que en són de divertides les aventures del cavaller Esquixot i en Xanxu Panxes, eh? Però no, el Crackòvia és el rei, gràcies al tema Barça d’aquest any.

Ja sé que potser comença a ser hora d’aparcar el futbol i precisament aquest vespre ens hem assegut a veure tots el darrer episodi del programa, Joel inclòs (malgrat que diumenge al vespre el vaig castigar “sense”, per recordar-se que encara li quedaven deures per fer després de passar un cap de setmana gratant-se les olives...).

—De mantega nano...
—Vostè no digui res, eh? Que va ser el primer a dir que la culpa era meva per no haver revisat i comprovat l’agenda del nen!
—No, no, vull dir que de mantega anem malament, que se m’ha acabat “tota sola” esmorzant!
—Si no fes estudis absurds de lleis de Murphy això no passaria, avi!
—Què diiiius nano? Si no n’he tornat a fer d’aquests...
—Vol dir que aquest matí a la cuina no estudiava la manera de fer volar una torrada en forma d’avió de paper?!? Vol dir que no jugava amb les coses de menjar mentre el nen es pixava de riure i la Tora feia anar el cap d’un costat a l’altre amb les babaies penjant que semblava un aspersor del Camp Nou?!? Quin exemple avi, no m’ho esperava això de vostè...
—No hi veig res de dolent que passem una estona agradable esmorzant, a més, la torrada amb mantega no vola bé, per més que t’esforcis a doblegar-ne les puntes, hi hi hi...
—Per arribar a aquesta conclusió no calia fer proves, tothom i totadona ho sap això!
—Sí, però la teva gossa no... I li ha fet una il·lusió veure la torrada amb el PiT de gall d’indi estavellar-se, hi h...
—Després no vol menjar pinso!
—Ni jo...
—Ja ho veu avi, està convertint aquest escrit, que pretenia ser curtet, en capítol! Les queixes per vostè, eh?
—Ja caaallo doncs...

Tornant al tema “futbolero”, aquest matí abans d’anar a l’escola en Joel estava capficat...

—Papa, aquest d’aquí qui és? L’ALVES? —m’ha preguntat mentre m’ensenyava aquests cromos “samarreteros” del Barça.

—No fill, no veus que aquí diu HLEB?
—És que no el conec aquest, surt al Crackòvia?
—Doncs no en tinc ni idea fill —he contestat—, però no t’amoïnis gaire, que a la realitat tampoc surt...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Premi de Jomateixa i Iniciativa Bajoquetaire

Lectores i lectors...

Lectoretes i lectorets:

Per fi ha arribat el premi a l’esforç individual, aquell que sempre et dius “T’ho mereixes perquè ets bo del cagar” (i perquè si no t’ho dius tu no hi haurà ningú que ho faci...), sap què vull dir, avi?

—No ho sé pas nano, si aquest matí només has anat a repartir els nens a escola com qui reparteix el correu... Tens sort que prou saben on baixar, que ja m’ha dit un ocellet que ni atures el cotxe perquè ho facin...
—L’ocellet que li hagi dit això exagera un munt, els dono a cadascú dos llargs segons per obrir la porta, estirar la motxilla i petonejar-me les galtes!
—I aconsegueixes que facin això en dos segons?!?
—Quan em veuen la cara de repartidor dels dilluns al matí es converteixen en la fórmula 1 dels petons!
—Jo penso que ho fan més per evitar que els companys vegin la fila que fas, hi hi hi...
—Què vol dir?!?
—Que amb aquests cabells estarrufats sembles en Michael Jackson instants després d’adonar-se que era negre...
—Ai sí... Quina gracieta que fa vostè, oi? Ara imagino el Rei del Pop, empal·lidit de sobte tot mirant-se al mirall i cridant: Hiiiii, hiiiii!!! Aaaaaauuuuuuh!!! The maaan in the mirroooor... I es preguntaria: Is blaaaack? Is whiiiite? Tu què creus —diria jo— petit príncep (del pop), si el què és essencialment important no és el color, fixa’t en la forma!
—Ooooh!!! I aquest banyador de floretes que duus, nano!!! Déu-nos-en-guard que haguessis de baixar del cotxe davant de l’institut de la nena... Oooooh! Si has anat en sabatilles d’estar per casa!!!
—Miri avi, deixi’s de comèdia que no estic per romanços! Els duc com em rota i a qui no li agradi que no miri! I ara deixi’m dir el que volia dir en aquest post...
—Millor digues POSTIT (Parida On Sergi Transfereix Informació Transferible), hi hi...
—Txxxxt!

Deia que per fi ha arribat el premi a l’esforç individual, aquell que sempre et dius “T’ho mereixes perquè ets bo del cagar...”. El premi és fruit d’un concurs que va plantejar per sant Jordi la jomateixa al seu interessant blog TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres.

Aquí dalt hi ha el lot de llibres que m'ha fet tanta il·lusió rebre i aquí abaix la jomateixa.

—Sí, però no ets l’únic guanyador, ni t'acostes a quan en McAbeu va clavar el 100è d’en Tibau, eh? Que el lot l’ha repartit entre tres guanyadors...
—Ja ho séeee, aviii, però no em tallarà ara la il·lusió que em fa rebre per correu un esplèndid lot de llibres, que no em toca mai reees!!!
Animalet, hi hi hi...

Res, que des del PiT volia agrair la iniciativa que en el seu dia va endegar la jomateixa i convidar-vos a conèixer el seu blog (si és que no el coneixeu ja...). Pels i "peles" que ja el visiteu sovint i no tingueu clar on anar a passar els propers minuts catosfèrics, us farem una altra recomanació, oi avi?

Sí nano, es tracta d’una nova aventura de la bajoqueta:

Acaba d’encetar un nou blog que es diu 365 contes i convida a qui no tingui gaire feina blogaire (valgui la redundància...), que escrigui un conte de màxim 365 paraules per tal que ella el publiqui allà. És ben llesta aquesta mossa, espavilada i generosa, perquè diu: Ara faré un blog amb 365 contes (un cada dia de l’any per si no us en havíeu adonat...) i, en comptes de currar-me jo soleta el conte diari, deixaré que els altres ho facin...

Llesta i espavilada com ella sola avi, és una iniciativa excel·lent i una proposta comunitària que pot tenir bon resultat si tothom i totadona respon. Només caldrà que la gent respongui bé, que això és el que més costarà, pel que sembla i vistes altres propostes conjuntes que ballen per la Catosfera...

—És una crítica?
—No avi, és un comentari-pensament en veu alta i cursiva.
—Doncs els comentaris a la caixa pertinent, hi hi hi...
—He he he com és vostè... Avui, primer de juny, bajoqueta ha engegat el motor (de 365 cavalls) amb un conte d'en XeXu.

Eeep compte, què feu?!? No cliqueu el nom "XeXu" si voleu llegir el conte que ha escrit, heu de clicar on diu 365 contes perquè si cliqueu XeXu anireu al seu blog, hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Triplet Musical pel Barça del PiTet

Després de mesos de preparació a cegues, nervis i ungles mossegades a cada nou partit. Després de patir per una feinada que potser (i dic un “potser” remot) no veiés la llum al final del túnel, el meu germà Marc ha pogut veure el fruit del seu treball basat en l’aposta per un Barça Campió. El meu germà és músic i culer i ha fet això al seu estudi:

I jo, com a germà gran, només volia deixar constància d’aquest fet per si hi ha internet allà on reposa la nostra iaia Rosa, la mateixa que sempre que parlava amb en Marc li preguntava:

—I tu de què treballes?
—Sóc músic, iaia... —responia ell somrient— Toco el piano.
—No, però dic de treballar, de guanyar-te los quartos... —afegia ella fregant-se els dits índex i polze i esclatàvem a riure...

No entenia la música com a opció seriosa vital. Que el seu nét es pogués guanyar la vida fent música no entrava en els seus esquemes, però ell, el petit de la colla, el mateix a qui no sabíem on col•locar dins del grup, és l’únic que ha continuat enganxat a la música i que en viu d’ella (que no és poc...).
Ep! I sense luxes, eh?



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Poema amb la Barana (esquitxat de Champions...)

Des del blog Tens un racó dalt del món, en Jesús proposava que, qui volgués o s’atrevís, participés en un joc que s’ha empescat: Fer un poema amb l’única condició que sortís el títol del seu darrer llibre que, curiosament, és de poesia: “La barana dels teus dits”.

Com l’actualitat mana i no em puc treure del cap la Final de la Champions d’aquest vespre, la que enfronta:

El Nostre Barça del PiTet - Manchesterfield Sense Filtre als Calçotets (que també rima...), us planto aquí el meu “poema” que reflecteix el dilema que tindré aquesta nit...

* * *


Ulls riallers, trapelles
captiven mon esguard,
ni tan sols un segon
goso aclucar parpella.

Ulls riallers d’infant trapella
esbossen neguit i preguen:
Em deixaràs veure el partit
a la barana dels teus dits?

* * *

Tant si guanyen com si perden, per nosaltres marxaran de Roma com a veritables campions.
Força Barça i amunt els calçotets de la sort!!!
Mmmm... (...?!?)

—On són avi?!?
—Nano no et faré patir, no siguis badoc! Que després d’haver-los cosit, els he deixat al seu lloc. Pots mirar a la barana dels teus dits? Hi hi hi...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El canari ja no piula

Lamento ser així de dur, però ho haig de superar abans que arribi la final de la Champions... Lectores i lectors:

Se m’ha mort el canari.

Dit d’aquesta manera, i sense context que l’envolti, hom podria pensar que tinc la intenció/necessitat de comunicar-vos que, arribat a certa edat, el meu preuat ocellet ha deixat de funcionar, però no es tracta de cap metàfora ni eufemisme (afortunadament pels meus interessos i desafortunadament pel canari), la frase és literal:

El nostre canari s’ha mort aquest cap de setmana enmig de les celebracions del novè aniversari del petit de casa.

Ha mort sense que sabéssim del cert si era mascle o femella perquè mai va arribar a cantar com un mascle (segons apunten els experts del Google), ni a fotre’m crits si no em recordava de posar una rentadora (segons la meva dona), per aquest motiu l’anomenàvem d’una manera neutra: Oui (i també perquè era l’única cosa que deia...). Com era “el canari” vam acabar tendint a parlar d’ell en masculí. De vegades també era anomenat Titi, sense accent final, que és com la meva filla anomenava els ocells de petitona o Caganer, en funció de l’estat anímic de qui li havia de netejar la gàbia.

He dit moltes vegades que semblava una evolució de pokemon per la quantitat de bonys que li sortien arreu (no confondre “bonys” amb els pastissets de pa de pessic de xocolata que ens menjàvem tornant d’escola i duien melmelada de maduixa sota d’una coberta de xocolata negra). El cas és que guapo, guapo, no ho era... Era el canari més lleig que hom es pot imaginar (sobretot després de banyar-lo, quedava emprenyat com un mico albí de cul pelat), però era el nostre canari i ens l’apreciàvem molt.

El recollírem moribund xipollejant a la riera ara fa NOU mesos (no descriuré l’aventura perquè ja ho vaig fer en el Post de les Bèsties) i la família l’adoptà sabent que li allargaríem la vida un temps indefinit durant el qual, ni se li exigiria col·laboració en les tasques de llar ni la part proporcional de la hipoteca de la gàbia vella (perquè ens la regalà la nostra amable veïna merengue).

Proporcionalment, ell i l’avi Gres han estat, de llarg, els ocupants de la casa que més han endrapat (sense perdre’s àpat i, fins i tot, picant de tot a deshores...), però dubto que un empatx fos la causa de la mort del canari. Tampoc crec que l’excés d’informació que podia llegir en el full de diari que li posàvem al terra de la gàbia a diari perquè s’hi cagués (valgui la repugnància), malgrat que només li posàvem les seccions de política (bàsicament les notícies del PP i PSOE) i d’esports amb les "gestes" del madrit i les dels pericos (tot i ser canari). Però és que les notícies eren per cagar-s’hi, oi Oui?

Bé, ara ja no em sent, les seves restes mortals reposen protegides per unes arrels en un forat que vam fer en Joel i jo abans del dinar de diumenge, oi avi?

—Sí nano, ara ja no podré excusar-me de les visites dient allò tan bonic de: Me’n vaig a canviar l’aigua del canari...
—No podrà, però podrà dir que se’n va pentinar els pèls del nas o a regar les plantes del vàter.
—No és el mateix, nano...
—O simplement digui que va al lavabo, com fa tothom i totadona...

No som amants de tenir animals engabiats. És per aquest motiu que NO en tindrem cap més (voluntàriament), perquè ja us podeu imaginar la de cops que la meva dona i jo hem hagut de tenir cura de: la gàbia, el menjar, l’aigua fresca i neta, el polsim de color vermell que es cruspia com si res i que la veïna merengue deia que anava bé pel color del plomatge, les barretes amb mel i mill encastat, les fulles d’enciam, el trosset de poma golden i, sobretot, que no li manqués el diari diari per cagar-s’hi...

Nota d’aclariment pels meus fills:
NO colarà que compreu amb els vostres diners un canari i me’l feu aparèixer com qui no vol la cosa, eh? Que ja pentino algunes canes i ni la mama ni jo ens mamem el dit...
I ja que hi som posats:
Ariadna: Vols fer el favor de deixar la música i fer els deures en silenci?!?
Joel: Vols fer el favor de fer els deures?!?
Avi Gres: Vol fer el favor?!?
Tora: Vols?!?

Oui: Descansa i vola en pau, ara que ets ben lliure i ja no et pesen les ales, ja veus que t'he fet cas i no he penjat mai més cap foto teva al blog.

Escrit per Sergi M. Rovira
—Nano, ja sembles en Monegal parlant amb el seu canari flauta! Hi hi hi...

Avui: Joel 9

"NOU" volia passar per alt que el petit de casa avui en fa NOU.

NOU són NOU i ell "NO U és" de NOU, que ja comença a "NOU" ser-ho de NOU, comença a ser gran, "NOU" se'ns escapa, i n'és molt d'espavilat, "NOU" creieu?

Aquest any, en Joel "NOU" ha hagut de patir per passadissos vergonyosos...

Aquest any els seus ulls glaucs han brillat de manera especial, sobretot perquè és culé (per culpa meva, què hi farem...).

Espero que la seva maduresa comporti un NOU punt de vista que eviti les absurditats i també espero que "NOUblidi" mai somriure, malgrat tot.

Deixeu que des del PiT felicitem el meu fill (que en persona ja ho hem fet), perquè ell també és un bon col·laborador, encara que ho faci de manera indirecta.

—Bon col·laborador? Això ho dius perquè jo també sóc bon col·laborador?

—Síiii aviii, vostè tambéee...

—Ai que m'emociono... Doncs moltes felicitats menut! Hi hi snif hi snif... Fes-me una abraçaaaada nano!

—Ui avi, que no s'ha dutxat avui?!?

—Ai no nano, és que de l'emoció se m'ha escapat un airet, hi hi hi...

—Homeeee!!!

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Detalls de família

Lectores i lectors...

Lectoretes i lectorets:

Sovint els pares patim per les baralles i discussions dels nostres fills...

—Sovint les mares també pateixen...
—I tant avi, volia dir que tots patim.
—I tots patam, hi hi hi...
—No ho compliqui home!
—D’acoooord nano...

A casa, i només de tant en tant, s’escapa algun crit de l’Ariadna (la meva “nena” de dotze i mig), “agraint” que en Joel (el meu nen de quasi nou) li toqui els nassos per qualsevol cosa com per exemple “entrar a l’habitació sense permís”.

—És que el teu fill...
—Xxxxt!

Malgrat tenir prohibit de manera “suau i rigorosa” el fet de penjar cartellets a les portes de les habitacions, en moments de nervis, en Joel ha arribat a penjar advertiments com aquest:

“PRUIBIT ANTRA A

LA ABITASIÓ DE LAS MOMIAS”

Acompanyat d’un “JA! JA! JA!” i adornat amb una llufa de paper ajaguda a mode “escena del crim” (paraula clau inclosa): “CADABER”.

Amb el temps el missatge va anar canviant i, fins i tot, passà pel “sedàs corrector sense gaire esma” de la meva filla. Quedà així fins l'actualitat:

—És tremendo, hi hi...

És per això que un simple trosset de paper manuscrit mig arrugat, gairebé gargotejat, em va dibuixar un ample somriure paternal a primera hora d’un dimarts qualsevol. Us el transcric de manera literal (ja em perdonareu que no l’hagi escanejat per mandra):

BONANIT (això, després d’escriure-ho en Joel, ho va tatxar per arreglar-ho)

Bona nit Ariadna.

Igualment Joel!

A DURMI Ariadna!

A DURMI!

T’Ha (això ho va tatxar l’Ariadna després d’escriure-ho “prou” encertadament)
ta agradat p Kracovia? (aquí la ment la va trair amb la p del Polònia, imagino)

________________________________________________
(I aquest és el trosset que em va fer somriure...)

Hola Joel com tas?

Que es com tas?

és el mateix que dir...
Hola Joel com estas?

Ovraa! (En aquest punt imagino que el meu fill era al passadís i la meva filla dins la seva habitació i la noteta passava per sota de la porta com un “tranxete”...)

Ke maco! Moltes gràcies!
=D =P =D XD =( =O :-)

* * *

Al vespre vaig esbrinar que en Joel havia regalat a l’Ariadna una caseta de paper feta per ell mateix.

—Bonic detall entre germans, oi?
—Sí avi, bonic detall que em duu a la següent conclusió:

Menys Crackòvies i més estudi! O el que és el mateix, com deia en Milikito (icona dels que volien suprimir el servei militar):

“Menys samba i més treballar, menys samba i més treballar, menys samba i més treballar...”

—Oh, ets un malandando! No feies el mateix tu?!?
—Potser sí, però sense tantes falt...
—Plaaaaafffssss!!!
—Aaiiiii!!!
—Hi hi hi...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

108è joc d'en Tibau (el del Quixot ja modificat...)

Un nou joc creatiu del blog Tens un racó dalt del món basat en aquesta imatge i fet per mi, l'avi Gres:

Mancats de ruc i cavall, caminaven sense esma per un paisatge sense ombres. Als llavis assaborien la pols que deixaren els bandolers que els havien assaltat. El sol implacable rostia el cos de l’escuder. A la distància de dues escopinades, li seguia el pas Alfons l’Esquitxot, embotit en armadura rovellada. La closca del cavaller arrencava el bull quan copsà la silueta d’un molí.

—Salvats amic Xanxu! —exclamà alçant un pam les mans.
—Com diu senyor?
—Sí, allà, un molí de vent! Si hi ha molí, hi haurà...
—Vent?!? —tallà l’escuder— Disculpeu la gosadia, però allò que vos anomeneu molí, no és molí, és un gegant de braços alçats! Marxem abans que prenguem mal!
—No fugis covard! —cridà amb els ulls fora de conques.

Com en d’altres ocasions, el posseït no atengué l’advertiment i es llançà a una nova batalla impossible.

Instants després...

—Ai, Xanxu Panxes, que m'han matat!
—Ja li havia dit jo que no era un molí allò que vèieu! Era un gegant de debò i força emprenyat!

Per més que se'l mirava, l'escuder no sabia per on començar a recompondre el seu senyor.

Xanxu Panxes o el Gegant Emprenyat? Hi hi hi...

(No escrit pel nano, que aquest és tot meu, eh?)

Relats Conjunts: La Torre Eiffel o Els Cruyxach a París.

Lectores i lectors...

Lectoretes i lectorets:

El blog Relats Conjunts sovint ens proposa que fem un relat basat en allò que ens suggereix una imatge. La proposta: un oli sobre tela anomenat "TORRE EIFFEL" de Robert Delaunay (1911). A continuació trobareu el relat que l'avi i jo hem fet conjuntament després que l'avi entengués que "oli sobre tela" no era res comestible. Ah! He deixat l'oli pel final per una qüestió d'exigències de guió...

—Alsaaa nano! Síii, el pa sucat amb tomàquet, afegeixes el pernilet i al final l'oli, oi?

—L'oli sobre tela avi, deixi's de metàfores...

—Si ho fas així l'oli et vessarà, eh? Hi hi...

—Hi hi?!? Bé, ni cas que això que ve ara és seriós...

* * *

Matí a l’Hotel Le Montagnée, afores de París.

El microbús que els ha de dur a fer una visita ràpida per la ciutat es presenta a l’hotel abans d’hora. El xofer té pressa. Amb l’esmorzar a mig acabar i sense temps per anar a l’habitació, el matrimoni Cruyxach surt de l’hotel a tot drap en direcció a l’aparcament i enfila l’escaleta instants abans que la porta rebufi i es tanqui. La dona s’escapoleix amb rapidesa i s’asseu al darrere, pot triar perquè no hi ha ningú. El marit s’atura esbufegant al costat del xofer, que mira el rellotge amb insistència:

—Ça va monsieur? —pregunta.
—Sí, va, va... —respon el marit observant l’acreditació que penja d’una butxaca del conductor: Sébastien de L'Oeuf.

En dos minuts el microbús recorre avingudes i carrers a una velocitat desmesurada. La veu distorsionada i entretallada del senyor de L'Oeuf esquitxa els cervells dels Cruyxach, que es treuen la son de les orelles sense entendre una sola paraula de francès. De sobte la dona deixa anar un esgarip impropi en ella:

—Txarly!!!
—Què et passa Johana?!?
—Ens hem deixat automàticament la càmera a l’hotel!
—Doncs no seré jo qui li digui al conductor —respon el marit alçant les espatlles de manera conformista— Jo sempre dic una cosa...
—Què és el que dius en un moment donat com aquest?!?
—Que duc el mòbil a la butxaca i una miqueta de fotos podrem fer, oi que ens entenem?
—Seu al costat d’aquella finestra i vés fent, ja li direm a la Jordina que les passi, automàticament, a l’ordinador...

El marit, obedient de mena, va fent les fotos que la dona li diu a cop de xiulet, ella no es vol perdre res.

—Ara aquí! —crida— No, no, aquesta d’aquí! Afanya’t que se’ns passa!

El microbús obre carrers impossibles a cop de clàxon i en Txarly no dóna abast a les ordres de l’holandesa que li té el cor robat. Els catalans anem a pams i si estem dinant no pensem en el sopar... —es diu.

Mitja hora més tard tornen a ser a l’aparcament de l’hotel. El xofer, mentre revisa el motor del microbús enmig de forta ferum de goma cremada, jura i perjura que han passat per Montmartre, Notre-Damme, Champs-Élysées i la torre Eiffel. El senyor Cruyxach procura transmetre positivisme a la seva esposa.

—Les fotos han quedat una miqueta mogudes Johana, però sort que la nena en sap un munt d’informàtica i podrà fer quelcom per arreglar-ho...
—Aquest és un, amor meu, aquest és un... —respon l'holandesa al vol.

Collage configurat per la Jordina, filla dels Cruyxach, just abans d'ingressar a la clínica Stevenson per pal·liar la calvície que li començà a devastar la rossa cabellera que passejà (per qüestions laborals) arreu de l'Europa sencera i part de l'estranger.

* * *

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...