El sòmines que es trobava encallat davant d'una cruïlla perquè se li havia girat feina

Lectores i lectors que llegireu això pensant: Aquest sòmines del PiT pretén fer veure que no passa res després de deixar el blog penjat tants dies?!?

Ho sento, em sap greu, demano disculpes per no haver estat a l’altura de les circumstàncies, però és ben sabut que la vida és la que és i cadascú l’ha de viure com li roti o pugui... jo només en tinc una i força avançada, i l’avi ja va camí d’acabar la seva...

—Caram nano, vols dir que no en fas un gra massa?
—No home, vull dir que vostè ja està de tornada de tot, eh?
—Ah! Ja ho diuen...

Estic aturat davant d’una cruïlla a Quissapon.
Tot i que la conec i crec saber on em duria cada camí, no sé quin haig de prendre...

Escriure sobre coses que has viscut és fàcil si tens memòria suficient; si ho fas sobre coses que et passen quotidianament també, només cal fixar-te, però... què passa quan estàs sotmès a la pròpia pressió d’escriure coses que sovint formen part de la teva imaginació? Has de crear, inventar, utilitzar el cap i canalitzar el poc enginy que tinguis si és que això és possible. Aquesta part és la que més necessito pel meu projecte personal.

Aviat farà dos anys que vaig començar a publicar coses meves al blog, personals bàsicament, amb un interès catosfèric gairebé nul, com era d’esperar, però d’alt interès entre familiars i amics, modèstia apart.

Posteriorment vaig anar aparcant el tema personal per fer una cosa que no m’ocupés gaire temps, per això vaig fitxar l’avi Gres, ell havia de ser qui portaria les regnes del blog i jo em podria centrar en altres temes com: la família, la feina, els amics, la novel·la que fa més d’un any que vaig començar a mode de repte/projecte personal... però em vaig equivocar.

L’avi solet (o en companyia) cridava l’atenció i començava a rodar pels blogs amics arrossegant-me a mi també per donar-li el suport tècnic. Això va fer que dormís poc i descansés menys, una cosa que a la nostra edat no ens podem permetre, o “permetir”, com diria aquell...

Escriure quan tens alguna cosa a dir va bé, només s’hauria d’escriure quan així fos (això crec que ho vaig llegir a cal Salvador, el BloGuejat) és una cosa que em volta pel cap i em trobo massa sovint que descarto escrits o idees.

Hi ha blogaires que no volten, no deixen ni contesten comentaris, no juguen al joc establert i no pactat de la reciprocitat. Potser és el camí a seguir quan el teu món ja està ple de coses fantàstiques que et pots perdre. Publicar parides al PiT d’aquelles que rebem sovint per correu electrònic o buscar coses curioses per penjar també ho podríem fer, però no és exactament el que em motiva i d'això ja en va tothom ple...

Aquest any 2009 hem rebut el premi al blog divertit (cosa discutible tant com es vulgui) i m’ha fet especial il·lusió per l’avi Gres, perquè és gràcies a ell que el tenim, ho ha aconseguit amb una mínima participació al PiT (encara no fa ni un any que el vaig fitxar!) i vaig estar temptat de seguir el savi consell d’en Ronaldinho quan em digué que el millor que podia fer és deixar-ho en el moment que el llistó fos ben amunt, però vaig continuar com el savi, a mig gas... curiosament ni ell ni jo recordàvem el consell...

Ara fa un parell de mesos que ens hem retrobat, vint-i-dos anys després, els components del grup musical de la nostra infantesa (i un parell de noves incorporacions) per tocar cançonetes d’ahir, d’avui i de sempre i això també m’omple, però m’ocupa les nits dels dimecres. Abans de començar ja deixàrem ben clar que ens trobaríem sempre i quan no jugués el Barça, fins i tot se m'acudí proposar un nom pel grup que no va prosperar: SNJEB (Si No Juga El Barça)... a hores d’ara alguns ja ens hem perdut algun partit.

Cada cop em costa més seure davant de l’ordinador a escriure coses al blog perquè temo la vostra reacció i encara temo més no poder seguir el joc de la reciprocitat. A més, l'avi es gronxa sovint i ha après a comportar-se prou bé i deixa de ser font d'inspiració...

Ai, ai, ai la cruïlla...

ESC: Correspon a una tecla que es troba normalment a la part més alta del teclat, al costat esquerre. Convida a escapar independentment del camí que es prengui.

RIURE: És una bonica paraula que es pot formar amb les tecles disponibles combinant-les amb molta o poca destresa. Si la mirem fixament potser acabarem somrient en funció del nostre estat d’ànim.

ESCRIURE: Escapar per riure o tan sols escriure per fer riure?

ESC: En Sergi a la Cruïlla o El Sòmines és un Cagadubtes? Hi hi hi...


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’il·lús al món dels cataclismes de foc

POST NO APTE PER CINÈFILS incondicionals, O CINÈFALS, O CINESIÒLEGS cinestèsics... no és apte ni per mi...

Aquest dissabte hem anat al cinema.

La meva estimada esposa em va convèncer aprofitant que ella havia quedat amb uns amics i no hi havia futbol, cosa del tot incerta, doncs es veu que uns jugadors del Barça es van trobar amb quatre arreplegats més per jugar un partit i jo sense poder vigilar que no prenguessin mal, després vaig saber que en Xavi va perdre el sorteig inicial. Qui començà a triar jugadors fou l’equip dels altres i escolliren primer al Messi, suposo que això va provocar la ira de Puyol i acabà guanyant l’equip que comptava amb més jugadors del Barça...

La pel·lícula escollida per mi era “The Box”, o em sembla que “La Caja” en castellà, o potser “La Capsa” en català i sense conèixer-ne la mida, però segur que “La Caixa” no, imagino que a l’estrella no li cal més publicitat... i què coi! —em vaig dir a mi mateix— Per un dia que em decideixo a anar al cinema, triaré jo!


Lectores i lectors del PiT, permeteu-me que centri la meva crítica cinematogràfica d’avui en el film “2012”, doncs segueixo el savi consell de l’avi Gres que un dia em digué: “Nano, no critiquis allò que no coneixes...”.

—Això et vaig dir?
—Sí avi, tot i que vostè no és un bon exemple, m’ho va dir just abans de marxar a fer el camí de Santiago descalç...
—Ui! Què em dius...?
—Sí home, instants abans de que l’ungla del dit gros del peu se li encastés en la pota d’una robusta taula de roure de la marca “L’Alzinar (confort i mobles del cagar)”...
—Ai ai ai...
—Recordo que em mirà amb els ulls com un parell de tomàquets oberts ensangonats i deixà anar un “ma-cagun-la-punyetera-taula-i-la-mare-que-la-va-pariiiir!!!” que espantà la clientela de la botiga de mobles “La Jordeda d’en Fajà”...
—Aixxx... no m’ho recordis això, nano...
—Doncs la taula demostrà amb escreix la seva robustesa...
—Calla ruc i continua, que et fotré un mastegot que la paret te’n donarà quatre!
—Ui! Això mateix ens deia el nostre avi...

Segons sembla, els Maies i el seu calendari, prediccions incloses, ja advertiren que la fi del món arribaria en el solstici d’hivern de l’any 2012, això basant-se en una teoria d’alineació de planetes amb el sol i no-sé-quines-punyetes més, però el pitjor del cas és que els mateixos Maies no foren capaços d’advertir-nos que l’any 2009 s’estrenaria un bunyol atapeït d’efectes especials amb un rerefons increïble (per inversemblant).

La primera cosa que se’m va passar pel cap és “Uaaalaaa! Quina passada d’efectes, em recorda la vaca volant del tràiler de “Twister”, aquella dels tornados...
La segona fou que també hi havia escenes que ratllaven les missions impossibles i inversemblants dels Bond 007.

La conjunció d’esclats als primers quinze minuts de pel·lícula em provocà una concentració de gasos a l’estómac que riu-te’n tu dels efluvis del nucli de la terra, als esclats cal afegir el contenidor de mida mitjana de crispetes que em vaig cruspir solet en temps rècord particular: 900 segons (és fàcil arribar a aquesta xifra quan hi ha 900 crispetes a la capsa i endrapes a la velocitat d’una crispeta/segon).

Sense feina a fer no sabia com posar-me, malgrat haver triat jo (aquest cop sí) la filera de seients davant del passadís on pots deixar anar les cames, però no pots deixar anar res més.

A la mitja hora de caos mundial, les plaques tectòniques del meu cervell es començaren a moure al mateix ritme que les de la peli.
A les dues hores d’incendis i cataclisme total que engegaven el món a dida, els tsunamis ofegaren les meves neurones i la bufeta se m’omplí a vessar, allò encara no s’acabava...
A les dues hores i vint-i-cinc minuts ja em comparava a aquells súper-pares que farden d’haver fet divuit quilòmetres caminant amb el seu fill de tres anys a coll i be, això era qüestió d’honor per poder dir: jo la vaig aguantar sencera!

De tota aquesta bajanada dedueixo que el títol té un missatge subliminal que passa desapercebut pel gran públic en general (fins i tot algú es va atrevir a aplaudir després de les dues hores i mitja que ens tingueren allà atrapats sense sortida i amb depressió de mula albina), aquest títol amagat és “2012, els segons que en realitat hauria de durar aquesta pel·lícula”.

—Aquest títol és massa llarg, nano, hi hi hi...
—Doncs que es digui “6988”, perquè són els segons que el “caos bunyolístic” et roba de vida...

El meu cos arribà a tal catarsi somàtica que els terrabastalls m’acompanyaren al mateix lavabo del cinema, fins i tot un cop a casa, encara en patia seqüeles.

—Però què nano... et va agradar?
—Home, la història un xurro, però els efectes collonuts, eh?
—I a la teva dona?
—Si li agrado jo, com no li ha d’agradar qualsevol altra cosa?
—També és veritat, hi hi hi... ara m’ha agafat gana amb tant de bunyol, xurro i crispetes, me’n vaig a berenar...


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’home que somiava un blog lucratiu i un rècord guiness de paremiologia general

Lectores i lectors que llegireu això pensant que “la saviesa és l’enginy d’un que pren el sol i ens diu proverbis a tots”:

Lamento decebre-us afegint que, en realitat i segons fonts fideu-dignes, la frase és la següent: Un proverbi és l'enginy d'un de sol i la saviesa de tots, com digué Joan Rossell, president de la Patronal Catalana Foment del Treball.

Diuen que a qui matina Déu l’ajuda... i qui matina acaba a Déu pregant amb el maç donant, és per això que jo m’he posat mans a l’obra.

No voldria passar per alt que l’amic Víctor Pàmies i Riudor, l’afamat col·leccionador de blogs amb ànim de lucre i d’altres espècies rares, avui ha arribat a la xifra total de 300.000 registres (riu-te’n tu d’en Garzón i les investigacions!). Aquesta xifra està disponible de forma totalment gratis, i de franc, a la xarxa de xarxes que es fan i es desfan, com els llacets de les sabates.

Donat que sóc home previngut de mena i valc per dos comptant amb l’avi Gres, m’he currat aquest homenatge amb prou temps, andi jo calent i que se’n rigui la gent, no voldria pas que el merder aquest m’enganxés amb els pixats al ventre...

Com hauran pogut comprovar els ulls més observadors, aquest escrit està fet sense consultar cap dels blogs del curiosament malnomenat Parèmies, ja se sap que qui molt abarca poc apreta, eeeeing?

L’ocasió la pinten calba i la cabra tira al mont, així que estimat Víctor: des del PiT i amb la mà a l’ídem de cadascú, el iaio i el nano et feliciten pels 300.000!

I acabo demostrant que la gran tasca que realitzes dóna fruits: "el bou no és d’on neix, sinó d’on peix", eh?

I jo, com el nano avui no m’ha deixat garlar gaire, et faré un regal extraordinari noi: aniré al refranyer i faré clic als anuncis, hi hi hi... Ah! M'oblidava d'una coseta, canalla: que si feu clic i tic a la imatge podreu teletransportar-vos a can Pàmies, eeeeeing? Apadéu, hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els propietaris que es volien desempallegar de les seves propietats de qualsevol manera i el vailet que es tocava el cacahuet

Lectores i lectors que llegireu això amb la butxaca i la consciència, tan buida l’una com neta l’altra, de saber que no teniu res a veure amb els casos PP (Pretòria i Palau):

Que la cosa està fotuda no m’ho he inventat jo, que la gent no arriba a final de mes tampoc, però que potser la cosa es veurà amb més optimisme quan realment hi hagi brots verds pel mig... no sabria dir que sí ni que no, ni tan sols amb exactitud.

Una miqueta de música per amenitzar?

No fa gaire passejava per Quissapon del Vallès camí del cotxe a la feina (o a l’inrevés, perquè com vaig cansat a tot arreu de no anar al gimnàs...) i no em vaig poder estar de fer unes FAQ, que no és allò que us penseu de les preguntes i respostes més freqüents sinó:

Fotografies d’Alta Qualitat

Qualitat que podreu comprovar amb els vostres propis ulls, si és que aquests encara són allà on us els posaren abans de néixer i no han emigrat al clatell per veure la vida des d’una altra òptica (tantes hores davant d’una pantalleta com la que tinc jo mateix al davant poden obrar miracles en l’anatomia humana...).

Com probablement aquesta setmana tindré doble feina al PiT per qüestions que no vénen al cas, o sí, deixo les FAQ per tal que parlin elles soles, perquè una imatge...

—Val més que mil paraules, eh nano?
—Diuen, però no sempre és cert això avi... eee... mmm... per exemple: pensi en la gent que no hi veu i segueix programes de tertúlies interessantíssimes on surt la Belén Esteban... si no li veuen la cara...
—Si no li veuen la cara... què?
—Eee... no, definitivament no és un bon exemple aquest...
—Hi hi hi...
—Li fa gràcia, eh?
—No, és que ara m'ha vingut al cap una anècdota que m’ha explicat la teva dona...
—Anècdota meva?
—No, no... una anècdota / acudit / llegenda urbana que li han explicat d’un nen d’uns quatre anyets que està al sofà de casa tocant-se el cacahuet...
—...?
—Diu que la mare el renya i el vailet li contesta que s’està buscant l’os...
—Del cacahuet?
—Sí, hi hi... la mare, indignada davant de l’escena, li diu que deixi de tocar-se’l perquè allà no hi ha os ni ossa que valgui!
—I té raó, eh?
—Sí nano, però el nen li respon que de vegades sí que el troba, hi hi hi...
—La mare que el va...!
—T’ha fet gràcia, eh?
—Sí avi, mooolta... apa, anem per feina... pengi vostè les fotos que ja estic esgotat, eh?
—De gratar-te els kiwis al vàter deu ser, nano!
—...?!? Aquí li deixo un espai per les FAQ, que jo vaig a sopar...

A la primera foto, a banda que el català brilla poc, no hi veig res d'estrany nano, és normal que rebaixin els preus ara amb la crisi...

Naaaanooo!!! Que la segona no es veu gaire bé, eeeeeing?!?

Per això li vaig fer la tercera, ooooing!

Ooooooh!!!

Aclariment primer:
Després de negociar amb els amos el preu de la publicitat i no arribar a un acord almenys tan decent com els dels casos PP abans esmentats, he manipulat les FAQ per tal que no se’n pugui fer cap negoci, si és que això era possible per part dels propietaris de les cases fotografiades.

Ep! I que només he remenat els números de telèfon, ho dic per les malpensades i malp... que pensin malament... amb la ment... mala, eh?

Aclariment segon:
No disposo dels números sencers perquè han quedat amagats, però si algú està interessat que em truqui... 6i0 A2 G9 i 2 números més i potser m'hi arribi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El gamarús que feia l'orni a la piscina o la continuació del TBC amb fotos de la carbassa

AVÍS PER A GENT POC OBSERVADORA:

Les imatges publicades en aquest escrit no corresponen al context específic de l'escrit, però com corresponen al context "castahalloweenyada" d'enguany i m'he treballat tant el tema descriptiu com l'escultòric (amb el meu fill), les colo per fer bonic i "andando"!

Lectores i lectors que continuareu llegint això des de l’interior de la mateixa sauna en la que estàveu en l’escrit anterior (tot preguntant-vos si és bo per vosaltres estar una setmana sencera eliminant toxines per la boca i si també ho és tanta humitat pel vostre aparell):

El TBC de dilluns passat feia referència a To Be Continued i now continuaré amb l’other referència: Triomfa Banyador Calçotet, que en realitat és: Triomfa el meu Banyador amb Calçotets, però només és un triomf personal, no volia dir que causés sensació ni furor entre la gent del gimnàs, eh?

La primera setmana vaig anar amb el meu banyador-llarg-d’aquells-com-d’anar-a-fer-surf-però-sense-saber-ne-gens-ni-mica (però no el mika del relax... take it eeeeaaaaasy... no, mica de mico, eh?), la piscina era molt llarga i aparentment amb un objectiu clar, però sense les ulleres no acabava de definir-lo... Quan finalment vaig assolir el primer recorregut, esbufegava com un nyu albí després de fer el cim del Montseny a l’hivern. Volia fugir d’allà cap a la zona de relaxació, però el meu amor propi m’aturà i l’amor de la meva dona em digué que allò era només l’anada i ara tocava la tornada...

Potser la culpa era del banyador llarg... no hi havia ningú més que en dugués i tothom anava amb banyador-que-marca tipus slip curt (de dos dits de tela als malucs) o llarg de pam, però marcant. Cert és que no em vaig aturar a pensar que potser era degut a que la majoria concentrada al matí ronda l’edat de l’avi Gres i hom diria que no els afecten gaire les modes (surferes o no, com va quedar palès en aquesta postal que ens envià l’avi des de Quissapon de Mar...).

Fent revisió de calaix a casa em vaig topar amb un banyador slip-de-pam negre i arrapat del que no en guardava bons records, doncs el dissenyador va respectar la mida del llarg a la perfecció, però se li creuaren els cables a l’hora de fer l’entrecuix i utilitzà la mida dels malucs dels slips-de-dos-dits.

Estimat lector: si ets dels que corren la mateixa sort que jo de tenir encara penjades del nectariner les dues nectarines senceres, malgrat tot el que ens està passant d’un temps ençà, i ambdues ocupen un espai de més de dos dits d’ample... amb el meu banyador slip-de-pam podries ésser denunciat per qualsevol “garçon” o “garçona” i aniries de pet a la garjola (sense passar per la sortida ni cobrar els diners pertinents)... això sí, emmanillat per exhibicionista i amb regal d’un lot de mantes prèviament endinsades en una bossa d’escombraries gegant d’un color tan blau com el cel que no veuràs en dies.

Casualment (i perdoneu que me n’hagi anat per les branques del nectariner, però l’actualitat és aclaparadora) al costat del banyador-de-pam-negre-arrapat hi havia uns calçotets negres que em cridaven:

—Nosaltres som la solució al teu problema de nectarines!
—Vosaltres? —vaig dir sorprès pel crit sobtat.
—Bé, jo sol —afegí—, però com em dic “calçotets”, en plural, no puc dir “jo sóc”, oi?
—Ui! Doncs sí que és veritat... i quina és la solució que em plantege... u... es... quina és?
—Nosaltres no t’hem fallat mai, sempre hem mantingut les teves nectarines ben recollidetes i amagadetes dels ulls aliens... fes-nos servir dessota d’aquest estúpid banyador i ningú no en notarà la nostra presència...
—Estúpid?!? —exclamà el banyador-de-pam indignat.
—Nois, nois! Hi hagi pau, no voldria un conflicte entre vosaltres —els vaig dir mentre els mantenia separats, un a cada mà—, està bé, ho provaré avui i veurem on acabo...


Els crits de joia d’ambdós personatges es mantingueren vius fins que vaig saltar a l’aigua de la piscina (element que té la capacitat excepcional d’esmorteir TOTS i cadascun dels sons que es puguin escapar d’un banyador-calçoteter).

Ni rastre de les nectarines quan vaig sortir de l’aigua!
Per més que m’obria de cames, la meva estimada esposa em confirmava que no es veia ni campana ni batalls, només un gamarús fent l’orni a la piscina en banyador-de-pam-arrapat i lluint un casquet de bany estret.

Consideracions:
El casquet de bany és obligatori... d’acord, però per què? Si finalment la majoria acaba lluint-lo com una kippá jueva, amb les grenyes per fora?!? Bé, la majoria excepte les excepcions, és clar... que les excepcions també l’han de dur, eh? No puc deixar de pensar amb un hipotètic professor Bacterio i la seva llarga barba a la piscina, us l’imagineu? Si el casquet és per tapar els cabells, potser aquest home s’hauria de posar un globus a mode de passamuntanyes amb tres forats, dos pels ulls i un pel nas, però llavors no podria anar a la sauna, perquè és recomanable respirar per la boca, oi?
I la gent que té el cos sencer ple de pèl... hauria de dur posat un vestit de neoprè?

—Ep nano! Dissabte al matí em vaig endur el nen a la piscina —el petit Joel té nou anys...— i ens ho vam passar d’allò més bé, eh?
—Sí avi, ja em va comentar el monitor que quan us va venir a avisar que els menors de setze anys no podien usar el jacuzzi vostè li va assegurar que en Joel en tenia setze i mig...
—I no s’ho va creure! El molt incrèdul...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

La família quissaponenca que es donava d'alta al gimnàs/complex municipal d'esports d'aigua de Quissapon

Lectores i lectors que llegireu això en pilota picada des de l’interior irrespirable d’una sauna vaporosa, assegudes (i guts) damunt d’una tovallola de mans humida i pensant que, per anar bé, hauríeu de respirar només per la boca:

Avui comença la tercera setmana després d’haver donat d’alta la família sencera al gimnàs/complex municipal d’esports d’aigua de Quissapon.

—Família sencera dius, nano?!?
—Home avi, vostè tècnicament no és família, eh? Ja ho vaig intentar de colar-lo, però els dels gimnàs no l’acceptaven en el pack familiar...
—Pagant Sant Pere canta!
—El que cal és voler pagar perquè vostè posi les nectarines a remull... i això ja ho fa a casa sobradament!
—Ets un malcovat!
—Faci’m un cafè mentre continuo... i ja en parlarem d’això...
—Ooooh! Grrr...

Com deia, les dues primeres setmanes han estat molt intenses:
La primera com a simples “patrocinadors de gimnàs” al preu reduït de la Tarifa Familiar i sense ni acostar-nos per les instal·lacions (no fos cas que ens apriméssim de manera massa sobtada...). Compartir la mateixa sensació que té molta gent era una cosa que m’atreia, pagar per una cosa que no es fa servir en temps de vaques flaques és tot un luxe a l’abast de pocs, oi?

—Vaques flaques? Hi hi hi... intensa setmana, sí senyor...
—(...?)

La segona setmana (molt passada per aigua, perquè va ploure molt) vam posar fil a l’agulla i hi anàrem la meva dona i un servidor (he dit “anàrem” per deixar clar que jo vaig anar amb la meva dona i que ningú pensés que tenim servei a casa... és clar que si en comptes de posar “servidor” hagués escrit un simple “jo” tot aquest paràgraf no tindria sentit, però com darrerament disposo de poc temps per escriure al PiT m’he dit: què coi! [per no dir cony] Oi que m’explico?)

—Com un llum obert, nano...
—Llibre avi, es diu com un llibre obert, eh?
—Ui! M’ha traït el subconscient suposo, hi hi hi...
—Sí, és clar... és com “posar fil a l’agulla”, hauríem de dir ficar, entravessar o passar en comptes?
—O enfilar l’agulla, oi? Però tu m’has vist cara de tenir un blog de frases fetes, nano?!?
—No avi, més aviat de francesa i festes, he he he...
—Ui... és que em pixo de riure amb tu, eeeeeing?
—(...?!?)

La meva estimada esposa em deia que fer piscina/natació ens aniria molt bé per desencallar-nos (potser és que les meves propostes alternatives no la van deixar prou convençuda...). Amb el meu historial mèdic des de l’aventura ciclista, aquesta és la llista d’estils de natació prohibits per prescripció facultativa:

-Braça:
—No et convé pel moviment de cames si no vols tornar-me a veure en breu —em va dir la doctora Sabater.
-Crol: No forçaria, per la lesió a l’espatlla dreta —m’ho va dir la meva espatlla.
-Esquena: és com el Crol però mirant al sostre —no calia que m’ho digués ningú això.
-Papallona: diguem que perquè no en sé prou i podria danyar la resta del cos a més de la ja danyada, oi que ens entenem?

Arribo a la conclusió que l’únic estil vàlid és:
GOS, que no és acrònim de Grimpar On Sigui, ni Girar Ossos Superiors (o potser sí...), és l’acrònim inventat de Gaining On Speed (guanyant velocitat mentre movem els palmells oberts i mantenim els colzes enganxats al lateral de les costelles, per anar bé farem coincidir el colze dret amb el lateral dret i l’esquerre amb l’esquerre, no fem invents... la nostra vida i reputació depenen d’aquest petit detall, eh?)

I em pregunto:
Cal que vagi a la piscina a fer el gos? Això ja ho puc fer a la banyera de casa!

Doncs la meva dona no hi estava d’acord i em va arrossegar pinçant-me les orelles...

TBC
(To Be Continued... o Triomfa Banyador Calçotet en el següent capítol)


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els homes que estimaven les dones

Lectores i lectors que llegireu això amb els ulls embafats de color rosa i conscients que avui és el Dia Mundial del Càncer de Mama (que potser sentireu PiT en algun moment del dia i pensareu en nosaltres, digueu-nos egocèntrics, però si en Víctor Pàmies va pensar en nosaltres quan veié una nota de premsa on s'apuntava que Reagrupament CAT podia passar a anomenar-se PIT, que vol dir Partit Independentista Transversal...).

Des del gest més simple, com és buidar la butxaca petita dels pantalons dins d'una guardiola de recollida de fons (per lluitar contra el càncer de mama) a canvi d'una cinteta de color rosa i una agulleta de cap per penjar-la de la jaqueta, o plantar-la damunt del teclat...

Fins arribar a la gran quantitat de mostres de suport que es fan en companyia, com aquesta formació de divuit persones:

O aquesta de... 68 (+ o -)


O aquesta altra de "truixensaranta-i-tants"...


Oh...!


Hasta aquí! ¿Es Correcto? (Com diria el Bono aquell dels números...)

És lloable el que es pot arribar a fer, oi? Quins contrastos en un mateix món...

Parlant amb la meva estimada esposa li he fet una proposta gens deshonesta: fer-nos una foto entrellaçant els nostres cossos nuus formant un llacet rosa per penjar-la al PiT en aquest dia tan assenyalat, però ella l’ha declinat a la llatina (de Roma) assenyalant-me amb el dit índex:

—Porcus, porci et malandandus, malandandi!!! Qui farà la foto... l’avi Gres?!?

Quan l’avi començava a fregar-se les mans, un afegitó inesperat de la meva dona l’ha consternat tant com a mi mateix:

—Crec que serà millor que us entrellaceu vosaltres dos i ja faré jo la foto, he he he... —ha somrigut ella.
—Ui! Però si tinc campionat de petanca del primer dilluns de cada mes! —ha exclamat el iaio.
—Això era... fa... —m'he quedat mirant al sostre amb un dit als llavis.
—Fa dos dilluns! —ha exclamat la meva dona.
—Lleres! Sí que faig tard, apadéu! —i ens ha deixat allà on érem...
—Avui... ni sense càmera de fotos! —m'ha deixat anar mentre jo pensava que ella havia pensat malament de mi... qui ens mana pensar a la nostra edat?

I pensant, pensant, he fet memòria de la primera declinació rovellada de llatí, que curiosament era...
Rosa... rosa... rosae... no, no: rosa, rosa, rosam, rosarum? No, no: rosa, rosa, rosas... vaig a buscar-ho, un moment... torno de seguida... no és que sigui de bona educació deixar penjada la gent enmig d'un escrit, oi?... però no us puc entretenir mentrestant perquè estic consultant (o resant) la santa...






Ah sí! (Gràcies Santa Google!) No recordava que hi havia singular i plural... si jo treia excel·lents en llengües mortes...!

Sing. (que no vol dir que ho cantem plegats, eh?)
Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa.
Plu. (que no és l’abreviació de pluviositat, que seria el que passaria en cas que es decidís per unanimitat cantar-ho...)
Rosae, rosae, rosas, rosarum, rosis, rosis...

D’aquí clarament es desprèn que: No “rossis” la rossa de Roses o et caurà un clatellot que riu-te’n tu del rosari de l’Aurora, eh? Arum (per no dir Amen).

M'agrada saber que, gràcies als progressos en aquest camp, es diu que gairebé 9 de cada 10 casos es poden curar.
Més info general:
Aquí, que és un enllaç a l'altra santa, la Viqui...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El nano que volia endegar una campanya pel google

Lectores i lectors que llegireu això després de visitar un caixer automàtic i comprovar, amb estupefacció, que sempre hi ha algú que té més diners que vosaltres:

Benvinguts al món real!

Des d’aquest modest blog, anomenat PiT...

—Que rima amb divertit, hi hi...
—Sí avi... i amb el de La Roca.
—Això no rima pas, nano...
—Castellfolliiit...
—Ah! Que n’ets de malparit, hi hi hi...

Com anava dient, des d’aquest humil blog vull endegar una campanya adreçada al buscador més utilitzat i, fins i tot canonitzat, en incomptables ocasions: Google.

—Com dius?
—El que sent, avi.

Sovint m’he trobat al davant de la nevera oberta de bat a bat, amb cara de babau i processant la informació que m’ha donat la dona respecte d’on puc trobar un tomàquet per sucar el pa... i he estat incapaç de veure’l fins que la dona m’ha etzibat allò de:

—Esperes que et salti a la mà? Obre el calaix home!

És clar que de vegades he obert la nevera sense saber per què, però això seria un altre tema...
—Explica nano, t’escolto...
—Doncs és allò del per què els homes casats ens engreixem amb més facilitat que els solters...
—No sé on vols anar a parar...
—El solter obre la nevera, veu el mateix de cada dia i se’n va al llit i el casat obre el llit, veu el mateix de cada dia i se’n va a la nevera...
—Ui quina poca-soltada!
—Sí avi, això no s’havia dit mai, eh?
—Noooo, jo no ho havia sentit mai a la vida...

El cas és que no només ens passa a la cuina, els armaris són aquells enemics gegantins engolidors de roba preferida.

—No hauràs vist per casualitat la meva samarreta d’estar per casa, amor meu? —preguntes amb innocència i remates amb unes paraules tendres pel que pugui venir, ella no usa la casualitat ni per pentinar-se, sap sobradament on és tot i et torna a etzibar allò tan bonic de:

—Els homes no trobaríeu aigua a mar! —frase que ja utilitzava ma mare estimada.
—Hi hi hi...
—Ja pot riure avi, que gràcies a això he arribat a la conclusió que els homes (altrament anomenats gènere masculí) som els éssers del planeta amb menys capacitat per trobar res que estigui davant dels nostres morros (o això és el que vull creure prenent-me a mi mateix com a mostra de població...).
—Cert com hi ha aigua al mar, nano...
—Per contra, les dones (altrament anomenades gènere femení) demostren tot el contrari (o això és el que vull creure prenent com a referència una mostra de població prou significativa: ma mare i la meva dona...).
—Significativa i activa, just el contrari que tu, hi hi... I què vols dir amb tanta palla?
—Doncs que no entenc per què diem “el buscador Google”, o “sant Google”, quan en realitat hauríem de dir “la buscadora Google”, o “santa Googlesa” (per fer-ho més palès). És per això que deixo sobre la taula aquesta proposta... qui la prengui que no s’empatxi, eh?
—Calla, calla, ves per on que no en faci un grup al feixbuc...
—Home no estaria pas malament avi, de grups inútils al facebook n’hi ha una bona pila... ja el sabré trobar jo?
—Ho dubto, nano...

Que no ens dormir al llorer, eeeeeing? Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els quissaponencs nominats que rebien un premi del C@ts

Post/apunt número 340 d’aquest blog...

Mooooltes gràcies a tothom! :-)

I a totadona, eh? Hi hi hi...

És clar avi, a totadona també!

Aaaale... si feu clic-i-tic al premi us teletransportareu miraculosament al lliurament... :)

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els homes que somiaven estudis de mitjans i cobrar una factura d'un parell de nassos

Lectores i lectors del PiT que llegireu això des de l’interior albí de la panxa d’un bou...
—On no hi neva ni plou, eh?
—No cridi el mal temps, avi!
—Ui no, Déunosenguard!

Carta a l’encarregat de contractar estudis diversos, d'aquests que no serveixen per res més que per enriquir els estudiants (les empreses, vull dir).

—A punt avi?
—A punt nano, dicta, dicta que jo escric...

No ensenyo el rostre.

Ens arrasem, abús! Te amb la doble integració de préssecs d’orus. L’estruç irreal, isard pel nostre camp de l’aparcament.

Atent i Amen.

El camp de l’aparcament dels lúdics de la col, empenyia suquis súperfluix deixa l’ela.

—Molt bé nano, no he entès un borrall...
—Òndia avi!!! Què coi és això?!?
—El què m’has dictat sapastre!
—Una de dues avi: o s’ha deixat el “sonotone” dins del got de les dentadures, o no s’ha posat les “gafas-de-vel-de-selca” que diu aquella dona...
—Casum l’olla nano, fes-t’ho tu mateix, àpala!

Molt senyor nostre:
Ens adrecem a vostè amb la noble intenció de presentar-vos l’estudi realitzat pel nostre cap del departament d’estudis.

Atentament:

El Cap del Departament d’Estudis de la companyia Studis Super Flus SL

_______________________________________

Recull de frases caçades al vol a mode d’estudi:
_______________________________________

Elisenda Camps programa “Tot és possible” Rac1:
“... perquè aquí, en el nostre programa, tot el que regalem és de franc...”

No, si ara resultarà que pels regals es pot cobrar... Una abraçada del PiT, Elisenda, és-clar-que-sí!

Informatius de Rac1 (o secció dialing d’El Món a Rac1):
“... els veïns es queixen de la plurifel·lació de prostitutes al barri...”
Quines coses que es fan al carrer, eh? Són una colla de ximples!

Anunci Grupo Corsa a Rac1, curiosament la representant de l’empresa venedora parlava en castellà i la suposada clienta ho feia en català:
“Tenemos con nosotros a Fernanda Moruno de Castellbisbal que tiene un Osmotic y un Olimpia en su casa...”, fins aquí cap problema, només que després de sentir-la molts cops, juro que la venedora castellanoparlant em deia: “... un Osmotic y NO limpia en su casa...”. Val a dir que la senyora Moruno catalanoparlant no es va queixar mai, seny, seny...

Informatius Tv3, secció d’esports:
“El punt negre de la jornada va ser la dura entrada que Drenthe va fer a un jugador del Tenerife...”.

Aclarir que l’agressor és un jugador del madrit que és tan negre com el punt citat anteriorment...

Informatius de Rac1, tema la píndola de l’endemà:
“Les grans farmacèutiques han fet marxa enrere en...”
“Marxa enrere” diuen... (disculpeu que la meva ment, probablement bruta, no copsés més enllà de la primera part de la notícia...)

En breu l’avi Gres, el meu col·laborador expert en inutilitats, li enviarà les conclusions de l’estudi realitzat per tal que en traieu les vostres pròpies conclusions respecte a les tendències polítiques dels mitjans tractats.

PS: Adjuntem la factura impertinent i esperem cobrar-la tan aviat com us coli.

_______________________________________________

Studis Super Flus SL

F A C T U R A

Factura núm. 0109

Nom: ....................... Quim Pillal Quepot
Data: ....................... 30/09/2009
NIF: ........................ 1234567 i un número més
Adreça: .................. C/ Vessasaber , i dos números més
Població: ................ Quissapon d'Onsigui
Codi: ...................... de barres?

Concepte: Estudi de mitjans o medis (michones o medias en castellà)

Base Imp............................................................................ 12.006,00 €
I V A de moment 16% ..................................................... 1.920,96 €
TOTAL .............................................................................. 13.926,96 €

_______________________________________________


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El iaio que es dutxava mentre feia pipí o que feia pipí mentre es dutxava

Lectores i lectors que llegireu aquesta txorrada sota una dutxa relaxant i, per què no exfoliant*?

Quissapon, 21:23h (PM)

Arribo a casa després de treballar com un home treballador de mena. Obro la porta de casa i em trobo un núvol de baf que m’ofega com si m’hagués ficat en una sauna.

—Hem de parlar... —m’etziba la meva dona amb cara de circumstàncies i jo tremolo.
—Què passa?
—Que què passa? L’avi Gres, que s’ha dutxat almenys divuit vegades avui!
—Com dius?!? Tranquil·la, ara ho arreglo...

Després de tustar divuit vegades la porta del bany, l’avi m’obre.

—Què dius de bo, nano? —pregunta el iaio xop, nu i amb una tovallola dels teletubbies que li amaga les vergonyes (si és que mai n’ha tingut alguna).
—M’ha dit la dona que s’ha dutxat un pèl massa avui i em preguntava... per què?
—Que no has escoltat la ràdio? No te n’has assabentat de la notícia del Brasil, allò de que aconsellen la gent que es pixi a la dutxa per estalviar aigua?
—Sí home, és clar que ho he escoltat, però això... exactament què tindria a veure amb vostè?
—Molt! Ja ho veus, els he fet cas per tal d’estalviar i...
—Avi, el tema va de que si la gent aprofita per pixar mentre es dutxa estalvia fer anar la cisterna del vàter, però en cap cas diuen que la gent es dutxi cada cop que ha de fer un riu!
—Ah noooo? —exclama amb les pelleringues dels braços a l’aire tot mostrant les mans rosades i arrugades (no per l’edat precisament...).
—No home, que llencem una quantitat exagerada d’aigua, oi que ens entenem?!?
—Doncs ara que ho dius... tens raó, sense que serveixi de precedent. Haurem d'avisar la Mercedes Milà nano, hi hi hi...

* * *

*Imagino que tothom i totadona sabrà que exfoliant és allò que abans no foliava, eh?

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’il·luminat al palau dels torrents d’aigua

Lectores i lectors que llegireu això amb la pau i tranquil·litat que dóna prendre un glop de vi de bóta assegut a l’ombra d’una figuera:

—Òndia quina tempesta la d’ahir, oi avi?
—I tant nano, sort que avui ha fet bo... ja es diu que “després de la tempesta sempre arriba la calma” —respon el iaio emprant gran part de la saviesa popular que li fou donada.
—Ui, molt recurrent aquesta frase home, però lamento decebre’l —afegeix el gamarús emprant la poca saviesa que li queda a la butxaca.
—Per què? —pregunta l’avi alçant la cella esquerra amb cara de pomes agres.
—Doncs perquè he arribat a una conclusió que desfà la sentència que vostè acaba d’esmentar —respon el sòmines amb altivesa.
—Quina?
—Que “després de la calma sempre arriba la tempesta” —etziba el nano i es queda més tranquil que una vaca albina amb les panxes plenes de verd.
—Encara et dura la ressaca? —esbossa el iaio amb sornegueria, coneixedor que la nit de dissabte hi va haver festa grossa a casa per la celebració de l’aniversari de la mestressa.
—No home, no... —fa que no amb el cap mentre belluga el dit índex alçat (curiosament el sapastre sap coordinar paraula i expressió corporal)— reflexioni: Què fou primer, la calma o la tempesta? —es fa un silenci absolut que dura quinze segons; digues-li pausa dramàtica, digues-li estic-pensant-què-coi-acabes-de-dir-nano? fins que, al setzè segon, es trenca el silenci— No diuen que tot va començar amb un terrabastall de tres parells de nespres (per no dir melons)?
—S... s... sí, el gran bum?
—Però abans del gran bum que diu vostè, si tenim en compte que aquesta suposadament va ser la primera tempesta del món, hi havia d’haver calma arreu, oi?
—Sí, és una teoria...
—Haurem d’anar pensant a fer repàs de les frases que utilitzem per fer-ho amb propietat, primer calma, després tempesta, calma... tempesta... sense descomptar-nos mai, que per a això ha d’haver historiadors meteorològics que ho anotin tot, oi?
—Crec que entenc el teu raonament nano, però pensa que quan fa bo, hom té el cap ocupat en altres coses i no està per tempestes, només ens preocupa quan el temps es converteix en protagonista d’excepció.
—Protagonista d’excepció? El temps sempre és el protagonista d’excepció en les converses quotidianes (per no dir trivials...)... Avi Gres? Avi? On va?!?

—Ui nano! —exclama el vell amb el nas arrapat al vidre de la finestra— Guaita quins núvols! Sembla que tornarà a ploure aviat, eh?
—Com diu? —pregunta el nano inconscientment sense adonar-se que el iaio fuig d’estudi.
—Res nano, que sembla que refresca de nou. I vés amb compte no et taquis els pantalons si t‘asseus a l’ombra de les figueres...
—Ho diu pel vi de bóta?
—No nano, ho dic per les figues madures, les del terra, oi que m'entens? Hi hi hi...
—...?!?


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els homes que no estimaven els mosquits i somiaven libèl·lules albines

Quissapon, dissabte 5 de setembre

16:22h.
Després de dinar els, ja típics, espagueti a la carbonara de rigor i costum (aclareixo que aquell dissabte en qüestió eren tallarines per un error de compra sense importància de la meva estimada i adorada esposa), la família sencera es dispersa per l’interior de la casa amb la noble intenció de fer la digestió de la manera més apropiada. Jo em quedo en plena solitud a l’exterior: sota el porxo i damunt del balancí, amb el llibre de l’abductor Zusak entre les mans. Bé, solitud a mitges, l’avi fa la migdiada assegut a taula adoptant la postura del Pensador de Rodin amb la boca oberta...

17:12h.
Es dóna la casualitat que llegeixo un paràgraf on un dels personatges es grata la cama i m’adono que jo estic fent el mateix... Ui! Si sembla que m’hagi picat un mosquit! Uui! Què és això que tinc a l’altra cama? Una mosca collonera? No! Pflaaaxx! Cop sec de llibre, però suau, per evitar estampar-me un tatuatge fastigós a la cama. L’he enxampat! Un mosquit malparit que començava a xuclar. Ha quedat estabornit al costat d’una taca de sang —la meva pròpia sang enclastada al llibre!—, encara belluga alguna poteta... poteta negra, val a dir, riu-te’n dels pernils de Jabu... però, coi —em dic— si aquest mosquit és tot ell ben negre! Bé, té unes marques blanques a les potetes i... i al cos...

Iiiiiiiaaaaaaiiiiiiiaaaaaaah! L’avi es sobresalta, es disparen les alarmes i, amb elles, la paraula més temuda d’aquest estiu al Vallès sencer després de CRISI:

MOSQUITTIGREEEEE!!! —l’avi em mira esglaiat com si tingués el mateix dimoni al davant i les dentadures postisses li volen sortir per la boca.

—Ai, ai, ai! Que m’ha picat un MOSQUITTIGREACASAMEEEVAAA!!!
—Ònfia nano... m’haf esfantat! —esbossa el iaio mentre torna les dents a lloc.
—De res ha servit: buidar els platets amb aigua dels testos cada setmana per tal que no quedés aigua estancada enlloc; ni posar un tigre de peluix a l’ampit d’una finestra; ni deixar de menjar Tigretons; ni resar al sant de Malàisia cada vespre: San Dokanito de mi vida, tú eres tigre como yo, por eso te quiero tanto y te doy mi corazón...
—De res serveix això si els veïns no ho fan, nano! Hi hi hi... —exclama el iaio eixugant-se amb un mocador de fil.
—Miri, miri quin parell de picades!
—Caram! Si estan l’una al costat de l’altra.
—Sí oi? Semblen les gepes d’un camell albí!
—Apa nano, que n’ets d’exagerat! Pinyolets d’oliva, potser...
—Ràpid avi! —dic sense pensar que això són dos termes antagònics— Busqui al google un antídot abans que em mori...
—Què vols saber? Que a més de xuclar sang són uns mandrosos aquests? No veus que no s’ha mogut gaire per tornar a xuclar?
—Faci això que li dic, home, i deixi’s de romanços! Jo mentrestant faré una foto del bitxo per immortalitzar-lo...
—Immortalitzar-lo?!? Però si ja és ben mort aquest! Hi hi hi...

17:22h.

—Què?!?
—Res nano, el google ens mostra aquesta foto semblant a la teva, però ben enfocada, hi hi hi...

I la viquipèdia diu unes quantes cosetes que et resumiré amb llenguatge planer per no atabalar-te:
1.- El bitxo pica a tot hora, és a dir, sense horari aparent.
—A pastar fang allò d’en Serrat de “por la tarde los mosquitooooos...”
2.- El bitxo és difícil d’enxampar perquè és molt hàbil a l’hora d’escapar.
—Tan hàbil no, eh?
3.- El bitxo en realitat es una bitxa.
—Culleres! És clar avi! Les que piquen són les femelles!
—No et fiquis amb elles, nano, ho fan per donar de menjar!
—Doncs vostè parla de la mosquita aquesta com si es tractés d’una padrina que es deixa caure a totes les celebracions amb tiberi que es fan arreu!
—És el que hi ha nano, no m’ho invento jo això, hi hi... mira, mira... aquí diu que els seus principals enemics són les libèl·lules...
—Aah! Gran cosa aquesta... però, què diu més? Em moriré?
—Sí nano, irremeiablement... la mort és l’única cosa de la que podem estar segurs a la vida, eh?
—Em refereixo a si em puc morir per la picada doble de tipus pinyols d’oliva, home!
—Ah! No ho crec nano, a menys que la tigressa fos tan gran com la de la foto d’aquí:

Si t’hagués “picat” aquesta no t’hauries d’amoïnar per les gepes de camell albí a la cama, oi? Hi hi hi...

17:42h.

Epíleg per arrodonir la llargada del POST (Publicat Original Sense Traça)

L’After Bite m’alleujà el dolor inexistent... o potser ho va fer el fet d’haver buscat una càmera i haver disparat cinquanta-dues vegades —sense èxit amb el focus— per poder il·lustrar aquesta parida de manera fidel.

Vaig apuntar l’avi a un curs accelerat a distància d’ensinistrador, també a distància, de libèl·lules albines... es veu que les molt malparides no es deixen tocar —em va aclarir el mateix avi Gres disfressat d’Angel Cristo.

Les restes mortals de la bitxa reposaran per sempre al capdamunt de la pàgina 103 del llibre “The Book Thief” (La Lladre de Llibres) de Markus Zusak (llibre que mai deixaré abandonat enlloc a l’estil bookcrossing per un motiu evident: conté restes del meu ADN al costat del fèretre i no voldria que el meu ADN caigués en mans de desaprensius).

Les despulles de la mosquita tigressa romanen sota d’una coberta de cinta adhesiva transparent (per no dir Celo) amb l’epitafi:

Aedes Stegomyia Albopictus

The Blood Thief (La Lladre de Sang)

i les dates de naixement i defunció de rigor:

QSQ* / 9 / 2009 - 5 / 9 / 2009

RIP**

*Qui Sap Quan
**Rosteix-te a l’Infern Pècora!

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El iaio que feia anys el mateix dia que Catalunya sencera estava de festa

—Bon dia avi!
—Bon dia nano...
—Aquest matí m’he endut una sorpresa quan he obert el meu correu... i té força a veure amb vostè, avi.
—Ah sí? Quina sorpresa nano... que és festa nacional?
—Doncs que, segons consta al Facebook, avui és el seu aniversari, per molts anys!!!
—Ui! Moltes gràcies nano!!!
—Agraeixi-ho a la colla d’amigues i amics i al fet que fa servir el meu compte de correu, eh?
—Quines coses nano, hi hi... ara resultarà que el Feixbuc té utilitat, hi hi hi...

—Apa avi! Miri que fer ombra a la Diada de Catalunya amb el seu aniversari...
—Au passa, passa! Moltes gràcies per les felicitacions rebudes...
—Quants en fa avi?
—Eeeh... mmm... no n’estic segur...
—Molts, en qualsevol cas, oi?
—Masses i tot, hi hi hi... Ah! Com això sortirà gairebé a l'hora de dinar, tinc l'Anselmo, un que va fer la mili amb mi, preparant l'arròs. Hi esteu tots convidats, eh?

Bona Diada a tothom i totadona!

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L'home que es preguntava "què ens està passant?" en un càmping del Pallars

ADVERTIMENT:
ALGUNES PARAULES PODEN FERIR LA SENSIBILITAT LECTORA

26 d’agost de 2009, Ribera de Cardós (Pallars Sobirà)

Matí del segon dia d’estada al càmping.
Avui no plou.

Ahir va ser un dia d’aquells passats per aigua amb estones de sol.
D’aquells que quan surt el sol et poses: pantalons curts, samarreta i xancletes... i quan es tapa: pantalons llargs, polar, mitjons i bambes. Si, a més, plovia: afegies el paraigües com a complement directe. Fins a sis canvis de roba vaig comptabilitzar pel capbaix...
Però avui no plou, podrem fer coses.

Surto al petit porxo de la caseta/bungalow de fusta que ens acull amb la intenció de fer temps (la meva estimada esposa i la meva filla estimada dormen; jo, que també m’estimo, no) i em poso a llegir. El silenci aviat dóna pas a la vida pròpia d’un càmping de muntanya. Ànimes solitàries que vagaregen, en processó dispersa, de les tendes i bungalows diversos al supermercat per comprar el pa, de cada dia.

Una mare juga a pilota amb el seu fill de cinc anyets en dues parcel·les buides del davant.

* * *

Aclariment primer:
Ella s’ubica a la part més elevada de les parcel·les, el nen a escassos vuit metres pendent avall...
Consell primer:
Si ho feu així, el més probable és que la pilota rodi més enllà d’on és el vostre fill estimat, a menys que aquest sigui un Messi en potència.
Aclariment segon:
El nen en qüestió no es diu Leo ni Lionel, es diu Yoel, a jutjar per la manera com la mare l’anomena.
Consell segon:

El nom no fa la cosa.

* * *

El xiquet corre dues vegades darrere la pilota de goma en un silenci adorable... i admirable, per què no? Però com diuen que a la tercera va la vençuda, i aquesta arriba, la tercera destapa la fera:



—MEGAGONDIOÓS-LA-MIERDA-LA-PELOTAAAA!!! —exclama el menut.


Espero dos segons, tres, quatre... deu, onze... i res. Potser és que tinc les orelles inundades i no hi sento prou bé per escoltar la reprovació materna, però res...

Mitja hora més tard, tots llevats, ens trobem per esmorzar al bungalow de fusta on dormen la resta de la família (ma mare, el meu fill, el meu germà, la seva dona, el meu nebot de tres anyets i la meva fillola deee... mesos).
Els seus veïns de bungalow tenen un fill d’uns cinc anys que es diu...

—YOEEEEL-DEJA-DE-TOCAR-LOS-COJONES-QUE-COBRAS-EEEH?!?—exclama la mare del nen.

Ah! Justament se m’acabaven de destapar les orelles, ara ja conec el nom sencer del nen, curiós...

* * *

—I això és real o inventat, nano?
—Real, real avi, no hi he posat ni un guió ni una coma de més, pot preguntar-ho a ma mare...
—On anirem a parar... això és can pixa!
—Sí avi, ja ho pot ben dir...
—S’està perdent la fe en NostruSenyor...
—I la por dels pares de ser denunciats per amenaces!





Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L'avi que fardava d'haver escrit un conte d'un gripau i el nano que fugia amb la família

Lectores i lectors:

Mmm... d'aixòoo... Ui!
Què anava a dir? Ah! Sí... mmm... que tinc agulletes als dits i... que m'estic recuperant...
—Estàs fet un figaflor...
—És clar avi, com vostè no va fer cap esforç...
—Au va! Deixa que ho faci jo i ja pots marxar amb la família...
—Molt bé avi, adéu! Fiuuu...


Uf! La seva actitud em comença a espantar, coi de nano...

Lectoretes i lectorets que llegireu això des d'un penyassegat amb una càmera digital a les mans i teleobjectiu més pesat que una bombona de butà:

Aquest mes d'agost només he pencat jo i, per ser sincer, no gaire, hi hi... així que, i ja em disculpareu tots els qui l'hagueu llegit ja, però tinc intenció de penjar el conte que vaig escriure pel blog de la bajoqueta que va sortir publicat el 17 d'agost d'enguany (un dia que no passarà a la història per tenir una especial activitat blogaire, oi?). Doncs aquí va per tothom i totadona que no el va poder llegir en el seu moment (tot just ahir al vespre el vaig llegir en veu alta a la dona del nano i la seva canalla...).

Ah! Tal i com vaig prometre, també penjo el dibuixet/gargot del nano que acompanya el conte.

* * *

Vet aquí una vegada hi havia un gripau albí enamorat d’una princesa. L’enamorament sobtat li arribà sota la llum de la lluna en una calorosa nit d’estiu. La princesa sortí al balcó i cantà la cançó més dolça que mai orelles de gripau hagueren sentit. En l’afany per veure millor la noia, el gripau hagué de lliurar cinc-centes batalles, i guanyar-les, per conquerir la roca més cobejada pels altres gripaus. Quan finalment assolí el cim, a pesar del dolor de les ferides sofertes, s’adonà del seu malastruc en veure com la princesa s’esvaïa cambra endins.

Aquella mateixa nit el gripau es jurà que res ni ningú el faria fora del seu nou reialme i l’ocupà amb altivesa de noble i cara de gos famèlic. La roca era el lloc alçat que gaudia de major privilegi en tot l’estanyol reial, des d’allà estant s’albirava, sense destorbs innecessaris, el balcó de la princesa. Com una estàtua més dels jardins, el gripau albí esperà pacient la sortida del sol, el dia sencer i l’anhelada posta de sol.

La nit el sorprengué frisant per banyar-se de llum de lluna i escoltar una nova cançó de la princesa. Quan aparegué completament nua rere la barana del balcó el gripau li somrigué, però la princesa no se n’adonà. Frustrat per la dissort del primer intent, tragué pit i s’atansà curós al cantell de la roca des d’on li dedicà un nou somriure mentre ella passejava la seva blanca nuesa per la balustrada, però el moviment tampoc captà la seva atenció, la princesa mostrava més interès pel recipient vítric que brandava en una mà que per l’estanyol i les bestioles. El recipient contenia un estrany beuratge groguenc cobert d’una fina capa blanca i escumosa que el gripau no sabia reconèixer, però entengué que havia de ser prou bo a jutjar per la cara de felicitat que es dibuixava en el rostre de la noia.

El gripau es desesperava convençut que ella no cantaria aquella nit. El seu pessimisme natural el dugué a pensar que no cantaria mai més, però quina fou la seva sorpresa quan, després que la princeseta s’empassés l’últim glop del maleït beuratge, arrencà el dolç cant esperat:

—GRRROOOOOOOOOOAAAAAAAAAAAAAARRRGGGGG!!!

* * *

Gargotejat per Sergi M. Rovira
—I escrit per mi, eh? Hi hi hi...

L'home que havia perdut la noció del temps mentre era abduït

Quiss pon, hor de remen r tecles, o ixò diuen... (Per cert, on redimonis és l tecl que busco?!?
—Aquí és nano! La veus ara?!?
—Aah! Gràcies avi Gres! No la trobava aquesta, tan amagadeta a l’esquerra...

Abans de començar a formar paraules amb les diferents lletres que el teclat m’ofereix i que aquestes, soletes i plegades, vagin formant oracions amb cert sentit per ésser transmeses i publicades, demanaré públicament disculpes pel silenci i la deixadesa mostrades al PiT aquest darrer mes. Mentrestant aprofitaré per acostumar novament els meus ditets de dona al noble art del tecleig...

AVÍS A NAVEGANTS:
Aquest escrit pot ser llegit de dues maneres, tan bona serà l’una com l’altra, i són les següents:

1) Tothom i totadona que passi amb presses per aquí a saludar (o a tafanejar) i sigui del tipus: “és que tinc l’olla a la banyera i el nen al foc” (cosa que a pocs dies de començar les escoles no serà gens d’estranyar), que no s’espanti, l’escrit/post acaba de seguida, just quan s’acabi el compte enrere que va després d'aquest paràgraf trobarà el comiat de l'avi i tres estrelles Michelon, llavors haurà de tancar el PiT... i el foc, en el cas que la carn agradi més aviat al punt o volt-i-volta-tirant-a-crua.

3... 2... 1... 0!

—Fins la propera i moltes gràcies per venir! Hi hi hi...

* * *

2) Com no hi haurà un examen al final de l’escrit per comprovar que els que us heu quedat continuareu llegint fins que s’acabi aquesta ximpleria o fins que la carn quedi tan feta com una sola de xiruca nova, també us donem les gràcies, però bàsicament per la vostra paciència.

* * *

Lectores i lectors que llegireu això immersos en la peresa pròpia que representa la tornada a la normalitat:

—Quina mandra que fa haver de tornar a la normalitat quan ja t’has acostumat a l’anormalitat, oi nano?
—No cal que ho juri, avi... ja fa un temps que no escric gaire res per aquí...
—Ni per allà, eh?
—Ni per allà, ni per allà... però és que a l’estiu s’engega la “part lectora” que habita en mi i la “part escriptora” queda relegada a la segona posició.
—Entre altres coses, oi? Si ni tan sols vas dir adéu...
—Miri qui parla!
—Què dius sapastre! Almenys jo vaig enviar una postal i un conte pel blog de la bajoqueta, però això teu no té perdó! Un comiat així... a la francesa, sí senyor! Hi hi hi...
—Mai millor dit avi m’he-lligat-una-francesa-que-es-diu-Xantal-i-ballem-cada-nit-el-mambo-plegats, eeeh?!?
—Ui, però si allò va ser una història d’uns dies...!
—Ah sí...? Quants?
—Trenta, per ser exactes, hi hi hi...
—Ara no és moment d’entrar en detalls perquè ens allargaríem massa... d’altra banda, tampoc cal tornar amb molta embranzida perquè podríem prendre mal a la nostra edat, eh? Ja ens ho anirà explicant tot això en fascicles (que precisament ara comença la millor època per vendre aquestes coses...).
—Està béee, naaano...

El cas és que...

Estimada catosfera:
Vaig patir un problema d’ADSL que em deixà sense connexió TOT UN DIA SENCER, just el dia després de penjar la postal de l’avi Gres. Reconec que no tenia intenció de desconnectar tant de temps, però sense poder comptar amb l’avi de guàrdia al PiT i amb els nens de vacances per casa, em vaig anar acostumant a la desconnexió...

—I a jaure com un gos a l’hamaca, hi hi hi...
—I el "dolce far niente" o el "laissez faire"...
—Com dius?
—No res, avi. Que haig de dir que ara em sento satisfet i no me’n penedeixo d’haver desconnectat. He recuperat gran part de vida que havia oblidat en Un racó... he escrit per mi (digueu-me egoista), he descobert que els nens creixen més ràpid del que podia pensar i que la meva fràgil i atabalada ment sabia descansar en harmonia amb els ulls i la resta del cos sense esperar que l’explorador de torn em preguntés si volia tancar pestanyes o aclucar parpelles.

Dono les gràcies a l’amic Víctor Pàmies (del Raons que Rimen, entre altres...) que va “diccitionar” allò de: “Escriure al blog a l’estiu és treballar pel diable”. A mi el que és treballar ja em costa normalment, però si a més a més és per a algú que sempre està de mal humor i porta banyes... realment es deu fer insofrible, amb aquella calor, infernal...

—Coi! Com a tothom i totadona, no et fot?
—Avi si us plau... quina llengua, home! S’ha oblidat de les lectoretes i lectorets? Això de “no et fot” vol dir “no te jode” en castellà, eh? Lleig, molt lleig!
—No, no... que això és francès nano: “No et fot, avec un café olé et un pixé de l’eau”...
—Au va home!
—A veure si ho he entès bé... estàs dient que la gent que llegeix el PiT són uns banyuts malcarats?!?
—Bé... no, no exactament, no ho deia per les estimades i estimats blogaddictes catosfèrics, ho deia per... ho deia... ho... h... ui quin merder... ho deia per fer la conya amb allò del diable! Estic plenament convençut que la gent que ens visita ha quedat sanejada i descarregada d’haver de suportar les nostres històries durant molt de temps seguit, d’aquesta manera han pogut assaborir amb millor criteri les lliçons de xinès/japonès que des de la virtualitat ens han encolomat aquesta colla de nous comentaristes/col•laboradors del PiT...
—T’hi hauràs d’esforçar un xic més nano, hi hi...
—Clar que podria configurar una excusa més creïble, com allò de: “Ui, m’han deixat sense internet un dia i ja no recordo com es feia allò de penjar escrits al blog... hauré d’esperar al setembre...”.
—I què tal dir la veritat?
—Home, vist així... diré que en realitat he estat abduït per un munt de gent mentre vostè es torrava a la platja de dia i ballava samba i merengue de nit fins a hores intempestives (pels llocs més insospitats) i amb la mare d’un tal François (informàtic-francès-super-important-al-seu-país...).
—Abduït?
—Això he dit exactament, avi, els abductors en qüestió (no confondre amb adductors) han estat aquesta colla:

1.- Ken Follet i la segona part de la segona part de “Els Pilars de la Terra”, és a dir: “Un Mundo” era la primera part de la segona part i “Sin Fin” la segona part a la que feia referència unes paraules abans...

—Claríssim nano, tgguébian!
—‘Aaale avi...

2.- David Benioff amb la trista, crua i divertida “City of Thieves”, ambientada a Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial. L’avi de l’autor li explica amb pèls i senyals la “difícil missió” que van haver de dur a terme ell, Levi Beniov, un noi de disset anyets i un prominent nas jueu, i Kolia, un soldat/escriptor/desertor del mateix Exèrcit Roig. La missió, encomanada per un Coronel de l’Exèrcit Roig, té un termini (aproximadament una setmana) i una finalitat: salvar les vides pròpies. (Aquest en Benioff és el marit d’una tal Amanda Peet que, pel que sembla, figura dins del Star System, però encara no he trobat ningú que me’n sàpiga dir què... hauré de seguir buscant).

3.- La peculiar Kazuko Ueno i les “Veus per Existir” (Regal/premi obtingut d’un concurs de jomateixa del Tu mateix llibres) Una periodista japonesa o nipona (com vostè vulgui) que descobreix la nova cançó catalana (Llach entre altres...).

4.- John Boyne i la crua novel·la “El Noi del Pijama de Ratlles” que tenia pendent des de feia massa temps, com vaig dir-li al Ferran (PForta i especial abraçada!) en un article/post que va fer al seu blog In Varietate Concordia (no he vist la pel·lícula, però sens dubte m’ha agradat més el llibre...).

5.- Paul Auster i la seva angoixant i marejant “Trilogia de Nova York” (tres novel·les en una i d’una tacada, que també tenia pendent gràcies al blog de noséqui ara mateix).

6.- Zadie Smith amb la seva primera novel·la “White Teeth” de l’any 2000. Casualment també era el primer llibre que treia de la biblioteca de Quissapon després de donar-me d’alta (no vaig haver de pagar res... qui diu que la crisi causa estralls? Llegir així et surt de franc!). Smith descriu des de l’òptica de tres religions: Musulmans, Testimonis de Jehovà i Jueus (i alguns ateus), una part de la societat londinenca (tot això abans de l’11/S). Ho fa usant un transfons humorístic: escenes divertides mesclades amb d’altres socialment més dures, la trama i el desenllaç són una excusa només per fotografiar aquella realitat social “minibabel” de determinats barris...

—Això dels minibabels no són els formatgets aquells que es mengen els teus fills?

—No avi, fred, fred...

7.- Karen Rose i “Nothing to Fear”, que és d’aquelles de patir, “d’aiaiai què passarà?” i com n’és de dolenta la dolenta... preveus que tot acabarà allà mateix, com acaben les típiques pel·lícules americanes (telefilms bàsicament), o no, però t’ho passes bé si t’agrada rosegar les ungles disponibles...

i ara...

8.- He començat a notar que m’abduïa en Markus Zusak amb “The Book Thief”, del qual en tenia referència a través d’en Ma-Poc del Mots Emblocats (que, si la memòria no em falla, és el llibre que va triar pel 100è joc literari d’en Jesús M. Tibau) i no me’n vaig poder estar quan el vaig veure en una lleixa esperant que algú el prengués...

—Doncs jo em vaig comprar un llibret a Quissapon de Mar: “Parli Francès (15 dies garantit)”...
—I què, ça va bien monsieur?
—Res, res nano, que com la Xantal em va durar més de quinze dies i amb les mans ja ens enteníem, el vaig anar a tornar! Hi hi hi...
—Quines penques!
—Més que tu he pencat, eh?
—Ah sí! El seu conte... però d’això ja en parlarem més endavant, que aquí ja no hi ha espai, eh?
—Malandando...

* * *

Bé, doncs demà... més (això si no tinc agulletes als bíceps digitals, que ja podria ser...)

3... 2... 1... 0!!!

—Fins aviat, xiquetones i bucaneros! Hi hi hi...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Postal de l'avi Gres des de Quissapon de Mar

Molt apreciat i estimat sòmines:

Ahir nit em vaig adonar que no t’havia dit res de la meva absència sobtada (potser és perquè era precisament això: sobtada) i tot navegant abans d’anar a ballar em vaig deixar caure pel PiT i vaig volar entre les papallones de ca l’Assumpta. Allà em vaig endur dues sorpreses molt agradables:

La primera és que ella havia fet un escrit recordant les sàvies paraules (per no dir enginyoses...) pronunciades per un servidor quan vaig fer la brometa sobre la paraula “biblioteca” al més pur estil “desdefinitori” Tibauenc: una “biblioteca” hauria de ser un lloc per llegir mentre mengem, o menjar mentre llegim, o una cosa semblant...

La segona és que tu, nano, vas reconèixer públicament i catosfèrica que em trobes a faltar al PiT... (Es nota bàsicament perquè la qualitat dels escrits minva com la liana d’en Tarzan als noranta anys, hi hi hi...).

Sé que potser hauria d’haver avisat abans de marxar aquests dies, però com necessitava aïllar-me del món per trobar inspiració no podia arriscar-me a que m’encolomessis la teva canalla per tu poder anar a prendre la fresca amb la teva dona cada nit.

PleiSteixon: No pateixis per mi, ni pels teus calçotets de la sort del Barça, estem tots molt bé (ja et vaig dir que necessitava un banyador, però tu no em vas fer cas...).

T’envio una foto per tal que ho comprovis tu mateix i perquè li facis arribar a la meva amiga khalina, que des que ens coneixem no fa més que demanar una foto meva en calces curtes i a la platja... i aquí estic torrant-me a base d’oli d’oliva, hi hi hi...

PleiSteixon2: Sembla que la inspiració es resisteix, les nits de Quissapon de Mar són molt llargues i els matins inexistents, és per això que t’escric això després d’esmorzar quan és l’hora de dinar i amb una mica de mal de cap... però tu no passis ànsia nano, que el conte pel blog de la bajoqueta està embastat i només li calen les últimes puntades per assolir la quantitat exacta de 625 línies (ho recordo per allò d’aquell programa de la tele...).

Interrupció de PleiSteixon2 (pause): Espera un moment nano, que tinc el fill de la Xantal que no sé què em diu...

—Une momenté de rien, garçó, êh?

Ah! La Xantal és una turista francesa divorciada que he conegut aquesta matinada en un lloc que en diuen: “aster agua” (jo crec que es deu dir “basta d’agua” perquè la gent mama de tot menys aigua...)

—Güí, güí, Fransuà, envié, envié, güí...

És un informàtic molt important al seu país... per què serà que la gent que coneixem de vacances sempre ocupen càrrecs importants? M’ha deixat el seu ordinador portàtil, és com el teu però molt millor, eh? (Al final et deixo un vídeo d’aquesta meravella, aquests francesos...).

Ai! Que m’oblidava que aquest en Fransuà et dóna les gràcies per penjar els vídeos del francès, aquell paio que fica la pilota a tot forat que veu i celebra el títol de lliga amb el seu equip (es veu que el fill de la Xantal és de l’equip contrari... té moltes ganes de conèixer el cervell totpoderós del PiT! S’assembla molt al nòvio de la vostra cangur cinturó negre de karate, aquell que és jugador de rugby australià, hi hi...).

Continuació de PleiSteixon2 (plei): Sé que et vaig dir una mentida i mentre vosaltres anàveu a Roses jo no em vaig quedar fresquet a casa amb la Tora, però vaig demanar la teva mare que s’ocupés de la gossa (en sap més que jo!). És una mentida pietosa, que estic fent molta feina, eh?

Dóna molts records a tothom i totadona (la revista que està de moda), hi hi hi...

PleiSteixon3: Digues a la bajoquetònica que no s’espanti si rep un correu meu amb el conte, però que sobretot tingui les finestres ben obertes, eh? Que encara em demanarà que pagui els vidres trencats, hi hi hi...

EMBED-MacBook Transforms Into Mini Jet - Watch more free videos

Escrit per l'avi Gres
—Tot, eh? Que es noti que faig feina...

El paio que la clavava allà on posava l'ull o el millor suggeriment per la davantera del Barça

Com molt em temo que hi haurà moviments a la davantera del Barça (és un presentiment que tinc de fa dies) voldria aprofitar per suggerir un fitxatge que imagino no seria gaire car i que clava la pilota on posa l'ull. (XeXu: sí, és el mateix paio de la platja, potser ja el reconeixeràs, però juro que he flipat mentre pensava si és real això)

Clar que també té la mala llet que caracteritza els killers d'àrea...



També podria ser que tot fos un muntatge com allò del Ronaldinho i els xuts al travesser de la porteria, però, si més no, és distret...


Publicat per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L'home que va anar a la platja amb la família i esperava que passés alguna cosa per poder marxar

Ahir em va tocar anar a la platja en família.

Vaig deixar la meva dona i el nen al peu de l'escala que baixa a la platja abans que jo iniciés el meu particular "calvari" en solitari de trobar aparcament. La resta de la família ens trobaríem allà i hi arribarien per mitjans diversos. No és que em molesti fer unes deu voltes per aquells dos carrers (el sostre de la furgo em protegeix del sol i l'aire condicionat em manté fresc i estalvi), és l'excusa perfecta per arribar força més tard a la sorra i per gaudir d'aquestes vistes excel·lents.

Quan finalment un cotxe marxa i tu aconsegueixes encabir el teu no et queda més remei que aparèixer a la platja amb cara d'esgotat, estressat i rebufant mentre recordes la fresqueta que t'acompanyava instants abans (fresqueta no té a veure amb cap senyoreta, eh?).

Protegia la meva pell amagat sota el para-sol mentre llegia "plàcidament" un autèntic llibre de butxaca de pes inexistent (literalment parlant) "City of Thieves" de David Benioff a prop de familiars diversos com els meus sogres, la meva cunyada, la meva neboda, la meva dona, la meva filla i el meu fill (tots meus, eh?) bé, el meu fill no, vull dir que no parava gaire a prop nostre, té aquesta fal·lera jovenívola d'allunyar-se tan bon punt creu que ha de cridar l'atenció o demostrar que és prou gran.

Si algú es pregunta: Per què no et vas endur la primera part de "Un Mundo sin Fin" a la platja? Contestaré que després de l'Home que volia llegir Un Món Sense Fi sense acabar amb una luxació als canells, l'estic llegint en la intimitat per temor que els integristes literaris em pengin de les nectarines d'una plaça pública qualsevol... i per evitar que es faci malbé la pàgina 584 amb la sal i la sorra.

Deia que mentre llegia (o ho intentava entre converses familiars...) recordava un video d'en Rémi Gaillard que vaig trobar fent l'orni per internet. D'aquest paio ja he tingut ocasió de visionar algunes de les seves trapelleries i trobo que ha de ser divertit que algú amenitzi així un dia de platja familiar, malgrat tot...

Hagués estat una bona excusa per fugir d'allà, oi? (Perquè, malgrat tenir la furgo a l'ombra i ben aparcada, no m'hagués costat gaire fotre el camp a Normandia, per posar un exemple...)


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L'home ben plantat que prenia el mòbil del ganàpia per fotografiar alguns racons d'escriptura

Lectoretes i lectorets...

Vist que el nano no estava per la labor de fer cas a la proposta d'en XeXu (la de que cadascú dels companys enganxats a la virtualitat catosfèrica pengés alguna fotografia del lloc on habitualment escriu i es grata la barbeta), ho vaig fer jo ahir mateix amb el seu mòbil mentre ell feia la migdiada al sofà, hi hi hi...

En aquest racó es pot apreciar la tremenda i potent maquinària que utilitzo jo i la merdeta d'ordinadoret de la "Señorita Pepis" que usa ell (el vaig posar per tal que es pugués apreciar bé la seva menudesa, perquè ell normalment no es posa en aquest racó...)

Ah! La finestra a la dreta amb sol de tarda (tot i que ahir no en feia gaire) que m'ajuda a fer alguna becaineta extraordinària de tant en tant...

Com us deia, el nano s'estima més escriure (quan fa bon temps) al porxo, damunt d'aquesta tauleta de fusta... Sempre li dic que és molt millor seure en una cadira, però ja el coneixeu, hi hi... Hauríeu de veure'l fent la postura del mico albí practicant ioga (clar que si te'l mires d'esquenes sembla que es busqui puces entre les nectarines, hi hi hi...).

Però realment on passa més hores assegut perquè hi deu trobar tota aquella inspiració que li manca de normal, és aquí:

Sí estimades amigues i amics, és justament allò que penseu... L'escriptòrium per excel·lència!

Per acabar d'il·lustrar l'escrit us penjo l'enllaç que teletransportarà les més tafaneres i tafanerots a veure la part oposada d'aquesta fotografia:

Lectures curioses i habituals

El PiT: El blog que mai rebrà un premi a la millor fotografia, hi hi hi...

Escrit per l'avi Gres
—Tot, eh?

Els homes que es preguntaven coses davant les palmeres elàstiques de Quissapon

Lectores i lectors que llegiu això mentre us preneu un bon plat d’escudella i carn d’olla asseguts en la terrasseta sense sostre ni para-sols d’un txiringuitu a petar de gent qualsevol del litoral català i olé!

Sota un sol que deflagra fins a ferrar els ous, els del PiT ens preguntem tres coses...

—I mitja! —exclama l’avi Gres.
—Béee, i mitja...

1. —És de debò l’estiu l’època de l’any més desitjada?
2. —Quina trama s’amaga rere les destinacions turístiques més paradisíaques?
3. —Amb quina beguda esteu acompanyant aquest dinar nostrat tan típic i català?


I ½. —Qui és el malandando que ha penjat aquest llit de malla d’unes palmeres elàstiques de Quissapon? Que potser no és conscient que qualsevola o qualsevol que s’hi escarxofi a llegir podria veure com el “totxo-barra-llibre” de més de mil pàgines que està llegint acaba convertit en dues (còmodes) parts de poc més de cinc-centes? Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El nano que es vestí de dona per una festa d'aniversari, hi hi hi...

Hola, sóc Lars Lindquist, el cantant de "Pili the Vicio and The Dallonses", el de la cançó de l’anunci d’Estrella Damm a Formentera. Us explicaré una mica de la meva història pels que encara no em coneixeu:


Sóc el petit de dos germans siamesos... Sí, enganxats... Quan vaig néixer venia acompanyat. En primer lloc sortí el meu germà gran, Carlos, que és el protagonista de l’anunci —el guapo de la barbeta i el barret de cowboy— i després, enganxat a ell com una paparra per la cintura, vaig sortir jo.

No som suecs, ni noruecs, la veritat és que vam néixer a l’Anoia en una colònia de hippies anglesos. Aprofitant que era a prop de Sant Sadurní, la colònia es deia Miralescalces... de l’Anoia (humor britànic...). Mai vaig entendre que en diguessin colònia amb la pudor que feia sempre allà...

Els nostres pares, els Mejía Godoy, eren uns hippies molt catxondos: El mateix dia que vam néixer a mi em posaren de nom Lars Lindquist (i Mejía Godoy de cognoms). Pitjor sort li va tocar al meu germà gran que es diu Carlos Palacagüino. Els professors anaven de cul quan passaven llista i recordo que sempre hi havia el típic graciós, el Carrascosa, que ens cantava una cosa de “tus pechos cantando a miel...”.

Fins el dia que el vam convidar a fer un passeig en camell, vull dir que deixàrem que es pugés al tros de carn que ens unia i nosaltres fèiem de camell, bé de les gepes del camell. El molt gilipolles cridava:

—Sóc Laurence d’Aràbia! Camell de merda: Busca’m un oasi!

I sí que el vam trobar, sí... Al bell mig del bosc... El despullàrem, el lligàrem a un arbre i li buidàrem un pot de mel de la granja d’en Francisco al pit. En tres minuts les abelles li feien pessigolles a les mamelles i es feia impossible comptar la quantitat de mugrons que li havien sortit de cop al Carrascosa!

—I les abelles Laurence d’Aràbia, també "te suliveien"? —li cridàvem amb dolçor...

La nostra història musical va començar on comencen totes les grans històries: En un garatge. El pare sempre ens deia que per què no inventàvem un sistema operatiu com va fer Bill Gates, però és que el garatge del nostre pare era un taller mecànic i no ens podíem concentrar amb les fotos de dones despullades. El pare havia deixat de ser un hippy somniador per convertir-se en un mecànic amb lleganyes, un materialista acabat, amb aquells calendaris de dones de noms tan curiosos com: Sabriga, Samanta, us podeu creure aquests noms per unes noies que no semblaven tenir gens de fred?


Perquè jo, encara que vaig vestit de dona no vol dir res, eh? Vull dir que sóc un mascle/matxo vestit de dona i això només ho faig per tenir la mare contenta: Ella sempre havia somniat tenir la parelleta i com els metges van dir que corria perill si es tornava a quedar embarassada... Suposo que després de tenir dos siamesos nou mesos barallant-se allà dins, l’habitació no va quedar gens endreçada, eh? Doncs això que veieu és un personatge, els escocesos, els grecs, els romans i Miguel Bosé, també lluïren faldilles i ningú deia res, clar que a mi em queden millor les faldilles que al príncep de les orelles, oi?

Així que un dia, al taller del pare, vam robar una guitarra que hi havia dins del carro d’un client, com es deia?... Manolo noséquè... Un cantant que es va fer famós per una cançó que deia que li havien robat el carro... És estrany que no recordés que el carro estava al taller del nostre pare i que a dins hi havia una guitarra, si era cantant?

Com estàvem enganxats, un va aprendre a fer els acords i l’altre a rascar les cordes. Ens va anar prou bé, fins i tot guanyàrem el rècord guiness de tocar la guitarra sense parar mentre bevíem cervesa i, com teníem una mà lliure cadascú, podíem pixar d’aquella manera: Jo te l’aguanto tu me l’espolses... I continuàvem tocant tan tranquils i relaxats mirant fotos al taller...

El problema començà quan ens van separar en aquella operació de setanta hores. Vam sortir a tots els diaris, eh? Una operació només superada per la que van fer a la nostra mare després del part. Teníem tant poc espai allà dins que abans de sortir ja estiràvem les cames i els braços com si ens haguessin de llençar d’una avioneta en ple vol... I és clar, quan els metges van posar ordre a tota aquella quantitat de braços i cames que sortien del túnel de la nostra mare, van fer sortir primer el meu germà i, enganxat a ell, el meu cos: Tot menys el cap, em va quedar dins i semblava un estruç acollonit per la presència d’una lleona... Clar que el meu germà, amb els ulls oberts i plorant de dolor semblava una vespa engegada amb doble far i sidecar.

—Nngeeeeeaaaaah!!!

Al crit del meu germà es va sumar el de la mare:

—Aaaaaaaaaaagh!!!
—Què passa, què passa? —preguntaven els metges.
—La neeeena! Que li falta el cap! —va cridar la mare.

Quanta raó ha tingut sempre la nostra mare...

Després de la intervenció que va separar els nostres cossos vam deixar de tocar junts, jo sense ell no era res i ell sense mi encara menys. Les carreres en solitari van ser un desastre: Si fas només acords no sona ni per fer chill out i si només rasques cordes no val ni per una cançó de heavy metal. Per això vam decidir tornar a tocar junts fins que els senyors d’Estrella Damm van veure la nostra capacitat bevedora i ens contractaren per fer l’anunci. D’una vegada mataven tres ocells: Fèiem la cançó de l’estiu, anunciàvem la cervesa i promocionàvem l’illa de Formentera. Millor per tots —vaig pensar—, si haguessin agafat al Giorgi Damm, només hagués fet publicitat de la marca amb el seu cognom...

El meu germà, el guapo de la barbeta i el barret de cowboy, no ha pogut venir. Rodava l’anunci d’Estrella i “algú” li clavà una empenta des d’un penya-segat al mar, a Formentera. Ningú sap qui ho va fer, el càmera tot emocionat només va poder rodar la caiguda...

—Ho tinc, ho tinc! —va cridar.

Jo ara, encara que estic sol amb el grupet, faig bolos sense parar, tinc viatges gratis a formentera i més cervesa que la que puguin somniar els jugadors del Barça...

Com veig que no podeu aguantar més les ganes de sentir la cançó de l’estiu, i abans que aquest senyor d’aquí que pica l’ull cada tres segons li doni un infart, us la tocarem, la cançó. El títol no té res a veure amb la lletra, té més a veure amb el so de la música: “So Marcat” perquè el marquem molt...

I kissed you good bye at the airport
held you so close to me I said:
“So here we are now and I can't stop from crying Pili”
And you said: “Hey, hey, oh! No no, no és aquesta cançó
Ja estic fart de cantar-la, no puc fer-ho més
Fart de cantar-la, no puc fer-ho més...

Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!
Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’home que volia llegir “Un món sense fi” sense acabar amb una luxació als canells

AVÍS: AQUEST ESCRIT POT FERIR LA SENSIBILITAT D'ALGUNES LECTORES I LECTORS

Lectores i lectors, amigues i amics del PiT:

Un dels trets que em caracteritzen és el fet de buscar la comoditat en les coses que faig.

—Guaita quina gran novetat del nano, eh?

La mandra no és bona per res! —ha dit sempre ma mare equivocada, a mi em serveix per aguditzar l’enginy—. Si visito un blog amic i em costa d’obrir per alguna cosa —sigui per la quantitat de coses inútils que es pengen, com per la publicitat emergent que alenteix la visita fins a eternitzar-la— no puc més que comunicar-ho a la direcció del blog per la meva pròpia comoditat i per aquest tret característic. Sempre analitzo tot allò que em cau a les mans i procuro trobar la manera de millorar-ho...

—Suposo que amb l’excepció de caques de colom, petards encesos i d’altres similars, oi?
—Oi!

És per aquest motiu que si començo a llegir un llibre gruixut com, per exemple, “Un món sense fi” i després d’unes quantes pàgines haig de demanar hora a la traumatòloga per una luxació al canell dret, m’estimo més alleugerir el pes del totxo i estalviar-me una visita a la doctora Sabaté —que aviat començarà a tenir-me massa vist...

Diumenge passat vaig arribar a la pàgina cent de la versió en castellà d’aquest llibre que, curiosament, em va regalar la meva dona. Si penseu malament, encertareu: En realitat es va fer un regal de manera indirecta.

—I tu d’intermediari passerell, hi hi hi...

D’aquí que el comprés en la seva llengua materna, però com diuen que a cavall regalat no li miris el dentat... Vull destacar que la meva dona, de la mateixa manera que no recorda en quin idioma ha vist una pel·lícula, també llegeix indistintament, però li és més còmode en castellà.

—Diria que la seva comoditat/mandra li aguditzà l’enginy en aquest cas, eh?
—Sí avi, vostè ho ha dit...

Quan començava a notar que, o el deixava o perillava la meva integritat física, sense dubtar-ho, vaig posar-hi remei amb un estilet i una mica de cinta adhesiva transparent (per no dir Celo).

La meva dona em renya, però sap que tinc raó —malgrat no ho accepti amb la sinceritat que hauria de caracteritzar-la en moments com aquests...

—Ooooh! I què i què?
—Doncs que ara estic llegint la primera part del llibre amb molta lleugeresa, avi...

—Ah! La mateixa lleugeresa d’aquell que anava per la selva amb una cabina de telèfons a l’espatlla per protegir-se de l’atac de les lleones salvatges...
—Com diu?!?
—Que la finalitat no era ficar-s’hi a dins, sinó deixar anar la cabina per poder córrer més ràpid, hi hi hi...
—Oh! Que doleeent!
—Ja hi som!

Pot semblar una excentricitat això que explico, però no és un costum gens nou en els meus hàbits, és més, ja vaig deixar constància aquí al blog de les mutilacions de llibres (tots meus, eh?), digueu-me rar.

—Rar, rar, però còmode de nassos! Ja me’l passaràs aquest, eh? Hi hi hi...
—En castellà?
—Ui no, deixa, deixa... Per cert nano, avui no ha passat l'Artur que deies, eh?
—Quin Artur, avi?

—L'Artur de no sé què home! Algú que m'has dit que havia de passar per Quissapon! Com no hagi passat mentre jo era a veure els de les bicicletes...
—(...?!?)

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L’home que es queixava del iaio, es vestia de dona per un aniversari i visitava la traumatòloga

Quissapon, després de gairebé una setmana sense publicar res...

—Me l’ha tornat a jugar!!! —exclama el nano indignat.
—Per què ho dius això?!? —respon el iaio exaltat.
—Doncs perquè li vaig dir que aquesta setmana no podria estar pel PiT i vostè s’ha gronxat com una tortuga albina panxa amunt! No ha penjat res de res!!!
—Oh! Que no he penjat res de res dius? I on et penses que són els meus calçotets?!? —s’escapoleix el iaio.

—Vull dir al blog!!! —torna a exclamar l’indignat.
—Però nano, si no he pogut... M’he preocupat dels teus fills jo, eeeh?!? —s’espolsa les puces del damunt.
—Sí home, una micona noméees, eeeeh? Perquè la nena no ha parat gaire per casa i el nen, entre que ha anat a casa del seu amic o que l’amic ha vingut aquí, sempre ha estat ben distret...
—I tu, tanta història amb la guitarra amunt i avall per acabar vestit de dona i cantant la cançó de l’anunci de cervesa a Formentera a la festa del teu amiguet en Pep, eh?
—Home, és que 40 anys no es fan cada dia, oi? ... Miri, ja té un estudi nou per fer: Saber si cada dia de l’any hi ha algú del planeta que en faci 40!
—Ui em fa més mandra que anar a cal metge, hi hi... Per cert nano... I com estàs dels dolors? —diu el iaio canviant de tema amb subtilesa.
—Doncs força bé avi, quasi tan bé com la visita de la setmana passada amb la Dra. Sabaté. La sala d’espera és compartida pels pacients que van a diferents especialistes, em vaig distreure molt escanejant de dalt a baix tothom i totadona que sortia d’una consulta on figurava un cartellet que resava: “acupuntura”, fins que em va tocar entrar a mi en aquella saleta d’acupuntura, es veu que l’estava usant la traumatòloga (en aquell moment vaig entendre que no trobés agulles clavades dels que en sortien...). Em va tranquil·litzar saber que la Dra. Sabaté, malgrat el seu cognom, no tingués res a veure amb el president del govern espanyol perquè m’estalviava de crear-me falses expectatives davant les promeses de millora en la meva salut i, per extensió, en la de la resta dels catalans...
—Hi hi hi... —somriu el iaio amb sornegueria.

—La meva dona em va dir: Aprofita per explicar-li tot el que et fa mal, que t’ho miri tot, eh? (Farta d’escoltar els mals que assoten la meva desgastada anatomia...).
—És que sembles un iaio tu, eh?
—I tant, ja diuen que tot s’enganxa, menys la bellesa, oi? —respon el nano mirant d’esquitllentes el iaio.
—No et passis nano, que fa massa que no deixo anar clatellots a mà oberta i ho trobo a faltar, eh?
—No, no...
—I li vas explicar tot, tot a la doctora?
—Home, tot, tot... Quin concepte... Em fa pensar en quan vas al mecànic amb el cotxe... Sí, això! Em vaig comportar com un vehicle, miri el llistat de dolors a comentar:

Tema genolls
Les bicicletes que ens venen en l’actualitat duen un element complementari adjunt a l’equipament: el llibret d’instruccions. Com sempre he seguit meticulosament les recomanacions dels fabricants abans d’usar qualsevol aparell susceptible de ser usat per mi mateix o pels que m’envolten, vaig filar prim a l’hora de regular el seient de la meva bici i la vaig cagar sobrecarregant els genolls. Això és el que m’ha dut a haver de deixar almenys durant un mes l’activitat ciclista...

—Ui, justament quan estem a punt de veure passar el Tour de França per davant dels nostres morros, hi hi hi...

Tema espatlla dreta
Es tracta d’un dolor agut que m’ataca només quan faig moviments com: sacsejar l’esprai matamosques o una ampolla de cava després de guanyar una cursa (cosa que no em passa gaire sovint darrerament...); també em molesta quan haig de desar els plats i els gots a l’armari alçat que tenim destinat a tal efecte i per agafar el matamosques (manual) de damunt de la nevera.

—Ah! Per netejar les rajoles de la cuina o passar el motxo també et fa mal, oi malandando? Hi hi... I per què et compares amb un cotxe que va al mecànic?
—Perquè normalment davant d’un mecànic qualificat el cotxe s’acolloneix i amaga allò que realment li fa mal...
—Estaves acollonit davant de la doctora?
—No avi, vull dir que em vaig oblidar del colze dret. M’hi vaig donar un cop fort fa uns quatre anys i només me’n recordo quan el faig servir...
—Com el paraigües, eh? Només te’n recordes quan plou, hi hi...
—Diria que quan més me’n recordo és quan faig el quatre al lavabo mentre cavil·lo (per no dir que cago mentre penso...) o quan m’hi dono un nou cop i veig les estrelles a plena llum del dia... Total, que quan vaig anar a fer-me les radiografies de l’espatlla vaig demanar la infermera que almenys una la fes esbiaixada per tal que arribés al colze, però, malgrat riure, la senyora no em va fer cas... No va colar ni amb l’home de les ecografies, que no va riure. És curiós, un paio capaç de veure la tita minúscula d’un petit fetus i incapaç de fer una trampeta amb un colze de res... Ara hauré d’aprofitar la propera visita amb la Dra. Sabaté per mostrar-li el colze i el dit gros del peu dret...
—El dit gros? Ui, ja veig que el tens infladet, però si fins i tot t’has pintat una miqueeeta l’ungla! Tant vestir-se de dona, hi hi hi...
—No avi, això és que dissabte, mentre muntàvem els instruments abans de tocar, el meu germanet em va demanar que li aguantés el teclat per tal que ell pogués remenar el suport de tipus tisora... I la tisora es va plegar de cop acaronant-me el dit...
—És que aquests dits teus no són normals nano...
—Amb això s’assemblen al meu germà...
—Si et tallessis els dos dits grossos a l’alçada dels següents, calçaries dos o tres números menys de peu, hi hi hi...
—Aixx, avi! Quina angunia!
—Bleda!


Nota d’un dels autors del PiT, que podreu reconèixer sobradament:
Com el PiT ha estat força proposat als Premis C@ts en la modalitat de "Blog Divertit", us planto un acudit per no decebre als visitants i perquè això d’abans no fa punyetera gràcia...

“Un matrimoni de coloms prenent la fresca en una branca, al seu costat una granoteta... De sobte la granoteta fot un saltiró i cau entre branques fins a quedar espatarrada al peu de l’arbre. La coloma li diu al colom: No creus que ja comença a ser hora de dir-li a la nena que és adoptada?”

Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...