L'avi Joan

Tal dia com avui, ara fa uns vint-i-cinc anys, vaig viure de prop i per primera vegada a la vida la mort. Fins llavors havia tingut la sort de viure i no pensar en ella, però aquell divendres 14 de gener, molt abans que sonés el timbre que ens despertava cada matí, jo estava despert tombat a la llitera en una habitació que compartia amb altres onze nens més a l'escola-internat Santa Maria del Collell (on es va rodar "Soldados de Salamina"). No era gens habitual que em despertés abans d'hora, normalment apurava el temps d'estada dins del llit fins el límit, però aquell matí no ho vaig fer.

Vaig tenir una sensació estranya durant tot el dia. En arribar al poble i baixar de l'autocar, m'estava esperant el meu germà amb la cara compungida:

-Què hi fas aquí? --li vaig deixar anar, ell em respongué amb els ulls plorosos d'un nen de dotze anys:

-L'avi Joan s'ha mort!

Sense dir res més arrencàrem a córrer cap a casa dels avis. Tothom era allí quan arribàrem. Es vivia un drama a casa dels avis.

L'avi era jove, tan sols tenia 63 anys. Era divertit, feia ganyotes i "tonteries", ens feia riure i l'estimàvem molt, tot i que de vegades també tenia el seu caràcter (i fort).

Una vegada (amb sis o set anys), jo havia après a escopir veient els grans a l'escola. Recordo que era a l'eixida de la casa i l'avi em digué que fes alguna cosa que no recordo. Jo, enfadat amb l'avi, vaig preparar-me per escopir-lo i, abans no sortí res dels meus llavis, ja tenia la marca dels seus enormes dits a la galta i em xiulava l'orella.

Vaig aprendre molt d'aquella experiència, mai més he intentat escopir ningú...

El mateix dia de l'enterrament em vaig prometre que dedicaria uns minuts cada nit a pensar en ell. Sobretot les nits de Sant Joan, abraçats el meu germà i jo tot recordant l'avi mentre miràvem les estrelles. Així ho vam fer sempre. Encara ara, per Sant Joan, quan veig els focs artificials esclatant amunt, penso que si l'avi és allà dalt, s'ho deu passar molt bé.