Núvols de laca

Em vaig criar entre núvols de laca, olor de cera calenta, tint de cabells, soroll d'assecadors i miralls ben il·luminats.

La meva mare ja va néixer perruquera. Li passà la infantesa sense temps per a jugar. Era la gran de cinc germans i havia de tenir-ne cura mentre els pares treballaven (sens dubte, eren altres temps). Temps en els que una nena (de nou anys i pujada dalt d'una caixa de fusta) rentava caps i pentinava.

La gent de la meva generació (finals dels seixanta i principis dels setanta) tinguérem la vida molt més fàcil que els nostres pares, afortunadament (les circumstàncies polítiques i socials hi ajudaren molt).

De ben petit, a la perruqueria de ma mare, anava de braç en braç i de falda en falda de totes les senyores que venien a pentinar-se.

Quantes vegades, una d'aquestes senyores (la Milagros) m'ha dit que em canviava el bolquer i em donava el biberó! Mentrestant, ma mare pentinava i tallava cabells.

Envoltat de dones no és d'estranyar que aprengués a parlar de seguida (no vull dir que sigui res dolent, ans al contrari), la dolçor que desprenien els ulls de les dones davant d'una criatura amb ganes de comunicar-se i aprendre no hi havia home que la pogués igualar (millor senyoreta que professor), almenys en aquella època.

Olor suau de perfums. Pell delicada de mans cuidades, braços fins i tous. Converses, secrets de saló... Les senyores se'm rifaven i ma mare em cantava:

Amb la llum de teu mirar,

has omplert la meva vida.

Si em poguessis estimar,

ma il·lusió fora complida.

I viuria tan content,

que en mon rostre s'hi veuria,

la llum de l'agraïment,

i a tot hora et cantaria,

una cançó pels teus ulls,

que jo mateix et faria,

i una cançó pels teus ulls,

per què en mig de tants esculls,

ells fossin la meva guia ...

Rosor, Rosor, llum de la meva vida,

Rosor, Rosor, no desfacis ma il·lusió.

Tan sols les dues primeres frases d'aquella cançó eren suficient per sentir-me feliç i amorós d'escoltar-la.

Jo parlava com una cotorra. Repetia les paraulotes que m'ensenyaven la Carmen, la Montse i la Vicky (germanes del Josep Mª B.), elles reien i ma mare les renyava.

Vaig aprendre a caminar amb l'ajut d'un pot gran de laca. Aferrat a ell amb les dues mans, em passejava d'un costat a l'altre de la perruqueria fent lliscar el pot al meu davant.

Quan d'altres nens llegien els tebeos, jo repassava les vides de personatges de la premsa del cor: des de l'Hola a Semana, passant pel Diez Minutos i el Pronto. Coneixia la majoria d'aquells personatges que sortien a les fotografies, diria que vaig aprendre a llegir amb aquelles revistes... Suposo que vaig patir tal sobredosi de "tomàquet" (abans les publicacions eren "més decents") que ara no m'interessen en absolut.

Allà vaig aprendre moure'm entre la gent (dones en particular) i a parlar amb força naturalitat, sense por.