dimarts, 4 de març de 2008

Els buscadors de perles

Als vuit o nou anys vaig començar a navegar per mar amb el meu germà en aquells estius a Palamós, impregnats de sal marina i embadalits amb en Jaques Custeau i el seu món submarí.

Quan ens llevàvem al matí a la casa de Sota Pedró, la iaia ens feia anar a comprar el pa amb el que ens preparava un entrepà de pa amb tomàquet i mortadel·la amb olives. La mida dels entrepans, sense exagerar, era exactament el d'una barra de quart per cadascú -una baguette que en diríem ara. L'energia que ens donava aquella sana alimentació ens permetia de carregar la barca inflable des de casa fins la platja a tocar del port.

La iaia va néixer a Extremadura. De joveneta va venir a Catalunya a treballar i va patir un particular procés d'aprenentatge del català. Es va casar amb l'avi Joan, pagès i català de soca-rel i ella va anar esforçant-se, per desig del seu marit, a aprendre a parlar la nostra llengua. Tan va ser així que el seu català era una barreja d'ambdues llengües que feia difícil d'entendre-la de vegades. A l'inversa va passar el mateix amb el seu castellà, que va anar perdent paraules i la barreja també era difícil de desxifrar. Va aconseguir aglutinar una manera d'expressar-se que sempre més deixava clar que a Catalunya era immigrant amb voluntat d'integrar-se, però a Extremadura era la catalana, ja que no entenien ni la meitat de paraules que usava.

Després d'esmorzar, la iaia preparava les coses per passar el matí a la platja fins l'hora de dinar i iniciàvem la peregrinació. El carrer de baixada al port era llarg i feixuc. Sempre passàvem pel costat del barri de pescadors i jo mirava aquells carrerons amb nostàlgia. Dúiem la barca inflable carregada amb tots els estris necessaris, a més de l'equipament especial per a l' immersió a les profunditats marines, les ulleres, els peus d'ànec i un tub. La meva germaneta anava de la mà de la iaia i nosaltres, un a cada costat de la barca, anàvem obrint camí al davant, tot sentint els crits de la iaia, patidora de mena, al darrera:

-Al taaaanto, Marcoh!
-Vigila los cotxes, Sergio!
La seva conjugació verbal preferida era:
-Aviamohavé...

Tan aviat com les nostres xancles tocaven la sorra ens descalçàvem, ens agradava molt anar amb els peus nuus damunt la sorra, deixàvem les coses amb la iaia entre les barques que reposaven panxa enlaire damunt la sorra i començava la nostra aventura. Salpàvem a tocar del port i remàvem entre les barques de pescadors amarrades al moll.

Per la nostra ment passaven imatges d'una pel·lícula, La Perla Negra, on un noi es capbussava equipat tan sols amb unes ulleres i un ganivet, agafava ostres i n’extreia la perla fins que un dia descobreix una ostra amb una perla negra a l'interior. Quina troballa més sensacional, pensàvem. Nosaltres buscàvem aquella ostra amb la perla negra a l’interior, però com no en vèiem cap ens conformàvem a trobar pedres de diferents colors. Les més valuoses eren, sens dubte, les negres i rodones.

En una d'aquelles incursions, remant entre les barques del port, vam veure un peix surant a la superfície, excitats per la troballa ens hi vam atansar. Semblava una orada com les que pescava el pare des de les roques de la caleta. Quina excitació! La orada era morta i la vam capturar sense esforç.

En veure'ns arribar amb aquell peixot a la mà, la iaia va arrugar el front fent els ulls més petits del que eren i de seguida va iniciar l'interrogatori:

-De onde lo habéih tret?
-Iaia, l'hem pescat.

La dona no donava crèdit, ja que no portàvem ni canyes ni xarxa...

-Aviamohavé, lo haveu agafat con las mans, no?

Vam haver de confessar frustrats i la iaia el va tornar a mar tot dient que allò era fastigós, que el peix podia haver mort d'alguna malaltia i totes aquelles coses que els adults diuen als nens quan els renyen.

Quina desil·lusió! Nosaltres que ens crèiem herois portant el menjar a taula com els bons pescadors, ens vam quedar amb un pam de nas i empipats amb la iaia.

Instants més tard salpàvem de nou amb l'esperança de trobar una perla negra de veritat per la iaia i guanyar-nos el seu aplaudiment, però per més que vam buscar, per més que ens capbussàvem, ara tu i jo descanso, ostres, allà no n'hi havia d'ostres!

La tornada a casa a l’hora de dinar era més feixuga encara que l’anada. L’ascens al Pedró des del port era etern amb les samarretes enganxades a la sal de l'esquena. Com carregàvem la barca era impossible dur a terme el nostre particular i perillós truc per fer els camins més curts...



Què hem fet els del PiT darrerament?