dissabte, 1 de març de 2008

Estius a Palamós

No puc recordar amb claredat la casa on vaig passar les primeres vacances d’estiu de la meva vida. Els pares llogaven una habitació al barri de pescadors de Palamós. Totes les cases eren pintades de blanc amb els porticons verds i quedaven recollides en petits carrers sense sortida que naixien a tocar del carrer que pujava al Pedró.

La casa on anàvem era d’una família de pescadors, la família d’en Sebastià, un pescador acostumat a bregar amb les dures onades de la vida, ja es diu que qui brega amb la mar, a la vida té molt de guanyat.
En aquells dies d’estiu, els vespres es feien al carrer. Es creava un caliu especial amb tertúlies fora de casa, sense televisors ni cap altre distracció. Els veïns es trobaven al capvespre, cadira en mà, per fer petar la xerrada asseguts fins ben entrada la nit. El trànsit rodat que patien aquells carrerons era mínim i en aquelles hores nul.

Eren estius de portes i finestres obertes, de nens jugant al lloc concebut per a tal efecte, el carrer. Estius de màquines expenedores d’urna transparent repletes de boles de xiclet de tots colors que contemplàvem embadalits tot fent rodar la maneta i esperant que s’espatllés i deixés anar totes les boles per la boca. Sovint al matí havies d’apartar-te perquè arribava el camió vermell de les “gracioses” a abastir la botiga de queviures del barri.
El tracte era familiar arreu.

Quan deixàrem d’anar a la casa dels pescadors –suposo que el naixement del meu germà hi va tenir a veure- passàrem uns anys anant a estiuejar a un càmping del Maresme, el càmping Victòria. A Palamós tornàrem uns estius després. Anàrem més amunt, al final del carrer de Sota Pedró, també sense sortida. Era una casa de poble amb jardinet, a tocar de la dels propietaris. No podíem jugar gaire al pati, hi tenien plantes que es podien trencar, però no ens calia pati, teníem al nostre abast una caleta deserta molt a prop. Sortíem al carrer a jugar i de vegades també anàvem a jugar amb un veí de la nostra edat, en François, de cabells negres i arrissats.

Sovint acompanyàvem el pare a pescar a les roques de la caleta. Amb els ulls ben oberts vèiem com entravessava un cuc (a qui anomenava tita) amb una agulla com les que feia servir la iaia per fer ganxet. Quan la tita era empalada, la passava a l’ham. De vegades no hi havia tita i el pare es proveïa de cuca americana, que no per ser americana deixava de ser tan fastigosa com la tita catalana, la diferència era que l’americana era petita, prima i plena de pèls (potes, suposo) i la catalana era molt més gran, gruixuda i sense pèls (quines coses...).

La fascinació que teníem en veure volar lluny l’ham i els ploms carregats al fil de la canya del pare feia que nosaltres friséssim per imitar-lo. En realitat pescar no era el que més ens agradava, sinó tirar ben lluny el plom, com el pare, i llavors recollir fil intentant que no s'enroqués (tasca difícil). El pare procurava fer-nos entendre que havíem d’usar boia per evitar perdre ploms, però no era tan divertit (el cas és que amb la boia pescàvem més que sense...).

Recorríem les roques amb les sandàlies de goma, lluitant contra les picades de mosquit de la tarda. Descobríem coves naturals entre les roques, passàvem hores senceres contemplant les reaccions dels crancs dins dels bassalets d’aigua salada sobre les roques. Pescàvem peixos que anomenàvem sards i tenien una taca negra a la cua i també uns peixets com sardines amb franges de vius colors als costats, en dèiem julivies.

Amb els meus germans hem passat molts estius sencers a Palamós, ens quedàvem tota la setmana amb els avis i els caps de setmana venien els pares...

Què hem fet els del PiT darrerament?