dilluns, 7 d’abril de 2008

Il Padrino, 1a part

La tradició marca que el padrí de boda sigui una persona propera als que es casen, li porti el ram a la núvia i li reciti un poema -si aquest és de collita pròpia molt millor. És la persona enviada pel nuvi per anar a cercar la núvia i acompanyar-la cap a l’església, o el lloc on espera impacient el nuvi –amb l’excepció que el nuvi sigui en un bar o en un lloc pitjor.

Aquest honor m’ha estat encarregat en tres ocasions a la vida i les publicaré en fascicles, tres lliuraments aquesta setmana per evitar que els escrits siguin massa llargs.
Llegir o recitar en públic és un tràngol difícil per a la majoria de mortals.
Al Collell quan tenia catorze anys ens van manar que cadascú fes una conferència davant dels companys de classe, vaig exposar la biografia del grup Supertramp i em vaig posar nerviós com els altres companys, si més no.
Tot això per que encara no havia rebut els savis consells d’en Zum, professor de religió molt apreciat pels alumnes del Collell, silenciós i estrafolari, peculiar portador d’una americana amb escut universitari al pit al més pur estil d’un college anglès, qui deia que una cosa és posar-se nerviós, que és totalment normal, i l’altra és que en el moment d’exposar alguna cosa en públic, ho has de portar molt preparat, has de tenir alguna cosa entre mans –es referia a un bolígraf, no a cap tocament personal- i sobretot, inspirar profundament amb els peus ferms a terra, separats lleugerament per trobar-te prou equilibrat –però no per iniciar exercicis gimnàstics. Aquestes premisses et proporcionen la seguretat necessària per obtenir èxit parlant en públic, ara bé, no pots oblidar cap dels conceptes citats.

La primera vegada que vaig fer de padrí va ser amb la Rosa. Es casava amb el meu tiet Toni, el germà petit de ma mare. Vaig patir molt per confeccionar un poema adient, era la primera vegada i ja se sap, les primeres són les més difícils. De mica en mica vaig anar omplint el full en blanc, traient aquí i posant allà, com un trencaclosques que a la fi aconsegueixes completar.
El dia de la boda vaig anar amb la Penélope a casa dels pares de la Rosa. No coneixia gairebé ningú i la família d’ella esperava el jove padrí de disset anys, ram i poema en mà.

Anava amb els nervis a flor de pell, quina responsabilitat m’havia caigut al damunt. Una cosa era tocar la guitarra dalt d’un escenari i cantar –amb més pena que glòria i algun gall inclòs- i l’altra era recitar en públic.

Fent cas als consells d’aquell professor em vaig llençar i crec que va anar prou bé.

Demano excuses als cinèfils pel títol que he posat a l’escrit, però crec que estava justificat. Per acabar de tocar el què no sona, diré que no he vist cap pel·lícula del Padrino, mille escusi, ma io preferisco le pellicole umoristici, non desidero soffrire.

Què hem fet els del PiT darrerament?