dijous, 29 de maig de 2008

Els pares no som perfectes

El dissabte 10 de maig al migdia els meus fills tenien assaig d’un ball a l’escola de dansa de la meva filla, l’Ariadna. Amb motiu de la celebració anual de Sant Isidre el cap de setmana següent, diverses botigues i empreses del poble aprofiten per presentar les novetats dels seus productes a mode de fira de mostres. Fa molts anys que ma mare i la meva dona hi participen i un dels actes que desperta major interès en els visitants és la desfilada de models, que en la majoria dels casos adquireix un alt grau d’originalitat, amb coreografies que en ocasions freguen una posta en escena sublim.

El professor de l’escola de dansa era l’encarregat de coordinar l’actuació, a banda de participar personalment amb una ballarina en un dels talls musicals.

Assistir a un assaig on els meus fills ballaven la mateixa cançó em va fer caure en que l’ésser humà no és la màquina perfecta que tantes vegades he sentit a dir, per tant els pares tampoc ho som. Si així fos els pares que tenim dos fills realitzant la mateixa activitat alhora hauríem evolucionat a l’estil Pokemon i tindríem la capacitat de destinar un ull per a cada fill. Per no parlar dels que tenen tres fills que haurien de menester el tercer ull –lleig- i en quant a les famílies a partir del quart fill ja seria una bestiesa. No m’imagino a la Carlota, mare de quatre fills, tres nens i una nena, que van néixer el mateix dia –els “quatri” del càmping de Sort- seguint una activitat que facin els quatre alhora, quina feinada!




Es fa difícil contemplar els dos fills al mateix temps i més quan un d’ells és un nen de quasi vuit anys que no ha pres classes de dansa i hi posa tota la voluntat amb certa gràcia. L’Ariadna balla des de petita i ara, amb onze anys i mig, s’ho pren seriosament. És llavors quan em disposo a enregistrar el moment amb càmera de vídeo, per no perdre detall.

Fa uns quatre anys, la meva filla participava en un de tants festivals que es duien a terme en el pavelló esportiu del poble. Les grades estaven plenes de pares i mares de nenes –bàsicament. Nosaltres vam anar-hi amb en Joel i com s’avorria, molestava la gent del voltant –allò que fan els nens de quatre anys. El vam deixar anar al final de les grades, a un racó on no hi havia gairebé ningú, d’aquesta manera el podríem anar vigilant mentre la gent del voltant respiraria. La majoria de progenitors mantenien la càmera en mà per enregistrar les coreografies preparades al llarg del curs.

En una d’aquestes hi ballava l’Ariadna i nosaltres la seguíem il·lusionats amb la mirada a pesar de la distracció de sentir el riure de la gent, fins que des del darrera, uns amics, en Martí i la Natàlia, ens van dir que miréssim al Joel. En el seu racó i amb un estil heterodox i molt peculiar, anava seguint la cançó mentre era enregistrat per diverses càmeres de vídeo.

De ben segur que a tots els que van desviar les seves càmeres cap el meu fill en comptes d’estar per l’espectacle els hagués anat bé tenir ulls independents, sobretot quan has de donar explicacions a la teva filla de perquè enmig de la seva actuació hi apareix ballant un mocós rosset entremaliat.

Amb ulls independents guanyaríem com a pares, però perdríem sex appeal, o potser no, mireu el Dioni quina facilitat per lligar amb brasileres...

3 comentaris:

vpamies ha dit...

I jo que em pensava que això del Tercer Ull era una cosa més mística... ;-)

Has quedat molt Dioni a la fotografia, company!

bajoqueta ha dit...

Mare quin estrès, se me passen les ganes de tenir fills jajaja.

sergi m. ha dit...

Víctor: La foto no està gaire treballada, n'hi ha que em queden millor : D

bajoqueta: Jo penso que per no patir estrés amb un fill és ideal, clar que per estalviar-te'l tot, millor cap ; )

Què hem fet els del PiT darrerament?