Aquell matí es va llevar d’hora, massa d’hora per ser dissabte. Va prendre la roba i les sabates i sortí de l’habitació sense finestres cap el replà del primer pis. Un a un, amb molta cura de no despertar ningú, va anar pujant els esglaons que conduïen a les golfes de la vella casa.
Els rajos del sol matiner de Karddu es colen per una de les dues finestres de les golfes, a la que dóna al carrer de Padraw encara no hi han arribat. És a les golfes on s’acumulen mobles vells i trastos, a més de les olors del passat, barreja de ranci i resclosit. Es vesteix amb parsimònia i es pentina els cabells amb els dits davant d’un mirall, ha d’estar impecable per a la missió, està prou acostumat a situacions límit, n’ha viscut de tots colors, però aquest cop ho haurà de fer tot sol, arriscat com és i sol davant del perill.
De dins d’una vella calaixera hi treu un maletí negre amb vores platejades, amb cura lliura les dues tanques i l’obre com si hi hagués un tresor a dins. Allà hi té una americana plegada, la treu i se la posa. És fosca, creuada i li va gran, però ell se la veu millor que feta a mida, agafa també uns guants negres de pell i se’ls col·loca amb lentitud. Només cal la part més difícil dels preparatius: robar la pistola del guardià.
Baixa les escales amb sigil, a la ment només hi té la imatge d’un gat acostant-se a un ratolí, prudent, silenciós, amb l’habilitat de poder saltar en qualsevol moment amb una finesa absoluta. Des del replà es dirigeix a la cambra del vigilant, que dorm plàcidament, potser un guardià hauria d’estar més a l’aguait –pensa-, però la tranquil·litat predominant dels darrers quinze dies fa abaixar la guàrdia. S’hi acosta amb el cap cot, els ulls oberts i les espatlles altes, els braços encongits i ajupit entre la penombra, qualsevol petit soroll podria despertar-lo i anar-se’n tot en orris. Ara, mentre percep la suor al clatell, una gota li recorre el front i s’atura a la cella dreta, pensa que no hagueren calgut guants ni americana.
Té molta paciència, és una de les seves millors virtuts, espera el moment oportú, s’acosta lentament a la tauleta de nit. La forta respiració del guardià és constant i fa accelerar el ritme del cor de l’intrús. De cop es talla la respiració del guardià per uns instants, segons...cinc, sis, set, vuit... i esclata un ronc que el fa jaure a terra al costat del llit, a pocs centímetres d’una gibrelleta plena que desprèn una fortor poc desitjada. Se li està esgotant la paciència, però no vol fer mal, només vol prendre el què ha vingut a buscar i marxar a realitzar la missió encomanada.
Decideix deixar de banda algunes precaucions quan veu que l’home està tan adormit que ni se n’adonarà, obre el calaix de dalt i pren la pistola. Ràpidament la fica a la butxaca i s’allunya amb compte. De nou a les golfes deixa la pistola dins el maletí i fa repàs de tot el material: el maletí negre obert amb els mapes i d’altres documents importants, els guants de pell, la pistola, unes ulleres fosques amb visió nocturna incorporada -tot i que aquesta missió serà de dia-, la bitlletera i un cordill que ha trobat per les golfes. Ho té tot a punt per sortir al carrer, l’americana embotonada, els guants i les ulleres posades i el maletí lligat amb el cordill a la mà esquerra. Ara s’adona que no hi ha volta enrere.
L’espia baixa les escales que moren al passadís de la casa, a mà esquerra hi té la sortida principal –és important tenir això controlat-, però seria perillós i el podrien descobrir de seguida; a mà dreta hi té el menjador i una porta de sortida al pati que alhora dóna al carreró del darrera, és la sortida més discreta, però ara també la més arriscada, ja que sent remor a la cuina i també el podrien descobrir.
No comptava amb això, no li havien facilitat un pla B per salvar aquell imprevist –mal fet, és clar que els superiors no corrien perill-. Finalment, dotat de la màxima capacitat per a prendre decisions ràpides i assenyades en situacions extremes –no en va ha estat ensinistrat en el perill-, opta per la sortida principal per evitar ser descobert pels ocupants de la cuina.
El sol ja li cau al damunt quan creua la porta principal del carrer Padraw. Du posades les ulleres i així no el pot reconèixer ni el mateix sol. Camina àgil per l’estreta vorera esquerra del carrer Padraw, enganxat a les cases, de tant en tant, amb les presses, frega el maletí amb la paret d’una casa sense voler. Arriba a l’avinguda A. Guy Meara i decideix pujar-la a pesar del risc que corre de ser descobert, allà hi treballa una perruquera que el coneix molt bé i ell no voldria posar-la en perill, podria patir-ne les conseqüències si algú el seguia. Enfila avinguda amunt i passa per l’acera del davant de la perruqueria, usant el maletí d’escut, amagant-ne el rostre al darrera, sense gosar ni mirar i amb l’esperança que ningú el reconegui. Quan és a l’alçada del carrer del Dr. King s’atura, acaba de passar pel davant d’una botigueta de queviures amb la façana color verd clar i sent gana.
Obre el maletí, acarona l’arma amb els dits i l’agafa amb la mà per sentir-ne el pes, desitjant no haver d’usar-la, dóna un cop d’ull a la bitlletera, però és plena de documents falsos, no de diners. La tanca amb fermesa.
L’espia súper especial decideix continuar carrer Mount Sean avall fins a Hospital Street que, casualment, és la continuació del carrer Padraw, el punt d’inici de la missió ultra secreta.
D’incògnit s’atansa amb cautela cap a la porta principal de la casa, l’obre decidit a tot, a donar la cara, donar-se a conèixer. Des del fons del passadís descobreix una figura femenina a contrallum, és una dona gran, deu ser la dona del vigilant -pensa-, amb bata i espardenyes, una silueta ampla i forta, difícil d'oblidar, inconfusible. La dona s'encara amb l'espia sense saber que està armat i alça la veu:
-Onde has anat con aquesta pinta?
-A jugar, iaia, a jugar...
Els rajos del sol matiner de Karddu es colen per una de les dues finestres de les golfes, a la que dóna al carrer de Padraw encara no hi han arribat. És a les golfes on s’acumulen mobles vells i trastos, a més de les olors del passat, barreja de ranci i resclosit. Es vesteix amb parsimònia i es pentina els cabells amb els dits davant d’un mirall, ha d’estar impecable per a la missió, està prou acostumat a situacions límit, n’ha viscut de tots colors, però aquest cop ho haurà de fer tot sol, arriscat com és i sol davant del perill.
De dins d’una vella calaixera hi treu un maletí negre amb vores platejades, amb cura lliura les dues tanques i l’obre com si hi hagués un tresor a dins. Allà hi té una americana plegada, la treu i se la posa. És fosca, creuada i li va gran, però ell se la veu millor que feta a mida, agafa també uns guants negres de pell i se’ls col·loca amb lentitud. Només cal la part més difícil dels preparatius: robar la pistola del guardià.
Baixa les escales amb sigil, a la ment només hi té la imatge d’un gat acostant-se a un ratolí, prudent, silenciós, amb l’habilitat de poder saltar en qualsevol moment amb una finesa absoluta. Des del replà es dirigeix a la cambra del vigilant, que dorm plàcidament, potser un guardià hauria d’estar més a l’aguait –pensa-, però la tranquil·litat predominant dels darrers quinze dies fa abaixar la guàrdia. S’hi acosta amb el cap cot, els ulls oberts i les espatlles altes, els braços encongits i ajupit entre la penombra, qualsevol petit soroll podria despertar-lo i anar-se’n tot en orris. Ara, mentre percep la suor al clatell, una gota li recorre el front i s’atura a la cella dreta, pensa que no hagueren calgut guants ni americana.
Té molta paciència, és una de les seves millors virtuts, espera el moment oportú, s’acosta lentament a la tauleta de nit. La forta respiració del guardià és constant i fa accelerar el ritme del cor de l’intrús. De cop es talla la respiració del guardià per uns instants, segons...cinc, sis, set, vuit... i esclata un ronc que el fa jaure a terra al costat del llit, a pocs centímetres d’una gibrelleta plena que desprèn una fortor poc desitjada. Se li està esgotant la paciència, però no vol fer mal, només vol prendre el què ha vingut a buscar i marxar a realitzar la missió encomanada.
Decideix deixar de banda algunes precaucions quan veu que l’home està tan adormit que ni se n’adonarà, obre el calaix de dalt i pren la pistola. Ràpidament la fica a la butxaca i s’allunya amb compte. De nou a les golfes deixa la pistola dins el maletí i fa repàs de tot el material: el maletí negre obert amb els mapes i d’altres documents importants, els guants de pell, la pistola, unes ulleres fosques amb visió nocturna incorporada -tot i que aquesta missió serà de dia-, la bitlletera i un cordill que ha trobat per les golfes. Ho té tot a punt per sortir al carrer, l’americana embotonada, els guants i les ulleres posades i el maletí lligat amb el cordill a la mà esquerra. Ara s’adona que no hi ha volta enrere.
L’espia baixa les escales que moren al passadís de la casa, a mà esquerra hi té la sortida principal –és important tenir això controlat-, però seria perillós i el podrien descobrir de seguida; a mà dreta hi té el menjador i una porta de sortida al pati que alhora dóna al carreró del darrera, és la sortida més discreta, però ara també la més arriscada, ja que sent remor a la cuina i també el podrien descobrir.
No comptava amb això, no li havien facilitat un pla B per salvar aquell imprevist –mal fet, és clar que els superiors no corrien perill-. Finalment, dotat de la màxima capacitat per a prendre decisions ràpides i assenyades en situacions extremes –no en va ha estat ensinistrat en el perill-, opta per la sortida principal per evitar ser descobert pels ocupants de la cuina.
El sol ja li cau al damunt quan creua la porta principal del carrer Padraw. Du posades les ulleres i així no el pot reconèixer ni el mateix sol. Camina àgil per l’estreta vorera esquerra del carrer Padraw, enganxat a les cases, de tant en tant, amb les presses, frega el maletí amb la paret d’una casa sense voler. Arriba a l’avinguda A. Guy Meara i decideix pujar-la a pesar del risc que corre de ser descobert, allà hi treballa una perruquera que el coneix molt bé i ell no voldria posar-la en perill, podria patir-ne les conseqüències si algú el seguia. Enfila avinguda amunt i passa per l’acera del davant de la perruqueria, usant el maletí d’escut, amagant-ne el rostre al darrera, sense gosar ni mirar i amb l’esperança que ningú el reconegui. Quan és a l’alçada del carrer del Dr. King s’atura, acaba de passar pel davant d’una botigueta de queviures amb la façana color verd clar i sent gana.
Obre el maletí, acarona l’arma amb els dits i l’agafa amb la mà per sentir-ne el pes, desitjant no haver d’usar-la, dóna un cop d’ull a la bitlletera, però és plena de documents falsos, no de diners. La tanca amb fermesa.
L’espia súper especial decideix continuar carrer Mount Sean avall fins a Hospital Street que, casualment, és la continuació del carrer Padraw, el punt d’inici de la missió ultra secreta.
D’incògnit s’atansa amb cautela cap a la porta principal de la casa, l’obre decidit a tot, a donar la cara, donar-se a conèixer. Des del fons del passadís descobreix una figura femenina a contrallum, és una dona gran, deu ser la dona del vigilant -pensa-, amb bata i espardenyes, una silueta ampla i forta, difícil d'oblidar, inconfusible. La dona s'encara amb l'espia sense saber que està armat i alça la veu:
-Onde has anat con aquesta pinta?
-A jugar, iaia, a jugar...
Aquell matí de 1978, amb l’estómac buit i acalorat, l'espia de deu anys que havia segrestat el seu nét, va tornar la pistola de mentida al calaix de l’avi sense que aquest se n’adonés, perquè el guardià ja no era al llit, era a l’eixida fregant una navalla amb una pedra d’esmolar...
El guardià, la seva dona i l'espia, el dia del seu bateig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada