dissabte, 28 de juny de 2008

Trapezista i músic comparteixen unes postres de vertigen.

Fa poc més de trenta dies que tinc El vertigen del trapezista desat a la nevera de casa.

Mesos abans d’adquirir-lo, havia tastat algun bocí de mostra en una petita botiga de queviures que sovintejo, es diu Tens un racó dalt del món, però va ser en una mostra gastro-literària a Vallromanes on vam gaudir d’un exquisit menú degustació a càrrec del xef Tibau, amb la col·laboració de l’adorable cuinera Mariluz i el seu marit, el reconegut sommelier Toni Ibàñez.

El vaig comprar per fer plat únic acompanyat de les postres... de músic és clar. Com a l’embolcall d’El vertigen del trapezista no hi figura data de caducitat, suposava que no calia devorar-lo de seguida, chi sa mangiare, sa aspettare diuen alguns. Qui sí ho va fer va ser en Víctor Pàmies, company de taula al tast de Vallromanes. Prova d’això és l’exhaustiu recull d’impressions de tota mena que va plasmar en la seva revista gastroliterària Raons que rimen, la qual cosa només fa que confirmar en Víctor, encara més si cal, com un dels millors gourmets de la Catosfera Culinària.

El dia 23 vaig decidir preparar l’estómac abans d’anar de revetlla. Obro la nevera i el trobo compartint lleixa amb d’altres exemplars com Et donaré la terra d’en Chufo Lloréns, La sang dels innocents de la Julia Navarro, la versió castellana La bodega d’en Noah Gordon, La abadia profanada de Montserrat Rico Góngora i uns tomàquets diminuts. Al costat hi té un dels seus germans: Postres de músic. Els prenc els dos, faré plat únic avui i les postres després, tinc tanta gana que me’l cruspiré sencer. Feia massa dies que esperava aquest moment.

Contràriament a la majoria, aquest tipus d’aliments és convenient menjar-los en posició horitzontal, es paeix millor. Tampoc és recomanable utilitzar forquilla ni ganivet si volem gaudir de tot el sabor que ens pot donar, cal usar els dits amb suavitat, com si es tractés d’enciam, que requereix un trencat de fulles manual per preparar l’amanida més gustosa.

Dit i fet, assaboreixo cada deliciós bocí que el xef ha elaborat amb dedicació. La combinació dels mots en les frases, els fragments i paràgrafs fan que, de mica en mica, tingui la sensació d’estar satisfet, l’estómac buit, però la ment saciada. Curiosament, la Tora, a qui de tant en tant li dono algun trosset del què menjo, no ha gosat ni tastar-ho.

Acabat el plat únic, arriben les postres, dolces, llamineres.

Dos factors interrompen les postres a la meitat, d’una banda la visita inesperada del meu pare amb la seva dona i de l’altra que hem d’anar a casa de la Marta i en David per celebrar la revetlla de Sant Joan. Com a amfitrió, ofereixo a la Maite que faci un mos de les postres i ho fa amb molt de gust, li aconsello un dels darrers que he pogut assaborir: Escacs, la seva tendresa m’ha negat els ulls, com l’exquisit coulant de xocolata que no precisa tall de dents i es desfà delicadament entre llengua i paladar.

El meu pare parla amb els néts. Ara em veig obligat a desar les postres a la nevera per continuar fruint-ne un altre dia, aprofitant que no diu enlloc allò de: un cop obert consumiu el producte abans de cinc dies...


* * *

Dissabte:
Avui és un bon dia per acabar el que vaig deixar a mitges dilluns. Aprofito per penjar la foto que em va fer la meva filla Ariadna quan començava a cruspir-me El vertigen del trapezista i d’aquesta manera puc satisfer al xef Jesús Mª Tibau que, des de la botigueta que té al costat del restaurant, demana que els clients consumidors li enviïn una postal de record amb el producte a les mans, sort que l’Ariadna va poder-ne captar el moment abans, perquè no crec que en Jesús volgués tenir una ecografia del meu estómac.

Bon profit a tothom!

11 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

moltíssimes gràcies per tot, estic encantat

sergi m. ha dit...

No es mereixen xef, ha estat un plaer l'àpat... ;-)

vpamies ha dit...

Sergi, El vertigen del trapezista és un primer plat amb molt de cos. No el deixis pas per a les postres. :-)

És una sort que gent imaginativa i que sap escriure les vivències com tu ho fas s'hagi apuntat a la catosfera. Si no hi fóssiu us hauríem d'inventar!!

sergi m. ha dit...

Ei Víctor!
Per les postres tinc l'altre llibre: Postres de músic que penso acabar avui mateix, si em deixen...

Per cert, posats a inventar... mmm... podries inventar una bloguera que estigui bona per un amic meu que no té parella? ;-)

Una abraçada company!

vpamies ha dit...

He, he... jo també vaig per les postres. No sé si el Jesús M. voldrà un informe tan detallat...

I això de les blogueres, són una espècies molt buscada, que n'hi ha poques. :-)

sergi m. ha dit...

Home déu n'hi dó la quantitat que -m'han dit- que n'hi ha, però jo ho deia per allò que comentes de la capacitat d'inventar...
No per mi, per un amic, que jo ja tinc parella.
Salut!

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies de nou, parell

maite ha dit...

He de dir que les postres compartides eren molt apropiades per a aquell moment.
Hi ha postres embafadores i altres que finalitzen un bon menjar|dinar, i que conviden a repetir en qualsevol moment.
Estic d'acord amb vpamies, en que és molt substanciós, però pot ser que necessitis una bona dosi per començar la carrera.

sergi m. ha dit...

maite:
Fer un esforç després de les postres et pot causar un tall de digestió, no crecque m'arrisqui...
Petons!

RAFI ha dit...

Va començar com un bon propòsit i s’ha convertit en un gran bloc, felicitats per la constància i els 6 mesos de “la criatura”,que ens permet compartit el petit món d’una gran persona.

Salutacions,

Rafi.

sergi m. ha dit...

Òndia Rafi!
Sis mesos fa... no havia caigut en aquesta dada, potser hauré de fer un post al respecte.
Gràcies pels teus comentaris, ets molt amable, penso que encara em queda molt camí per fer... i de debò que hi crec.
Salut!

Què hem fet els del PiT darrerament?