Ai la calor!

De sobte sento corredisses pel passadís de les habitacions i apareix a la cuina la meva filla Ariadna -d'onze anys i tres quarts- amb la càmera de fotos i un somriure d'orella a orella.
Ella em mira de reüll amb aquells ulls negres i nerviosos, puc sentir l’agitació del moment i penso en què deu ser el que té al cap... què està passant?

Entro a la cuina i allà, en un angle que sobresurt d’una paret de la cuina, en trec l’aigua clara:

Una parella de mosques s’està preparant per perpetuar la seva espècie –com si calgués- i la meva filla intentant perpetuar el moment entre rialles.

Però no tot pot ser perfecte, la càmera no té bateria!
Ara que no ens hem de preocupar pels rodets, passem a preocupar-nos de la bateria.

Com a qualsevol li pot passar, la meva dona i jo vam fer setanta-dues fotografies al Monasterio de Piedra –que és exactament com ens vam quedar quan vam descobrir que la càmera no duia rodet..., de pedra! ja m’estranyava a mi... no havia sentit a parlar mai d’un rodet amb tanta capacitat...-.

I és clar, vaig anar a buscar el mòbil i apa, foto al canto i cap el blog, a pesar de la qualitat, que ja em disculpareu -suposo.

Aquesta calor provoca actituds poc curoses en els éssers vius, ja es podien haver amagat en un altre lloc... és pornogràfic!

Dues cosetes:
-Seré condemnat a la forca si confesso un assassinat?
-Seria atenuant si addueixo que van tenir una mort dolça i similar a les desitjades per molts?