dilluns, 4 d’agost de 2008

La iaia Juanita

No era àvia meva, ni tan sols érem família, però havia format part de la "família" de l'edifici on vivíem de petits. Era la iaia del Ricki, la que l'acollia cada cap de setmana i feia possible que els nens del veïnat tinguéssim l'oportunitat de compartir hores de joc i diversió.

La seva veu era aspre i aguda, però amb cert to musical, sobretot quan obria la porta de casa seva i cridava al seu gosset pekinès:
-Lot, no marxis! -i el gos sortia al replà a saludar-nos.
Els seus ulls eren petits i els seus cabells de plata li donaven un aire de bondat que només es trencava quan renyava per alguna cosa els néts.

La última vegada que la vaig veure en persona, no fa gaires anys, havia perdut una de les petites dents incisives de baix per on se li escapaven les esses amb massa abundància. Aquell dia em vaig adonar que l'estava perdent, ella no em va reconèixer, li costava ubicar-me, però els seus ulls encara brillaven de manera especial. D'altra banda els meus ulls humits anaven esborrant la seva presència per anar-se'n allà on la meva memòria hi tenien desat el record de la iaia Juanita.
Record d'una dona amable que sempre obria la porta de casa amb la bata posada i un somriure pels nens. Una dona a qui sempre anomenàvem iaia, a pesar de no ser nostra.

Ella ocupava el balcó baix amb un vidre darrera la barana que donava al Patio de la Abuela. Aquell vidre que vaig fer servir de diana per apuntar amb el tira-txines un matí de dissabte sense testimonis. Vaig intentar utilitzar el tira-txines amb la mà esquerra, per provar la meva destresa, vaig prendre un bocí de totxana vermella del terra i vaig estirar la goma tot el que vaig poder... un, ningú em veurà, dos, on apunto?... al vidre... i tres!
La mà esquerra va deixar anar el tros de totxana i aquest es va clavar al cantó de la meva mà dreta amb força: Aaaah!

La sang que va brollar de la ferida que acabava de causar-me jo mateix a la base del dit polze de la mà dreta em va fer llençar l'estri al terra plorant de ràbia, d'ineptitud i convençut que Déu m'acabava d'aplicar un càstig. Definitivament no tenia cap mena de destresa amb la mà esquerra.

La cicatriu que em va quedar m'ha acompanyat tota la vida des d'aquell dia i cada cop que l'he mirat, he pensat en aquell fet i m'he alegrat que passés, la iaia Juanita no hagués merescut mai aquella bretolada.

Fa unes setmanes vaig parlar amb en Ricki i li vaig confessar que per mi la iaia havia mort feia molts anys...
Havia trobat sovint el seu marit, l'avi Esteve, a l'estació a punt d'agafar un tren que el duria a veure la seva dona a Sant Celoni, jo anava en direcció oposada, cap a Barcelona. Intercanviàvem informació per damunt les vies que separaven les nostres andanes i més d'un cop li deia:
-Doni-li records!
Ell feia que sí amb el cap, desitjant poder tornar-li la memòria sencera o potser ni que fos un bri d'aquesta per tal que ella el pogués reconèixer.
Aquest matí m'ha trucat en Marc, el meu germà, anunciant allò que fa anys era d'esperar:
-S'ha mort la iaia Juanita...

Descansa en pau iaia Juanita, els nens de l'escala encara et recordem...

2 comentaris:

Ricard ha dit...

Gracies per l'escrit tros de germanastre gran, dues vegades m'has fet brotar les llagrimes aquest any,una pels meus 40 i l'altre aquesta. Sagur que la recordarem tal i com era, i gracies per errar el tret del tira-txines,una forta abraçada

Ricky

sergi m. ha dit...

És bonic compartir records, encara que provoquin alguna llàgrima, hauria d'encarregar un portàtil nou amb teclat de goma anti-humitat, sóc el primer a qui li cauen sovint les llàgrimes quan escric.
Una abraçada "germanastre petit"

Què hem fet els del PiT darrerament?