Obres i pastissos (Avi Gres)

Quissapon, una hora indeterminada, el dia abans que el nano fes els anys (coi! Jo que volia estalviar-me l’hora i la data i resulta que m’està costant més esforç dir això que haver posat: 18:34h. 22 de març de 2009...)

Surto de casa del nano amb els quaranta-un euros que m’ha donat per anar a comprar els pastissos virtuals. Amb les mans embutxacades faig camí a la pastisseria. M’aturo davant l’obra del barri per recordar vells temps i els paletes em saluden efusivament.

—Hombre, mira quien está aquí! —exclama en Manolo, l’encarregat, adreçant-se a la resta.
—L’avi del gres! —criden alegres en Mohamed i en Dimbo (l’encarregat els anomena carinyosament: Étxameagua i Pambimbo).
—Hola macos! —saludo amb cordialitat— Ja pleguem per avui?
—Sí abuelo, ya está bien por hoy... —contesta l’encarregat mentre els altres recullen els patracols i es fiquen a la furgoneta.
—Ja heu posat el gres als pisos? —pregunto encuriosit provocant una rialla entre els obrers.
—Vaya! No hace tiempo ya de eso... —diu en Manolo— ¿Dónde se mete? Le hemos echado mucho de menos...
—Estoi hasiendo un blog aquírriba —responc penedint-me d’haver canviat d’idioma per adreçar-me a un nano que segur que ha nascut, crescut i estudiat a Catalunya...
—Mira por donde el avi del gres! —s’adreça als altres rient— Tanto mirar, tanto mirar i s’ha metido a paleta el tío!

Com veig que no m’entén, ho deixo estar.

—Bueno mossos, me tengo de irt, que pasan de dos cuartos y hago tarde, adiós!
—Con Diós! —diu en Manolo.
—Adéu avi del gres! —exclamen alhora Mohamed i Dimbo en català perfecte...

Abans de travessar la porta de vidre de la pastisseria quedo clavat davant d’una excel·lent oferta de treball i li faig una foto amb el mòbil del nano (me’l deixa de tant en tant per tenir-me localitzat...). La foto és aquesta.

—Bona tarda! Vinc a buscar sis o set pastissos per la festa virtual del fill de l’Elvira. Què em podeu donar per quaranta-un euros? —li mostro el feix de bitllets.
—Quaranta vol dir, oi? —afegeix la noia mentre repasso— No hi veu un bitllet estrany aquí? És un dòlar americà aquest, ho veu?
—Noia, no m’hi havia fixat en aquest petit detall...
—Petit no, que el dòlar es paga menys!
—Doncs dóna’m un pastís de menys, hi hi hi...
—Tingui en compte que amb quaranta euros... És força justet això que vol... —s’ho pensa una estona i continua— Farem una cosa, no és una festa virtual? Doncs miri, per quaranta euros li poso aquest tortell i li deixo que faci una fotografia a la resta de pastissos, què li sembla?
—Em sembla que... A bodes em convides! No cal que l’emboliquis que me l’enduré posat aquest (nyam, nyam, clic —foto—, hi hi hi...). Escolta’m una cosa noia, aquest rètol que teniu a la porta... Amb qui haig de parlar?
—Amb la “jefa”, vol que l’avisi?
—I tant, vés, vés que ja et vigilo jo mateix la paradeta... —li dic fent un gest amb la mà per demostrar la meva vàlua.

Instants després apareix la mestressa encuriosida mentre m’eixugo la nata dels llavis amb el mocador de fil. La noia em mira i assenyala el meu nas d’on, suposadament, penja més nata.

—Bona tarda tingui bona senyora.
—Bona tarda, en què el puc ajudar? —diu ella.
—No res, que he vist que busqueu forner a temps parcial i jo tinc experiència sobrada —com de jove havia treballat moltes hores davant d’un forn de rajoles, hi hi hi...—. Em preguntava si podria venir a temps parcial, no ho sé... Què tal una hora al dia, a l’hora de berenar?

De tornada a casa amb la panxa plena intento esbrinar què era allò que ha fet tanta gràcia a la pastisseria i com justificaré al nano que m'hagin cobrat quaranta euros per una foto d'uns pastissos?

Amb un dòlar americà a la butxaca em sento Hamfri Bogart, hi hi hi...

Escrit per l'avi Gres, que en Sergi M. Rovira no ha fet res (només deixar-me el mòbil...)