Víctorsapon i Jo sóc "tonto"

N. dels autors respecte al títol:

Davant la gran profusió d'escrits al PiT darrerament ens plantegem barrejar dos en un. En primer lloc va un agraïment i en segon l'escrit. Aclarim que no hem trobat la paraula "tonto" en català, però en farem ús en aquest escrit per tal que es pugui gaudir d'una millor comprensió lectora, gràcies! (Bé, aquest és un agraïment, però el que citàvem abans ve a continuació...).

Lectores i lectors:

Aquest blog ha estat inclòs (per art de màgia o pur atzar) en la llista de 30 que ha configurat l'incombustible Víctor Pàmies del Raons que Rimen (“Don Erre Que Erre”, que diria en Paco Martínez-Soria) per a fer un estudi de perdurabilitat dels blogs a cinc anys vista (ell solet podria omplir la meitat de la llista, en té 14 de blogs...).

No crec que tingui res a veure amb el “jamó de Jabug” que li enviàrem aquest Nadal, ni amb la cervesa sense alcohol que li he promès si ens veiem a Granollers en motiu de les Segones Jornades de la Catosfera, com podeu veure a la barra lateral del blog (no del bar, puix seria: beure a la barra lateral del bar...). Observeu que he usat la conjunció “puix” per tal de fer honor a la generosa descripció que l’autor de l’estudi dedica al PiT amb l’esperança que duri almenys cinc anys: “Narrativa en estat pur”. No faré més comentaris, a banda de dir que l’emoció m’embarga, perquè ell sap que aquest blog no ha estat sempre de hi hi, ha ha (ni de hi hi hi...). Moltes gràcies de tot cor Víctor, desitjo que puguis confirmar al teu blog la pervivència del nostre...

* * *

Avui: "Víctorsapon", 8.32h (matí)

L’avi Gres dedica una estona a la tasca de desembussar-se les orelles amb exercicis dígito-nassals (es pinça el nas amb l’índex i el polze d’una mà i dóna instruccions a la gossa amb veu de barrufet vell).
—Tora! Passa la dreta! Quietajaaaaaaau!!!
—Caram avi!
—Què vols, nano?
—No me n'he adonat de com passa el temps...
—Per què ho dius?
—Perquè no hem escrit res al blog des de divendres!!! Eeeeh?!?
—És que això de tenir certa llibertat aquest cap de setmana m'ha anat molt bé... I tu noi, què has fet? Eeeh?!?

—Jo? Estic emprenyat! Tinc la sensació d’haver fet el "tonto" des de dilluns...

—Des de dilluns només?!? Hi hi hi...
—No es passi, home! Vull dir que em fa l’efecte que he perdut molt de temps amb una "tonteria". Dilluns al matí, la meva dona i jo vam anar a una “macro-botiga” d'electrònica on hi treballa una gent molt llesta i qu...
—Gent llesta dius? És que n’hi ha que hi treballa i no ho és?
—No avi, no vaig per aquí... Em refereixo a que tothom que està darrera d’un mostrador ha de tenir un mínim grau d’intel·ligència i preparació, just per fer la tasca que té encomanada. Ja aconsella un proverbi xinès que: “Qui no sap somriure, no ha d’obrir botiga”.
—Això t’ho has tret de l’aixella i fa pudor, t’ho inventes perquè estàs emprenyat, oi?
—No, no... És ben cert, o això crec...
—Hi hi hi...
—En el cas de la macro-botiga, sempre em passa el mateix: Quan sóc a dins, una frase es repeteix una i altra vegada en la meva ment: “Jo no sóc tonto, jo no sóc tonto...”
—Quines coses, potser sí que hauries d’anar a un especialista...
—No avi, no és que se me’n vagi l’olla! És la frase que fan servir els de la macro-botiga com a eslògan publicitari. Se suposa que la diu un client: “Jo no sóc tonto” que continuaria amb un: “Per això compro aquí”, m’explico?
—Com un estornell en zel i vaga d’ales caigudes, nano!
—(...?) Tant se val, pot creure que de tornada dels lavabos ens vam aturar a la secció de telefonia i ens engrescàrem a canviar els mòbils?
—Suposo que haureu pensat en mi, oi?
—Doooncs, no exactament.
—Ni que sigui regalar-me un telèfon vell?
—El vell encara el tinc i la meva dona també.
—Coi!
—Coi? Això dic jo... Després d’una hora de triar terminals, omplir papers i fotocopiar documentació, la meva dona no va poder canviar-lo perquè és d’empresa i només ho pot fer a través del mateix operador (trucant per telèfon, segons li assegura el dependent). La meva línia, com és particular sí es va poder fer descomptant la merdeta de punts que tenia (crec que mai, en els onze anys, m’han fet servei...). Vam perdre un matí per no res.
—M’ensenyes el mòbil nou, nano?
—Que no m’ha escoltat, avi? Li he dit que ja no el tinc!
—Coi! Com és?
—El vaig tornar ahir al matí, després d’empassar-me la cua del SAC (Servei d’Atenció al Client, atès per tan sols una persona sola i abnegada).
—I per què el vas tornar?
—Perquè li mancava una cosa que el dependent em va assegurar que duia. El chico se puede haber equivocado... —em va contestar per la tarda una veu femenina des de l’altre costat del fil telefònic. Sí, ningú és perfecte, però “si cantes cara al públic, procura no desafinar...”
—Això també és un proverbi xinès?
—No avi, això m'ha sortit de sota l'aixella i sense pudor, eh?. El “chico” s’equivoca i em fa perdre més de quatre hores de la meva vida... I a la cua del SAC t’esperes darrere de l’última persona que ha dit que era això, l’última; veus passar unes bosses de plàstic (acompanyades per clients) que et recorden “Jo no sóc tonto”. A la cua, el sol et crema l’esquena i penses: Potser jo sí que en sóc de "tonto"... Potser no sóc digne de comprar en aquesta casa de llestos...

—Et faré una til·la...
—Gràcies avi.
—No es mereixen, "tonto"... Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)