dimarts, 14 de juliol de 2009

El nano que es vestí de dona per una festa d'aniversari, hi hi hi...


Hola, sóc Lars Lindquist, el cantant de "Pili the Vicio and The Dallonses", el de la cançó de l’anunci d’Estrella Damm a Formentera. Us explicaré una mica de la meva història pels que encara no em coneixeu:


Sóc el petit de dos germans siamesos... Sí, enganxats... Quan vaig néixer venia acompanyat. En primer lloc sortí el meu germà gran, Carlos, que és el protagonista de l’anunci —el guapo de la barbeta i el barret de cowboy— i després, enganxat a ell com una paparra per la cintura, vaig sortir jo.

No som suecs, ni noruecs, la veritat és que vam néixer a l’Anoia en una colònia de hippies anglesos. Aprofitant que era a prop de Sant Sadurní, la colònia es deia Miralescalces... de l’Anoia (humor britànic...). Mai vaig entendre que en diguessin colònia amb la pudor que feia sempre allà...

Els nostres pares, els Mejía Godoy, eren uns hippies molt catxondos: El mateix dia que vam néixer a mi em posaren de nom Lars Lindquist (i Mejía Godoy de cognoms). Pitjor sort li va tocar al meu germà gran que es diu Carlos Palacagüino. Els professors anaven de cul quan passaven llista i recordo que sempre hi havia el típic graciós, el Carrascosa, que ens cantava una cosa de “tus pechos cantando a miel...”.

Fins el dia que el vam convidar a fer un passeig en camell, vull dir que deixàrem que es pugés al tros de carn que ens unia i nosaltres fèiem de camell, bé de les gepes del camell. El molt gilipolles cridava:

—Sóc Laurence d’Aràbia! Camell de merda: Busca’m un oasi!

I sí que el vam trobar, sí... Al bell mig del bosc... El despullàrem, el lligàrem a un arbre i li buidàrem un pot de mel de la granja d’en Francisco al pit. En tres minuts les abelles li feien pessigolles a les mamelles i es feia impossible comptar la quantitat de mugrons que li havien sortit de cop al Carrascosa!

—I les abelles Laurence d’Aràbia, també "te suliveien"? —li cridàvem amb dolçor...

La nostra història musical va començar on comencen totes les grans històries: En un garatge. El pare sempre ens deia que per què no inventàvem un sistema operatiu com va fer Bill Gates, però és que el garatge del nostre pare era un taller mecànic i no ens podíem concentrar amb les fotos de dones despullades. El pare havia deixat de ser un hippy somniador per convertir-se en un mecànic amb lleganyes, un materialista acabat, amb aquells calendaris de dones de noms tan curiosos com: Sabriga, Samanta, us podeu creure aquests noms per unes noies que no semblaven tenir gens de fred?


Perquè jo, encara que vaig vestit de dona no vol dir res, eh? Vull dir que sóc un mascle/matxo vestit de dona i això només ho faig per tenir la mare contenta: Ella sempre havia somniat tenir la parelleta i com els metges van dir que corria perill si es tornava a quedar embarassada... Suposo que després de tenir dos siamesos nou mesos barallant-se allà dins, l’habitació no va quedar gens endreçada, eh? Doncs això que veieu és un personatge, els escocesos, els grecs, els romans i Miguel Bosé, també lluïren faldilles i ningú deia res, clar que a mi em queden millor les faldilles que al príncep de les orelles, oi?

Així que un dia, al taller del pare, vam robar una guitarra que hi havia dins del carro d’un client, com es deia?... Manolo noséquè... Un cantant que es va fer famós per una cançó que deia que li havien robat el carro... És estrany que no recordés que el carro estava al taller del nostre pare i que a dins hi havia una guitarra, si era cantant?

Com estàvem enganxats, un va aprendre a fer els acords i l’altre a rascar les cordes. Ens va anar prou bé, fins i tot guanyàrem el rècord guiness de tocar la guitarra sense parar mentre bevíem cervesa i, com teníem una mà lliure cadascú, podíem pixar d’aquella manera: Jo te l’aguanto tu me l’espolses... I continuàvem tocant tan tranquils i relaxats mirant fotos al taller...

El problema començà quan ens van separar en aquella operació de setanta hores. Vam sortir a tots els diaris, eh? Una operació només superada per la que van fer a la nostra mare després del part. Teníem tant poc espai allà dins que abans de sortir ja estiràvem les cames i els braços com si ens haguessin de llençar d’una avioneta en ple vol... I és clar, quan els metges van posar ordre a tota aquella quantitat de braços i cames que sortien del túnel de la nostra mare, van fer sortir primer el meu germà i, enganxat a ell, el meu cos: Tot menys el cap, em va quedar dins i semblava un estruç acollonit per la presència d’una lleona... Clar que el meu germà, amb els ulls oberts i plorant de dolor semblava una vespa engegada amb doble far i sidecar.

—Nngeeeeeaaaaah!!!

Al crit del meu germà es va sumar el de la mare:

—Aaaaaaaaaaagh!!!
—Què passa, què passa? —preguntaven els metges.
—La neeeena! Que li falta el cap! —va cridar la mare.

Quanta raó ha tingut sempre la nostra mare...

Després de la intervenció que va separar els nostres cossos vam deixar de tocar junts, jo sense ell no era res i ell sense mi encara menys. Les carreres en solitari van ser un desastre: Si fas només acords no sona ni per fer chill out i si només rasques cordes no val ni per una cançó de heavy metal. Per això vam decidir tornar a tocar junts fins que els senyors d’Estrella Damm van veure la nostra capacitat bevedora i ens contractaren per fer l’anunci. D’una vegada mataven tres ocells: Fèiem la cançó de l’estiu, anunciàvem la cervesa i promocionàvem l’illa de Formentera. Millor per tots —vaig pensar—, si haguessin agafat al Giorgi Damm, només hagués fet publicitat de la marca amb el seu cognom...

El meu germà, el guapo de la barbeta i el barret de cowboy, no ha pogut venir. Rodava l’anunci d’Estrella i “algú” li clavà una empenta des d’un penya-segat al mar, a Formentera. Ningú sap qui ho va fer, el càmera tot emocionat només va poder rodar la caiguda...

—Ho tinc, ho tinc! —va cridar.

Jo ara, encara que estic sol amb el grupet, faig bolos sense parar, tinc viatges gratis a formentera i més cervesa que la que puguin somniar els jugadors del Barça...

Com veig que no podeu aguantar més les ganes de sentir la cançó de l’estiu, i abans que aquest senyor d’aquí que pica l’ull cada tres segons li doni un infart, us la tocarem, la cançó. El títol no té res a veure amb la lletra, té més a veure amb el so de la música: “So Marcat” perquè el marquem molt...

I kissed you good bye at the airport
held you so close to me I said:
“So here we are now and I can't stop from crying Pili”
And you said: “Hey, hey, oh! No no, no és aquesta cançó
Ja estic fart de cantar-la, no puc fer-ho més
Fart de cantar-la, no puc fer-ho més...

Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!
Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...


21 comentaris:

Els del PiT ha dit...

Aquest és el monòleg que el nano va fer a la festa dels 40 anys del seu amic Pep, abans de cantar la cançó aquesta que surt per la tele cada 2x3.
Com fa dies que no penja res, he pensat que, com ja estava escrit, ho podria aprofitar.
(Sense foto no seria el mateix, oi? Per això l'he posat, hi hi hi...)

PS: Espero que no s'enfadi (gaire) amb mi... ;)

bajoqueta ha dit...

jajajajaja.

No hi ha gira per Catalunya???

P-CFACSBC2V ha dit...

Síiiii, volem una gira per Catalunya!!!

Avi, ara que heu publicat la foto, no us estranyi que comencem a veure el nano a les revistes!

(Quin fart de riure, amb el post!)

garbi24 ha dit...

Estic d'acord amb la gira , ja avisaras quant surtin les entrades per internet , servicaixa o faixa .
Amb sap greu però al no ser gay , no et puc tirar els trastos...

Assumpta ha dit...

Sergi... estàs... estàs... estàs... estàs... guapíssima!! :-))

Si tinc algun compromís, que em deixaras el vestit? :-)))

McAbeu ha dit...

El teu últim post ja en parlava d'aquesta actuació però, expressament, vaig evitar fer-ne cap esment al meu comentari.
I avui em trobo, sense cap rètol d'avís, una foto que no sé dir si m'ha impactat més que la foto del llibre trossejat del post anterior.
En fi, contextualitzem-ho i donem-li la importància que realment té: Sergi crec que ha arribat el moment d'acomiadar fulminantment l'AVI.

Encara que mirant-ho bé, potser no n'hi ha per tant: El text és genial i una festa és una festa!, així que no l'acomiadis només revisa-li el contracte. :-DD

captaire ha dit...

No facis cas a en Mac, no fotem! No acomiadessis pas l'avi... però podries proposar-li que es disfressés de doña Rogelia, crec que quedaria força interessant.

Cèlia ha dit...

Gràcies avi per xivar-nos com perd el temps (hi, hi!) el Sergi, o Lars pels amics!
Li cal reconèixer una gran i divertida imaginació!!!!! Però ja se m'ha posat la cançoneta al cap, només em faltava recordar-la, però en versió Sergi: torrats, torrats...

- assumpta - ha dit...

Plas, plas, plas!

Genial tan l'escrit per a la festa d'aniversari, com la fotografia.
No té pèrdua!
Que ben conjuntadeta tota ella, ja es veu d'una hora lluny que és una gran professional.
Ja,ja,ja!!!
Ara només hi falta el so...
;)

Jesús M. Tibau ha dit...

gràcies, avi, per penjar-ho, i la foto és impagable

Rafi ha dit...

Em pots dir malalt de radio, però veient la foto, formes part del 34% que avui han votat els homes sense pèl a la pregunta d'en Basté.

XeXu ha dit...

L'amic Pep encara no es deu haver recuperat de l'ensurt, ni de veure el nano vestit així ni de la història que va explicar. Igual que ens passarà a nosaltres, no sé ni com puc comentar m'he quedat garratibat.

khalina ha dit...

hi ha imatges que valen més que mil paraules... Clar que en aquest cas m'han agradat la imatge i les paraules :) El teu amic quedaria encantat.

Per cert, quin estil, quina "pose de mans" ... Fas bolos? Estic preparant la meva festa dels 20 :D Ui m'he descomptat amb l'edat!

Els del PiT ha dit...

Oooooooooh!!!
Aviiiiiiiiiiiiiirrrggghhh!!!

Què paaaaassa nano?!?

Però, però qui li ha donat permís per això?!?

Si no penjo res perquè no penjo res, si penjo alguna cosa perquè la penjo, ja no sé com fer-ho per fer-ho bé, home! Potser seré jo qui demani la jubilació anticipada i no caldrà que m'acomiadi ningú...

Però home de Déu, això s'avisa! Encara sort que no ha penjat la foto de la resta del grup, potser rebria alguna querella!!!

No diguis bajanades nano! Si són una canalla molt pacífica!
:)


Ara em fa vergonya respondre comentaris...

I no et feia vergonya fer això? Ets ben foll! Hi hi hi...

Els del PiT ha dit...

bajoqueta:
No, però s’accepten propostes.
;-)

P-cfacsbc2v:
Nooo! Però s’accepten propostes que no vinguin de revistes (bé, si és l’Interviú...).
;-)

garbi24:
Veig que has entès el fet, però... Si fossis gay, de quina mena de trastos estaríem parlant exactament?
;-)

Assumpta:
Hehehe... El vestit és de ma mare i mooolt elàstic, vaig provar de encabir-me dins d’un de la meva dona i me’l vaig intentar passar pel cap fins que el nas i les ulleres m’ho impediren. Més tard vaig descobrir que començant pels peus era més fàcil. Ja li comentaré a ma mare.
:-)

McAbeu:
No esmentar res en el post anterior és un gest que t’honora com a ciutadà de la catosfera educada. Pel que he pogut esbrinar, en una ràpida conversa privada amb l’avi, es veu que ho ha fet per alleugerir el dolor i l’impacte que causaren les fotografies del món partit en dos.
Ja li he revisat el contracte i es quedarà sense caramel diari (ni bimbo amb nocilla).
;-)

captaire:
Mira, tens raó, no hi havia pensat en la revenja.
Gràcies maco!
Eeeep! Però què dius nano?!? Us heu begut l’enteniment? No és prou càstic això del caramel i la nocilla?!?
No, hehehe...
;-)

Cèlia:
Ui nena, si tu sabessis el que jo sé... Ja se li’n va anar l’olla al nano amb l’aniversari de la seva dona (va fer de Lluis llach, hi hi...) i també amb el de la dona del Pep que es va disfressar de mariatxi (tot i que semblava un d’aquells de la pel•lícula dels “vaquerus” a la muntanya...)
Sí que s’enganxa aquesta cançó, sí, hi hi... :)
.

-assumpta-
Què? El so? No crec que n’hi hagi cap prova d’això...
;-)
Ja t’ho buscaré jo doncs, hi hi...
Això serà amb permís meu, eh?!?
Sí, amo...

Jesús:
De res noi, a disposar... Així quue de la foto no en faré ni cinc, oi? ;).

Rafi:
Ep! Que de pèl en tinc, el que passa és que és vergonyós i poc abundant.
Una abraçada i records a la família!
;-)

XeXu:
Tranquil que en Pep ja està curat d’espant amb mi, normalment és el meu braç esquerre quan preparo alguna ximpleria, però en aquest cas no podia per raons òbvies.
Coi, em sap greu l’impacte garratibant, vols l’adreça de la doctora Sabaté?
;-)

khalina:
:-D
Mira nano, per aquí ja comencem a fer negoci...
No, no... Imagino que tu ja deus tenir qui et prepari la festa dels 20 (i tants...). L’estil? Res dona, uns quants vídeos del youtube d’aquest cantant i “tiraquetevaaas”...
:-)

Jordi ha dit...

jajaja Sergi, aquesta vegada d'has superat! Boníssim!!

L'Avi no sortirà a l'esport d'Estrella Damm estirat a una platja nudista de Formentera amb totes les pelleringues penjant??

Minnie ha dit...

Jajajaja!

Bones!

avi, quina néta més guapa que té!o era un nét?

Rafi ha dit...

Sergi i Avi,
us deixo un enllaç que us pot interessar:
http://www.elcollell.org/

Salut i Peles

Els del PiT ha dit...

Jordi:
Mira, quina bona idea em dónes... Aviiiiiii!!!
;-)

Minnie:
Aiiix noia, benvinguda al PiT!
:-)

PS aclaridor: L'avi Gres no és el meu avi (malgrat que tothom i totadona li diu així) i jo (malgrat que tothom i totadona ho hagi vist així) no sóc dona.
Sergi
;-)
Gràcies per deixar la vergonya de costat: pocavergonya! Hi hi...
Avi Gres
;)


Rafi:
Moltes gràcies company!
;-)

Ma-Poc ha dit...

jaja! Que divertit! La cançó del final és genial, ja ens avisaràs quan comencis la gira...;)

Els del PiT ha dit...

Ma-Poc:
Uf! No sé, no sé...
;-)

Què hem fet els del PiT darrerament?