Els homes que estimaven les dones

Lectores i lectors que llegireu això amb els ulls embafats de color rosa i conscients que avui és el Dia Mundial del Càncer de Mama (que potser sentireu PiT en algun moment del dia i pensareu en nosaltres, digueu-nos egocèntrics, però si en Víctor Pàmies va pensar en nosaltres quan veié una nota de premsa on s'apuntava que Reagrupament CAT podia passar a anomenar-se PIT, que vol dir Partit Independentista Transversal...).

Des del gest més simple, com és buidar la butxaca petita dels pantalons dins d'una guardiola de recollida de fons (per lluitar contra el càncer de mama) a canvi d'una cinteta de color rosa i una agulleta de cap per penjar-la de la jaqueta, o plantar-la damunt del teclat...

Fins arribar a la gran quantitat de mostres de suport que es fan en companyia, com aquesta formació de divuit persones:

O aquesta de... 68 (+ o -)


O aquesta altra de "truixensaranta-i-tants"...


Oh...!


Hasta aquí! ¿Es Correcto? (Com diria el Bono aquell dels números...)

És lloable el que es pot arribar a fer, oi? Quins contrastos en un mateix món...

Parlant amb la meva estimada esposa li he fet una proposta gens deshonesta: fer-nos una foto entrellaçant els nostres cossos nuus formant un llacet rosa per penjar-la al PiT en aquest dia tan assenyalat, però ella l’ha declinat a la llatina (de Roma) assenyalant-me amb el dit índex:

—Porcus, porci et malandandus, malandandi!!! Qui farà la foto... l’avi Gres?!?

Quan l’avi començava a fregar-se les mans, un afegitó inesperat de la meva dona l’ha consternat tant com a mi mateix:

—Crec que serà millor que us entrellaceu vosaltres dos i ja faré jo la foto, he he he... —ha somrigut ella.
—Ui! Però si tinc campionat de petanca del primer dilluns de cada mes! —ha exclamat el iaio.
—Això era... fa... —m'he quedat mirant al sostre amb un dit als llavis.
—Fa dos dilluns! —ha exclamat la meva dona.
—Lleres! Sí que faig tard, apadéu! —i ens ha deixat allà on érem...
—Avui... ni sense càmera de fotos! —m'ha deixat anar mentre jo pensava que ella havia pensat malament de mi... qui ens mana pensar a la nostra edat?

I pensant, pensant, he fet memòria de la primera declinació rovellada de llatí, que curiosament era...
Rosa... rosa... rosae... no, no: rosa, rosa, rosam, rosarum? No, no: rosa, rosa, rosas... vaig a buscar-ho, un moment... torno de seguida... no és que sigui de bona educació deixar penjada la gent enmig d'un escrit, oi?... però no us puc entretenir mentrestant perquè estic consultant (o resant) la santa...






Ah sí! (Gràcies Santa Google!) No recordava que hi havia singular i plural... si jo treia excel·lents en llengües mortes...!

Sing. (que no vol dir que ho cantem plegats, eh?)
Rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa.
Plu. (que no és l’abreviació de pluviositat, que seria el que passaria en cas que es decidís per unanimitat cantar-ho...)
Rosae, rosae, rosas, rosarum, rosis, rosis...

D’aquí clarament es desprèn que: No “rossis” la rossa de Roses o et caurà un clatellot que riu-te’n tu del rosari de l’Aurora, eh? Arum (per no dir Amen).

M'agrada saber que, gràcies als progressos en aquest camp, es diu que gairebé 9 de cada 10 casos es poden curar.
Més info general:
Aquí, que és un enllaç a l'altra santa, la Viqui...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...