Els carallots que ventilaven el blog, aclarien algunes coses i rebien un premi en portugués

Quissapon, quatre mesos (i un dia) després de l’aturada temporal del servei...

En realitat aquest escrit està pensat d’ahir, però si el publiquem avui semblarà que hi ha continuïtat: tothom i totadona sap que després del sis de gener ve el set de maig, oi?

Sí, i després el buit de setembre, hi hi hi...

—Avi... vuit s’escriu amb “v”... ai que em sembla que estem rovelladets, eeeeing?!?

Plaaffs!!!

—Aaaiiiiixxxx!!!

—“Buit de setembre” referit a la depressió post estival de cada any, ruc! Hi hi hi...

Lectores i lectors que llegireu això amb la vista clavada a la pantalla i el cul a la cadira... si és que encara sou per aquí i no us heu passat al facebook o al tweeter o al tuenti o al...

Tuentiguaner o al tuentitxuer o al tuentifrier o al t...

—Aaaalto avi! Ja està bé home, que això no és ben bé així!

—Ah no?

—No...

—Aaale, hi hi hi...

Lectores i lectors...

Ehem... Lectoretes i lectorets... que també n'hi pot haver, eh?

(...?!?)

Com us deia, obrim la porta i les finestres del PiT (per un moment o els deu minuts que recomanen...) per deixar entrar una alenada d’aire fresc i així ventilar els racons del blog on comença a aparèixer una micona de verdet...

—Verdet, hi hi hi... Molsa!!!

—Com diu?

—Molsa nano, jo diria que això de la paret és molsa, si em permets...

—No avi, no li permeto... què en pensarà de nosaltres aquesta gent?!?

—Ah! Ara et preocupa això?

—Home... (Ui, això ha estat un cop baix, eh? Directe com sempre... directe als kiwis! Coi de iaio...)

—Deies que obríem la porta, oi nano?

—Sí avi, no em distregui que jo també estic rovellat...

Bé, obrim la porta de manera momentània i sobtada (tot i que mai l’hem tancat del tot) per diverses raons:

En primer lloc perquè mai ha hagut cap escrit de comiat...

—Ni cap rètol de “Torno en cinc minuts”, eeeing?

—No, gràcies a vostè, perquè li vaig encarregar que POSÉS EL PiT EN STAND BY i...

—Calla, calla, ni m’ho recordis...

—Encara ric quan hi penso!

—No ho expliquis, nano...

—No pateixi avi, no diré que me’l vaig trobar a la cuina descamisat i fregant-se la pitrera amb una cabeça d’all, he he he...

—És que ho vaig entendre malament! Aquesta moda d’emprar termes estrangers...

—És clar, com que el pit no li cabia dins el calaix dels alls, l’all al pit, oi?

—No podies dir-ho normal, tu, eh?!? Com estava refredat vaig entendre que posés el pit ON ESTÀ L’ALL, malandando!!!

En segon lloc, per agrair sincerament els comentaris de tothom i totadona que ens troba a faltar (hi ha que ens ho ha fet saber i tot!) i a l’Assumpta, que és tan insistent i persistent com el guru Guardiola i el seu equip (per no dir que la seva papallona és un xic collonera...).

Plaaafffss!!!

—Caram aviii!!!

—Hi hi hi... merescut aquest clatellot, nano...

En tercer lloc: Valgui aquest postapunt per trencar les estadístiques d’en Víctor Pàmies, del blog Raons que Rimen (entre altres...), a qui aprofitem per enviar una pública i forta abraçada!

I en quart lloc, que no menys important, per agrair la Minnie del blog PuckMinnie que, després d’un període en el qual tot allò portuguès ens fastigueja (Cristianoxulonaldo, Mourixulinho, Becaradurença —que fou l’àrbitre xoriço de Milà—, Figolet a la banqueta, etc.), aquesta mossa ens ha atorgat aquest premi:

GRÀCIES BONICA!

No és que no vulgui escriure al PiT, no és que vulgui tancar-lo definitivament, ni obrir-lo com abans. No és que sigui un mal educat, tampoc és que no m’agradin els comiats... simplement és que necessito estar per altres coses de la vida que em reclamen.

Suposo que ho entendreu. Sovint penso en tots vosaltres, de vegades passo de puntetes per casa vostra, però sense dir res (tot tapant la boca de l’avi...).

Doncs res més, família... fins el vuit de setembre!

Per cert, suposo que aquest premi l'hem de passar a set persones que tinguin blog...

El premi serà pels set primers blogaires o blogaireses que passin per aquí i no el tinguin, penjaré els enllaços corresponents un cop s'adjudiquin per ordre d'arribada. Tots els blogs que tinc a la barra lateral (i d'altres que potser no tingui per deixadesa involuntària) mereixen que se'ls doni un cop d'ull, és clar!

—I així t'estalvies feina, oi?

Oh, és que d'això en tinc per donar i per vendre... ja pot tancar porta i finestres, avi!

—Jooo?!? Me'n vaig a fer un riu al vàter...

—Espero que no sigui literal això que diu, que d’aigua n’estem fins al capdamunt!

Editat al vespre:

Aquests són els blogs que reben el premi de la nostra part (descartant aquells que han dit que ja el tenen):

1. Un tel als ulls de la Clidice.
2. Raons que rimen d'en Víctor Parèmies.
3. In varietate concordia d'en Ferran.
4. Tu, jo i l'Otis d'ells.
5. Llibres llegits i per llegir de la kweilan.
6. Fent camí d'en Martí.
7. Garbi24 d'ell mateix.

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els del PiT que feien un regal com a Blogaires Invisibles

Quissapon, hora per decidir, moment actual menys unes hores (programo aquest escrit per les cinc de la matinada, eh? Per si és un xicot trapella...)

—Ja ha arribat l'hora del regal! Diuen que en el joc del Blogaire Invisible el regal no pot ser-ho d'invisible...

—Quines coses, eeeeing? Hi hi hi... Apa nano! A treure'ns les màscares i destapar l'entrellat de tot plegat...

—Doncs sí avi, el nostre "espiat" d'aquests dies ha estat en...

DooMMasteR d' El bloc d...

—D'ell mateix!

—Oh! Però cal citar el nom del blog sencer avi... i no oblidi posar-hi l'enllaç, eh?

—Ah! Està bé... és: El bloc d'en DooMMasteR!

—I després de tafanejar amunt i avall hem quedat tan garratibats i esmaperduts com els nyus albins que omplen de color blanc el cim del Montseny cada hivern.
—Oh! I tant nano!
—Recordo que vostè i jo ens miràvem el primer dia amb cara de pensar allò de: “És possible fer aquestes fotos tan tremendes amb un mòbil?!?” Fins que ens adonàrem que en DooM (ja el podem tractar amb confiança, eh?) també feia trampes...
—Sí, sí, perquè no totes les fotos que té al seu blog són fetes amb mòbil, no... estic convençut que també ha fet servir alguna càmera amb rodet, segur!
—Home, amb aquelles sensacionals panoràmiques... no es pot esperar menys, oi?
—Nooo... i el món casteller... i quines galeries de fotos, canalla! Visita recomanada a tothom i totadona...

I va arribar el post del gatet quan no teníem ni la més remota idea de què regalar-te, cosa que també em passa sovint i em deixo anar per la probable inspiració de la nit abans d’un examen...

—Vull un gatet! —Vas exclamar i “tate!” ja està, què millor que aquest que ni pixa ni caga ni menja ni res, només (o dumés, o DooMés...) existeix, és aquí, fent companyia i observant...

Ep noi! Espero que no et faci res que li haguem posat nom, però és que aquests ulls hi convidaven, eeeeing? Hi hi hi...

"Si et fa mal mirar enrere i et neguiteja mirar endavant,

potser és hora de valorar el que tens al voltant."

Antic Proverbi Quissaponenc extret del cau d'una guineu albina.

(Tan albina com aquest gatet que et regalem com a Blogaires Invisibles.)

Però si t'estimes més un gatet que es bellugui perseguint ratolins per la pantalla de l'ordinador (ups! Perdó, volia dir monitor...)

... només has de clicar o fer clic-i-tic a "gatet que es bellugui perseguint ratolins", però no aquí, no, allà més amunt...

Ja ho sap això avi, que d'informàtica hi entén el noi, eh?

I ara, com el dia es presenta llaaarg i ple d'emocions fortes (almenys a casa meva), et deixem amb uns minuts musicals i (per què no?) especials, per un matí especial.

Que tinguis un bon any, a banda d’un bon dia de reis (que no et toqui la fava del tortell...) i rep una abraçada de la nostra part i també per la gent important que tens amb tu.

Ui! M’oblidava de dir-te que volia regalar-te també una victòria del Barça, però com l’avi m’ha perdut els calçotets de la sort del culer...

—Oooh! Que n’ets de malandandoooo!!!

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Els del PiT que donaven pistes al Blogaire Invisible

Lectores i lectors que llegireu això sense tenir ni idea de què parlem:

Enguany ens hem afegit a la llista de participants al joc del Blocaire Invisible.

Que és allò de l'amic invisible, però virtual i catosfèric, hi hi...

El cas és que s'han d'anar deixant pistes per tal que el blogaire (sí, és un mosso) que ens ha tocat endevini, o no, qui és el seu blogaire invisible.

Tan bon punt vaig conèixer el destinatari em vaig adreçar al seu blog per tafanejar-lo i deixar-li un comentari.

I no l'hem enllaçat encara per evitar cants gregorians, oi nano?

Efectivament avi, però ara ja toca donar les pistes definitives:

Sí, aquí van:

1. És un paio que sovint veu la vida des d'una òptica diferent, hi hi hi...
2. Li agradaran aquests videos segur:

Bé avi, amb aquest no sé si hi estarà del tot d'acord...
Per què no havia d'estar d'acord?
Ui, no ho sé... dumés opinava jo...
Ieeep! Hi hi hi...

Per cert: Hem rebut alguns comentaris del nostre Blogaire o blogairesa Invisible, dumés volia dir-li que és Blogaire Invisible (i Nogaire Visible...) a veure si es fa un xic més visible que no pillem res després de fer un tomb per tots els blogs inscrits, eeeeing?

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El blog que celebrava dos anys discretament i aprofitava per felicitar el nou any als altres blogs de la Catosfera

Zzz... zzz... zzz...
Zzz... zzz... zzz...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El iaio i el nano (família inclosa) que volien desitjar un Bon Nadal a la comunitat catosfèrica

Tarda plujosa a Quissapon, hora indeterminada a punt de Nadal, però una mica abans, vull dir que la que ve serà la nit de Nadal, data del calendari en la qual fins i tot els cotxes pel carrer s'estimen i es desitgen el millor, se m'entén, oi? Hi hi hi...

Enmig d'una allau incontrolada de bons desitjos, felicitacions, amor desbordat entre familiars, targetes dèbils de crèdit i dèbit i carteres buides de bitllets com els d’en Millet... els sapastres del PiT desitgen molt Bones Festes a Tothom i Totadona "la revista que està de moda", però que no s'estira a l'hora de pagar publicitats.

Passejant plegats per Quissapon...

—Com li deia avi, no podia imaginar que les goteres de la furgo sorgissin de sobte, havia d’haver una explicació lògica... compte amb aquesta branca avi!
—Ai sí nano, gràcies... i com vas esbrinar que fou culpa del taller?
—De fet no ho vaig aclarir jo...
—Ah no?
—Deixi’m que li agafi del braç que podria entrebancar-se...
—Gràcies nano, tres gentil, hi hi hi...
—Li deia que va ser la meva estimada i adorada esposa qui va caure en el fet que els del taller, quan van fer aquella reparació tan llarga, van patir un lleu accident en anar a provar el motor que els obligà a reparar la xapa del davant i canviar el parabrises.
—Ah! Compte amb aquest sotrac nano...
—Ui gràcies avi, gairebé hi fico el peu sencer!
—Si és que...
—El cas és que com ha plogut poc en un any i el poc que ha plogut no s’ha notat gaire, estava convençut que les gotes que trobava al retrovisor i a la palanca de canvi eren esquitxos del meu paraigües i... avi, que no m’està escoltant?
—Què? Ui, sí nano... daixonses... què t’anava a dir... si per culpa d’una d’aquestes branques del terra em fotés de lloros... hauria de dir que m’he entrebrancat?
—...? Culleres avi, que tenim el Nadal a la porta i vostè continua a la seva! No és temps de pau, amor, gresca i xerinola? Li he ofert el meu braç amable amb bones intencions...
—No serà que m’estàs pilotejant per encolomar-me el PiT a mi solet aquest Nadal, eeeeing?
—No, no, ja queda clar que això és cosa meva, jo el vaig parir i jo l’haig de criar, encara que sigui per un tema d’estadística... Ui, ara que me’l miro bé... vostè no s’ha fixat que te un ull de cada color? Em recorda a... David Bowie!
—A qui?!?
—Un cantant que tenia un ull blau i un de marró.
—I ja va néixer així?
—No, no, diu que va néixer amb els ulls blaus i es veu que de petit, en una baralla a l’escola, li van clavar un cop de puny a l’ull i li va quedar la pupila dilatada...
—I després diran que a la nostra època érem uns animals!
—Ui, però si aquest home deu rondar la seva edat, avi!
—Deu ser que aquest paio s’ha cuidat més que jo, el molt punyetero, hi hi hi...
—Miri, per aquí hi ha un caminet avi, passi mentre li aguanto aquesta branca, no prengués mal...
—Ai! Gràcies nano...
—No es mereixen avi, no es mereixen.

EP CANALLA! QUE BONA NIT, BON NADAL, BON SANT ESTEVE, BON DIUMENGE I BONANZA PER LA TELE, hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...