El gamarús que feia l'orni a la piscina o la continuació del TBC amb fotos de la carbassa

AVÍS PER A GENT POC OBSERVADORA:

Les imatges publicades en aquest escrit no corresponen al context específic de l'escrit, però com corresponen al context "castahalloweenyada" d'enguany i m'he treballat tant el tema descriptiu com l'escultòric (amb el meu fill), les colo per fer bonic i "andando"!

Lectores i lectors que continuareu llegint això des de l’interior de la mateixa sauna en la que estàveu en l’escrit anterior (tot preguntant-vos si és bo per vosaltres estar una setmana sencera eliminant toxines per la boca i si també ho és tanta humitat pel vostre aparell):

El TBC de dilluns passat feia referència a To Be Continued i now continuaré amb l’other referència: Triomfa Banyador Calçotet, que en realitat és: Triomfa el meu Banyador amb Calçotets, però només és un triomf personal, no volia dir que causés sensació ni furor entre la gent del gimnàs, eh?

La primera setmana vaig anar amb el meu banyador-llarg-d’aquells-com-d’anar-a-fer-surf-però-sense-saber-ne-gens-ni-mica (però no el mika del relax... take it eeeeaaaaasy... no, mica de mico, eh?), la piscina era molt llarga i aparentment amb un objectiu clar, però sense les ulleres no acabava de definir-lo... Quan finalment vaig assolir el primer recorregut, esbufegava com un nyu albí després de fer el cim del Montseny a l’hivern. Volia fugir d’allà cap a la zona de relaxació, però el meu amor propi m’aturà i l’amor de la meva dona em digué que allò era només l’anada i ara tocava la tornada...

Potser la culpa era del banyador llarg... no hi havia ningú més que en dugués i tothom anava amb banyador-que-marca tipus slip curt (de dos dits de tela als malucs) o llarg de pam, però marcant. Cert és que no em vaig aturar a pensar que potser era degut a que la majoria concentrada al matí ronda l’edat de l’avi Gres i hom diria que no els afecten gaire les modes (surferes o no, com va quedar palès en aquesta postal que ens envià l’avi des de Quissapon de Mar...).

Fent revisió de calaix a casa em vaig topar amb un banyador slip-de-pam negre i arrapat del que no en guardava bons records, doncs el dissenyador va respectar la mida del llarg a la perfecció, però se li creuaren els cables a l’hora de fer l’entrecuix i utilitzà la mida dels malucs dels slips-de-dos-dits.

Estimat lector: si ets dels que corren la mateixa sort que jo de tenir encara penjades del nectariner les dues nectarines senceres, malgrat tot el que ens està passant d’un temps ençà, i ambdues ocupen un espai de més de dos dits d’ample... amb el meu banyador slip-de-pam podries ésser denunciat per qualsevol “garçon” o “garçona” i aniries de pet a la garjola (sense passar per la sortida ni cobrar els diners pertinents)... això sí, emmanillat per exhibicionista i amb regal d’un lot de mantes prèviament endinsades en una bossa d’escombraries gegant d’un color tan blau com el cel que no veuràs en dies.

Casualment (i perdoneu que me n’hagi anat per les branques del nectariner, però l’actualitat és aclaparadora) al costat del banyador-de-pam-negre-arrapat hi havia uns calçotets negres que em cridaven:

—Nosaltres som la solució al teu problema de nectarines!
—Vosaltres? —vaig dir sorprès pel crit sobtat.
—Bé, jo sol —afegí—, però com em dic “calçotets”, en plural, no puc dir “jo sóc”, oi?
—Ui! Doncs sí que és veritat... i quina és la solució que em plantege... u... es... quina és?
—Nosaltres no t’hem fallat mai, sempre hem mantingut les teves nectarines ben recollidetes i amagadetes dels ulls aliens... fes-nos servir dessota d’aquest estúpid banyador i ningú no en notarà la nostra presència...
—Estúpid?!? —exclamà el banyador-de-pam indignat.
—Nois, nois! Hi hagi pau, no voldria un conflicte entre vosaltres —els vaig dir mentre els mantenia separats, un a cada mà—, està bé, ho provaré avui i veurem on acabo...


Els crits de joia d’ambdós personatges es mantingueren vius fins que vaig saltar a l’aigua de la piscina (element que té la capacitat excepcional d’esmorteir TOTS i cadascun dels sons que es puguin escapar d’un banyador-calçoteter).

Ni rastre de les nectarines quan vaig sortir de l’aigua!
Per més que m’obria de cames, la meva estimada esposa em confirmava que no es veia ni campana ni batalls, només un gamarús fent l’orni a la piscina en banyador-de-pam-arrapat i lluint un casquet de bany estret.

Consideracions:
El casquet de bany és obligatori... d’acord, però per què? Si finalment la majoria acaba lluint-lo com una kippá jueva, amb les grenyes per fora?!? Bé, la majoria excepte les excepcions, és clar... que les excepcions també l’han de dur, eh? No puc deixar de pensar amb un hipotètic professor Bacterio i la seva llarga barba a la piscina, us l’imagineu? Si el casquet és per tapar els cabells, potser aquest home s’hauria de posar un globus a mode de passamuntanyes amb tres forats, dos pels ulls i un pel nas, però llavors no podria anar a la sauna, perquè és recomanable respirar per la boca, oi?
I la gent que té el cos sencer ple de pèl... hauria de dur posat un vestit de neoprè?

—Ep nano! Dissabte al matí em vaig endur el nen a la piscina —el petit Joel té nou anys...— i ens ho vam passar d’allò més bé, eh?
—Sí avi, ja em va comentar el monitor que quan us va venir a avisar que els menors de setze anys no podien usar el jacuzzi vostè li va assegurar que en Joel en tenia setze i mig...
—I no s’ho va creure! El molt incrèdul...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

La família quissaponenca que es donava d'alta al gimnàs/complex municipal d'esports d'aigua de Quissapon

Lectores i lectors que llegireu això en pilota picada des de l’interior irrespirable d’una sauna vaporosa, assegudes (i guts) damunt d’una tovallola de mans humida i pensant que, per anar bé, hauríeu de respirar només per la boca:

Avui comença la tercera setmana després d’haver donat d’alta la família sencera al gimnàs/complex municipal d’esports d’aigua de Quissapon.

—Família sencera dius, nano?!?
—Home avi, vostè tècnicament no és família, eh? Ja ho vaig intentar de colar-lo, però els dels gimnàs no l’acceptaven en el pack familiar...
—Pagant Sant Pere canta!
—El que cal és voler pagar perquè vostè posi les nectarines a remull... i això ja ho fa a casa sobradament!
—Ets un malcovat!
—Faci’m un cafè mentre continuo... i ja en parlarem d’això...
—Ooooh! Grrr...

Com deia, les dues primeres setmanes han estat molt intenses:
La primera com a simples “patrocinadors de gimnàs” al preu reduït de la Tarifa Familiar i sense ni acostar-nos per les instal·lacions (no fos cas que ens apriméssim de manera massa sobtada...). Compartir la mateixa sensació que té molta gent era una cosa que m’atreia, pagar per una cosa que no es fa servir en temps de vaques flaques és tot un luxe a l’abast de pocs, oi?

—Vaques flaques? Hi hi hi... intensa setmana, sí senyor...
—(...?)

La segona setmana (molt passada per aigua, perquè va ploure molt) vam posar fil a l’agulla i hi anàrem la meva dona i un servidor (he dit “anàrem” per deixar clar que jo vaig anar amb la meva dona i que ningú pensés que tenim servei a casa... és clar que si en comptes de posar “servidor” hagués escrit un simple “jo” tot aquest paràgraf no tindria sentit, però com darrerament disposo de poc temps per escriure al PiT m’he dit: què coi! [per no dir cony] Oi que m’explico?)

—Com un llum obert, nano...
—Llibre avi, es diu com un llibre obert, eh?
—Ui! M’ha traït el subconscient suposo, hi hi hi...
—Sí, és clar... és com “posar fil a l’agulla”, hauríem de dir ficar, entravessar o passar en comptes?
—O enfilar l’agulla, oi? Però tu m’has vist cara de tenir un blog de frases fetes, nano?!?
—No avi, més aviat de francesa i festes, he he he...
—Ui... és que em pixo de riure amb tu, eeeeeing?
—(...?!?)

La meva estimada esposa em deia que fer piscina/natació ens aniria molt bé per desencallar-nos (potser és que les meves propostes alternatives no la van deixar prou convençuda...). Amb el meu historial mèdic des de l’aventura ciclista, aquesta és la llista d’estils de natació prohibits per prescripció facultativa:

-Braça:
—No et convé pel moviment de cames si no vols tornar-me a veure en breu —em va dir la doctora Sabater.
-Crol: No forçaria, per la lesió a l’espatlla dreta —m’ho va dir la meva espatlla.
-Esquena: és com el Crol però mirant al sostre —no calia que m’ho digués ningú això.
-Papallona: diguem que perquè no en sé prou i podria danyar la resta del cos a més de la ja danyada, oi que ens entenem?

Arribo a la conclusió que l’únic estil vàlid és:
GOS, que no és acrònim de Grimpar On Sigui, ni Girar Ossos Superiors (o potser sí...), és l’acrònim inventat de Gaining On Speed (guanyant velocitat mentre movem els palmells oberts i mantenim els colzes enganxats al lateral de les costelles, per anar bé farem coincidir el colze dret amb el lateral dret i l’esquerre amb l’esquerre, no fem invents... la nostra vida i reputació depenen d’aquest petit detall, eh?)

I em pregunto:
Cal que vagi a la piscina a fer el gos? Això ja ho puc fer a la banyera de casa!

Doncs la meva dona no hi estava d’acord i em va arrossegar pinçant-me les orelles...

TBC
(To Be Continued... o Triomfa Banyador Calçotet en el següent capítol)


Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El nano que es vestí de dona per una festa d'aniversari, hi hi hi...

Hola, sóc Lars Lindquist, el cantant de "Pili the Vicio and The Dallonses", el de la cançó de l’anunci d’Estrella Damm a Formentera. Us explicaré una mica de la meva història pels que encara no em coneixeu:


Sóc el petit de dos germans siamesos... Sí, enganxats... Quan vaig néixer venia acompanyat. En primer lloc sortí el meu germà gran, Carlos, que és el protagonista de l’anunci —el guapo de la barbeta i el barret de cowboy— i després, enganxat a ell com una paparra per la cintura, vaig sortir jo.

No som suecs, ni noruecs, la veritat és que vam néixer a l’Anoia en una colònia de hippies anglesos. Aprofitant que era a prop de Sant Sadurní, la colònia es deia Miralescalces... de l’Anoia (humor britànic...). Mai vaig entendre que en diguessin colònia amb la pudor que feia sempre allà...

Els nostres pares, els Mejía Godoy, eren uns hippies molt catxondos: El mateix dia que vam néixer a mi em posaren de nom Lars Lindquist (i Mejía Godoy de cognoms). Pitjor sort li va tocar al meu germà gran que es diu Carlos Palacagüino. Els professors anaven de cul quan passaven llista i recordo que sempre hi havia el típic graciós, el Carrascosa, que ens cantava una cosa de “tus pechos cantando a miel...”.

Fins el dia que el vam convidar a fer un passeig en camell, vull dir que deixàrem que es pugés al tros de carn que ens unia i nosaltres fèiem de camell, bé de les gepes del camell. El molt gilipolles cridava:

—Sóc Laurence d’Aràbia! Camell de merda: Busca’m un oasi!

I sí que el vam trobar, sí... Al bell mig del bosc... El despullàrem, el lligàrem a un arbre i li buidàrem un pot de mel de la granja d’en Francisco al pit. En tres minuts les abelles li feien pessigolles a les mamelles i es feia impossible comptar la quantitat de mugrons que li havien sortit de cop al Carrascosa!

—I les abelles Laurence d’Aràbia, també "te suliveien"? —li cridàvem amb dolçor...

La nostra història musical va començar on comencen totes les grans històries: En un garatge. El pare sempre ens deia que per què no inventàvem un sistema operatiu com va fer Bill Gates, però és que el garatge del nostre pare era un taller mecànic i no ens podíem concentrar amb les fotos de dones despullades. El pare havia deixat de ser un hippy somniador per convertir-se en un mecànic amb lleganyes, un materialista acabat, amb aquells calendaris de dones de noms tan curiosos com: Sabriga, Samanta, us podeu creure aquests noms per unes noies que no semblaven tenir gens de fred?


Perquè jo, encara que vaig vestit de dona no vol dir res, eh? Vull dir que sóc un mascle/matxo vestit de dona i això només ho faig per tenir la mare contenta: Ella sempre havia somniat tenir la parelleta i com els metges van dir que corria perill si es tornava a quedar embarassada... Suposo que després de tenir dos siamesos nou mesos barallant-se allà dins, l’habitació no va quedar gens endreçada, eh? Doncs això que veieu és un personatge, els escocesos, els grecs, els romans i Miguel Bosé, també lluïren faldilles i ningú deia res, clar que a mi em queden millor les faldilles que al príncep de les orelles, oi?

Així que un dia, al taller del pare, vam robar una guitarra que hi havia dins del carro d’un client, com es deia?... Manolo noséquè... Un cantant que es va fer famós per una cançó que deia que li havien robat el carro... És estrany que no recordés que el carro estava al taller del nostre pare i que a dins hi havia una guitarra, si era cantant?

Com estàvem enganxats, un va aprendre a fer els acords i l’altre a rascar les cordes. Ens va anar prou bé, fins i tot guanyàrem el rècord guiness de tocar la guitarra sense parar mentre bevíem cervesa i, com teníem una mà lliure cadascú, podíem pixar d’aquella manera: Jo te l’aguanto tu me l’espolses... I continuàvem tocant tan tranquils i relaxats mirant fotos al taller...

El problema començà quan ens van separar en aquella operació de setanta hores. Vam sortir a tots els diaris, eh? Una operació només superada per la que van fer a la nostra mare després del part. Teníem tant poc espai allà dins que abans de sortir ja estiràvem les cames i els braços com si ens haguessin de llençar d’una avioneta en ple vol... I és clar, quan els metges van posar ordre a tota aquella quantitat de braços i cames que sortien del túnel de la nostra mare, van fer sortir primer el meu germà i, enganxat a ell, el meu cos: Tot menys el cap, em va quedar dins i semblava un estruç acollonit per la presència d’una lleona... Clar que el meu germà, amb els ulls oberts i plorant de dolor semblava una vespa engegada amb doble far i sidecar.

—Nngeeeeeaaaaah!!!

Al crit del meu germà es va sumar el de la mare:

—Aaaaaaaaaaagh!!!
—Què passa, què passa? —preguntaven els metges.
—La neeeena! Que li falta el cap! —va cridar la mare.

Quanta raó ha tingut sempre la nostra mare...

Després de la intervenció que va separar els nostres cossos vam deixar de tocar junts, jo sense ell no era res i ell sense mi encara menys. Les carreres en solitari van ser un desastre: Si fas només acords no sona ni per fer chill out i si només rasques cordes no val ni per una cançó de heavy metal. Per això vam decidir tornar a tocar junts fins que els senyors d’Estrella Damm van veure la nostra capacitat bevedora i ens contractaren per fer l’anunci. D’una vegada mataven tres ocells: Fèiem la cançó de l’estiu, anunciàvem la cervesa i promocionàvem l’illa de Formentera. Millor per tots —vaig pensar—, si haguessin agafat al Giorgi Damm, només hagués fet publicitat de la marca amb el seu cognom...

El meu germà, el guapo de la barbeta i el barret de cowboy, no ha pogut venir. Rodava l’anunci d’Estrella i “algú” li clavà una empenta des d’un penya-segat al mar, a Formentera. Ningú sap qui ho va fer, el càmera tot emocionat només va poder rodar la caiguda...

—Ho tinc, ho tinc! —va cridar.

Jo ara, encara que estic sol amb el grupet, faig bolos sense parar, tinc viatges gratis a formentera i més cervesa que la que puguin somniar els jugadors del Barça...

Com veig que no podeu aguantar més les ganes de sentir la cançó de l’estiu, i abans que aquest senyor d’aquí que pica l’ull cada tres segons li doni un infart, us la tocarem, la cançó. El títol no té res a veure amb la lletra, té més a veure amb el so de la música: “So Marcat” perquè el marquem molt...

I kissed you good bye at the airport
held you so close to me I said:
“So here we are now and I can't stop from crying Pili”
And you said: “Hey, hey, oh! No no, no és aquesta cançó
Ja estic fart de cantar-la, no puc fer-ho més
Fart de cantar-la, no puc fer-ho més...

Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!
Torrat, torrat, torrat, torraaat...
em passo l’estiu ben torrat!



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

L'home que patia seqüeles mandroses després d'un cap de setmana relaxant

Lectores i lectors:
Haureu de disculpar la poca activitat d’aquesta setmana al PiT, però ja se sap que qualsevol cap de setmana relaxant causa seqüeles difícils d’esborrar, fins i tot amb goma Milan de nata.

Del cap de setmana a PerAlada*...

*He “majusculejat” la primera A perquè és important, almenys pel GPS de la furgo i per la salut del vehicle: Vaig posar “Perelada”, tal i com resen les etiquetes de les ampolles de vi, i l’aparell em deia que des de Quissapon a Perelada hi havia uns 880 km i que trigaríem unes 9 hores 30 minuts pel cap baix... Si vas per una nit (parell de dies), de debò que paga la pena tant de viatge? —ens vam dir. Afortunadament coneixem la zona on anàvem perquè la meva santa esposa és de Roses de quasi tota la vida, que sinó, a Perelada o Peralada de la Rioja hi va sa tia marrana, la mateixa que es cagava a les calces i deia que era cremat de la planxa...

Doncs com deia i tenint en compte que el cap de setmana a Peralada (de l’Empordà) ens dutxàvem amb xampú de vi (varietat de raïm: merlot), gel de vi (varietat de raïm: moscatell), ens rentàvem les mans amb sabó de vi (sense eszspezifficar la vaddietat pedquè ja no calia, de vedditat que no... I que us essstdimo mooldt a tdoootdzss, eeeh?) i que no podíem deixar l’interior del cos mancat de reg mentre sopàvem acompanyats d’un matrimoni escalenc i del vi d’ampolla, les seqüeles/ressaca són aquesta laxitud i deixadesa que m’han fet estar mig adormit davant de la pantalla cada cop que m’hi he posat.

Com no he pogut fer exercici físic, el cos (que és savi) ha trobat la manera de cremar prou calories roncant...

—Roncant?!?

—Sí avi, no dissimuli que ens coneixem... Segons afirma un estudi sobre els trastorns respiratoris, s’ha descobert que la gent que ronca crema més calories i si ronques de despertar els veïns, encara en cremes més.

—Un altre estudi dels americans, nano?
—Sí avi, de la Universitat de Califòrnia...
—Califòrnia dius? Però allà s’estudia o s’està tot el dia en patins i calces curtes voltant pel passeig marítim?
—Bé, potser sabent això ja no els caldrà anar a patinar per perdre calories, només caldrà que es fotin a clapar a la platja...
—I com ho van fer això?
—Per fer aquest estudi, i coneixent la gran activitat dels californians, es van haver d’agenollar per pregar que 212 voluntaris dormissin amb un aparell anomenat calorímetre...
—No em diguis que els van ficar un d’aquests pel c...
—Txxxxxt!!! No home, no! És un aparell que registra el consum d’oxigen i la producció de diòxid de carboni del dormilega roncaire. Els voluntaris van cremar de mitjana 1.763 calories cada dia, però els que roncaren més en cremaren 1.999...
—Coi! I per una caloria no podies arrodonir a 2.000?
—No avi, que els estudis americans han de ser fidels als resultats, allà per una caloria et foten una demanda que estàs la resta de la vida fent abdominals a la presó per recuperar l’autoestima...
—Així, als que ronquem no ens cal anar al gimnàs, doncs...
—Home, diu l’estudi que les calories que es perden si ronques molt fort serien les mateixes que estar fent 30 minuts d’abdominals en un gimnàs (o en una presó...).
—I també diu per què es perden aquestes calories clapant?
—Apunten que la causa podria ser que el sistema nerviós utilitza energia per contrarestar la baixa qualitat de la son de les besties roncaires.
—Ui! Mira què diu aquí, nanooo... Les conseqüències es noten durant el dia, quan les persones que pateixen això també pateixen ànsia de menjar o mandra de fer exercici, hi hi hi... Apa! Ja sabem a què agafar-nos, eh?
—Sí avi, el recurs fàcil, però malgrat tot, tal com diuen els autors, això no explica el per què estar passat de pes i roncar sembla que vagin sempre agafats de la maneta...
—No nano, però no em negaràs que la cosa canvia si saps que, després d’un bon àpat, cremaràs calories roncant una migdiada sencera, oi que ens entenem? Hi hi hi...
—No li negaré, però és força molest pels altres, eeeh?!?

Ui! Si diu que encara han de seguir estudiant, hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

CD de cançons de bressol

Lectores i lectors:

Com ja sabeu (potser no tots) el meu germà és músic, i jo, malgrat que potser no es noti, de tant en tant escric. No fa gaire em va demanar que preparés un text per promocionar un CD de cançons de bressol que volia comercialitzar. Disposat a ajudar-lo sempre que m’ho demana, vaig acceptar la feina sense posar traves ni demanar res a canvi (és l’avantatge dels germans, que espero tingui en compte a l’hora de repartir herències...).

Ens vam trobar un dia de cada dia...

—Coi quina expressió!
—Avi, si us plau...

Ens vam trobar en un restaurant per una celebració familiar que ara mateix no recordo, però era un aniversari i probablement abans de la crisi... Per tant, rectificaré: Allà on he dit “No fa gaire...” ara diré: “Abans que aquells sòmines (no sé bé a qui enllaçar...) ens introduïssin a tots els desgraciats plegats dins d’Una Coctelera Anomenada Crisi (que em sona a títol de pel·lícula, o de blog...) i la sacsegessin com un pot de pintura dins d’una màquina de centrifugat, em va demanar que preparés un escrit i bla, ble, bli...” com ja us he explicat.

Després del suculent dinar, en Marc em va passar el CD per escoltar-lo i així inspirar-me en el missatge que es volia transmetre i...

—I què, i què?
—Doncs imagini...

Dins del cotxe, sol de cara, panxa a petar en plena digestió, cervell sense reg sanguini...

Tinc la gran sort que m’agrada la cervesa sense alcohol —penso i actuo amb decisió, gairebé impacient, poso el CD per "adormir canalla" i les suaus notes em pessigollegen les orelles, els sentits a flor de pell se m’adormen...

Condueixo relaxat cap a la feina immers en l’anunci de “T’agrada conduir?”, inspiro i m’inspiro, respiro... El volum ja és a tot drap, no molesta, trec el braç per la finestra i començo a onejar la mà a través de la càlida brisa que la lleu velocitat aixeca... Entre les notes escolto els agradables sons de la carretera:

—Gilipolles!!! —crida un conductor que m’avança alçant el dit del mig, no sap que en català s’ha de dir xitxarel·10...
—Que vas amb una tartana!!! —crida un ciclista gras que llueix mallot groc clapejat de llunes grogues, no intueixo que sigui el rei de les escapades de muntanya...

Quines presses... —penso (per segona vegada des que he començat l'escrit). Veig la vida de color pastel, tenyida de somriures i, fins i tot, trobo amb facilitat aparcament. Arribo més d’hora del què seria habitual, reclino el seient i continuo gaudint del meu temps, m’inspiro tant que em clapo com un nadó fart de mugró...

—I l’escrit promocional?
—Prou bé segons el meu germà, el vaig acabar amb aquesta frase:
"Advertiment final: El producte A dormir no és un medicament, però pot provocar somnolència".
—Eeeeh, mmm... Doncs jo hagués afegit:
“No conduïu ni feu anar maquinària perillosa mentre esteu sota els seus efectes” i “Mantingueu-lo lluny de l’abast de les criatures si no voleu que quedin fregides com patates...”, hi hi hi és que ets un exagerat nano...

—No em creu? Doncs teletransporti's a aquest enllaç i ja em dirà el què...

A DORMIR

8,58 minuts més tard...

—Avi, és hora d'anar a fer non-non —dic mentre em trec els taps de les orelles.

—Zzzzzzz, haaarghghg, xiiiiuuuu, zzz, zzz, zzz, grrrolf, xiiiu...

—Caram, ni advertiment final ni res, el pobre s'ha quedat com una soca amb el cap damunt del teclat... Demà serà un altre dia...

Bona nit avi, bona nit infants...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

(DDT) Disciplina Domèstica Transferible

La frase que hem repetit més a casa els dilluns al vespre és: “Si no... (aquí afegim qualsevol cosa que volem que facin els nens, bàsicament deures...), no veureu el Crackòvia, eh?”.

Estem d’acord que no s’ha d’amenaçar els nens i han de créixer en un entorn de calma, pau i tranquil·litat, però, si l’harmonia que hauria de regnar a casa es veu trencada per pròpia voluntat o deixadesa de les criatures, quins mitjans tenim els pares a l’abast per mantenir les regnes? El diàleg “suau de l’amenaça” sense violència física? No ho sé, potser una "supernanny" m'ho contestaria això...

Val a dir que els hem “amenaçat” amb més de mil “senses” que resumiré en quatre punts per no ser titllat de pallissa...

—És que si les persianes tinguessin nom i cognoms començarien per “S” i acabarien per “ergimrovira SL”, hi hi...
—Quatre punts només, avi:

1. Sense raspallat automàtic de dents nocturn (amb la gràcia i les pessigolles que això els provoca...).
2. Sense endreçat general d’habitacions (cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa, com deia mon pare).
3. Sense Messengers que valguin (tot i que això no els fa gaire efecte, perquè els amics veuran Crackòvia...).
4. Sense “lliteratura” (que és la que llegeixen còmodament al llit abans de dormir).

Res d’això funciona tan bé com el programa dels crackòvius i mira que en són de divertides les aventures del cavaller Esquixot i en Xanxu Panxes, eh? Però no, el Crackòvia és el rei, gràcies al tema Barça d’aquest any.

Ja sé que potser comença a ser hora d’aparcar el futbol i precisament aquest vespre ens hem assegut a veure tots el darrer episodi del programa, Joel inclòs (malgrat que diumenge al vespre el vaig castigar “sense”, per recordar-se que encara li quedaven deures per fer després de passar un cap de setmana gratant-se les olives...).

—De mantega nano...
—Vostè no digui res, eh? Que va ser el primer a dir que la culpa era meva per no haver revisat i comprovat l’agenda del nen!
—No, no, vull dir que de mantega anem malament, que se m’ha acabat “tota sola” esmorzant!
—Si no fes estudis absurds de lleis de Murphy això no passaria, avi!
—Què diiiius nano? Si no n’he tornat a fer d’aquests...
—Vol dir que aquest matí a la cuina no estudiava la manera de fer volar una torrada en forma d’avió de paper?!? Vol dir que no jugava amb les coses de menjar mentre el nen es pixava de riure i la Tora feia anar el cap d’un costat a l’altre amb les babaies penjant que semblava un aspersor del Camp Nou?!? Quin exemple avi, no m’ho esperava això de vostè...
—No hi veig res de dolent que passem una estona agradable esmorzant, a més, la torrada amb mantega no vola bé, per més que t’esforcis a doblegar-ne les puntes, hi hi hi...
—Per arribar a aquesta conclusió no calia fer proves, tothom i totadona ho sap això!
—Sí, però la teva gossa no... I li ha fet una il·lusió veure la torrada amb el PiT de gall d’indi estavellar-se, hi h...
—Després no vol menjar pinso!
—Ni jo...
—Ja ho veu avi, està convertint aquest escrit, que pretenia ser curtet, en capítol! Les queixes per vostè, eh?
—Ja caaallo doncs...

Tornant al tema “futbolero”, aquest matí abans d’anar a l’escola en Joel estava capficat...

—Papa, aquest d’aquí qui és? L’ALVES? —m’ha preguntat mentre m’ensenyava aquests cromos “samarreteros” del Barça.

—No fill, no veus que aquí diu HLEB?
—És que no el conec aquest, surt al Crackòvia?
—Doncs no en tinc ni idea fill —he contestat—, però no t’amoïnis gaire, que a la realitat tampoc surt...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Triplet Musical pel Barça del PiTet

Després de mesos de preparació a cegues, nervis i ungles mossegades a cada nou partit. Després de patir per una feinada que potser (i dic un “potser” remot) no veiés la llum al final del túnel, el meu germà Marc ha pogut veure el fruit del seu treball basat en l’aposta per un Barça Campió. El meu germà és músic i culer i ha fet això al seu estudi:

I jo, com a germà gran, només volia deixar constància d’aquest fet per si hi ha internet allà on reposa la nostra iaia Rosa, la mateixa que sempre que parlava amb en Marc li preguntava:

—I tu de què treballes?
—Sóc músic, iaia... —responia ell somrient— Toco el piano.
—No, però dic de treballar, de guanyar-te los quartos... —afegia ella fregant-se els dits índex i polze i esclatàvem a riure...

No entenia la música com a opció seriosa vital. Que el seu nét es pogués guanyar la vida fent música no entrava en els seus esquemes, però ell, el petit de la colla, el mateix a qui no sabíem on col•locar dins del grup, és l’únic que ha continuat enganxat a la música i que en viu d’ella (que no és poc...).
Ep! I sense luxes, eh?



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

El canari ja no piula

Lamento ser així de dur, però ho haig de superar abans que arribi la final de la Champions... Lectores i lectors:

Se m’ha mort el canari.

Dit d’aquesta manera, i sense context que l’envolti, hom podria pensar que tinc la intenció/necessitat de comunicar-vos que, arribat a certa edat, el meu preuat ocellet ha deixat de funcionar, però no es tracta de cap metàfora ni eufemisme (afortunadament pels meus interessos i desafortunadament pel canari), la frase és literal:

El nostre canari s’ha mort aquest cap de setmana enmig de les celebracions del novè aniversari del petit de casa.

Ha mort sense que sabéssim del cert si era mascle o femella perquè mai va arribar a cantar com un mascle (segons apunten els experts del Google), ni a fotre’m crits si no em recordava de posar una rentadora (segons la meva dona), per aquest motiu l’anomenàvem d’una manera neutra: Oui (i també perquè era l’única cosa que deia...). Com era “el canari” vam acabar tendint a parlar d’ell en masculí. De vegades també era anomenat Titi, sense accent final, que és com la meva filla anomenava els ocells de petitona o Caganer, en funció de l’estat anímic de qui li havia de netejar la gàbia.

He dit moltes vegades que semblava una evolució de pokemon per la quantitat de bonys que li sortien arreu (no confondre “bonys” amb els pastissets de pa de pessic de xocolata que ens menjàvem tornant d’escola i duien melmelada de maduixa sota d’una coberta de xocolata negra). El cas és que guapo, guapo, no ho era... Era el canari més lleig que hom es pot imaginar (sobretot després de banyar-lo, quedava emprenyat com un mico albí de cul pelat), però era el nostre canari i ens l’apreciàvem molt.

El recollírem moribund xipollejant a la riera ara fa NOU mesos (no descriuré l’aventura perquè ja ho vaig fer en el Post de les Bèsties) i la família l’adoptà sabent que li allargaríem la vida un temps indefinit durant el qual, ni se li exigiria col·laboració en les tasques de llar ni la part proporcional de la hipoteca de la gàbia vella (perquè ens la regalà la nostra amable veïna merengue).

Proporcionalment, ell i l’avi Gres han estat, de llarg, els ocupants de la casa que més han endrapat (sense perdre’s àpat i, fins i tot, picant de tot a deshores...), però dubto que un empatx fos la causa de la mort del canari. Tampoc crec que l’excés d’informació que podia llegir en el full de diari que li posàvem al terra de la gàbia a diari perquè s’hi cagués (valgui la repugnància), malgrat que només li posàvem les seccions de política (bàsicament les notícies del PP i PSOE) i d’esports amb les "gestes" del madrit i les dels pericos (tot i ser canari). Però és que les notícies eren per cagar-s’hi, oi Oui?

Bé, ara ja no em sent, les seves restes mortals reposen protegides per unes arrels en un forat que vam fer en Joel i jo abans del dinar de diumenge, oi avi?

—Sí nano, ara ja no podré excusar-me de les visites dient allò tan bonic de: Me’n vaig a canviar l’aigua del canari...
—No podrà, però podrà dir que se’n va pentinar els pèls del nas o a regar les plantes del vàter.
—No és el mateix, nano...
—O simplement digui que va al lavabo, com fa tothom i totadona...

No som amants de tenir animals engabiats. És per aquest motiu que NO en tindrem cap més (voluntàriament), perquè ja us podeu imaginar la de cops que la meva dona i jo hem hagut de tenir cura de: la gàbia, el menjar, l’aigua fresca i neta, el polsim de color vermell que es cruspia com si res i que la veïna merengue deia que anava bé pel color del plomatge, les barretes amb mel i mill encastat, les fulles d’enciam, el trosset de poma golden i, sobretot, que no li manqués el diari diari per cagar-s’hi...

Nota d’aclariment pels meus fills:
NO colarà que compreu amb els vostres diners un canari i me’l feu aparèixer com qui no vol la cosa, eh? Que ja pentino algunes canes i ni la mama ni jo ens mamem el dit...
I ja que hi som posats:
Ariadna: Vols fer el favor de deixar la música i fer els deures en silenci?!?
Joel: Vols fer el favor de fer els deures?!?
Avi Gres: Vol fer el favor?!?
Tora: Vols?!?

Oui: Descansa i vola en pau, ara que ets ben lliure i ja no et pesen les ales, ja veus que t'he fet cas i no he penjat mai més cap foto teva al blog.

Escrit per Sergi M. Rovira
—Nano, ja sembles en Monegal parlant amb el seu canari flauta! Hi hi hi...

Detalls de família

Lectores i lectors...

Lectoretes i lectorets:

Sovint els pares patim per les baralles i discussions dels nostres fills...

—Sovint les mares també pateixen...
—I tant avi, volia dir que tots patim.
—I tots patam, hi hi hi...
—No ho compliqui home!
—D’acoooord nano...

A casa, i només de tant en tant, s’escapa algun crit de l’Ariadna (la meva “nena” de dotze i mig), “agraint” que en Joel (el meu nen de quasi nou) li toqui els nassos per qualsevol cosa com per exemple “entrar a l’habitació sense permís”.

—És que el teu fill...
—Xxxxt!

Malgrat tenir prohibit de manera “suau i rigorosa” el fet de penjar cartellets a les portes de les habitacions, en moments de nervis, en Joel ha arribat a penjar advertiments com aquest:

“PRUIBIT ANTRA A

LA ABITASIÓ DE LAS MOMIAS”

Acompanyat d’un “JA! JA! JA!” i adornat amb una llufa de paper ajaguda a mode “escena del crim” (paraula clau inclosa): “CADABER”.

Amb el temps el missatge va anar canviant i, fins i tot, passà pel “sedàs corrector sense gaire esma” de la meva filla. Quedà així fins l'actualitat:

—És tremendo, hi hi...

És per això que un simple trosset de paper manuscrit mig arrugat, gairebé gargotejat, em va dibuixar un ample somriure paternal a primera hora d’un dimarts qualsevol. Us el transcric de manera literal (ja em perdonareu que no l’hagi escanejat per mandra):

BONANIT (això, després d’escriure-ho en Joel, ho va tatxar per arreglar-ho)

Bona nit Ariadna.

Igualment Joel!

A DURMI Ariadna!

A DURMI!

T’Ha (això ho va tatxar l’Ariadna després d’escriure-ho “prou” encertadament)
ta agradat p Kracovia? (aquí la ment la va trair amb la p del Polònia, imagino)

________________________________________________
(I aquest és el trosset que em va fer somriure...)

Hola Joel com tas?

Que es com tas?

és el mateix que dir...
Hola Joel com estas?

Ovraa! (En aquest punt imagino que el meu fill era al passadís i la meva filla dins la seva habitació i la noteta passava per sota de la porta com un “tranxete”...)

Ke maco! Moltes gràcies!
=D =P =D XD =( =O :-)

* * *

Al vespre vaig esbrinar que en Joel havia regalat a l’Ariadna una caseta de paper feta per ell mateix.

—Bonic detall entre germans, oi?
—Sí avi, bonic detall que em duu a la següent conclusió:

Menys Crackòvies i més estudi! O el que és el mateix, com deia en Milikito (icona dels que volien suprimir el servei militar):

“Menys samba i més treballar, menys samba i més treballar, menys samba i més treballar...”

—Oh, ets un malandando! No feies el mateix tu?!?
—Potser sí, però sense tantes falt...
—Plaaaaafffssss!!!
—Aaiiiii!!!
—Hi hi hi...



Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Humor familiar

Lectores i lectors que llegireu això des d'una barra de xiringuito de platja (o no):

Una de les premisses bàsiques que és interessant de tenir en compte a l’hora de conviure en família és l’humor. Aprofitar cada petit detall que pugui alegrar el dia a dia dins d’una llar és donar un pas endavant en les relacions tan sovint difícils (hi ha maldecaps diversos, obligacions feixugues i lloguers o hipoteques que ens treuen la son).

A casa ho fem i no vull dir que sempre hi hagi un clima de hi hi ha ha, però són moltes les ocasions en les que veig la meva família (gossa, canari-pokemon i avi Gres inclosos) com si estigués actuant en un episodi de sèrie humorística a l’estil “sit com” (acabo de dir “sit” i la Tora no ha fet ni cas, potser és que ella no entén l’anglès i que nosaltres li diem “seu, si us plau”, és molt senyorona...).

Ara que hi penso, i perdoneu que fugi d’estudi un instant, la nostra veïna sí que li diu “sit” a la seva gossa. Això era una moda antiga de quan la gent no tenia ni punyetera idea d’anglès ni d'alemany (que no és que ara s’hagi millorat gaire), però coi, es feia perquè el gos no pogués rebre ordres d’estranys, que dius: Fes-ho en català que ni tu l’entens després de trenta anys de viure aquí i no dius ni “muny la vaca...”.

—Es que el alemán es más fuerte, más duro!

Ah sí? Doncs entre “platz!” (que és com li diu ella perquè jegui) i “jaaaaau!” (com li dic jo a la meva) no hi veig gaire diferència (amb l’avantatge afegit que no haig de pensar en fregar cada cop que vull que la gossa s’espatarri a terra, a més ella ja ho fa sola quan li rota).

Tornant al tema principal i agraint la vostra paciència infinita, aniré al gra:

Fa unes setmanes vam assistir al lliurament de trofeus de l’aula esportiva d’enguany. En Joel havia de recollir una "copa” per haver quedat 3er. classificat en una cursa (cros). El cros ja el feia jo a escola de petit i odiava córrer si no era per fugir d’alguna entremaliadura perpetrada, que no et tocava més remei. L’Ariadna també l’odiava i així ho va demostrar cada cop que hi participava per obligació arribant entre el grup dels destacats (per no dir ressagats...).

Resum:
Joel recollint copes i medalles als mèrits d’equip en diverses activitats i finalment la "copa” que no era més (i està molt bé) que una figura com aquesta (de fet és aquesta):

A l’hora de dinar, la meva filla (i per això parlava de l’humor familiar) es presenta amb el trofeu del seu germà en una mà:

—El trofeu al tercer classificat del cros és per... Joel! —i li lliura entre somriures, llavors afegeix— I finalment, aquest altre trofeu del cros és per Ariadna! —i ens mostra això que duia amagat a l’altra mà...

Adoro que la meva fill tingui aquest sentit de l’humor i sobretot que sàpiga riure’s d’ella mateixa, amb en Joel haurem de treballar una mica aquest tema...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Primera sortida en bicicleta

Quissapon, sisè dia D.C. (Després de la Compra)

Lectores i lectors (esporàdiques i habituals):

Com la majoria de vosaltres (per no dir tothom i totadona) ha suposat, la descripció de la compra de la bicicleta per part d’un presumpte client anomenat Sir Gioc Dous al suposat venedor De Carlton és fruit de la perversa imaginació de l’avi Gres i tota coincidència amb la realitat, és això, coincidència o realitat (les ganes que té l’avi d’expressar-se més enllà del Facebook el traeixen de vegades i l’home no se’n pot estar...).

La qüestió és que ja fa sis dies que sóc propietari d’una BTT, és a dir, BicicleToT o Bicicleta de TunTanya (o TonTaïna en funció del grau de tonteria que tinguis, suposo).

Resumiré l’experiència del primer dia breument (amb la meva peculiar manera de resumir les coses breument):

Diumenge

8:45h
Em presento al menjadorsalad’estar (tot junt perquè així és com és).
Tres habitants de la casa miren embadalits dibuixos animats i quan em planto davant de la tele es queixen, però reaccionen en veure’m embotit en les malles curtes de ciclista que no utilitzava des de l’any 2007 (dic malles perquè el “culot” el poso jo).

—On vas, papa? —em pregunta el meu fill de vuit anys.
—On vas, Sergi? —m’esbossa amb la mirada la meva gossa de catorze mesos.
—On vas, nano? —m’interroga un que podria ser l’avi d’en Matus... Plaaafffsss!!! Aiii, vaaale! L’avi Gres.
—Vaig a provar la meva bici nova —dic fregant-me el clatell.
—Vinc amb tu —diu en Joel.
—Passo —afegeix la gossa amb la mirada.
—Aneu, aneu —diu l’avi pensant en la bici rovellada.

9:00h
En Joel ja s’ha vestit en temps rècord i quan ens disposem a sortir es lleva l’Ariadna (que és la meva filla de dotze anys).
—On aneu? —pregunta sense endevinar, tot i que m’ha vist en calces curtes i s’ho pren com si jo anés sempre així pel món els diumenges...
—A provar la bici nova... —responc temorós.
—Jo també vinc!

9:15h
Ella es vesteix curiosament en temps rècord, penso que haurem de fer-los anar cada dia a escola en bicicleta... He dit bicicleta? La de la meva dona és la que l’Ariadna fa servir sovint (tot i que a ella no li agrada perquè és d’aquelles de passeig amb cistell), però quina casualitat que té les dues rodes desinflades...
Després de suar la cansalada inflant rodes ja abans de sortir de casa i just quan em començo a plantejar que ja he fet prou esport per avui, sortim de casa a les...

9:30h.

Als cent metres el meu fill es queixa que té fred a les mans (i en fa, però jo aguanto amb calces curtes i em penedeixo d’haver acceptat companyia).

—Molt bé, teniu raó, fa fred, però ja que hem sortit, anirem a buscar el pa i tornarem, eh?

Xino-xano em segueixen sense protestar fins arribar a la fleca.
Enmig de la munió de gent, només les meves cames de flamenc albí lluïen i, entre tanta lluentor, unes esquerdes de pell similars a les de la terra àrida d’un desert albí (si és que existeix). Les quatre neurones del meu cervell juguen a ping-pong amb les paraules que la meva dona em repeteix sense èxit cada dos per tres: t’has de posar crema a les cames, Sergi, quina vergonya!

Resultat de l’arriscada operació de compra de pa:
-Dues barres de quart
-Una barreta de pal per l’avi Gres
-Uns quants croissantets petits
-Dos croissants normals
-Dues napolitanes de xocolata, napoliquè?!? (De taules de multiplicar va justet el meu fill, però de pastisseria...)
—Bimbollos! —li dic.
—No, napolitanes, papa! —contesta fent que no amb el cap entre els somriures de la clientela.

L’Ariadna s’ha quedat fora custodiant les bicicletes (no fos cas que...)

—S’ha caigut sola al terra, papa... —diu ella assenyalant la meva bici.
—No pot ser —dic jo.
—No la deus haver deixat ben recolzada, jo no l’he tocat... I s’ha trencat el timbre...
—Com?!? Però si encara no l’havia estrenat! (Ho deixo estar creient en els follets de Quissapon...)

Tan bon punt em disposo a pedalar, veig que no hi ha cap dels comandaments al seu lloc i entenc que els follets realment m’han remenat la bici de dalt a baix...

10:10h.
Després de posar la cadena a lloc de dues bicicletes sota una lleu pluja o txirimiri arribem a casa pelats de fred per encetar la discussió de qui s’ha de menjar les napolitanes de la punyeta i he de suportar que la dona, a banda de fixar-se en les meves cames seques, em deixi anar allò de: has comprat massa poc...
(I encara sort que la barreta de pal per l’avi Gres ens la vam cruspir tot just sortir de la fleca per agafar forces per la tornada).

En total tenim:
Temps emprat: 40 minuts.
Temps de pedalat: 10 minuts.
Conclusió:
No està pas malament, segur que després de l’esmorzar ja m’hauré aprimat una barbaritat.

—Tant o més que jo nano, que vaig haver de sucar pinso de la gossa al cafè del matí...
—És un exagerat vostè, també podria haver vingut amb nosaltres home!
—No que si em veu la de la fleca se’m queda a pencar amb tanta gent que dius que hi havia, hi hi hi...

* * *

—I és que ja no recordava l'escrit que vaig dedicar als passejos en bicicleta, on també faig demostració de la brevetat que em caracteritza...

—Mira que n'ets de ruc, eh nano? Hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Uns quants "tacos"...

Lamento decebre a aquells que vinguin a aquest escrit pensant trobar un minidiccionari de paraules malsonants. Tot i que entre la llarga tirallonga de paraules que acostumo a deixar anar per la boca en podríem trobar uns quants exemples dignes, el títol fa referència a allò de:

tacos = anys

—Sí nano, potser un xic passat de moda, però és que ja tenim una edat, oi? Hi hi hi...

Lectores i lectors:

Començaré aquest breu escrit amb unes imatges, que valen més que mil paraules...

—Doncs a mi em ve salivera sense dir res...

—Pastissos diversos, xocolata, nata... Noi t'has deixat anar avui, eh?

—Res avi, que com estem en crisi: Què tal si els gaudim d'una manera virtual?

Suposo que n'hi haurà prou per tots, si no enviaré l'avi a buscar-ne més, serà per calés...

—Nano, t'has proposat fer-me feliç avui?

—No és tot per vostè avi, diuen que els diners criden els diners, oi?

—Sí i que no fan la felicitat, però contribueixen força...

—Doncs apa! A veure si és veritat que criden els altres diners i ens ajuden a paliar la feblesa del compte bancari...

—No és més ric qui més coses té, sinó qui menys coses necessita, noi!

—És una bona sentència aquesta avi, ara, si em permet, dedicaré unes poques paraules a les lectores i lectors del PiT...

—Tot teu, nano...

—Gràcies avi.

Tal dia com avui, ara fa quaranta-un anys, aquest humil servidor vostre va fer acte de presència en aquesta vida.

La presentació fou, si més no, diferent d'allò que es pot entendre com a normal. En vaig escriure alguna cosa aquí. No és que fos més pròpia del Spencer (Betty, he estat jo?) de "N'hi ha que neixen estrellats" (o era Steve Urkel qui ho deia això?), només que vaig sortir de color morat (per allò de la setmana santa, imagino...).

Vaig néixer mogut i nerviós, la calma m'arribà amb els anys, crec. Mentre ma mare treballava fins l'últim moment abans d'anar a parir, jo esperava avorrit dins del seu ventre. L'espera es feia llarga i tediosa, d'un cantó a l'altre matava el temps i em dedicava a jugar amb el cordó umbilical (l'única cosa amb prou atractiu per cridar-me l'atenció allí dins). Tant vaig jugar amb ell que se'm lià al coll fins el punt d'arribar a veure el túnel, la llum i la cara o la mà (no n'estic segur...) del metge que em va salvar d'una mort prematura. La llum provenia d'una bombeta de l'any 68 o anterior, el metge passava per allà (o hi treballava) i el túnel, "no hase falta desir nada más"...

Diu ma mare que vaig estar coronant moltes hores (curiosament encara ara de tant en tant em diu rei, serà per això?), tantes hores coronant mentre ella pentinava senyores a la perruqueria van provocar un efecte curiós en el meu cap de nadó (per fer-ho més comprensible, què millor que il·lustrar-ho amb una altra fotografia?)

I és que si imagineu un nadó de color morat i de caparró coniforme, podreu pensar que vaig triar amb idea la setmana santa per néixer, però no, jo encara no opinava...

—Doncs deixa que et feliciti, nano...

—Gràcies avi, ja pot prendre un bocí!

—Un de cada, oi? Hi hi hi...
—No abusi avi, que li pot fer mal tant de dolç... Ah! Miri l'hora... Estic a punt de penjar aquest escrit exactament quaranta-un anys després de néixer, no és emocionant?

—Ui sí, nano! Mira com em tremolen les cames, hi hi hi...

Escrit per Sergi M. Rovira
—No tot, eh? Que jo també faig feina...

Refregit de la setmana: Vasectomia

Aquesta setmana he anat de cul, entre el merder de la macro-botiga "Jo sóc tonto", les quatre dianes del Liverpool i el "txorreo" als de Lyon no he donat l'abast al PiT i menys als/les blogaires catosfèrics/ques (amb "pantumaca" com diuen a Burgos). Hauríem de posar-nos d'acord a l'hora de publicar escrits/articles/i d'acord, apunts (per no dir posts). Tenint en compte la capacitat d'organització dels catalans, podríem establir un ordre de publicació, com allò de les matrícules de cotxes per circular per... Roma? Bé, per qui sap on... Si publiques (amb la feina que et dóna escriure) i després vols estar al dia del què han escrit els altres, fas tard arreu i se t'acumula una cosa amb l'altra (per no oblidar que has de treballar per... Ah mantenir una família... Família? Ah sí! És clar, la meva estimada esposa i els meus fills... Fills? Ah, calla que aprofito aquest tema per reflexionar sobre allò de les dates de publicació i mentrestant us colo un refregit del blog, que avui no tinc ganes de PiT (ni de cuixa...).

* * *

Sempre havia volgut ser pare. Conèixer les sensacions d'un progenitor, donant la vida i lluitant pels fills (sense bel·licismes). Vaig ser pare per primera vegada als vint-i-vuit anys (un de tants somnis complert). Gairebé tres anys més tard ens assabentàrem que la meva dona tornava a estar embarassada (per art de màgia? No...) i venia en Joel de camí, ens plantejàrem seriosament el fet de no tenir més fills.

Amb plena capacitat de decidir què volíem fer a la vida (respecte als fills) i conscients que les coses no venen sempre rodades, pactàrem de mutu acord (ella i jo) que: si era necessària una cesària perquè en Joel sortís, aprofitaríem l'ocasió per fer l'anomenada lligadura de trompes.

Per contra, si el nen podia néixer de manera natural, llavors seria jo qui passés pel quiròfan. En aquell moment estava convençut que naixeria per cesària de la mateixa manera que sa germana Ariadna. La llevadora havia dit que la meva dona era "estreta de caderes" (quines coses, dotze anys amb ella i encara ni m'hi havia fixat!).

Haig de confessar que creia que jugava amb avantatge (apostava a cavall guanyador...), però em va sortir el tret per la culata (per no dir cul...)

Arribada l'hora i tenint equip sanitari i quiròfan a punt per intervenir, la llevadora ens donava la notícia:

—Aquest nen ve per baix!

I jo vaig replicar confós:

—Nooo, si no pot ser! Que li van dir que era estreta de cader... però, com? Si ja tenim a punt la intervenció! El ginecòl... Estàs segura que ve per baix? Em punxes i no em treus sang...

El nostre estimat cigronet va pesar 700 grams menys que la seva germana i era tan menut que sortí, davant la meva estupefacció, a la primera i disparat com un supositori rebel!

Sempre he tingut un gran respecte pel sexe femení (em vaig criar en una perruqueria) i també he estat home de paraula, per tant, dit i fet. Una vegada superat el temps prudencial que et recomanen, vaig concertar visita amb l'uròleg. Després de posar damunt la taula només els "ets i uts" del tema, acordàrem dia i hora per a la meva intervenció, la vasectomia.

Havia de presentar-me a la clínica afaitadet (cap problema, m'afaito des dels dotze anys —vaig pensar...), però no era el pèl de la barba el que els preocupava (curiós, oi?).

Si no fos perquè hagués estat impúdica, m'hagués fet una foto al bany despullat amb la maquineta afaitadora de doble fulla a la mà (per no dir gillette) i fent posturetes estranyes amb el mirall a terra per veure què coll...ns m'afaitava (mai millor dit!). Com no em van dir exactament quin era el camp operatori que necessitaven (i jo sóc pas metge...), m'ho vaig rasurar tot!

Des de llavors (i ja en fa uns quants anys), no he estat capaç de deixar que el pèl de certes parts creixi. Tan aviat com comença a picar, m'afaito. No suporto la idea que algú em vegi gratant-me les parts en públic, és lleig! (Hi ha coses que millor deixar-les per la intimitat de cadascú, oi?)

Critiquem?

Hi ha massa prejudicis respecte a la vasectomia i tot és perquè afecta només els homes. No som gaire bons pacients, no suportem el dolor (comparat amb les dones)... Som uns figaflors!

Ens pensem que perdrem la virilitat, les ganes i l'oremus quan, en realitat (i per experiència pròpia) el fet de no haver de pensar en res més que en la persona que comparteix amb tu una de les sensacions més delicioses de les que l'ésser humà pot gaudir, fa que el grau d'alliberació i plaer es vegi multiplicat per mil noucents noranta-cinc (per no dir dos mil)...

Moments abans de la intervenció em vaig dir: prendré alguna cosa que em tranquil·litzi al bar de davant de la clínica, per tant un refresc de cola m'aniria bé (coi, la publicitat funciona, això no em calmaria...). Aquest és l'últim glop com a home amb possibilitats de perpetuar l'espècie -vaig meditar... Collonades! Jo ja he fet la meva feina! —vaig tornar a meditar amb més profunditat. Després de sortir del bar (amb més nervis al damunt que un globus dins de l'hivernacle dels cactus), em vaig encaminar cap el quiròfan (o "matadero" com diuen alguns...)

L'uròleg i jo érem els únics mascles del quiròfan, la resta eren dones (perquè les tortugues albines tenen l'accés restringit). Els ulls de les infermeres eren discrets i agradables i el meu instint d'home em deia que admiraven la meva decisió (almenys així ho vull creure...). Sempre he estat molt reservat i vergonyós (tancat dins la meva intimitat de closca de tortuga de Florida), però amb els pantalons fins els turmells i exposant les meves parts baixes (situades entre el melic i el genoll... Ui, que em passo!) plantat al davant de persones desconegudes, jo (conscient i adult) ho vaig acceptar amb total normalitat i sense vergonya...

—La part de l'anestèsia és la més dolorosa —m'advertí el doctor—, però serà un moment de res...

I tant! És molt anguniós pensar que un testicle teu està patint l'atac d'una agulla!!!

L'anestèsia va fer efecte i la intervenció començà. Estirat damunt la taula d'operacions imaginava tot el que feien sense sentir cap dolor. Tot l'equip mèdic era al meu costat (el dret). Minuts més tard em cosien i vaig pensar amb cert goig Ja està!

Un bri de felicitat que em durà molt poc. La mateixa naturalesa de l'home, així com la de la resta de mascles del planeta (per regla general), ens fa posseïdors de dos testicles i no d'un!!! Per tant, l'equip mèdic va canviar de costat en un tres i no res i som-hi que no ha estat res això, torna a començar!

Més anestèsia, obrir, tallar i cosir com qui bufa i fa ampolles!

El grau de confiança amb les infermeres (que ja coneixien totes les meves intimitats i nueses) va esdevenir tan normal i em van fer sentir tan a gust que, fins i tot, vaig estar dret parlant amb tot l'equip mèdic una bona estona, despullat de cintura cap avall, fins que em digueren discretament (a la cara) que no calia exhibir-se més...

Mitja hora més tard tornava a ser al bar prenent un tallat per calmar-me més (eren quasi les nou del vespre...). Aquesta vegada em va costar molt pujar al mateix tamboret. La sensació més molesta que tens durant una setmana és la mateixa que et queda després d'un cop al baix ventre (per no dir "patada als nesprus").

Fem un munt de postures cada dia que afecten les parts (dels homes, vull dir), especialment si les tens sensibles. Si et cau alguna cosa i ets assegut per casualitat (per casualitat, un home com jo? Res, res...), doncs si ens cau, instintivament i per què no arribi al terra, tanquem les cames i què hi ha entre mig? Exactament això que imagineu, els nespres que tens emolicadets!

I et lamentes, però t'aguantes perquè les molèsties van desapareixent...

A la pregunta de quan ens hem de tornar a veure amb el doctor, la resposta té trampa:

—Aproximadament, després d'unes vint ejaculacions... —em diu i es queda tan panxo!

La primera setmana no compta, no mantindràs relacions, tampoc estàs per aquestes coses!

Fem comptes: Si per fer net necessito 20 descàrregues de "cartutxo", quant de temps serà l'adequat per presentar-me a fer l'analítica? A raó d'un cop per setmana (?) estaria menys de sis mesos, però no és massa temps? I si em presentés quinze dies després? Seria de fantasma, oi?

No deixava de preguntar-me coses:

—Tot això comptarà per les estadístiques que es publiquen de tant en tant en premsa? El 84% dels catalans manté relacions a raó d'un cop a la setmana, bla, bla, bla... que respecte a la mitjana mundial representa un baix nivell...

Jo m'hi vaig presentar al mes i mig i convençut que ajudaria a millorar les estadístiques (tot sigui pel país...). Que no diguin dels catalans!

Et sents bé amb tu mateix (Un cop has passat el tràngol, no en notes la diferència).

Llavors et promociones a tu mateix. Comences a tirar la canya a totes les amigues de la teva dona (fent broma, és clar) com que no hi ha risc que et vinguin després dient que el fill de tal s'assembla molt a tu...

(El pitjor que pot passar és que la dona es quedi embarassada després de la vasectomia del marit, potser...)

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)

Robotop & Co.

Quissapon, 8:42h (del matí, no 20.42h...)

Aquest matí em preparava per anar a treballar.
Quan m’adreçava del bany a l’habitació amb la mateixa pinta que el dia que vaig néixer (gairebé quaranta-un anys més tard) ha sonat el telèfon. Quina sort no viure en una casa com la de la Preisler —he pensat—, fer tres-cents metres llisos en pilota picada per atendre una trucada seria massa esforç abans de les nou del matí... (Clar que aquesta dona desconeix les hores prèvies al migdia i tampoc crec que sigui ella precisament qui atengui les trucades, deu tenir una assistenta anomenada Ana Porcel, Anosa pels amics...).

Maleint-me a mi mateix per haver deixat les finestres obertes seguint la recomanació de l’AIXACA (Associació Internacional de Xoriços Amants de Coses Alienes) que expressa la necessitat de ventilar les habitacions almenys deu minuts cada dia (per tal que els seus associats tinguin prou temps de buidar-te la casa...), m’he posat l’auricular a l’orella mentre cobria amb l’altra (mà) la meva nuesa (nuets inclosos... Ep! Que m’hi cabia tot perquè feia fred, eh?)

Llavors ELL (la màquina-robòtico-androide que un servidor anomena carinyosament Robotop) m’ha parlat i jo he quedat espaordit (per no dir acollonit):
Buenos días (salutació freda que m’ha fet caure el cor més avall de l’estómac...)
Por fin hemos mejorado el ADSL en tu zona. (Com aconsegueix mantenir la fredor amb aquesta notícia, he estat a punt d’exclamar: Iupiiii!!! Però no he gosat, la sang no em regava prou) Te ofrecemos la posibilidad de una prueba de setenta y cinco días sin compromiso. (Això m’ho diu amb una calculadora a la mà i potser me’n sortiria, però amb quina mà? Què tal si m’ho diu en mesos? És odiós que et diguin l’edat d’un nen petitó en mesos, sóc de lletres jo...) Marca uno en el teclado de tu teléfono y te pasaremos con uno de nuestros operadores. Tut-tut-tut, tut-tut-tut… (Òndia! Ha penjat?!? “Marca uno, marca uno...” —el meu cervell resta hipnotitzat i el dit marca “uno” repetidament...

Quan he aconseguit desincrustar el telèfon de la meva mà a queixalades, m’he vestit tremolant de fred i he marxat de casa. Disculpeu que l’avi no faci feina avui, el tinc marcant “uno” rere “uno” (a veure si millora de veritat la velocitat de la nostra connexió).

De camí en cotxe a la feina, anava distret (amb la vista a la carretera, però la ment a casa). Pensava en Robotop i el seu “marca uno” quan he passat per davant del radar de sempre (una altra màquina-robòtico-androide, ho dic així perquè també hi ha gent que està quadrada i “robòtica” del verb robar...). Sempre vaig a la velocitat que indiquen els senyals, però no perquè hi hagi un radar només (que també...).

-Sempre? —preguntaria l’avi.
-Sí avi, excepte aquest matí...

Conduïa entre cabòries mentals diverses quan m’he adonat que el vehicle superava en 10 km/h el límit permès i m’he quedat glaçat (per segon cop aquest matí). Mira que seria mala sort que avui fos el dia triat per posar en marxa la maquineta...

-La culpa? De l’androide cabró del telèfon...
-Qui pagarà la multa si n’hi ha? El ruc androide de sempre i, per acabar-ho d’adobar, Robotop m’ha tutejat i el seu amic quadrat m’haurà tutejat (amb “p” de putejar!)

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)

Seqüeles del Carnaval

(Foto: http://www.maniacworld.com/karate-chimp.html) Google

Quissapon, carnaval de noséquan.

La mare el deixava anar al cinema de Quissapon amb el seu germà petit. El nen, que ja no era tan nen (malgrat tenir molts pardalets al cap), anava a la sessió contínua com deien els grans (pel·lícula doble deien els menuts). L’estrella era Bruce Lee (quimonos, cinturons negres i mastegots amb peus i punys). Germà gran i petit sortien del cinema fent posturetes d'arts marcials i cridant pel carrer amb les mans obertes: Aaatooooaaaa!!! El nen dels pardalets, en nits de lluna plena o creixent, somniava que era Bruce Lee (en les minvants només era Terence Hill i en nits de lluna absent, Bud Spencer. La qüestió era repartir llenya...).

La mare havia anat de viatge a l’Orient. Ara, en la llunyania del temps, el nen és home i no és capaç de recordar si era al Japó o a la Xina (segurament la mare anà al Japó... Perquè la Xina, en aquell temps, probablement era tancada). El nen sabia del cert que ella li regalaria alguna cosa, sempre que la mare tornava duia regals per tots. La mare era una joia (i encara ho és, a banda de ser lectora habitual del PiT...). El nen somniava en el carnaval, aquell any es disfressaria de xinès (“txinu” com en deien a Quissapon, tant ell com tots els altres innocents quissaponencs). Si la mare li regalava un “trahe de txinu”, seria l’estrella del petit carnaval de Quissapon. Imaginava que tothom es faria a un costat al seu pas per por de rebre un Mawashi geri a l’orella dreta o un Yoko geri frontal als nespres (“nesprus” en deia ell i la resta...). Faria els moviments de "Kung-Fu" que havia estudiat a la gran pantalla, seria Bruce Lee a plena llum i sense lluna.

La mare tornà del viatge dies abans del carnaval i li donà el regal al nen dels pardals. En obrir-lo, els pardals es van suïcidar fent un vol picat a terra (“en barrena” deia ell mancat de millor cultura). El nen es sorprengué, però no pel suïcidi dels ocells (que potser ja tocava...), sinó en veure un vestit tradicional (digues-li disfressa o pijama) de seda suau i efeminada, molt oriental, però sense cinturó negre de karate. Per acabar-ho d’adobar, la mare li pintà un bigoti de “txinu i andando!” (No el “txinu”, no... El nen, “andando!”).

El nen fins i tot va haver de posar-se bé per ésser fotografiat. Ni Mawashi geris, ni Yoko geris ni res. Era ell qui semblava haver rebut el Yoko geri frontal als nespr... a les olives. No somrigué en cap moment, odià el carnaval per sempre. Encara l'odià més quan veié que els seus germans petits s'ho passaven bé, ell es veia ridícul i gran, ja sense pardalets. L’un anava de pagès català (amb barretina, faixa, espardenyes i bastó) i l’altra de balladora sevillana amb “trahe de faralaes” i rínxol d’Estrellita Castro al front. Fins i tot la seva cosina anava de japonesa amb un quimono que ja l’hagués volgut ell, perquè semblava un “trahe de Jiu-Jitsu” (la tècnica marcial que aprofitava l’empenta i força dels atacants estalviant forces pròpies, o una cosa semblant).

Fòrum de les cultures del segle passat a Quissapon

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres) Sí, avi, avui ha penjat vostè les fotos i ha escrit tot solet els peus de foto...

Cocodril caçat (o gana de sorra)

Al migdia abans de dinar...

—Aquesta tarda te’n vas amb el nen a comprar-li unes bambes, les té totes destrossades... —diu la meva dona.
—Però jo no puc, amor meu (noti's el to afectiu de la cosa). Tinc massa feina!
—Doncs que hi vagi l’avi Gres! —exclama ella (noti's el to sorneguer).
—D’acord —responc (noti's que no hi ha to)—. Avi tingui 15 euros i se’n va amb en Joel a comprar-li unes bambes, que les que té estan destrossades...
—No voldràs que et torni el canvi, oi nano?

Al vespre...

—Què noi... T’agraden aquestes que li he comprat?
—No estan pas malament, avi, se les veu prou resistents...
—És que jo en sé molt... I encara m’han sobrat prou calés per comprar-nos uns xiclets!
—Molt bé, moltes gràcies avi.
—No es mereixen, nano...

14,90 dies després...

—Joel! Què ha passat amb les bambes noves?!?
—Sembla que tenien massa gana, papa...
—Caram, ens han sortit a quasi un euro diari aquest parell, eh? Hi hi hi... Deixa que els faré una foto de cocodril caçat... Si és que ja no es fan les coses com abans... Hi hi hi...

—Ah! Però no es culpa del meu fill?

—No siguis beneit!

Escrit per Sergi M. Rovira
No tot, eh? Que jo també faig feina... (Avi Gres)