Passeig en bicicleta.

És un diumenge qualsevol de la nostra vida. El sol s’alça majestuós en un cel blau amb algun núvol tímid, es dibuixa una postal de netedat absoluta, la temperatura és la idònia, ni fred ni calor. Un bonic dia per fer un passeig familiar en bicicleta, estampa idíl·lica i saludable que ens han venut en anuncis, sèries i pel·lícules.

La nostra generació va créixer veient el Verano Azul de Mercero a l’estiu i aquella imatge del grup en bicicleta va quedar clavada en la nostra retina.

Esmorzem a dos quarts d’onze mentre decidim que anirem en bici, a quarts de dotze ens vestim i mentre la Penélope s’encarrega dels nens jo preparo les bicicletes. Quan l’Ariadna era petita, de vegades la portava a l’escola bressol damunt d'una cadireta collada a la meva bici. De tornada cap a casa li anava dient coses com:

-Mira quin gatet! Amb la finalitat de mantenir-la desperta almenys fins arribar.

De vegades no responia i jo sospitava que s'havia dormit -sobretot quan sentia el seu front apoiat al capdevall de la meva esquena.

Si utilitzes sovint la bici només has de comprovar la pressió dels pneumàtics de tant en tant, dues rodes, però avui dia, per anar a buscar els pollastres a l’ast un diumenge tota la família haig de:

Revisar les pressions de vuit rodes, la qual cosa és un gran esforç que redueix considerablement la meva capacitat motriu, pensareu que sóc exagerat, però apart d’inflar rodes, haig d’aixecar el seient del nen per que ha crescut, engreixar la cadena de la bici de la nena, ajustar els frens de totes les bicis, trobar les claus dels cadenats –que dius perquè? Si no ens apartarem de les bicis. També adreçar el seient de la meva dona, ja que l’Ariadna de vegades el baixa, treure la pols dels seients, engreixar la cadena de la bici del nen... ostres! casualment acaba d’arribar al meu costat per ajudar-me i em diu:

- Papa no vull les rodetes! Quan me les trauràs?

I jo que no me’n puc estar i no miro mai l’hora en diumenge, vaig a cercar les eines necessàries. És bo que el teu fill vulgui donar el salt de les quatre a les dues rodes, curiosament desitjarà en un futur fer-ho a l’inversa, de la bici al cotxe -espero que passi de les motos.
Mentre desfermo cargols li mano que es posi el casc i les proteccions de colzes i genolls, ens espera una estona difícil.

-No sé on són -em diu.
-Doncs búsca-les, que qui busca troba -li dic en to paternal.

Instants més tard apareix amb les mans buides. Ni troba el casc ni les proteccions de patinatge. Estic temptat de lligar-li un cubell al cap i embenar-li el cos de dalt a baix, però això no el protegirà prou, així que l'envio a casa de nou i que parli amb sa mare, que en aquell moment discuteix amb l'Ariadna el modelet que ha de portar per anar a buscar els pollastres...

Finalment apareix cobert de tot aquell parament que sembla que vagi a la guerra i penso en el dia que vaig aprendre jo a anar en bicicleta. Em protegien uns pantalonets excessivament curts per damunt del melic, unes sandàlies de pell i una samarreta cenyida al cos, ah! i pel cap, els meus cabells, pel davant les dents i pels laterals, les orelles, és clar!

Enllestit pujo el nen a la bici, vol caure abans de pedalar, però l’aguanto i li dono els consells bàsics, subjecto amb la mà la part posterior del seient, ell comença a pedalar i jo corro al seu costat. Als trenta metres deixo de subjectar-lo, però continuo corrent al seu costat, va sol i no li ho vull dir encara. Als cinquanta metres m’aturo esbufegant i me’l miro orgullós, llavors crido:

-Molt bé fill! Vas tu sol!

Perquè dius res? La bici comença a fer ziga-zaga i cauen els dos a terra.
És la una del migdia i en Joel, carregat de proteccions, tasta el manillar de la bicicleta amb la seva panxa. Corro al seu costat:

-T’has fet mal?
-Una mica –diu ell.
-Au va que no ha estat res això! Ho has fet molt bé, has anat tot sol des d’allà fins aquí, què et sembla? -ell s’ho mira orgullós, es queixa una mica, però no plora.

Ho va provant un cop i un altre. Cau, s’aixeca, cau, s’aixeca, no cau, no cau, gira el manillar i cau, és clar, li mancava saber fer el gir sense caure, però aquesta serà una altra lliçó. Són tres quarts de dues, encara no hem anat a buscar els pollastres i la Penélope està dels nervis, amenaça d’agafar el cotxe per anar a buscar-los ella sola. Torno a posar les rodetes a la bici d’en Joel, és massa aviat encara per anar fins el poble.

En el moment en què tinc totes les bicicletes a punt, estic suat com un porc, les mans semblen les del mecànic que acaba de canviar el motor d’un camió i m’adono que també m’he embrutat la samarreta, encara no hem sortit de casa i ja m’hauria de dutxar i canviar de dalt a baix. Em rento les mans i la cara amb aigua fresca, em canvio de samarreta –aquesta està per llençar, serà irrecuperable a la rentadora.

A les dues del migdia, sota un sol de justícia, sortim tota la família a buscar els pollastres a l'ast en bicicleta. No anem gaire lluny, potser hi ha un quilòmetre d’anada, tot de baixada.

A mig camí, la cadena de la bici de l’Ariadna se surt de lloc!?! Ens aturem tots, miro la meva dona que ja bufa mirant l’hora.
Adreço la cadena, aconsello a l’Ariadna que no faci anar el canvi de pinyó i amb les mans brutes i greixoses un altre cop ens posem en marxa.

Prenem un granissat de llimona en una terrassa del centre, d’aquells que et glacen el cervell i et provoquen un intens dolor al front. Aprofito per ensabonar-me les mans al lavabo. Els nens insisteixen a voler encadenar les bicicletes, que dius no cal i ells que sí.

La tornada a casa per dinar es fa molt llarga. Fa pujada i hem d’aturar-nos més sovint a esperar els nens. La meva dona està impacient, tenim gana i la flaire del pollastre és just al cistell del seu davant, potser està temptada de deixar la bici a un costat i seure a menjar allà mateix, però no estaria bé i queda poc camí per arribar.

Els darrers dos-cents metres faig veure que atrapo en Joel per animar-lo a anar més ràpid. Amb l’Ariadna ja no funciona aquest truc, ella fa aquesta distància caminant, no pot pedalar més, està molt cansada, jo també estic cansat.
A qualsevol que li digui que he fet dos quilòmetres en bici i no m’aguanto se’n riurà. Dinem plegats, migdiada al sofà i pel·lícula de nens.

Això de l’estampa idíl·lica d’un passeig familiar en bicicleta és mentida, una fal·làcia que es van inventar per fer-nos creure en la joiosa paternitat i ens van enredar. Vaig caure com un babau pensant que seria un dia meravellós, però ens va faltar l'equip de creatius d’agència de publicitat amb operaris de decorat, tècnics d’attrezzo, director de fotografia, càmeres i sobretot un director de rodatge que digués allò de:
-Acció!

Les bicicletes van quedar desades al seu lloc fins la propera.

Millor deixar el ciclisme per quan cadascú s'infli les seves pròpies... rodes.