dimecres, 9 d’abril de 2008

Il Padrino, 3a part

La tercera vegada que em van proposar ser padrí de boda ho vaig acceptar amb els ulls tancats, es casaven el Pep i la Mari, que un any més tard acceptarien ser els padrins de la meva filla, l’Ariadna. No els ho vam proposar com a revenja, ho vam fer amb molt de gust i mai ens n'hem penedit.

La relació d’amistat que tenia amb el nuvi, en Pep, venia de molt lluny i l'escollida era la Mari, a qui jo coneixia, de més lluny encara, com a Rosa o Maria Rosa per que érem companys de classe al Belloch. Vaig basar el poema en aquest fet i vaig expressar tot el que sentia a més del joc del canvi de nom.

Quan em vaig presentar a casa d’ella i amb les anteriors experiències no vaig passar gaire nervis, tenia molt clar i preparat el que havia de fer i així va anar, tot sota control, una cosa que segur que va agradar molt al Pep, un bon amic a qui li entusiasma portar-ho tot ben organitzat, és Cranc –un dia escriuré de la meva relació amb els crancs, a part dels que hi havia a les roques de la caleta de Sota Pedró, a Palamós.

No tingueu gaire en compte la tofa al meu cap:
-Una maaala taaaarde la tiene cualquiera... -com diria el savi Chiquito de la Calzada.
La núvia en veurem deuria pensar: Que original en Sergi, em porta la toia al cap. La vaig frenar en el moment que començava a estirar dels meus cabells donant-li la toia de debò.

Del casament no puc dir gaire, suposo que degut al pes del bolet que lluïa al cap -que defenso com a moda pròpia d’aquell temps a pesar del que es pugui dir-, vaig agafar un fort mal de cap que em va obligar a marxar abans d’hora. Em va saber tan greu haver de marxar que un cop a casa, després d'una banyera i alguna cosa per l’intens dolor, vam prendre prou forces per retrobar-nos amb ells en una pseudo-discoteca de Granollers on hi punxaven temes disco de la nostra època –que fort sona això.

Quina bona sensació tornar a escoltar allò que ballàvem quinze anys enrere. Temes que eren fets per ballar i escoltar, lletres comprensibles, no només txunda-txunda i frases estranyes inintel·ligibles que acabaves amb el cap com un timbal.
Quanta gent va cantar el: Wooooords, don't come easyyyy, to meeeee... sense tenir ni idea de què volia dir, però amb allò es tenia l'anglès suficient per parlar amb alguna turista, que davant d'aquelles paraules quedaria atònita: dis is di onli uei, for mi txu sei, ai lof iu, uors don cam izi -de vegades noto que se me’n va l'olla...
Vam ballar encantats i ho vam passar molt bé, realment una nit per recordar.

Reitero les disculpes als cinèfils amants de la trilogia d' El Padrino que vinguin a parar al meu petit racó de món cercant informació, tot i que veient les fotos ja se’n faran la idea i marxaran per on han tornat, suposo. Potser acabaré veient-les, tampoc he vist Allò que el vent s'endugué i no m'ha passat res, es pot viure sense aquesta experiència, quaranta anys almenys.

Què hem fet els del PiT darrerament?