dimarts, 8 d’abril de 2008

Il Padrino, 2a part

La segona vegada que em van demanar fer de padrí em va sobtar, vaig quedar garratibat, esmaperdut i esfereït, però ho vaig acceptar.

Els meus sogres, després de compartir més de vint-i-cinc anys de vida en parella i tres filles grandetes, es casaven -pel civil que es diu- i jo era el triat per ser-ne el padrí.

Recordo que vaig estar força temps per pair-ho, però a la fi, el dia abans a la nit vaig preparar un poema, o una cosa semblant.

Sempre he defensat la teoria del dia abans i encara més la teoria de la nit abans. Els moments de màxima inspiració em sobrevenen sovint fruit de les presses, quan disposo de poc temps.


La Penélope i jo vivíem a casa ma mare. Ella per poder anar a estudiar amb més facilitat a Barcelona i jo només pel simple fet de ser fill de ma mare. Havíem d’anar a Roses el mateix dia del casament, a cent trenta quilòmetres de distància i el casament era cap a les dotze, aquest va ser el primer error.

Com sempre, el temps es va esmunyir amb aquella facilitat exasperant i vam sortir esperitats camí a l’Empordà. Als cent-deu quilòmetres de viatge vam repassar amb la Penélope les coses que havíem de dur -cosa que s’ha de fer a casa, mai al cotxe en marxa- aquí vam cometre el segon error.

Els nervis de l’ocasió no ens deixaven pensar amb claredat, però quan em va preguntar pel poema, un: -Macag...! va precedir a tot un seguit de pensaments que esclataven al meu cervell: No pot ser que me l’hagi deixat... Pensa! Sergi!... Però condueix, vigila el camió... Quina suor freda que em puja per l’esquena... Tinc la ment en blanc... Quin marró... Em poso verd, blau, gris i... morat? Morat? No morat no... lila, ostres quants colors...!

Llavors el surrealisme s'apodera de mi i pateixo un batibull d'idees, a quina més idiota:
I si ens perdem el casament? I si ens tanquem a qualsevol hotel i ens oblidem de tot? Coll...ns Sergi, que és la filla dels nuvis! Has d'inventar alguna cosa, recorda, recorda, recorda! L’única cosa que recordava vagament era el final del poema: ... y vamos con Alfredo que impaciente te espera... o una cosa semblant, és clar que molt impacient no deuria estar, coneixia cada gest de la nuvia a la perfecció, no en và portaven junts un segle i mig. Perquè haig de fer això?
Les meves escanyolides cames no volien entrar a la casa, em sentia com un corder camí a l'escorxador.

Quina desgràcia i quina vergonya, amb vint anyets. No recordo amb finesa què vaig dir un cop dins davant la meva sogra enfundada en un vestit de nuvia i els parents al voltant, no ho portava preparat i dels consells del professor Zum referents a respirar fort i obrir les cames, no em veia capaç de fer-ho si no era dins un lavabo, perquè m'ho podia haver fet tot al damunt, com un nadó.
Sense estri a les mans que em donés seguretat i les cames fent-me figa, no em vaig acabar de creure que allò anés de debò i m'estés passant a mi. Al final vaig citar les frases que més em sonaven. Potser vaig començar amb una cosa semblant a:

-Estás Elma tan hermosa...

Per acabar amb allò de:
... y vamos con Alfredo que está en la iglesia esperando...

Tercer error, ni era a l'església -es casaven pel civil a l’Ajuntament de Roses- ni eren gaire de misa.
Sempre he dut des de llavors una espina clavada per allò.
Uns vint anys després em veig en la obligació moral de rescabalar aquell dia i em disposo a escriure unes petites frases per l’Elma, la meva estimada sogra:


A ti quiero agradecer
que pusieras tanto empeño
en hacerme entender
que tu vida no es sueño.

No fue fácil tu vida
al recorrer el camino
hallaste rosas y espinas
perfumes y castigo.

Agradecido escribo
veinte años más tarde
que el calor recibido
de mi corazón es parte.

Esposa, madre y abuela,
para mi la mejor suegra
de los nietos la alegría
del yerno, buena amiga.

Com es pot apreciar clarament, no tinc gaire bé res de poeta, però això que escric és de cor i com val més tard que mai, li faré arribar.
Calla, que no em presenti a casa seva i li reciti... guardeu-me el secret, txxxxxxt...

4 comentaris:

Laprí | David ha dit...

Uohjó, no s'ha de ser descuidat en una situació com aquesta, que després passa el que passa, però en fi, si almenys després tot surt més o menys bé, doncs tampoc és tant el drama.

Vagi bé.

SERGI MAESTRO ha dit...

Ei company!
Tot sigui dit, el casament va anar bé, el què passa és que em va quedar allò clavat i no estava acostumat a fer el "capullo" d'aquesta manera.:(
Salut!

Anònim ha dit...

MOLT BO SERGI, JO CREC QUE ES MEREIX REALMENT QUE LI RECITIS ABANS DE FER-LI ARRIBAR PER ESCRIT
UN PETONÀS FAMILIA
SÍLVIA

SERGI MAESTRO ha dit...

Silvia, em coneixes i saps que ho faré això.
Petons a tots.

Què hem fet els del PiT darrerament?