Des que vaig començar a tenir ús de raó (no sabria dir a quina edat...) cada vegada que em trobava sol (generalment al lavabo...) em mirava la mà esquerra (no penseu malament, eh?) i pensava: Sóc carn i ossos, un ésser viu. Visc en aquest moment i no un altre, potser podria haver nascut en una altra època, però no. Sigui el què sigui que mou els fils de les titelles, ha triat que jo naixés en aquest temps i en aquest indret (diguem-li Naturalesa, Força estranya, Déu o el que més ens convingui a cadascú). La meva convicció és que el dia que mori, naixeré en un altre cos, seré una altra persona, viuré una nova vida en un altre lloc (potser en un altre temps, present, futur o qui sap si potser passat). 
Parlo amb el sol i amb la lluna, amb el mar i les estrelles, també de vegades amb algun arbre vell. Qui sap, potser parlo sense saber-ho amb qui mou les titelles. Penso que per tot això no tinc cap problema de parlar de la mort, però tampoc en tinc de parlar de la vida que com diria el Montes: “La vida puede ser maravilloooosa!”.
2 comentaris:
Benvolgut SERGI:
Siento no poder escribir en CATALAN, pero mis estudios sobre nuestro idioma no han sido realizados en la escuela.
Me ha gustado mucho tu Blogger, y no pierdas el interés por escribir cada día.
Tienes una manera de transmitir muy especial....eres mas autentico , mas tú mismo. Me gusta ver como has modernizado la versión de SER o no SER ,(esta es la cuestión).
Si me permites; Mi capacidad de pensamiento propio creo que fue lo más difícil de conseguir, ya que la educación que recibimos desde que nacemos,junto con la "memoria" de la vida pasada , para poder realizar , lo que realmente venimos a aprender.....nos pasa TODA UNA VIDA.
Jo también creo que la vida puede ser MARAVILLOSA ( depende de nosotros). Un abrazo para toda tu familia.
Estic molt content que t'hagi agradat el meu bloc, està bé que creguis que he modernitzat el "ser o no ser..." d'Hamlet, no havia caigut en això, tan sols he escrit el sentiment que tenia en aquells temps, potser tenia ja deu o onze anys i em feia preguntes...d'entre moltes et diria que una em preocupava: perquè ja tinc pèls a les cames i sóc l'únic que porta pantaló de xandall a educació física? Una abraçada Maite, records al meu pare.
Publica un comentari a l'entrada