Diumenges a casa la iaia

Sempre m'ha agradat molt la canalla.

En els dinars de pollastre a l'ast familiars dels diumenges a casa de la iaia Rosa, quan es reunia tota la família sense excepció, habitualment feia de cangur dels meus cosins o, millor dit, de bufó (perquè era força pallasso). Encara conservo aquell esperit, suposo que el vaig heretar de l'avi Joan.

Des que el meu tiet Toni deixà de ser la joguina de casa i li vaig prendre el protagonisme familiar (jo era el primer net), em vaig criar entre grans. Amb el temps, les curtes tardes de diumenge es començaren a omplir de germans i cosins petits: en Marc i la Natàlia (germans), l'Albert (fill de la tieta Juani i del tiet Paco), en David i l'Elisabeth (del tiet Jaume i la tieta Pepi), la Marijose i l'Òscar (de la tieta Sussi i el tiet José), més endavant la Tània i el Toni (del tiet Toni i la tieta Rosa, tot i que amb aquests ja era una altra etapa i no coincidírem gaire a casa de la iaia).

Jugàvem plegats al pati mentre els grans gaudien de llargues sobretaules de quinieles de futbol, tertúlies i una espessa boira de fum de tabac. Jo em sentia important, cuidava de tots i els grans així m'ho reconeixien. Era molt divertit descobrir un dia que el meu cosinet David havia après a dir una nova paraula i tots rèiem en sentir-la, llàstima que la paraula era: "putamarica"; que l'Albert era un angelet amb ales de sucre igual que l'Òscar; que totes les nétes de la iaia Rosa havien nascut en dia tretze; que la meva germaneta Natàlia i la Marijose eren inseparables com "Zipi i Zape" i l'Elisabeth volia jugar sempre amb elles... Jo vivia permanentment enganxat al meu germà (o ell amb mi), amb qui he passat, sens dubte, les hores més divertides de la meva vida...

Érem una gran família, la sang que omplia les nostres venes era del mateix tipus, així era com jo ho creia, per això hi havia un vincle molt especial d'avinença entre nosaltres.

Ara que fa moltíssim temps que va morir l'avi, molt de temps que enderrocaren la casa de la iaia, força temps que ens falta la iaia... Ja només ens trobem tots per algun esdeveniment i quan ens retrobem: amb uns tinc millors sensacions que amb d'altres; hi ha tiets que no venen sempre; altres ja no estan amb qui es casaren; hi ha cosins que no conec de veritat, d'altres crec que sí... Però en el fons estic convençut que la sang que corre per les nostres venes és del mateix color, vermella (però bull d'una manera especial...).