dissabte, 19 de gener de 2008

Residència Escolar Belloch


Recordo el primer dia de curs al Belloch.
A l'edat de sis anys em ficaren dins d'un autocar poc abans de les nou del matí per anar al col·legi. Una cosa que recordo, a part del trajecte a l'escola per carretera enmig de boscos atapeïts, és que en Jordi Coromina va estar l'hora del pati demanant-me que el deixés posar de porter. Jo no volia perquè havia arribat primer a tocar la porteria i el que arribava primer era el porter. A la fi li vaig deixar i es posà molt content.
Allà hi tenia un bon amic, en Josep Mª Badia, a qui ja coneixia d'abans (la seva mare era molt amiga de la meva, algunes vegades anàvem a casa seva a jugar als Madelman. Estava bé, però nosaltres érem més del Geyperman).
Recordo el dia que millor ho vaig passar a casa dels Badia. Potser teníem quatre anys, ell tenia un cotxe a pedals de color blanc i corríem per tot el menjador al voltant de la taula. La sensació de llibertat en desplaçar-me conduint aquell vehicle cap allà on jo volia era el que em feia sentir bé, jo decidia on anar.
La cuina enorme amb llar de foc era on s'hi feia vida. Al menjador, hi tenien un piano desafinat... (Que xulo!)

Quan ell era petit el seu pare es va morir. Sempre m'entristí el fet que no l'arribés a conèixer. Per contra, ell era el menut de sis germans força més grans. Jo no em puc queixar... Vaig tenir pare fins als divuit anys i, després d'uns anys de no veure'l, esdevingué el germà gran que mai havia tingut.

Tornant al Belloch diré que fou una bona escola per mi, en un bon entorn i amb molt bona gent. Vaig passar els vuit cursos de rigor amb professors interessants com en Cayetano Rilova, en Ferreño i la seva dona, la Nerín (ells ens parlaren a cinquè de bàsica, per primera vegada a la vida, de sexe. Recordo la frase-resum del Ferreño contestant: "Fer l'amor es tan cansat com jugar un partit de futbol"). També hi havia la Sussi de Plàstica, en Serrat, en Manolo karateca, en Martínez i d'altres professors no tan genials que no diré (com la Pueyo i el seu Mehari verd... Ai! Ja l'he dit...)

Allà hi havia gent que encara veig i tinc relació, d'altres que no veig mai i algú que veig, però no li dic res perquè segur que no em recorda... (O això és el què penso).

6 comentaris:

anfego@ono.com ha dit...

Hola, Sergi.
Som l'Andreu i la Maite Ferre�o-Ner�n.
Ens ha fet molta il.lusi� trobar el teu blog.
Felicitats pels teus 40 i sobretot per per l'amor i complicitat amb la teva dona. És molt important i molt maco tenir algú que t'estima i algú a qui estimar...d'una manera especial.
Rebeu una abraçada ben forta.
Ens resta molt per llegir i disfrutar...

sergi m. ha dit...

Quina il·lusió rebre aquest comentari de "la Nerín i el Ferreño"!!!

No fa gaire vam dinar a casa del Roger L. i família i vau sortir -per descomptat- en les nostres converses. Allà, en Roger em va posar al dia, més o menys, de les vostres activitats.

Sense voler semblar pilota -ara ja no caldria pel tema de notes...-
vau ser els primers en trencar el gel -o hauria de dir desfer?- en matèria sexual en una època força diferent a l'actual. I és que tenir un matrimoni davant explicant-nos tot allò era molt interessant.

Gràcies per la vostra felicitació i repeteixo, ha estat una grata sorpresa descobrir que esteu darrera de la pantalla de l'ordinador, potser ara m'hauré de preocupar sobremanera de les faltes d'ortografia ;-)

Rebeu també una forta abraçada!

Anònim ha dit...

El Mehari de la Pueyo no era verd. Era vermell. Ben vermell.

Anònim ha dit...

no no no,,el mehari de la pueyo era taronja!!!
ostres quins records,,
recordes en mayol i em mossen poch?

Anònim ha dit...

Negatiu. No només era vermell sino que ho segueix sent.

Anònim ha dit...

Vermell, era i encara es vermell... Ara una mica descolorir... Pero vermell.

Què hem fet els del PiT darrerament?