Vasectomia

Sempre havia volgut ser pare. Conèixer les sensacions d'un progenitor, donant la vida i lluitant pels fills (sense bel·licismes). Vaig ser pare per primera vegada als vint-i-vuit anys (un de tants somnis complert). Gairebé tre anys més tard ens assabentàrem que la meva dona tornava a estar embarassada (per art de màgia? No...) i venia en Joel de camí, ens plantejàrem seriosament el fet de no tenir més fills.

Amb plena capacitat de decidir què volíem fer a la vida (respecte als fills) i conscients que les coses no venen sempre rodades, pactàrem de mutu acord (ella i jo) que: si era necessària una cesària perquè en Joel sortís, aprofitaríem l'ocasió per fer l'anomenada lligadura de trompes.

Per contra, si el nen podia néixer de manera natural, llavors seria jo qui passés pel quiròfan. En aquell moment estava convençut que naixeria per cesària de la mateixa manera que sa germana Ariadna. La llevadora havia dit que la meva dona era "estreta de caderes" (quines coses, dotze anys amb ella i encara ni m'hi havia fixat!).

Haig de confessar que creia que jugava amb avantatge (apostava a cavall guanyador...), però em va sortir el tret per la culata (per no dir cul...)

Arribada l'hora i tenint equip sanitari i quiròfan a punt per intervenir, la llevadora ens donava la notícia:

-Aquest nen ve per baix!

I jo vaig replicar confós:

-Nooo, si no pot ser! Que li van dir que era estreta de cader... però, com? Si ja tenim a punt la intervenció! El ginecòl... Estàs segura que ve per baix? Em punxes i no em treus sang...

El nostre estimat cigronet va pesar 700 grams menys que la seva germana i era tan menut que sortí, davant la meva estupefacció, a la primera i disparat com un supositori rebel!

Sempre he tingut un gran respecte pel sexe femení (em vaig criar en una perruqueria) i també he estat home de paraula, per tant, dit i fet. Una vegada superat el temps prudencial que et recomanen, vaig concertar visita amb l'uròleg. Després de posar damunt la taula només els "ets i uts" del tema, acordàrem dia i hora per a la meva intervenció, la vasectomia.

Havia de presentar-me a la clínica afaitadet (cap problema, m'afaito des dels dotze anys -vaig pensar...), però no era el pèl de la barba el que els preocupava (que curiós...).

Si no fos perquè hagués estat impúdica, m'hagués fet una foto al bany despullat amb la maquineta afaitadora de doble fulla a la mà (per no dir gillette) i fent posturetes estranyes amb el mirall a terra per veure què coll...ns m'afaitava (mai millor dit!). Com no em van dir exactament quin era el camp operatori que necessitaven (i jo sóc pas metge...), m'ho vaig rasurar tot!

Des de llavors (i ja en fa uns quants anys), no he estat capaç de deixar que el pèl de certes parts creixi. Tan aviat com comença a picar, m'afaito. No suporto la idea que algú em vegi gratant-me les parts en públic, és lleig! (Hi ha coses que millor deixar-les per la intimitat de cadascú, oi?)

Critiquem?

Hi ha massa prejudicis respecte a la vasectomia i tot és perquè afecta només els homes. No som gaire bons pacients, no suportem el dolor (comparat amb les dones)... Som uns figaflors!

Ens pensem que perdrem la virilitat, les ganes i l'oremus quan, en realitat (i per experiència pròpia) el fet de no haver de pensar en res més que en la persona que comparteix amb tu una de les sensacions més delicioses de les que l'ésser humà pot gaudir, fa que el grau d'alliberació i plaer es vegi multiplicat per mil noucents noranta-cinc (per no dir dos mil)...

Moments abans de la intervenció em vaig dir: prendré alguna cosa que em tranquil·litzi al bar de davant de la clínica, per tant un refresc de cola m'aniria bé (coi, la publicitat funciona, això no em calmaria...). Aquest és l'últim glop com a home amb possibilitats de perpetuar l'espècie -vaig meditar... Collonades! Jo ja he fet la meva feina! -vaig tornar a meditar amb més profunditat. Després de sortir del bar (amb més nervis al damunt que un globus dins de l'hivernacle dels cactus), em vaig encaminar cap el quiròfan (o "matadero" com diuen alguns...)

L'uròleg i jo érem els únics mascles del quiròfan, la resta eren dones (perquè les tortugues albines tenen l'accés restringit). Els ulls de les infermeres eren discrets i agradables i el meu instint d'home em deia que admiraven la meva decisió (almenys així ho vull creure...). Sempre he estat molt reservat i vergonyós (tancat dins la meva intimitat de closca de tortuga de Florida), però amb els pantalons fins els turmells i exposant les meves parts baixes (situades entre el melic i el genoll... Ui, que em passo...) plantat al davant de persones desconegudes, jo (conscient i adult) ho vaig acceptar amb total normalitat i sense vergonya...

-La part de l'anestèsia és la més dolorosa -m'advertí el doctor-, però serà un moment de res...

I tant! És molt anguniós pensar que un testicle teu està patint l'atac d'una agulla!!!

L'anestèsia va fer efecte i la intervenció començà. Estirat damunt la taula d'operacions imaginava tot el que feien sense sentir cap dolor. Tot l'equip mèdic era al meu costat (el dret). Minuts més tard em cosien i vaig pensar amb cert goig Ja està!

Un bri de felicitat que em durà molt poc. La mateixa naturalesa de l'home, així com la de la resta de mascles del planeta (per regla general), ens fa posseïdors de dos testicles i no d'un!!! Per tant, l'equip mèdic va canviar de costat en un tres i no res i som-hi que no ha estat res això, torna a començar!

Més anestèsia, obrir, tallar i cosir com qui bufa i fa ampolles!

El grau de confiança amb les infermeres (que ja coneixien totes les meves intimitats i nueses) va esdevenir tan normal i em van fer sentir tan a gust que, fins i tot, vaig estar dret parlant amb tot l'equip mèdic una bona estona, despullat de cintura cap avall, fins que em digueren discretament (a la cara) que no calia exhibir-se més...

Mitja hora més tard tornava a ser al bar prenent un tallat per calmar-me més (eren quasi les nou del vespre...). Aquesta vegada em va costar molt pujar al mateix tamboret. La sensació més molesta que tens durant una setmana és la mateixa que et queda després d'un cop al baix ventre (per no dir "patada als nesprus").

Fem un munt de postures cada dia que afecten les parts (dels homes, vull dir), especialment si les tens sensibles. Si et cau alguna cosa i ets assegut per casualitat (per casualitat, un home com jo? Res, res...), doncs si ens cau, instintivament i per què no arribi al terra, tanquem les cames i què hi ha entre mig? Exactament això que imagineu, els nespres que tens emolicadets!

I et lamentes, però t'aguantes perquè les molèsties van desapareixent...

A la pregunta de quan ens hem de tornar a veure amb el doctor, la resposta té trampa:

-Aproximadament, després d'unes vint ejaculacions... -em diu i es queda tan panxo!

La primera setmana no compta, no mantindràs relacions, tampoc estàs per aquestes coses!

Fem comptes: Si per fer net necessito 20 descàrregues de "cartutxo", quant de temps serà l'adequat per presentar-me a fer l'analítica? A raó d'un cop per setmana (?) estaria menys de sis mesos, però no és massa temps? I si em presentés quinze dies després? Seria de fantasma, oi?

No deixava de preguntar-me coses:

-Tot això comptarà per les estadístiques que es publiquen de tant en tant en premsa? El 84% dels catalans manté relacions a raó d'un cop a la setmana, bla, bla, bla... que respecte a la mitjana mundial representa un baix nivell...

Jo m'hi vaig presentar al mes i mig i convençut que ajudaria a millorar les estadístiques (tot sigui pel país...). Que no diguin dels catalans!

Et sents bé amb tu mateix (Un cop has passat el tràngol, no en notes la diferència).

Llavors et promociones a tu mateix. Comences a tirar la canya a totes les amigues de la teva dona (fent broma, és clar) com que no hi ha risc que et vinguin després dient que el fill de tal s'assembla molt a tu...

(El pitjor que pot passar és que la dona es quedi embarassada després de la vasectomia del marit, potser...)