dimecres, 20 de febrer de 2008

Aprenent a treballar

Quantes vegades de petit m’havia quedat bocabadat al pati de casa els avis mirant com el tiet Paco remenava el ciment a la gaveta. A una mena de volcà de pols grisa li abocava un pot d’aigua al damunt i iniciava la dansa de la paleta convertint la barreja, per art de màgia, en una massa homogènia. Quin art alhora de tirar la pasta per tapar un forat. M’agradava especialment el so del ciment en esquitxar la paret i veure com recollia el sobrant i el tornava a llençar a la gaveta, per aprofitar-lo. Anava allisant la superfície fins que quedava tapat i després a esperar que sequés.

El tiet Paco és fill de Sevilla i fill adoptat de la Catalunya pròspera. La pell bruna delata la seva la seva professió, el bigoti etern de la família sota el qual ha cantat les ranxeres més inversemblants en les reunions familiars. És molt del Barça, però també del Betis, o és el Sevilla? Mai ho endevino... bé, és del Barça segur!

Sempre li ha agradat molt explicar acudits i fer molta conya.
Ell dóna sentit a les frases, no concep dir tan sols gràcies, ha de dir:
-Gracias majo, que te la pique un escarabajo!
O bé quan havia de dir-li a algun nebot que mengés, deia:
-Come y calla que tienes la cara como una toalla...

Ell és la demostració palpable que tot andalús té un poeta dins.
Es va casar amb la tieta Juani, la germana més petita de ma mare –ara intentem dir-li Joana, però ens costa.
La tieta té un rècord Guiness, de tot el món és la dona capaç de fer més pessics i petons a la galta d’un nen per minut! Carinyosa i guapíssima, sempre amable i molt prudent. És de la mena de dones que està pendent en tot moment de mostrar atencions, sobretot que no falti de res. Fins i tot un estiu a l’Escala, ma mare havia llogat la casa d’uns amics i els meus germans i jo estàvem passant les vacances allà amb els tiets. Entre setmana els pares eren al poble treballant a la perruqueria i a nosaltres ens cuidaven els tiets. Aquella nit es van adonar que no hi havia res per sopar, una distracció com un altre i, sense cap problema, ens vam cruspir un meló enorme entre tots i a dormir. No sé perquè ma mare es va enfadar per allò, nosaltres ho vam passar molt bé, va ser un sopar diferent, original si més no, encara que costés dormir aquella nit.


Ells són els tiets amb els que més relació hem tingut. Sobretot quan vivíem a la casa rosa. Allà la tieta es cuidava de nosaltres, de la roba i de la casa i el tiet feia tasques de manteniment. No fa gaire vaig passar-hi per davant i, aprofitant que hi entraven un cotxe, vaig veure que la taula d’obra que el tiet va fer al jardí ja no hi era. Em va fer pena, si allò hagués estat una escultura dubto molt que l’haguessin enderrocat, o potser sí, però és clar, aquella taula només tenia significat per nosaltres, per qui la va destruir només era una nosa enmig d’un espai per aparcar.

El vaig ajudar a fer una feina de pintor a casa on vaig descobrir, per primer cop a la vida, què n’és de dur això de treballar.

Fins aquell moment la feina més dura que havia fet era la de jardiner a casa, tombat a l’hamaca mentre es regava el jardí amb els aspersors. També havia donat lliçons d’anglès a la filla dels propietaris del primer videoclub del poble, però això només tenia de dur que havia de llevar-me del llit cap a les deu menys quart, ja que les classes eren a les deu si no recordo malament.
Amb aquest currículum estava perfectament preparat per ajudar al tiet a pintar els porticons de fusta d’aquella casa, la idea no em va semblar gens dolenta, diria que em sentia atret i fins i tot il·lusionat.

La il·lusió es va esvair tan aviat com el tiet va aparèixer amb els estris i no hi havia ni rastre de pinzells ni pintura. Em va mostrar una pistola de gas amb la que cremaria la vella pintura verda i l’aniria enretirant amb una rasqueta. Una vegada fet això s’havia de passar paper de vidre per tots i cada un del coll...ns de llistonets a fi que quedés preparat per pintar.
Fent números ràpids almenys hi havia quinze obertures, entre finestres i balcons, és a dir uns trenta porticons, si cada porticó tenia uns vint llistonets dels coll...ns, sumen una xifra aproximada de sis-cents llistonets per rascar, a més dels marcs! Em va entrar la gana de cop, m’hagués menjat totes i cada una de les paraules que li vaig dir a ma mare, com que ajudaria al tiet a pintar els porticons...
Per fortuna el tiet em va ensenyar a agafar el paper de vidre de manera que en comptes de polir-me els dits, la mà i el braç sencer, anava polint els llistonets.
També ell va fer que deixés de banda la maquineta elèctrica d’afaitar que em cremava la pell del coll i em va ensenyar a afaitar-me amb escuma i fulles de doble tall –ja no em cremava, ara em tallava i em deixava el coll ple de petites banderetes del Japó fetes amb petits trossets de paper higiènic.

No seria capaç de dir quants dies vaig estar al pati amb el paper de vidre a la mà rascant els porticons, però se’m va fer etern i fins i tot somniava amb ells. Després de més de vint anys, els porticons continuen essent de color marró i juraria que ningú ha estat capaç mai de pintar-los de nou, segur que no hi ha pressupost per pagar tanta feina!

Ens vam treure el carnet de cotxe a la primera i junts, la teòrica. Ell la pràctica a la primera i jo la vaig repetir perquè m’agradava molt conduir. Érem companys de fatigues i allò dels porticons i això del carnet ens va unir molt, però alhora em va separar una mica del meu germà, que en aquell temps va ser víctima de la meva inconscient impertinència pròpia de l’edat. Suposo que portat pel fet que jo estrenava carnet de cotxe, i veia que el meu germà encara era petit.
Potser busco excuses per no acceptar que em vaig comportar com un imbècil durant un temps amb el meu germà, però reconec que em vaig portar malament.

Aquest episodi va quedar en l’oblit potser gràcies a la intervenció de ma mare, de la tieta o del sentit comú i el seny que ens caracteritza a les persones. Sóc afortunat per haver obert els ulls en el passat i em sento enormement orgullós de poder gaudir de la companyia del tiet Paco i del meu germà en un d’aquells dinars d’estiu a casa dels tiets de Blanes.

Què hem fet els del PiT darrerament?