dimarts, 19 de febrer de 2008

Servei Militar


Per no excedir-me en aquest escrit, he decidit resumir totes les meves anècdotes de la mili en una paraula:

-Novaigferlamili!!!

La setmana del sorteig de quintos ens va enganxar fent el COU al Collell.
Sortejaven destinació per anar al servei militar obligatori. Ma mare ja s’havia preocupat de contactar amb un parent llunyà militar de Saragossa que tenia certes influències i m’ajudaria a passar el mal tràngol, com ja havia ajudat a algun parent.

El sorteig se celebrava un dimarts i el dimecres al matí algú va portar el diari Punt de Girona amb els resultats. Amb gran desconcert cadascú mirava on li havia tocat. El diari anava passant de mans fins que va arribar a les meves.

Segons aquell maleït llistat i per la meva maleïda data de naixement, a mi em va tocar a Alcalà d’Henares, del maleït Madrid! Quina maleïda desil·lusió. Vaig maleir-ho tot, la meva maleïda sort, els maleïts ossos del maleït militar que va treure la maleïda boleta en aquell maleït sorteig -si és que el feien amb boles.

Si el maleït destí capriciós em tenia reservada aquella maledicció, era el que tocava, havia d’acceptar la maleïda mili. No havia demanat pròrroga, perquè ho hauria de fer si el què jo volia era treballar i guanyar diners?

Vaig passar tot el dimecres amoïnat, dijous baix de moral, deprimit i també el divendres sencer maleint la meva sort. Estava enfonsat, no entenia que hi hagués gent com jo que no volia anar a la mili, i en canvi hi havia qui ho desitjava enormement, com en Vila, que li va tocar excedent i volia anar de voluntari a la Legió!?!

També n’hi va haver alguns que van demanar pròrroga i que els hagués tocat excedents del contingent, és a dir que s’haguessin lliurat d’anar-hi gràcies al boom de natalitat de la nostra quinta. Que injusta que és la vida, pensàvem.

Mai trucaves a la família del Collell estant, fora casos excepcionals i allò no ho era res d’excepcional, tampoc rebies trucades, allò no era un hotel. Vivíem aïllats del món exterior pràcticament, fins que arribàvem a casa els divendres a la tarda.

Aquell divendres vaig arribar amb el mini a casa, la casa rosa li dèiem –no cal dir perquè. La Kira, la nostra gosseta carinyosa i juganera, em rep molt contenta com sempre remenant la cua i bordant, jo no ho estic tant, em sento una mica malhumorat. Després de tancar-la, entro el cotxe i aparco al jardí, al meu lloc. Trec del petit maleter la pesada bossa amb tota la roba bruta de la setmana i m’adreço a la casa. Una vegada dins, la Kira vol sortir a bordar la gent que passa, la obro. Deixo la bossa de roba bruta no sé on, en algun lloc i pujo les escales que condueixen a la meva habitació esgotat i deprimit, disposat a tombar-me al llit i dormir. En obrir la porta el sol de tarda que entra per la finestra il·lumina l’habitació i descobreixo que algú ha convertit la meva habitació en un parc infantil!
Globus de tots colors inunden la meva habitació, el meu llit, la meva taula, alguns globus embotits en calçotets meus i d’altres pintats amb carotes, inclús hi ha una pancarta que resa alguna cosa que no puc ni desxifrar de l’impacte visual rebut, el cap em va endarrere i les celles cauen sobre els ulls, llavors penso:

-Perquè? Com pot ser que se’n alegrin tant que hagi d’anar a la mili? De debò faig tanta nosa? No diré que vaig flipar, perquè era una paraula que encara no es feia servir, crec, però sí que vaig al·lucinar.

El telèfon era en un moblet raconer al distribuïdor, just al baixar les escales. M’hi vaig abraonar tot baixant els graons de quatre en quatre, despenjo el telèfon i marco el número de la perruqueria, per demanar explicacions, fent rodar el dial –als nostres fills els sona a prehistòria.

-Hola sóc jo, es pot posar ma mare?
-Un moment, em diu una veu femenina que no aconsegueixo identificar, estic confús. Sento que crida entre soroll d'assecadors: Elviraaa, el Sergi. Instants després...
-Sergiii! -Em diu ella- què t’ha semblat?
-Què passa Mama?
-Que no vas a la mili! no estàs content? I riu.
-Com dius? Però si m’ha tocat a Alcalà d’Henares! Ho vaig mirar al diari...
-Què dius fill, si he enviat el tiet Paco expressament a l’Ajuntament a mirar-ho...
-Estàs segura?
-Truca’l, truca’l i parla amb ell.
-Ara mateix el truco.

Penjo i marco...

-Digame?
-Qué pasa contigo tíiiiiooo!
-Hola sobrino, felicidades!
-Me estais tomando el pelo?
-Noooo! He ido a verlo al Ayuntamiento, estaban las listas colgadas fuera. Lo he mirado y cuando me venía he vuelto a mirarlo para asegurarme y ponía claramente: 'Excedente de Cupo'
.
En aquell moment se’m van inflar les venes, la meva temperatura corporal va pujar almenys fins als cent cinquanta graus, em vaig morir i vaig ressuscitar en dos segons. Amb la temperatura recuperada, vaig patir tal esclat d’alegria que gairebé em pixo als pantalons!

Aquell sorteig em va anar tan bé que mai jugava a la loteria convençut que allò havia estat el meu cop de sort veritable, la meva loteria.

De vegades en algun sopar algú comença a explicar històries de la mili, coses com pase pernocta, imaginària, cabo primero, abuelos, conejos, cetme, etc. i a mi em sona a xinès, em fa molta pena no haver viscut aquesta experiència... je, je, je, ni de conya!

El més a prop que vaig estar de la mili va ser la jura de bandera a Talarn del meu germà, voluntari de la Creu Roja per estalviar-se anar lluny de casa i la veritat és que sembla que va estar bé i molt a prop. El meu pare va anar de voluntari a Paracaigudistes i el meu sogre va estar a Marina, imagina dos anys al mar... potser hi ha poques coses a comentar per part meva.

Des d'aquí agraeixo la tasca dels responsables que van plantar les llistes a aquell diari, solvència contrastada.
Lamento profundament no poder penjar la foto de la meva jura de bandera...

Què hem fet els del PiT darrerament?