dilluns, 18 de febrer de 2008

Començant a treballar a Roses

Del pare de la Penélope en vaig conèixer primer la veu en forma de crits i després la persona.

Em feia molt de respecte, era un cuiner cridaner i malhumorat, només dins la cuina, quan prenia comandes a taula era un molt bon amfitrió, però això ho vaig descobrir més endavant.


La mare era una dona molt agradable, riallera i sempre duia els ulls exageradament pintats pel meu gust. Regentaven un restaurant típic per a turistes a l’Alt Empordà, Roses, lloc costaner pentinat per la Tramuntana que fa que la major part dels habitants acabin tocats com resa la cançó dels Sopa de Cabra:

Nascut entre Blanes i Cadaqués
molt tocat per la Tramuntana
d'una sola cosa pot estar segur
quan més vell més tocat de l'ala...

Per mi Roses és el cul del món, sempre hi ha hagut massa distància per arribar-hi.

El dia que vam anar amb la meva família a conèixer la seva família, ells tenien força feina al restaurant. Ens vam seure en una taula els meus pares, els meus germans i jo, amb disset anys, nerviós i alterat per la situació. Quan ens van prendre la comanda jo vaig demanar una truita francesa. En aquell temps havia perdut la gana de menjar, menjava poc i molt malament, pesava seixanta-tres quilos i feia un metre vuitanta d’alçada, em trobava del tot envaït per la més absoluta tonteria de l’enamorament.

De totes les coses que NO se li poden demanar als cuiners de restaurant de costa a l’estiu n’hi ha una de molt especial que els toca el què no sona:

UNA TRUITETA FRANCESA PEL NEN!!!

Els crits del cuiner se sentien des del menjador estant.

Encara no li havia vist la cara i ja coneixia la seva veu i no m’agradava. Mare i filla intentaven calmar-lo fent-li veure que era una ocasió especial o almenys això vaig pensar jo.

La mare d’ella anava dient als clients francesos i alemanys sorpresos de sentir aquells crits que el cuiner estava torrat!

Vaig pensar: -Comencem amb bon peu...

Amb el temps vaig anar millorant la meva dieta i acostumant el paladar a tastar i a assaborir tots els aliments, o gairebé tots.

Em vaig anar colant a la família d’ella de mica en mica, com de puntetes, com aquell que no vol la cosa. Una vegada acabat el COU al Collell, amb tot l’estiu per davant i sense perspectives a curt termini, la Penélope havia manegat els fils per poder-me tenir al seu costat i vaig entrar a treballar al restaurant com a cambrer, bé més que cambrer, de passavins segons els pares d’ella, tot i que per mi i per tots els clients jo era el noiet llarg i escanyolit de la beguda.

M’havien dit que sempre havia de servir el vi començant per les dones, els homes després, però què fer quant a una taula només hi ha dues noies alemanyes?

Amb el meu particular sentit de l’humor em vaig atansar a aquella taula amb una gerra de vi a la mà, en el moment de servir-lo vaig acostar la gerra a la copa d’una, sense abocar ni una gota vaig fer el mateix a l’altra, les noies em miraven rient i amb la conya vaig repetir l’operació i com que no es decidien qui havia de rebre el vi primer, vaig vessar un rajolí de vi entre les dues copes, just al mig de la taula sobre les estovalles de paper. Es van fer un tip de riure!

Què hem fet els del PiT darrerament?