dijous, 28 de febrer de 2008

De "traje" i corbata

Dos mesos després d’acabar la temporada a Roses buscava feina al meu poble desesperat per no haver de tornar al restaurant l’any següent.
Vaig visitar una coneguda fàbrica.
L’amo m’acompanyava orgullós de la seva empresa i em mostrava el tipus de feina a fer.
Els treballadors alimentaven unes màquines amb ferralla, no tinc ni idea per a què, però no diria que eren cares d'alegria precisament les que veia.
Em deia que li sabia greu no tenir un lloc per mi a l’oficina degut al meu tarannà. El cas és que vaig acceptar la feina sense pensar-ho i havia de començar l’endemà mateix a les sis de la matinada.
Volia quedar-me i no tornar al restaurant, m’hagués agafat a un clau roent.
En dir a casa que ja tenia feina i on, ma mare em va convidar a telefonar l’Àlex, un cosí de la meva edat fill de la germana del meu pare, la tieta Lluïsa. Ell havia treballat per aquest home i, afortunadament, ho havia pogut deixar. Amb tota la llista de floretes que em va deixar anar el meu cosí en vaig tenir prou per trucar a l’empresari per dir-li que no m’hi esperés. Em va dir que ja li semblava estrany, no entenia que un noi amb estudis hagués acceptat la feina, que no em veia allà i que tenia més possibilitats que no malgastar la vida al seu taller. Resumia clarament els prejudicis que tenia envers els seus treballadors i confirmava tot el què m’havia dit el meu cosí.
Vaig presentar sol·licitud per entrar a la Caixa i alhora vaig enviar currículum a una coneguda agència immobiliària de Granollers. Em van cridar per fer una entrevista a l’agència i després de parlar amb un dels caps i de realitzar un test psicotècnic llarguíssim tancat en un despatxet, vaig entrar a formar part d’aquell món amb dinou anys.

Començava la jornada a les 8.30 del matí amb una reunió de vendes. De fet era un repàs de les tasques que havien portat a terme els venedors. N’hi deien el raport d’allò, per mi era vergonyós i ridícul, no entenia el sentit que els venedors, un darrera l’altre anessin relatant les peripècies del dia abans, llegint coses com:
-Vaig amb el Sr. Tal a ensenyar-li el local del Carrer Qual.
-Truco a la Sra. Nosequè per fer oferta del pis del Carrer Noséquantos.
El truc era que el jefe anava anotant a una llibreta coses que li llegies i al cap del temps et preguntava per algun client a qui feia dies li havies fet oferta d’alguna cosa. Seguiment útil, suposo. Control total.

De vegades posaves al raport coses que feies fora de la tasca pròpia de vendre com:
-Anem a portar les revistes a Correus -l'empresa editava la seva revista amb tot el producte i l'enviava als clients.
-Anem a buscar aigua al Supermercat Tal -havíem de beure alguna cosa.
-Vaig a portar els cartells del cine -l'empresa també es cuidava d'això.
En aquelles tedioses reunions, mentre m’anava desvetllant, més d’un cop pensava a posar:
-He anat al lavabo a pixar, tres vegades!
-He sortit al carrer a tirar-me un pet perquè no volia que se sentís.
Quan vaig deixar aquesta feina, al cap d’uns tres anys, vaig passar la primera setmana desintoxicant-me del raport, em va costar molt acostumar-me a no haver d’anotar tot el que feia, quin suplici!
Embolicat amb l’únic traje i corbata que em va comprar ma mare, vaig passar les primeres setmanes acompanyant un Santi -casualment els dos venedors es deien igual- i escoltant el què deia als clients. Parava molta atenció a les maneres, imitava els seus gestos i usava les mateixes expressions.

El Santi C. era cunyat d’un dels amos, havia estat cuiner abans i era un venedor veterà molt insistent, portava a terme les operacions de major importància i esmorzava sempre al despatx, un entrepà embolicat en paper d’alumini.

L’altre, el Santi V. era més de la meva edat, potser em portava un parell d’anys, i amb ell anàvem a esmorzar cada dia a un conegut establiment una vegada havien marxat els ‘jefes’. No estava permès, però ho fèiem. Encara em deu un arròs per una aposta que vam fer referent al número de telèfon d'un client seu que marcava de memòria, davant la seva insistència en fer notar que se sabia el número, li vaig dir que jo me'l podia aprendre i que passats deu anys encara el recordaria. Quinze anys després me'l vaig trobar i li vaig deixar anar, em va dir que em devia un arròs. Han passat uns vint anys i encara el recordo, vint anys i l'arròs deu ser covat.
Un mes després d'estar treballant a l'agència, em van convocar a les proves per accedir a empleat de La Caixa, vaig rebutjar-ho, ja tenia feina i corbata. Poc temps després descobriria que només es van presentar onze persones per a vuitanta places. Van entrar totes, és clar, menys jo que ho vaig rebutjar.
El fet d’anar ben vestit i que la gent et tractes sovint de vostè va influir en el meu caràcter, em vaig tornar seriós amb dinou anys. Anava a notaries sovint, coneixies advocats, procuradors, administradors i gent influent de la vida social.

Parlàvem de milions com si parléssim de xurros amb el Santi V. mentre esmorzàvem tot llegint el diari. Dèiem coses com:

-He venut la nau... o bé: -Tinc un pis per vendre...

Com si fossin nostres aquells immobles, amb cert punt d’arrogància sense adonar-nos que algú podia pensar que estàvem muntats al dòlar –la qual cosa no era certa, almenys en el meu cas.

Com a comercial no diria que era bo, no sé dir mentides sense que es noti. Si un pis no m’agradava, era incapaç de vendre’l.

No servia per anar a comissió, el fet que la gent pogués pensar de mi que era un xuclòpter m’esgarrifava i com no creava res no em sentia realitzat, només venia coses que no eren meves, feia d’intermediari. No voldria que els intermediaris que puguin llegir això interpretessin malament les meves paraules, estic descrivint el què sentia jo amb vint-i-un anyets.

No em sentia realitzat i no em sentia a gust fent aquella feina, si més no treballant per compte aliena en aquell tipus de negoci.

Creia que necessitava un canvi i el vaig tenir, ben amarg, però un canvi al cap i a la fi.

Una tarda fosca d’octubre una trucada em va obrir els ulls alhora que me’ls va omplir de llàgrimes...




5 comentaris:

Rafi ha dit...

Ostres sóc la visita 1.000, hi ha premi? FELICITATS i per partida doble perquè em sembla que el topcatalà et quedarà petit i hauràs d'ampliar fronteres.

SALUTACIONS
RAFI

Anònim ha dit...

com pot ser que per mi sigui dijous 28 de febrer i per tu divendres 29?
per cert, ens has deixat molt intrigats amb aquesta trucada que vas rebre...
un petonarro.
Sílvia

Anònim ha dit...

Ja som dos. Jo tambe creia que habia adormit mes del compte. Que bona xicota era Penelope!!! Cal veure el que fa l'estar enamorada. Felicitats pel vostre Amor

Anònim ha dit...

EI Q TAL?
A MI TAMBÉ M'HAS DEIXAT INTRIGADA,A VEURE SI AQUEST BLOG, (AMB G)JEJEJE,SERÀ COM UN SERIAL D'AQUELLS TIPUS CRISTAL...
QUE GUAY QUE HAS POSAT LA FOTO DE LA KIRA,I EL KADET.
PER CERT ,VULL VOTAR-TE I HE ENTRAT VARIES VEGADES,PERÒ NO HI HA MANERA,NO ME'N SURTO.
GÜENU NOIET, VEIG QUE ENCARA QUE NO ET PUGUI VOTAR ,VAS FENT .
UN PETÓ GEGANT DE LA GERMANETA DE LA MUNTANYA (NO EN TENS CAP MÉS).
CUIDEU-VOS MOLT.
ADÉU!!!
NATÀLIA

SERGI MAESTRO ha dit...

Per Rafi:
Estava dubtant entre donar premi al visitant nº 1.000.000 o al 23.368, de moment encara no ho he decidit, però si hi ha premi, te l'enviaré per mail, de tota manera el premi de ser protagonista amb foto inclosa al bloc no seria moc de pav, oi? :D Pel què fa al Top Català hi ha massa gent que té problemes per votar, no sé perquè.
Acabo de rebre les reliquies que has trobat i he flipat amb la targeta comercial!
Ens veiem aviat!
Una abraçada.
Per la Silvia:
Vaig publicar l'escrit ahir de matinada i no sé si va ser que estava cansat i no em vaig adonar de la data, encara no ho entenc...
Respecte a la teva intriga per la trucada, no et preocupis que ho penjaré en breu. Petons.:)
Per anònim:
Sí, el que pensava que havia dormit un dia sencer i que coneix a la Penélope, m'has d'explicar això de dormir un dia sencer sense adonar-te'n, jo sóc incapaç de passar les vuit hores! :o
Per Natàlia, la meva germana de la muntanya:
Si vols et passaré l'article referent a si s'ha de dir bloc o blog, la veritat és que ara mateix tinc massa feina per pensar-hi, però de moment es pot dir com vulguis, el tema del vot no sé què passa, però hi ha qui sí que pot votar, per tant entenc que hi ha una conxorxa en contra meu, no?
Petons pallaresa! :D

Què hem fet els del PiT darrerament?