dilluns, 25 de febrer de 2008

Roses de nit (any 1987)

Els seus pares veien que jo anava molt cansat i van convèncer la Penélope que no em deixés anar a dormir tard. Ella ho va procurar.


A poc a poc els passejos de nit s’anaven escurçant i jo la deixava a la porta del restaurant d’hora. Llavors em dirigia a la solitària habitació a dormir.

Les primeres nits era incapaç de dormir fins que no tancava el bar musical que omplia el carrer de tot tipus de música. Tenien les portes obertes de bat a bat per atraure la major quantitat de turistes. Jo no aconseguia dormir i per estar-me tancat a l’habitació sense poder dormir, cansat que anava, vaig decidir que aniria a voltar fins que tanqués el coll...ns de bar a les tres de la matinada i així ho vaig fer.

Quan deixava la Penélope al restaurant feia veure que me’n anava a dormir per no preocupar-la, però no ho feia. Enfilava el carrer cap a la pensió i passava de llarg, feia una volta llarga i anava a un pub on hi havia una taula de billar americà.

Els seus pares insistien en que jo feia mala cara i em mostrava cansat, jo intentava dissimular el cansament, però era massa evident. Aprofitava el descans de la tarda per anar a dormir, el bar musical era tancat a aquelles hores per fortuna. La Penélope anava a la platja, jo no era capaç, necessitava dormir més que menjar.

Al cap de poques nits vaig descobrir un món apart. El món nocturn estival era on es reunien cambrers, taxistes, mariners, guiris borratxos, marroquins que oferien haixix pel carrer –impensable una cosa així al meu poble- i senyores que fumen i et parlen de tu, com diria en Buenafuente.

Vaig anar de discoteques amb ‘el Portu’, un cambrer portuguès d’uns deu anys més que jo, ell havia treballat per als meus sogres i ens vam fer bons amics de nit, tan amics que fins i tot una nit que tornàvem de festa amb alguna cervesa de més al cos i mentre ens acomiadàvem divagant sota el balconet de l'habitació, just a la cantonada de la pensió, li van caure les claus del seu pis a la claveguera. Com va ser incapaç de despertar el seu company de pis, al cap d'una estona, quan jo començava a trobar el son, va trucar a la porta. Va haver de dormir al terra de la meva habitació, damunt la catifeta i tapat amb una tovallola. Al matí va marxar amb molta cura que ningú el veiés, la mestressa de la pensió era una mica tafanera i potser hagués hagut un escàndol a Roses si l’haguessin descobert sortint de la meva habitació, qui sap què podia haver dit aquella dona de nosaltres!

Vaig engegar el marroquí a dida, estava fart que cada nit m’atabalés:
Em deia: -Eh! amigo, haixix...
I jo: -No, no, que no uso de esto! Sabia que era droga, però en realitat no sabia què coi era exactament allò que m'oferia, jo era inocent en aquest tema.

No em sentia del tot segur anant per aquells carrers amb dinou anyets.

La nit que em vaig sentir més protegit i tranquil va ser, sens dubte, la que vaig fer de guia nocturn a quatre fornits mariners murcians que estaven de pas. Els vaig conèixer al pub on anava a jugar al billar americà cada nit. Jo jugava partides amb un noi de Roses que vaig conèixer i ens vam fer companys de billar, apostàvem cinc-centes pessetes –uns tres euros d’avui- contra holandesos, alemanys i francesos bàsicament i guanyàvem gairebé sempre perquè érem un bon equip, a més no bevíem alcohol mentre jugàvem i ells sí.
Amb la conya marinera vaig caure bé als mariners i em van convidar a tot, a canvi vaig portar-los als llocs que no podien perdre’s de Roses. No m'atreviria a dir que era cultural la ruta que els tenia preparada, per descomptat, ells tendien més aviat a estudiar la part més filantròpica de Roses, no tant l’arquitectònica.
Recordo la sensació de seguretat que em transmetia anar envoltat d’aquells Popeyes amb cos del Brutus -el dolent.
Els vaig deixar a la discoteca d’un conegut hotel on hi havia d’aquelles dones tan carinyoses i amables que fumen. A mi no m’agraden les dones que fumen, els vaig dir que jo ja tenia novia i ho van entendre perfectament. Ens vam acomiadar tan cordialment com ens havíem conegut, sabent del cert que mai més ens tornaríem a trobar.

Una nit d’aquelles ja havia deixat la Penélope al restaurant i m’encaminava cap al pub a jugar al billar, però donant la llarga volta per què no em descobrissin, vaig passar per davant d’un bar i sorpresa! Els meus sogres estaven prenent alguna cosa allà.
No sabia què dir, em vaig quedar tallat. La meva reacció va ser entrar a comprar tabac i saludar-los tot dient que acabava de deixar la seva filla a casa i que me’n anava a dormir...

Hores més tard, als volts de les quatre de la matinada, tornant cap la pensió em vaig creuar amb una noia navarresa enamorada del cantant de The Cure que treballava planxant estovalles al restaurant, tal com anàvem ens vam saludar gairebé sense ni mirar-nos i mai vam dir res a ningú perquè si un tornava tard, l’altre també.
Estic convençut que els sogres sospitaven de mi, però mai m'ho van dir. El meu sogre sovint insistia en què havia de conèixer món, enganxar una alemanya, però jo només tenia ulls per la seva filla.

No vaig fer res del que em podés penedir, sempre amb la consciència tranquila i el cos rebentat.
Vaig tenir sort que la temporada va acabar i vaig tornar a casa, no sé si la meva trista figura hagués pogut aguantar aquell ritme molt temps més.

2 comentaris:

Rafi ha dit...

Es nota que al Collell vas treure bona nota a "l'assignatura" d'ESCAPADA NOCTURNA, si més no, ens vas treure un profit immediat després d'acabar el curs, ja, ja, ja.....

RECORDS, RAFI

SERGI MAESTRO ha dit...

Per Rafi:
No crec que tu no hagis fet mai escapades. Si tu també treies bona nota en això, no?
Ens veiem aviat, potser aquest diumenge... salut!

Què hem fet els del PiT darrerament?