Treballant a Roses

La primera cosa que vaig perdre abans de començar a treballar al restaurant de cambrer va ser la meva llarga melena arrissada. Ma mare em va tallar els cabells arran, la pelada de la meva vida, net i polit -suposo que ma mare s’havia quedat amb les ganes després de saber que no aniria a la mili. Això em va fer perdre, de cop, un quilo de pes.

La darrera cosa que perdria en acabar la temporada serien els altres dos quilos que sembla que em sobraven.

El primer dia de feina va ser terrible, vam dinar als volts de les onze del matí!?!
Quin horari més difícil de complir, és una de les coses que em va costar més.

De fet era l’hora de dinar del personal, havies de fer-ho abans que arribés l’hora d’atendre els primers clients. El sopar era cap a les cinc o les sis de la tarda i apa, a córrer.
Anava d’un costat a l’altre com una pilota de tennis, fins i tot sentia la veu del meu sogre a l’estil jutge de cadira dient de tant en tant: Nooo! I jo tornava a servir.

Rebentat i desorientat d’estar tot el dia dret, amunt i avall, me’n vaig anar a dormir a la petita habitació de la pensió, un carrer per sobre del carrer del restaurant. La cambra que m'havia d'acollir tot l'estiu era similar a l’habitació que tenia al Collell, amb pica i mirall inclosos. Hi tocava el sol tot el dia i per les nits hi feia molta calor, havia de dormir amb la porta del balconet oberta.
En arribar a la porta de baix, que era sempre oberta, vaig entrar i vaig donar un cop d’ull a la filera de graons que duien al primer pis on era la meva anhelada habitació. Em vaig veure incapaç de pujar les escales com ho faria en condicions normals. En començar l’escalada les cames no em responien als primers tres graons, les tenia adolorides per tot arreu, allà on tocava amb el dit em feia mal, així doncs em vaig doblegar i, a quatre grapes, vaig iniciar l’ascens al primer pis com un gos ferit.

Les primeres nits, en acabar la jornada als volts de la una de la matinada, anàvem amb la Penélope a remullar els meus peus al mar, fèiem passejades nocturnes per la platja.
L’estampa era molt romàntica, dos enamorats agafats de la mà, sota la llum de la lluna passejant amb els pantalons arremangats per sobre dels turmells, acaronant amb els peus les minses onades que morien a vora mar.
L'estampa romàntica era pels que s’ho miraven des del passeig del mar.
Si haguessin estat més a prop, just al nostre costat, haguessin sentit els meus gemecs en remullar els peus a l’aigua salada, tenia tantes nafres i butllofes per les ‘super-sabates-negres-amb-sola-de-goma-especials-per-a-cambrers’ que a cada pas que donava veia les estrelles encara que el cel fos tapat.

Els primers passejos nocturns eren realment dolorosos. Una vegada sanades les nafres i acostumats els meus peus al ritme frenètic del restaurant, vaig poder gaudir de les converses amb la meva estimada Penélope i assaborir cada moment que passava amb ella vora el mar, olorant el perfum de la suau brisa marina tot escoltant el ritme del so de les onades damunt la sorra fresca.

A mitja temporada, començaments d’agost, la calor era insuportable.

Servia el beure a les taules amb el procediment habitual: comanda que arriba a la barra, es prepara i jo ho porto a taula, fins aquí tot correcte.

El problema era quan sobraven begudes, en particular alguna copa de sangria. No estic del tot segur si allò era una trama ordida per l’Antonio, el cambrer de metre i mig de la barra amb qui anava a jugar al ping-pong, vestits de cambrers com ‘el Pulga i el Linterna’, aquells del ‘ventidóh’, de ‘¿cómo ehtaba la plassa? ehtaba abarrotáh!’. Quan jo tornava la copa de sangria sobrant a la barra, ell la desava a un costat i, per art de màgia, en tornar a recollir més beguda, de la copa de sangria havien florit dues canyes per xuclar i l’Antonio, picant-me l’ullet em deia somrient tot assenyalant la copa: -Joer qué calor! I jo, amb la calor, xuclava sangria.

Als pocs minuts em passejava amb la safata amunt i avall amb l’alegria i el bon rotllo més propis d’un cambrer andalús, i ell: -Joer qué calor, tío! De tant en tant la meva sogra ens mirava d'una manera estranya.

Durant tot el temps que vaig estar treballant al restaurant vaig lluitar per què el tracte que rebia dels ‘jefes’ fos igual que els meus companys, no volia excepcions per no crear-me enemics. Menjava el mateix que el personal, amb l'única excepció de la paella, no podia amb ella, això que era una especialitat de la casa. Quan tocava paella jo m’escapava d’amagat a menjar un frankfurt al costat.

Feia els mateixos horaris, suportava com tots la cançoneta constant del 'coche fantástico' del carrer cada cop que un pare posava una moneda a la màquina infernal perquè el fill el conduís, fins i tot una turista sueca se’m va adreçar amb una moneda a la mà tot dient: kit, kit. Jo creia que allò era la propina i el que volia era canvi pel coll...ns de trasto!

Quin martiri, la mare que el va...

A pesar de totes les meves aspiracions de ser tractat com els altres, el meu sogre mai em va ‘fotre una bronca’ i no perquè no tingués motius. La pitjor trastada que vaig cometre involuntàriament, fruit d’una conxorxa en contra meu per part dels de la cuina, va ser un quinze d’agost, el pitjor dia amb el restaurant a petar de gent.

Cada matí em cuidava de reomplir els setrills de l’oli i el vinagre, també el pebre i la sal. Prenia tots els salers vuits i els omplia. Aquell matí ho vaig fer com cada dia. A la nit, amb tota la feinada al damunt se m’acosta el meu sogre amb cara de pomes agres i un saler a la mà, l’obre i em diu:

-Qué es esto?!?
-Sssal... no? -responc dubtós.
-Pon el dedo -em diu ell seriós.

En llepar-me el dit i sentir la dolçor a la llengua em vaig voler morir.

Sucre! Com pot ser? M'esperava una bronca d’aquelles monumentals, de les que fan història. Imaginava les mirades còmplices dels de la cuina mentre reien entre dents.

Traïdors! Vaig cridar per dins mentre anava darrera el meu sogre amb una safata a la mà recollint els salers de totes les taules amb la cara vermella de vergonya.
Justament aquell dia vaig començar a pensar que l ’Alfredo, el meu sogre, era com un pare per mi, i així ho ha demostrat tota la vida.

Vaig engegar a la merda les meves aspiracions de ser tractat amb igualtat, què coll...ns! Jo no volia ser igual que aquells traïdors.

Dels clients, la majoria eren turistes francesos i alemanys amb els que, esforçant-me una mica, podia entendre’ls i dir algunes frases, sobretot en francès, però el meu fort era l’anglès i en tot l’estiu només va venir una taula d’anglesos. No cal dir que vaig passar més temps del compte allà, aprofitant per practicar l’idioma.

Sabia imitar la veu del meu sogre, sobretot cridant a una cambrera veterana, la Carmen. La tenia amargada. Tan bon punt veia que s’estava dreta mirant el carrer o xerrant amb alguna cambrera del restaurant del costat quan hi havia poca feina, jo la cridava amb la veu del ‘jefe’:

-Carmeeeen! Ella es posava rígida com un pal i s’espantava, es girava i venia corrents preguntant pel meu sogre, llavors se’n adonava i em renyava tot rient.

Vaig passar estones de tots colors aquell estiu, però al final de la temporada vaig decidir que no havia nascut per l’hostaleria, per treballar-hi, és clar!

Tan aviat com vaig tornar al poble i em vaig trobar amb els amics, ningú es creia que m’havia estat tot l’estiu a la costa. Esperaven veure’m bronzejat i gras, però la meva imatge s'acostava més a la d'algú que havia estat tancat en un iglú a Grenlàndia alimentat de peix cru. La pell blanca de la cara ressaltava encara més les fosques bosses sota els ulls. Estava tan pàl·lid, que quasi era transparent, com aquells bitxos que habiten a les profunditats marines més recòndites a no sé quants milers de metres sota la superfície, en una paraula, invisible.

Havia perdut pes -si és que allò era possible- i estava mancat d’hores de dormir degut al cansament i també en part a les nits de Roses.