Jaqueta de pana

Al matí a casa preparant-nos per anar al Belloch.

-No em vull posar aquesta jaqueta, Mama!
-Et va bé i te l’has de posar. Què té de dolent la jaqueta?
-Que què té de dolent? Doncs tot. No puc dur una jaqueta de pana com aquesta a l’escola, no la porta ningú, la pana és de pagès, no és moderna i a més no m’agrada!

La jaqueta era d'aquella pana gruixuda, de color marró clar amb el coll folrat de pèl marró fosc, molt pelut. En aquells dies jo feia 4art d’EGB, rondava els nou anys i la jaqueta era del meu pare.

L’havia d’heretar com qui hereta la roba d’un germà gran, però jo era el germà gran i no estava acostumat a heretar, jo era més d’estrenar. El que heretava a casa, en qualsevol cas, era el meu germà, si és que la roba estava en condicions de ser heretada.

Mai he sabut del cert per quin estrany mecanisme els companys d’escola descobreixen, de seguida, si t’has tallat els cabells, encara que sigui una mica, si estrenes calçat o si portes una peça nova de roba. Els costums, depenent del cas, eren donar clatellots tot dient:

-Estrena morena, blanca i negra!

O també mofar-se de la roba nova o usada que portaves buscant-li els tres peus al gat, o bé trepitjar-te les sabatilles d’esport, blanques normalment, fins que quedaven fosques i ben estrenades. Això que em trepitgessin els peus només em dolia pel canvi inesperat de color, ja que a mi sempre m’ha agradat la sensació de ser trepitjat, però no en el sentit figurat, sinó en el sentit literal i amb delicadesa. Una suau trepitjada em provoca un cert plaer similar a quant estires els músculs en llevar-te al matí, em fa sentir bé, em sento aferrat al terra i em carrega les piles. Normalment si algú em trepitja per error em demana disculpes, jo sempre dic gràcies.

Ma mare em va parlar amb tan bones paraules i tan dolçament que em va convèncer. Vaig sortir de casa conscient que aquella jaqueta estava feta per mi, veient-li només virtuts, cap defecte. Potser se’m va quedar una mica la mosca darrera l’orella, però a cada graó d’escala que baixava, la jaqueta em quedava millor.

Tot va anar com una bassa d’oli, cap tempesta mentre esperàvem l’autocar nº 6, el nostre. Intentava passar desapercebut mirant el paisatge durant el curt trajecte a l’escola.

L’hora d’arribada era una mica abans de les nou, venien autocars de tota la comarca a portar nens. Mentre esperàvem l’hora d’entrar a classe per resguardar-nos del fred del matí s’habilitaven les sales de jocs que donaven pas a les aules. Les sales eren amplis espais coberts on s’aprofitaven les parets per posar els penjadors de deixar els abrics. N’hi havia vàries i eren ocupades per dos cursos cadascuna. Allà dins alguns aprofitaven per fer petar la xerrada, d’altres per córrer i cremar calories, no fos cas que no tinguessin temps durant el dia. La suma de tot era un gran batibull entre corredisses i xiscles infantils sense cap ordre.

Aquell dia en baixar de l’autocar i encaminar-me cap a la sala vaig percebre que alguns dels grans em miraven i vaig sentir:

-Mireu aquell! Va amb jaqueta de pagès! -I reien.

No vaig fer cas al comentari, però la mosqueta que m’havia quedat just al darrera l’orella en sortir de casa va començar a créixer, es va anar convertint en un borinot.

En entrar a la nostra sala em vaig creuar amb un company de classe del que podríem dir que no era gaire popular. El noi duia ulleres, era més aviat escanyolit, de vegades costava d’entendre el què deia a més de ser força pesat. Se’m va adreçar i no sé què em va dir, l’única paraula que vaig entendre va ser: “jaqueta”.

Mai m’he considerat persona amant de la gresca, les baralles em provoquen tremolor incontrolable a les cames i sempre he estat molt pacífic, però aquell matí, tan encabritat com anava, vaig sentir per boca d'aquell innocent la paraula impronunciable del dia. Em vaig girar i li vaig clavar una plantofada a mà oberta a la galta que li van saltar les ulleres. Em va doldre tant veure aquella acció, que just després de fer-ho ja n’estava penedit, però com el noi ho va anar a explicar als altres i aquests em van començar a increpar, jo, que anava més girat que les banyes d’un carner, vaig deixar anar la bossa al terra i vaig començar a repartir estopa a tot el que es posava per davant, primer un després l’altre, moviment de braços a tort i a dret, sense mirar prim.

Vaig entrar en el túnel sense volta enrere, un lloc que comença en penombra i una llum diminuta al fons, les parets són amples, però a mida que vas endinsant-te es van fent més fosques i estretes, d’allà només hi ha dues possibles escapatòries: que algú et tregui del lloc on ets físicament, o que soni el timbre per entrar a classe.

Reduït pels meus companys en pocs minuts mentre el timbre sonava, la cosa va anar a menys i vam entrar a classe.

Aquell fred matí d’hivern no calia la calefacció a l'aula. El calor que desprenien orelles i galtes em va acompanyar durant la primera hora. Vaig passar avergonyit les dues classes abans de sortir al pati, sense parlar amb ningú. Una vegada al pati vaig demanar disculpes a tots i molt en especial a la víctima de les meves ires. Allà mateix, al cap d’un quart d’hora de pati, vam enterrar les atxes de guerra i vam anar a jugar com si res hagués passat.

No hi va haver cap denuncia per assetjament escolar ni maltractes –bulling que es diria avui. Tampoc hi va haver càmeres de televisió entrevistant els professors, ni equip de psicòlegs enviat per la Conselleria d’Educació per gratar els obscurs racons de la meva ment a la recerca de possibles maltractaments soferts. Les coses es desdramatitzaven sovint.

Vaig arribar a casa a la tarda convençut que mai més em posaria la jaqueta, era molt difícil suportar aquella creu per un noi de tan sols nou anys i tan presumit.

Sens dubte hagués tingut la mateixa reacció davant de qui fos, anava massa creuat per raonar, amb els grans no hagués tingut cap oportunitat i estava sol, potser en el cas que haguéssim estat tots junts hagués gosat, però per desgràcia li va tocar a ell i jo vaig reaccionar de la pitjor manera.

Amb el temps sovint hi he pensat en allò que va passar. Em demostra els valors que teníem, el concepte de companyonia, tots van defensar a capa i espasa el dèbil, encara que jo fos part del grup. Sempre he aplaudit aquella actuació i rebutjat la violència, no té justificació. No m’he barallat mai més amb ningú d’aquella manera, procuro raonar les situacions i defugir sempre les baralles. Pau per tots.