Els homes no ploren?

He contingut llàgrimes veient algunes pel·lícules i sentint algunes cançons, però ara penso que no ha pagat la pena aquest esforç. Vull expressar i reconèixer que sóc home de llàgrima fàcil i estic cansat d’amagar-me’n.

Tota la vida hem sentit a dir que els homes no ploren... Mentida!

O que no han de plorar en públic... Una altra fal·làcia!

-Qui s’ho va inventar això? Un militar? I perquè? No hem nascut per matar ni fer la guerra, no senyor! Les circumstàncies estan duent la Humanitat al desastre.

Recordem allò de: “Homo homini lupus” (L’home és un llop per l’home).

“Els homes no ploren” és una frase recurrent que usa algun adult per apaivagar un nen que s'ha fet mal (cada vegada menys per fortuna) sense ni pensar que és una de les frases més penoses que se li poden dir, precisament, a un nen. És del tot natural que els nens plorin quan es fan mal.

Els humans tenim la capacitat d’expressar el nostre dolor, els nostres sentiments i emocions, inclosa l’alegria, plorant (com quan érem nens). La diferència rau en la contenció de la manera amb la que plorem. El nostre plor no s’hauria de convertir en un acte de morbosa exposició pública, com el nen dins d’un supermercat quan la mare no li vol comprar aquella cosa que vol.

(Respecte a això, em ve al cap l’anunci televisiu de la mare en un supermercat veient el seu fill enrabiat i a punt d’armar el show. Abans que el nen comenci, ella arrenca a "plorar" enrabiada i a arrossegar-se pel terra davant l’estupefacció del seu fill, qui atura, evidentment, les pròpies intencions en veure sa mare en aquell estat.
La millor defensa és un bon atac, com diria en Cruyff.

Una vegada vaig sentir un nen d’uns tres anys dient-li a sa mare:

-Mama, compra’m alguna cosa per què em calli!

Increïble capacitat manipuladora la d'un nen tan petit!
La mare li va comprar i el nen va callar... (Jo pensava: dóna-li alguna cosa perquè plori!)
També hi ha nens i nens...

La manera que utilitzem per expressar dolor no hauria de ser reprimida. He vist cares compungides en funerals que aguanten impassibles el plor, continguts pel què diran. Cada vegada es fa menys cas, afortunadament, del què diran i a poc a poc anem aprenent a plorar en públic. El plor contingut només ens provoca més dolor.

Expressem-nos lliurement, deixem-nos portar per l’emoció!

I jo em pregunto:

No riem quan en tenim ganes? Fins i tot ens surten les llàgrimes sense cap vergonya, llavors, per què hem de dissimular-les si plorem de tristor o de pena?
És que no tenim cor? Que no ens batega? Si estem vius, per què no mostrar-ho als altres?

Apart de totes les vegades que vaig plorar de petit i no recordo, n’hi ha unes quantes que sí les tinc gravades a la memòria. No em refereixo a les vegades que he plorat per la mort d’alguna persona estimada o les que ho he fet en canviar d’escola o de lloc de residència. Tampoc em refereixo a quan veus plorar a la teva mare, i això que és, almenys per mi, l’acte que provoca la llàgrima automàtica més ràpida. Em refereixo a petits moments, que no per petits són menys importants.

M’he emocionat amb el naixement dels fills. Ens hem mirat, la dona i jo, i les llàgrimes han inundat els nostres ulls mentre ens dèiem:

-Ja està!

Amb ulls plorosos he celebrat el retrobament amb ex companys d'escola que feia molts anys que no veia.

La Cerimònia Inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona em va enganxar quan vivia a Tenerife amb la Penélope, just el mes abans de casar-nos mentre preparàvem tot per tornar. Vaig veure la Sardana i jo, tot i no ser gaire de sardanes, vaig arrencar a plorar amb “La Santa Espina.”

En una nit de tempesta, cap a les quatre de la matinada, i donant el biberó a la meva filla Ariadna. Per la tele un concert de Garth Brooks. Aquelles lletres tendres amb notes country m'arribaren a l'ànima...

El cartró de tabac que em regalà en Ricki quan jo era estudiant fumador de negre i poca pela... (No m’esperava aquell detall).

La llista de Schindler sol a la butaca del cine, envoltat de desconeguts i separat de la dona perquè la sala era a petar i jo plorava de pena emocionat i sense mocador...

El meu comiat de solter amb els de la colla. No era el vi, que era pur sentiment, nois...

Al nostre casament mentre sentia la musica de la cerimònia i, sobretot, quan ma germana recità el poema que ens va fer i mon germà l’acompanyava al piano amb un tema seu...

Recentment amb unes fotos de la misèria que hi ha a l’Àfrica. Escribint històries al bloc, massa moments per escriure'ls tots...

Malgrat el què es digui, els homes d'avui dia sabem plorar, abracem els amics i també ens fem petons a la galta sense cap vergonya. Per què hauria d'estar mal vist?