diumenge, 3 de febrer de 2008

El "Patio de la Abuela"

Quan teníem uns onze anys, en Ricki, l’Edu en Marc i jo (los cuatro fantásticos) acostumàvem a jugar al "patio de la abuela", un pati just al darrera de l'edifici on vivíem que tenia una casa vella en runes que creiem encantada.

Li dèiem de l'abuela perquè havíem sentit que hi havia viscut una senyora gran i sola fins que es va morir. La casa havia quedat abandonada, així com el pati. Nosaltres, clarament influenciats pels còmics de Mortadelo i Filemón, accedíem a aquest indret saltant a través de l'espai que hi havia entre el mur i la reixa metàl·lica i rovellada. Per nosaltres era un secret, n'hi dèiem "entrada secreta número zeta", aparentment no té molt sentit, però, és clar, per canalla com nosaltres amb la ment a petar d'imaginació, en tenia molt.

En aquells temps aquell pati era tot el nostre món. Ens plantàvem davant l’accés secret, miràvem a banda i banda i aprofitàvem el moment en que no passava ningú per colar-nos d'un en un amb l'habilitat dels gats.

A més de la casa en runes hi havia uns barracons oberts on hi aparcaven el cotxe alguns veïns de la part del darrera. Ells tenien claus de la porta principal d'accés al pati. Recordo que n'hi havia un (en especial) que ens havia enxampat algun cop jugant i ens havia fotut crits...


Quan queia la tarda, ja començàvem a vigilar i tan bon punt vèiem que s'acostava el seu cotxe donàvem l'avís i ens amagàvem com llebres. Era un home molt malhumorat, nosaltres no el podíem ni veure. Tant és així que una vegada va deixar el seu cotxe aparcat i decidírem usar-lo de tobogan: pujàvem al sostre i lliscàvem pel parabrises fins el capó (ho va descobrir per algunes marques i ratllades que li quedaren de record...)


Per nosaltres aquell era el nostre espai, no el seu... Què hi farem!
Al pati també hi havia un arbre que donava uns fruits anomenats “palosantos” (se’n diuen caquis). Ens hi pujàvem quan era l’època i menjàvem la fruita calenta de l’arbre. Et quedava la llengua rasposa i seca, però la dolçor que hi havia dins era tan bona que pagava la pena.

Una vegada ens atrevírem a entrar a la casa per explorar-la de dalt a baix, amb la por al cos. Estàvem convençuts que s'hi amagava un tresor. L’expedició començà per les quadres...

Hi feia una forta olor, barreja d’humitat i ranci, que s'ens colava pels narius. Estàrem més temps del previst investigant aquella zona (potser més pel neguit de prosseguir amb l’exploració que no pas per ganes). Res no va impedir el nostre propòsit i ens endinsàrem a la casa prohibida. Els rajos de sol de la tarda entraven a través de les nombroses escletxes del sostre. La casa no tenia gaire finestres i les que hi havia eren molt petites. Estances de foscor i zones amb una mica de llum donaven un aire tenebrós a l’ambient. A poc a poc, avançàvem i descobríem noves cambres i també les escales al pis de dalt quina por... Qualsevol gosava dir res... Érem intrèpids exploradors i aventurers, com els Geyperman.

Una vegada superat el tràngol de l’escala i els gemecs de la fusta vella, ens trobàrem davant d’una habitació que no tenia terra, s’havia esfondrat tot excepte les vores. L’Edu, el més atrevit dels quatre, passà molt lentament amb l’esquena arrambada a la vella paret mentre els altres l’hi dèiem que no. Finalment acabàrem passant tots, arrapats com paparres a la paret coberta de pols.

Des d’allà dalt estant es veia una de les estances de la planta baixa, potser el que podria haver estat la cuina. Entràrem en una petita cambra on hi havia trossos de plats i tasses de porcellana escampats pel terra i un cofre: Havíem trobat l’imaginat tresor!

Lamentablement, el cofre era ple de més porcellana trencada, però per nosaltres allò esdevingué el nostre tresor (no havíem fet l’arriscada expedició en va!). Vam sortir de la casa i passada la por, ens diguérem que no hi tornaríem a entrar (era perillós l’estat en què es trobava, podia passar una desgràcia...) Fou llavors que decidírem que en comptes d’entrar a la casa en runes, però satisfer el nostre desig explorador, faríem incursions en obres de la zona.

I així ho vam fer...



* * *



Els dissabtes per la tarda eren el millor dia per fer-ho, ja que no hi havia ningú a les obres. Començàrem a colar-nos en una obra que feien al carrer de baix, a prop de la perruqueria de la mare.

Ens esmunyíem a través de les reixes i passejàvem per l’obra amb agilitat excepcional. Escales amunt i escales avall. De vegades usàvem les cordes del pis superior per baixar fent ràpel (ens tenia el cor pres això del ràpel), d’altres ens llançàvem des del primer pis al piló de sorra de baix: acabàvem més plens de sorra que anant a la platja (fins i tot per dins dels calçotets!)


Ens convertírem en experts intrusos d'obres. Mai vam fer cap malifeta, sempre respectàrem els materials i els dilluns, quan arrencava de nou la feina dels paletes, l'única cosa que podia delatar que havia entrat algú a l’obra era que el piló de sorra tipus muntanya acabava essent més un volcà...


* * *



Al “patio de la abuela”, tot fent un forat per jugar a bales (guà per caniques, en dèiem), un dia descobrírem el crani del que podia ser un gat. Ens posàrem ràpidament a excavar i, a poc a poc, aparegueren (com era lògic) més ossos de l’animal. Tan bon punt havíem extret aquell tresor de la terra, anàrem a casa a netejar-lo amb molta cura. Passat el procés de rentat i desinfectat amb aigua oxigenada, decidírem que aquella troballa no podia passar desapercebuda per a la resta de la humanitat (o almenys pels pobres incauts que passessin pel carrer aquella tarda).





A l’ampit de la finestra del garatge comunitari (que donava a l’acera) col·locàrem, sobre paper d’alumini, de mica en mica i ordenats els ossos tot formant, al nostre entendre, el què seria l’esquelet complet de l’animal. Decidírem cobrar un duro, és a dir, cinc pessetes (tres cèntims d’euro, si no m’erro) per visita. Al cap d’una estona va passar algú i amb molta amabilitat li oferírem una visita a la nostra exposició d’ossos, però com era just allà davant mateix, donà una ullada i no ens pagà res Quina cara!
Com el sistema no funcionava passàrem a l’acció: Un s’havia de col·locar a la cantonada de dalt i un altre a la de baix per cobrir totes les opcions (si venia algú travessant el carrer també estaríem coberts). El què ens costà més fou memoritzar la frase i dir la paraula “exposició” correctament (sobretot el meu germà, que tenia dos anys menys que els altres):

-Hola bona tarda... Voldria visitar una exposició d’ossos d’animal que hem fet? Només costa un duro...

N’hi va haver que acceptaren i observaren amb cert interès (més per caritat humana que per ganes), mentre un de nosaltres feia les pertinents explicacions:
-Això és el crani i les dents. Això una pota del davant... I aquesta una del darrere!
Amb la gent que no accedia a pagar ens fèiem senyes secretes entre nosaltres per amagar-los l'exposició quan passessin pel davant. Acabada la jornada i rebentats de pur cansament, ens asseguérem al menjador de casa de l’Edu a comptar els guanys... Una xifra entorn a les tres-centes pessetes és el que recordo (que en aquell temps donava per molt!)

Què hem fet els del PiT darrerament?