dimarts, 29 d’abril de 2008

Coses de poble.

Sóc al cotxe, busco aparcament i torno a donar la volta a la plaça del barri, passo dos cops per davant d’una botiga, una sabateria concretament, on hi treballa la Montse, la germana de la meva cunyada Sílvia.
Sembla que hi ha un aparcament a uns cinquanta metres, per fi aconsegueixo encabir-hi el vehicle en un d’aquests anomenats de bateria -es diu així per que carregues piles quan aconsegueixes aparcar- i baixo amb no menys problemes, però no per que m’hagi engreixat -que també des que escric al bloc-, sinó per que no es pot obrir del tot la maleïda porta, sembla que qui ha dibuixat els aparcaments en tregui rendiment econòmic -aquests encara són lliures de pagament.

Surto cap a la vorera i de lluny veig la Montse a la cantonada xerrant amb un noi, penso: mira, la Montse i en Xesc petant la xerrada, els aniré a saludar.
Ella està d’esquena i ell al seu davant. Sóc a uns quaranta metres, m’apropo una mica i me’l miro des de la vorera, a l'altre costat del carrer, pensant que, o bé ella ha crescut desmesuradament o ell s’ha encongit i engreixat alhora. En aquest punt m’aturo, si no és en Xesc, què hi faig ficant-me en una conversa entre la Montse i un paio que no conec?
Com he de fer algunes coses pel barri ja la saludaré més tard, si és que està per allà. En el moment que giro cua veig que s’acomiaden, s’abracen i es donen un petó... als llavis?!?
De sobte em puja un calfred per l’esquena i se m’ericen els pèls dels braços mentre penso: Ondia que fort!
He quedat plantat com un estaquirot davant la fruiteria, just al mig de l’acera, entorpint el pas d'uns avis que surten de comprar.
-Disculpin -els dic educadament- mentre em faig a un costat.

La situació em sobrepassa. Què m’importa a mi el que faci? Ja és prou gran per saber-ho, però no es molt agosarat fer-ho a plena llum de dia? I a més a la seva zona, on tothom la coneix, no me’n sé avenir. Ara ja es disposa a marxar, el malparit, la veritat és que no fa per ella, és més aviat baixet i poca cosa, ella és un tros de dona que... s’ha engreixat un pèl... massa? El darrer petó que es donen deixa la cara de la Mont...

Coll...ns Sergi! Si no és ella! Quin ensurt, ja deia jo que no podia ser –respiro tranquil- la veritat és que és molt semblant, potser aquesta noia està més grassoneta, sort que me n’he adonat i no he fotut la pota. Els cabells, la figura igual un xic plena, però no.

Quantes històries d’aquestes es poden donar en un poble? Potser és així com comencen molts malentesos.

(No acompanyo foto en aquest escrit per no disposar de material a l’estil paparazzi)

8 comentaris:

Anònim ha dit...

ostres Sergi... sort que no t'hi has apropat el primer cop, oi? Al final has pogut parlar amb ella i comentar-li la situació?
una abraçada.
Sílvia.

Núria ha dit...

Que bo! Mira que si arribes a dir res i fas el numeret. Ja tens raó que hi pot haver-hi malentesos provocats per situacions com aquesta. Ha,ha,ha... sort que no era la Montse.

sergi m. ha dit...

A les dues:
Sort que no... quina ficada de pota hagués estat! :D

Aquestes coses es paguen molt bé al poble, quan hi ha tomàquet...
;)

bajoqueta ha dit...

Per desgràcia així comencen les xafarderies...

Carme Fortià ha dit...

Viure a poble ja ho té això... Per sort, encara som nous al nostre poble (pel que dius proper al teu) i no hem estat víctimes de cap xafarderia! jeje

sergi m. ha dit...

Bajoqueta, què podria haver passat si no hagués dut ulleres? si no vaig errat és quelcom que fas tu de tant en tant -això de no portar ulleres, vull dir.

Ei Carme! Cada cop passa menys això de la tafaneria, la gent disposa de més mitjans i d'altres distraccions televisives, els pobles es fan grans. Per cert i ja que sou nous, si no heu fet, us recomano la visita al Castanyer, a mig camí del pantà i la Casa del Bosc ;) Benvinguda.

bajoqueta ha dit...

De vegades jo saludo a la gent que no toca per no portar les ulleres, però bueno així los faig contents. Després passo vergonya perquè clar m'he equivocat jajaja.
Com que als pobles no paguen per les xafarderies que pugues explicar i al tomate no los interessa... millor guardar l'informació. Això sí, si te donen peles llavors contes lo que sigue jajaja.
Fora bromes, que les xafarderies d'estes fan molt de mal!

sergi m. ha dit...

Es molt bo saludar a la gent pel carrer, sobretot quan ets a poble, ja que a la ciutat no és freqüent aquest comportament. És sorprenent la de vegades que la gent s'estranya de rebre un senzill bon dia a ciutat.
Les xafarderies a poble no es paguen amb calés, però fan molt de mal, diuen...
Salut i vista companya!

Què hem fet els del PiT darrerament?