dilluns, 28 d’abril de 2008

Jocs de nens.



A l’hivern, el meu germà Marc i jo passàvem les curtes tardes de diumenge jugant a futbol a la nostra habitació emmoquetada del piset.
Mentre la mare feia coses i el pare veia el partit de futbol en blanc i negre que donaven per l’úatxefe –la 2 d’avui- nosaltres confeccionàvem amb fulls de llibreta i tisores el número que ens penjaríem a la samarreta del pijama, amb celo és clar.
Teníem molta dèria amb això de plantar-nos un número a l’esquena.

En aquella època no hi havia ni la facilitat per estampar samarretes ni la moda d’ara, la majoria de samarretes dels meus fills tenen un número –generalment de dues xifres- o alguna frase en qualsevol idioma. Tan aviat com estrenen una samarreta amb escrit procuro fer-los-hi saber què és el que hi diu, la meva filla d'onze anys regularment ho esbrina, el meu fill, de set, ha de parar més atenció a les classes d’anglès.

Aquesta és la samarreta del pijama del meu fill, sense anar més lluny:
Hores felices - 83 - dorm i somia.
D’entrada el número no ve a tomb a res, suposo. D’altra banda, i essent un pijama de nens, jo matisaria: si happy hour és la franja horaria en la que les begudes en un bar són més barates, cal instruir el meu fill en aquest tema si només té set anyets? Suposant que es refereixi a la traducció literal: Hores felices, per qui, pel nen o pels pares? Si són pel nen i tenint en compte el que li costa anar a dormir...
Si són pels pares podríem dir que són més aviat les hores tranquil·les.

Finalment: Sleep and dream. Sembla escrit a mode de desig, però és imperatiu, una ordre, calla i menja, dorm i somia! No causarà això un trauma al nen, Doctor Estivill?

Potser seria millor idea serigrafiar el mateix text en la samarreta d’algun catxondo de discoteca, però preferiblement canviant el 83 per un 69. Fins i tot dorm i somia tindria sentit, no?

Hi ha gent que llueix frases a la samarreta sense saber-ne el significat. La primera samarreta que vaig tenir amb frase me la va portar ma mare d’Eivissa era de color taronja i deia:

My friends went to Ibiza and all they brought me was this nasty T-shirt (Mis amigos fueron a Ibiza y todo lo que me trajeron fue esta asquerosa camiseta -traduir de l’anglès al castellà era el més habitual en aquell temps, fruit de les seqüeles d’aquell règim), vaig donar-me pressa a traduir el què deia, però potser ma mare no l’hagués portat si ho hagués sabut.

Un cop teníem el número penjat a l’esquena i la piloteta de goma -la pelo verda li dèiem- corria per la moqueta blava, començava el llarg partit. Jugàvem drets fins que acabàvem de genolls i picant la pilota amb la mà. Tot s'acabava amb l’avís de la mare per anar a sopar. Amb els cabells suats i la sensació d’haver passat la millor tarda de la nostra vida aturàvem el joc exhausts. El baf que hi havia a l’habitació es podia tallar amb la mà.
Quan els pares van jubilar la moqueta de l’habitació, vam descobrir que també podíem jugar a hoquei. Preníem una cullera de sopa cadascú a mode de stick i fèiem anar d’un costat a l’altre un disc -tap d'algun pot- o una boleta. No teníem vídeo consola ni ens calia.

Les primeres samarretes del Barça que vam tenir no portaven escut ni número, ni molt menys nom. La mare comprava l’escut a la merceria i el cosia al pit, cap més ornament, cap més color. Amb el temps i la nostra insistència, ella comprava un parell de genolleres blanques de cuir -d’aquelles que es cosien als pantalons per tapar els esquinços- i les retallava donant-li forma de número, el sis i el nou els números més fàcils de fer amb aquelles peces de cuir ovalades, llavors la mare, sempre pacient, els cosia. Anaven molt millor que els de paper, almenys no queien a meitat de partit.

Per regla general, l’obsessió pels números va decreixent a mida que creixem, fins el punt que a la llarga, tothom s’esforça per ser reconegut pel nom i no per un número, lluitem per ser quelcom més que simples números en la cua de la vida.

2 comentaris:

Ferran ha dit...

Aquests dies sóc a BCN. Fa poc, fent zàpping per la vomitiva oferta televisiva espanyola vaig anar a petar a un programa on una desgraciada devia explicar a l'audiència coses d'un interès zero. La desgraciada portava una samarreta que, per tota llegenda, deia: FUCK
Quan ho vaig veure, vaig pensar que aquella desgraciada, segurament, no havia ni passat per l'escola.
No anem bé, company. No anem bé.

sergi m. ha dit...

Què dius ara?
M'estàs dient, company ferran, que aquella noia no tenia ni idea que allò que duia a la samarreta volia dir en una de les moltes acepcions: Fornication Under Consent of the King?
I el rei respongué: Porqué no te callas!

Què hem fet els del PiT darrerament?