divendres, 4 d’abril de 2008

Dos cops en la mateixa pedra, sense voler.

Avui m’he posat una de les meves camises preferides. Feia uns quants mesos que no me la posava, però avui ho he fet i l’experiència no ha estat bona. He ensopegat dos cops en la mateixa pedra, sense voler.

Presumeixo de tenir molta cura de les meves coses, com el mòbil, no em cau quasi mai de les mans, però avui ha topat contra el terra en dues ocasions, i el què és pitjor: seguides!

Recullo les coses per sortir de casa i com fa calor no em cal jaqueta, per tant em poso la cartera a la butxaca dels pantalons, totes les claus penjant de diferents dits de la mà, i el mòbil, el mòbil? Ah! A la butxaca de la camisa, és clar.
Em fa l'efecte que em caldria una mà extra. Amb les presses habituals fico el mòbil a la butxaca de la camisa, però amb la Tora mossegant-me els cordons de les sabates -quina dèria- sento un cop de plàstic a terra... el mòbil!
-Seré burro! No he encertat a ficar-lo dins la butxaca. Renegant m’ajupo i l’agafo. Amb molt de compte l’introdueixo, ara sí, a la butxaca.
Davant la meva estupefacció, el maleït estri tal com entra, surt per baix i cau al terra de nou, poso cara de tonto mentre una frase graciosa em ve al cap: "El gilipollihme éh una manera d'entendre la vida". Llavors recordo i palpo...

Fa mesos vaig ficar un xiclet a la butxaca d’aquella camisa i es va desfer dins amb la calor. Vaig tallar el problema d’arrel –mai millor dit-, tisores en mà em vaig carregar a talls el fons de la butxaca i tira milles que fa baixada! No calia ni cosir-la, ningú en notaria la diferència. Ningú? Ni jo mateix. Mentre retallava pensava: si aquesta butxaca és pur ornament, no l’utilitzo mai. Estava convençut que ho recordaria, però pel què es veu, començo a patir signes de vellesa.
Instants després una altra frase em ronda:

-Com puc tenir tanta memòria de vegades per segons què i per altres coses gens?
Per què recordar la matrícula d'aquell Citroën GSA que tenia el meu pare si fa molts anys que no es fabrica i no sóc capaç de recordar que em vaig carregar la butxaca?
Probablement aquest cap de setmana cremi la camisa o cusi la butxaca...

3 comentaris:

bajoqueta ha dit...

Ai l'edat... jajaja és broma. Realment és ben curiós això de la memòria, podem recordar coses de fa mil anys encara que siguen tonteries. I coses que potser són més importants per viure les olvidem...

SERGI MAESTRO ha dit...

Hola bajoqueta!
Quina casualitat que acabo de passejar-me pel teu hort.

Coses importants per viure, sobretot si parlem de la vida d'un mòbil, si continuo portant aquesta camisa, aviat hauré de comprar-me'n un de nou.
Salut companya!

Dani ha dit...

I la de vegades que ens seguirem entrebancant dos cops en la mateixa pedra...

Què hem fet els del PiT darrerament?