divendres, 18 d’abril de 2008

Enyoro la Magda de Bangkok

Tailàndia, juny de 1992.

Fa uns quants dies que la Penélope i jo som marit i muller oficialment. Procedents de la natural illa de Bali arribem de bon matí en avió a Bangkok, una ciutat sorollosa i d’ambient contaminat, em sorprèn que la gent dugui mascaretes de cirurgià pel carrer i la circulació de l’aeroport cap a l’hotel és caòtica.

L’hotel de Bali tenia platja de sorra clara i un bon tros de mar, passadissos oberts a la natura que conduïen cap el menjador per esmorzar, tot exterior i airejat. La gent de l’hotel saludava amablement ajuntant les mans, amb gest de resar, a l’alçada del pit i inclinant lleugerament el cap, instintivament fèiem el mateix per correspondre. Fruit d’aquell ambient natural que ens envoltava, ens va caure l’ànima als peus en el moment d’arribar a l’hotel de Bangkok.

Topem de morros amb un vell edifici enmig d’un batibull de trànsit i sorolls, res a veure amb Bali. Com és massa d’hora i estem cansats del viatge, recollim la clau de l’habitació i pugem a deixar les coses, a dormir una estona per més tard baixar a esmorzar.
L’ànima que teníem als peus va acabar travessant-los i fent forat a terra quan vam obrir la porta d’aquella habitació amb vistes a... un pati interior!
Massa cansats decidim dormir i ja discutirem més tard el tema.

Tres hores després, baixem a recepció amb gairebé totes les piles carregades i anem a esmorzar. El menjador està al... soterrani!?!
La decoració rogenca del local emmoquetat és massa fosca pels nostres ulls, el sostre se’ns cau al damunt de tan baix com és, tenim una sensació d’atapeïment que ens ofega.
M'acosto al mostrador del bufet lliure que, evidentment, ha estat arrasat, ja que és un pèl tard.
Al damunt d’una safata, hi ha una magdalena enorme que està sola, no té cap companya al seu costat, per pura pena l’agafo, no suporto l’aïllament que està patint, tan sola i allunyada de la resta de delícies del mostrador.

Seiem en aquell menjador enclaustrat mentre recordem amb nostàlgia els esmorzars a l’aire lliure de Bali. El primer mos a aquella magdalena gegant em fa oblidar de sobte l’enyor de Bali. La boca se m’omple d’un sabor tan dolç i agradable que se m’escapa un lleuger esgarip de plaer, han farcit la magdalena d’una crema excel·lent, jo que la feia -per la seva aparença- d’aquelles seques que se’t xuclen el cafè amb llet d’una tirada.
Vaig equivocar-me, les aparences enganyen, aquella magdalena era farcida d’un sabor exquisit, que encara ara, escrivint això, em provoca salivera. Ella es mereix un nom: Magda, de Bangkok.
Un cop me l’he cruspit amb delit pregunto a una cambrera si n’hi ha més, però fa que no amb el cap, s’han esgotat i no m’estranya. Tinc clar què esmorzaré l'endemà.

Vint-i-dues hores més tard, encara no he aconseguit treure’m del cap totalment la Magda, s’ha convertit en el clar objectiu de la meva estança a Bangkok –n’hi ha que tenen altres objectius en una ciutat com aquella, almenys el meu és innocent.
Arribem al fosc menjador a l’hora d’esmorzar, mentre la Penélope s’acomoda a taula jo ja sóc com un clau davant d’una safata plena d’aquelles delícies, amb sana contenció i salivant, prenc dos exemplars i els poso al plat delicadament.

Un cop a taula, agafo una magdalena i, amb molta delicadesa, la vaig despullant, la vaig desposseint de la roba que cobreix la part inferior del seu cos, una vora amb els dits, l’altra amb les dents fins que queda tota nua davant dels meus llavis. Tanco els ulls per concentrar tots els sentits en un, la flaire del seu cos omple el meu nas i em fa feliç. Sóc a punt de besar-la, obro una mica els ulls i la Penélope em mira malament, és natural, el meu comportament potser hauria de ser més privat, somric, ella també. Lentament separo els meus llavis humits i acosto les dents al meu desig. Tinc el cos i la ment preparats per rebre la coneguda sensació plaent. Les dents, finalment, penetren en la dolça carn i el meu paladar s’inunda de la tendra dolçor primera, però de sobte alguna cosa falla...
Què és aquest sabor maleït, salat, dur i verd per damunt la meva llengua?!? ... Verdura?!?
... Com se li acut a algú farcir una magdalena d’allò?!?
Sóc incapaç de continuar mastegant allò, m’acaba de provocar un fàstic que no podré oblidar en dies. Quin mal rotllo!
Superat el tràngol, li pregunto a la cambrera si tenen Magdes, fa que no amb el cap i penso: hem de marxar d’aquí.

Després d’esmorzar vam fer les gestions amb el nostre operador per canviar d’hotel, no per la darrera magdalena farcida que vaig tastar, més aviat per l’enclaustrament que estàvem patint.

Aquell mateix dia vam anar a parar a un hotel davant de l’immens riu... mmmm... no recordo el nom, de fet de Bangkok només recordo el nom del barri Pat Pong, quines coses, serà perquè em vaig quedar esparverat de la quantitat de vegades que em van oferir entrar a un d’aquells locals de strip-tease, a pesar que jo insistia que la del meu costat era la meva dona i no tenia cap interès en mirar altres dones? Ah! Sí, el riu Chao Phraya -gràcies google- que comparat amb Bali, és clar exponent del què vam sentir, la traducció deu ser: Adéu Platja, no? -recurs fàcil...

No tinc cap fotografia de la Magda per il·lustrar aquest post, tampoc en tinc cap de la vulgar magdalena de verdures, se’m van treure les ganes de voler recordar-la, per tant penjo una foto d’un sopar picant al que ens van convidar, no vam ser capaços de menjar ni la sopa, només tastar, fer cares rares i fora.

No he tornat a assaborir mai més una Magda com aquella, la deso en el record i enyoro el seu gust... Magdaaaaa!



Què hem fet els del PiT darrerament?