Sento una lleugera picor dins del meu nas, pessigolles juganeres que anuncien un possible i més que probable esternut. Entre sabó, maquineta d'afaitar, casquet de bany i d'altres estris empaquetadets cortesia de l'hotel on sóc allotjat, prenc el paquet de mocadors de paper del cistell, convençut que l'hauré de menester aviat.
Surto del bany i el canvi sobtat d'ambient fa que el pessigolleig es desplaci a gran velocitat cap al vessant intern de la punta del meu nas, que lentament s'alça cap el sostre de l'habitació mentre les parpelles em cauen mandroses i entreobro la boca. Tot és a punt per deixar anar un sonor...
-Aaaaaat... txíssss!!!
... esternut.
Sóc prou madur per evitar que em surti res del nas, només una mica d'aire, la major part surt per la boca -a l'inrevés que el meu fill, per això passa el que passa.
Ara disposo del temps i la calma suficient per extraure un d'aquests mocadors i sonar-me...
Bé -em dic- és un d'aquells paquetets abre fácil, tan sols em resta estirar de l'adhesiu i llestos...
... Ups! Quina cosa, sembla que la funció per a la qual va estar dissenyat no li agrada... passo al mètode força, ja que noto el nas moll...
... Tibo i sembla que el puntejat de la teòrica obertura per on hem de treure els mocadors dels coll...ns tampoc està per la labor...Per fi aconsegueixo el meu objectiu, mocar-me, i tot d'una penso que qui em vegi amb aquest paquet pensarà que sóc un antisistema, una persona no conforme amb les normes establertes, un deixat que no sap obrir ni un trist paquet de mocadors de paper.
Dono gràcies al creador d'aquest invent. Com diuen a Castella: A caballo regalado no le mires el dentado.
Les gràcies pel disseny que fa que no es pugui llegir la marca per culpa del adhesiu blau ja els hi deu haver donat l'amo de la marca en qüestió, suposo.
Si teniu cap suggeriment a aquest refrany l'agrairé, ara tinc massa feina a trobar un mocador.
8 comentaris:
Ei ,a mi em passa sempre amb els paquets de pavo, tenen una barra!!!són aquests paquets de plàstic que tenen com un puntet per poder tancar-los i així no es resseca...ja! el més difícil de tot ,és aconsseguir que no es trenqui el plàstic pel mig.Jo sempre acabo per embolicar-lo amb film, i ja puc vigilar ja que es trenca igual.
Un petonet ,
Natàlia
Amb aquest escrit començo a recopilar un apartat de crítica a una gran quantitat de productes que tenen propietats diferents a les que ens volen fer creure i el pavo -pit de gall d'indi, je, je- és un clar exponent.
Una "obraçada fàcil".
Nois, jo no tinc pas tants problemes per obrir mocados i pastes "El gall d'indi"! Dec tenir sort! Ara, Sergi, aquest paquet ha quedat ben galdós. Espero que els mocadors fossin millors que el plàstic.
Ei Núria!
Potser ets l'excepció i pertanys als escollits per la deesa fortuna :)
Em considero crític amb allò que no va potser per que sóc molt crític amb mi mateix. Envejo -sanament- la gent afortunada que no pateix aquestes petites situacions quotidianes, la gent a la que mai li passen coses així, podria ser per que tan sols no hi para atenció? Reflexionem-hi...
Salut companya!
Bon dia Sergi:
Tienes razón,no tan solo es complicado y poco practico para abrir en condiciones "normales", que en el momento que se juntan las prisas o dificultades FISICAS ,se convierte en un nacimiento de CRITICA a todos los que se dedican a "diseñar".
Quizas es que en estos momentos ,tengo la oportunidad de descubrir por mi misma, la gran cantidad de productos alimentarios de 1ª necesidad que no son nada fáciles para PERSONAS de CIERTA EDAD.
Cuando quieras hacemos una lista
PETONS a tota la familia.
Algun suggeriment pel caballo regalado trobaríem.
Salutacions des de Vallromanes.
Victor: Ei, acabo de passar pel teu bloc de refranys i haig de dir que he quedat impressionat, espero que a partir d'avui no citaré mai allò de: No hi ha mal que per bé no vingui ;)
Sergi, de vegades emprem calcs i expressions en altres llengües perquè no trobem els referents en la nostra llengua.
Amb el refranyer intento posar a l'abast de tothom la rica tradició paremiològica catalana. Espero que tenint-la a mà cada vegada sigui més difícil dir allò de... Ai! és que no sé com es diu en català!.
Salutacions cordials des de Vallromanes!
Publica un comentari a l'entrada