dimarts, 15 d’abril de 2008

Esports d'aventura al Pallars

La meva germana Natàlia va anar a viure al Pallars fa uns quants anys. S’encarregava del restaurant d’un càmping a uns cinc quilòmetres de Sort. En la visita que els vam fer (acompanyats pel meu germà i la seva dona) l’any 2004, aprofitàrem per fer esports d’aventura que es diu. Ho faríem per torns, les dones triaren parapent i nosaltres ràfting, d’aquesta manera faríem els torns per tenir cura dels nens i dels gossos.
Boí Taüll:

Jo havia practicat ràfting amb en Pep en unes vacances a Boí Taüll al 1999. Recordo la primera vegada, jo m’estrenava i en Pep ja era tot un veterà. Ell tenia l’experiència d’haver-ho provat en... Una altra ocasió?!? Per tant ja tenia molt de guanyat...

Matinàrem (massa d’hora per moure’s en un dia de vacances) i ens dirigirírem al lloc on se suposava que havíem de preparar-nos. No podia treure’m del cap la sensació d’inseguretat que em provocà la incertesa. Havia sentit històries per boca del mateix Pep relatant la dificultat del ràfting i jo m’anava acollonint, pensava en les atabalades navegacions que havia patit a mar... Calia de veritat aventurar-se a fer ràfting?
Sí, havia de superar el malastruc damunt de coses que suren (a més el meu sogre no hi era per allà...)

Arribats al punt de trobada, al Pont de Suert, ens enfundem en uns vestits de neoprè desinfectats, per descomptat (tot i que no deixo de pensar en qui l’haurà portat abans, si haurà suat molt o si s’haurà pixat dins...). Els vestits són molt cenyits, una talla menys de la teva (així quedes prou embotit per dificultar-te els moviments i minvar la pròpia agilitat, així que quan te’l treus és tot un plaer i descobreixes que en comptes d’un banyador llarg a sota, hi portes un acordió de colorins). Un cop te l’has posat (amb enorme dificultat), és impossible treure-te’l en una emergència (per anar bé, has de posar-te’l després d’haver pixat, esmorzat i cagat, com per anar a treballar, almenys això és el que he sentit sempre).

Papallones a la panxa era el que sentia, estava entre emocionat i acollonit (a banda de disfressat, és clar). Amb aquella fila ens presentem al mostrador de l’empresa per acabar d’atendre explicacions, però quina sorpresa ens enduem quan la noia ens comunica que han vingut els pescadors dient que havien deixat anar truites al riu (?) per un concurs de pesca i que no hi hauria prou corrent d’aigua pel ràfting...

Oooooooh! Quina peeeenaaa!

Bé, penso: m’he mostrat sobradament disposat a provar-ho, la meva autoestima queda ben amunt (si fins i tot m’havia posat el casc!).

Mentre es decidia si seria possible fer un descens pel riu, vam anar a prendre alguna cosa disfressats, però l’alegria de no haver d’arriscar-me em va durar poc. Una estona més tard ens entaforaren en un tot terreny i cap amunt!

És una experiència del tot recomanable. Riguérem molt dalt la barca. Ens acompanyaven en l’aventura dos noiets, una noieta i també dos valencians tan corpulents com nosaltres, a més de la monitora, que era una noia sobrada d’aquelles que van per la vida demostrant que estan capacitades, quan ningú li ho demana (és una cosa que se li suposa a una monitora), però ella hi posava el toc precís de mala llet. En un dels salts d’aigua va rebre un cop de rem a la barbeta per part d'un dels noiets (sense premeditació, és clar), però allò la va posar encara de més mala llet i ens va fer suar la cansalada.
La nostra barca era la més pesant de totes en part gràcies als valencians, en Pep i jo. Els de les altres barques ens esperaven en una zona d’aigua calmada per tombar la barca i fer-nos caure al riu (una broma com una altra...), però no poder i finalment ens hi haguérem de llançar nosaltres mateixos.
Sort/Llavorsí:

Amb aquesta experiència ja estava sobradament preparat per fer el descens amb el meu germà, en Jaumet i en Jordi (i no és un acudit).
Aquest cop ningú intentà tombar-nos la barca, però en una aturada tècnica per prendre un refrigeri a mig camí, ens convidaren a llançar-nos des d’un pont al riu (bé -vaig pensar-, dos per un al mateix preu: ràfting i pònting).

Dalt del pont i en filera (com si anéssim a llançar-nos d’un avió), rebíem instruccions per no prendre mal. No deixava de mirar els meus fills i la dona que eren a la vora del riu per fer fotos i m’armava de valor (si tots ho fan, perquè no jo?)

Uns quatre metres avall passava el fort corrent d’aigua i de tant en tant alguna barca. Les ordres eren clares: mans al casc, caure dempeus en un lloc determinat de l’aigua i, tan aviat com traguéssim el cap, nedar cap a la vora amb molta força (simple, oi?)

Un a un s'anaren llançant i jo em vaig quedar l’últim (per fer-me la idea). El monitor que et donava l’ordre de llançar-te anava cridant:
-Ara! -i jo pensava: Ja vaaaa!!!

Em llanço amb els ulls tancats i les mans al casc. Els tres segons que vaig trigar en tocar l’aigua amb els peus se’m van fer vint i els quatre metres: vint-i-quatre... Fins i tot vaig fer breu repàs de la meva vida mentre pensava: Ara tocaré l’aigua, no encara no, ara sí, no encara no, fins que em vaig capbussar amb una sola idea al cap: Nedar amb força cap al marge.

Trec el cap de l’aigua sense ni mirar i començo a batre els braços lluitant contra el corrent que se m’emporta, però en obrir els ulls (entre esforços) una barca m’està passant pel davant!?!
On sóc? On s’ha fotut el marge del riu?
Com pot ser això? Perquè m’han de passar aquestes coses?
Sens dubte, hauré de fer un esforç extraordinari per arribar a la vora.
La part positiva és que no vaig estampar-me dins la barca en caure del pont.
La propera vegada faré hidro-speed (després de dues vegades, ja he avorrit el ràfting, no em motiva prou, necessito emocions més fortes...).

Aquella tarda les dones anaven a fer parapent. La mare d’en David, la Sílvia i la Penélope (amb monitors, és clar), però enganxats al cul d’elles. Quina confiança que es deu agafar pels núvols! (Confiança que només es pot permetre a un bohemi argentí barbut i més aviat lletjot).

Nosaltres vam anar amb els nens i les gosses a veure el descens i l’aterratge al prat determinat en una hora concreta. Mentre esperàvem, de tant en tant alçàvem la vista per si apareixien i poder fer fotos.
Haig de reconèixer que estava nerviós. Pessimista de mena com sóc, m’imaginava com seria la vida sense la dona (com tantes altres vegades ho he fet), però no perquè em deixés per un bohemi argentí barbut monitor de parapent més aviat lletjot, sinó per que passés una desgràcia...

De sobte algú exclamà:
-Ja les veig!
I tots alçàrem la mirada.
Tres puntets al cel que molt lentament s’anaven acostant tot fent de tant en tant algun gir jugant amb els corrents d’aire.
Amb l’ai al cor observo atent el cel (no vull perdre'm detall), però algú m’estira la samarreta, abaixo la vista (el meu coll ho agraeix) i veig en Joel, el meu fill petit, que alça la mà i em mostra l’esfera sedosa d’una dent de lleó (d’aquells que bufes i escampa les llavors: per nosaltres una pluja divertida, per la planta continuïtat... Alegria per tots al cap i a la fi).
M’ajupo i li dic:

-Aquesta és una planta màgica, demana un desig i bufa, veuràs: Que a la mama li vagi molt bé amb el parapent... Bufa!
En Joel bufa i res es mou de lloc...
-Però bufa fort! –li dic.
Res.
-Més foooort! –l’animo.

Ho prova tan fort que gairebé li surten els mocs pel nas. Jo, posseït pel neguit i l’angoixa d’haver inventat aquella història, m’aferro a la mà del meu fill i començo a bufar la punyetera cabellera blanca sense èxit, llavors nerviós decapito el xupa-xup de seda i provoco manualment la pluja desitjada (el meu fill queda bocabadat pensant: el papa és boig!), l’agafo en braços i esperem que tot surti bé. Li faig uns quants petons i el deixo al terra (vol jugar), jo penso: Aquestes dones... Que no acaben de baixar...

Afortunadament l’aterratge va anar bé, exceptuant la foto finish, que com era tard i la llum escassa, vaig errar l’objectiu (no es podia distingir quina de les tres era la meva dona i fent-ho a sorts vaig acabar fent la foto de l’aterratge a la mare d’en David).

És clar, com no havíem quedat que portés un clavell a la boca per distingir-la...

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Sergi, Sergi.... ets patidor de mena, eh??? (ja, ja, ja)
Amb lo bé que ens ho vam passar en aquell descens...

sílvia

Anònim ha dit...

Ei ,com va? Quina alegría em fa que parlis del Pallars, que a vegades em tens una miqueta abandonada...
I que bé que us ho veu passar!!!
En fi , només dir-te que si has de fer hidrospeed ja cal que et preparis els genolls,jejeje perque les roques de La Noguera Pallaresa són molt dures,jajaja.
En fi, un petonet per a tots .
Natàlia

Sergi M. ha dit...

Patidor com la iaia i l'àvia, Sílvia.
Natàlia: Amb això de l'Hidrospeed em referia a ficar-me a una banyera i que es moguin les bombolles d'aire... :)
Petonets a les dues.

Jordi ha dit...

Felicitats pel teu blog, Sergi, l'he trobat realment de molt bon gust i interessant, així com la teva forma d'explicar les coses amb tanta simpatia.

Gràcies per la teva visita, i fins aviat.

Sergi Maestro ha dit...

Gràcies Jordi pel teu comentari i igualment per la visita, em sento afalagat.
Salut company!

Què hem fet els del PiT darrerament?