Atabalades Navegacions

La meva relació amb el mar és la mateixa que pugui tenir qualsevol persona que, des de tendre edat, el porten a platja i es capbussa a la vora. Sempre que he tingut ocasió de navegar ho he aprofitat.

He anat i tornat amb Ferry des de Càdis a Santa Cruz de Tenerife diverses vegades i en dos cops m’he trobat mala mar, però no ha passat d’aquí, t’acollones una mica perquè no ets pas un llop de mar com es diria -sóc de muntanya- i d’aquí no passa.

També als dotze anys vaig anar a Mallorca per una exhibició amb l’equip de beisbol.

Remant entre barques del port amb el meu germà, com relato en l’escrit “els buscadors de perles”, no vam tenir mai cap problema.

Als volts dels deu anys, vaig patir molt el dia que un amic del meu pare, que tenia una llanxa a Palamós, el va convèncer de calçar-se uns esquís d’aigua. Va posar la llanxa a tot drap i el meu pare, agafat a una corda, anava cada cinc segons a l’aigua amb el cos i la cara vermella, jo ho vaig passar malament dins la llanxa, no m’agradava allò que veia, vaig arribar a odiar aquell home, afortunadament no va passar res.

Un parell de cops he practicat ràfting, però això no és mar...

El meu sogre i jo junts som perillosos al mar. Ell va fer la mili a la Marina, per tant, és un llop de mar, però jo ni vaig fer la mili, ni arribo a Chihuahua de mar!
Hem coincidit quatre vegades comptades en una embarcació, amb un resultat del 50% de fracàs, o d’èxit segons es miri.

La primera vegada vam anar a pescar el calamar, que jo me l’imaginava gegant amb enormes tentacles fent anar la barca d’un costat a l’altre i esquitxant-nos tinta negra...
-Que no et toqui la tinta als ulls! -cridaria el meu sogre.
-Et quedaràs cec! –on ho he sentit això? No era per una altra cosa que els homes ens podíem quedar cecs?

Però no, el cas és que anàvem a pescar calamarsets -això s’avisa i m’estalvio imaginació.

Vam anar el cosí Manel de Vilanova –que en pau descansi-, el xurrer de Roses, el meu sogre i jo. Fins aquell dia, la pesca d’aficionat per a mi es resumia a tirar la canya amb major o menor encert, amb boia o sense i esperar que piquessin, no gaire esforç.

Portàvem un cubell amb una barreja especial que va fer el meu sogre a base de peix podrit. Ell havia anat preparant l’esquer tota la setmana pel gran dia, de l’emoció que brillava als seus ulls, ni se n’adonava d’aquella pudor, en canvi la família estava amargada. Als calamars els agrada això, quin fàstic! Com ens pot agradar menjar calamars?

La pesca del calamar es feia de nit, amb suro, fil i ham, com el dels nens que no tenen canya i passen hores a les roques intentant atrapar un cranc. La primera frase que vaig dir en francès era: J’ai attrappé un crabe! Imitant un amiguet francès a la caleta de Sota Pedró just després de caçar un cranc amb el suro a les mans.

Una vegada tens el suro a la mà i deixes anar fil cap avall amb l’esquer, has d’anar fent amunt i avall amb el braç per moure’l –si hi vas sovint et queda un braç com el del Rafa Nadal. Sobretot s’ha d’usar un focus potent per il·luminar la zona, que dius: és natural això? Vols dir que els calamars picaran amb tanta llum? Doncs sí que van picar, però els del xurrer i el meu sogre, que eren a proa, al costat de la llum. A en Manel i a mi, que érem a popa gairebé a les fosques, no ens en va picar ni un, ara el braç ens va quedar fet pols. Mentre anàvem fent el gest de tibar amunt i avall, se’ns escapava el riure i el xurrer s’empipava perquè deia que espantàvem la pesca. Pesca? Quina pesca?

A l’hora de tornar, el sogre va anar a posar en marxa la barqueta, menorquina crec que era, però ella, com a bona fèmina, va dir no.

Era tard, de matinada, negra nit i boira espessa, penjats a alta mar sense rumb ni motor.
El meu sogre es va tombar a un llitet del petit camarot a dormir –sempre ha tingut molta traça en això. La resta vam quedar dispersats i anàvem fent torns a l’altre llitet. Així va passar la nit sencera sense saber què seria de les nostres vides, si sortiríem als diaris...

La boira es va esvair mentre sortia el sol, ens vam alegrar, però l’alegria va durar fins que vam començar a sentir que el sol ens pesava massa als caps. No quedava aigua ni menjar i anàvem a la deriva, nàufrags sobre el mar, en calma afortunadament.

Quan ja acaronàvem l’insolació vam divisar a la llunyania una barca i començàrem a cridar i bellugar els braços cansats –si haguéssim sortit a pescar sardines...

Ens va remolcar fins a Santa Margarida i allà mateix, en un mesón a tocar dels canals, cap a les onze del matí, ens vam cruspir un bon esmorzar mentre hidratàvem el cos per dins.

Les dones ens van trobar a faltar una miqueta, sort que vam arribar vermells com titots, sinó hagueren pensat que havíem anat tota la nit de festa.

El segon fracàs va ser a Tenerife.
El meu sogre estrenava un motor per a la barca semirígida, que es diu així no perque necessités viagra, tot i que ja tenia uns quants anys... la barca, sinó que la part superior era inflable i la inferior era rígida, de fibra. La veritat és que li tocava canvi de motor, doncs el vell, segons em va dir, no tenia prou cavalls... de mar i aquest nou tenia no sé quants cavalls i era la pera.

Al matí el meu sogre havia collat el motor nou a la vella fusta de popa i just després de dinar volia anar a provar-lo, jo vaig anar amb ell.
Tenia la barca al Port Nàutic més pijo del Sud de Tenerife, Puerto Colón de Playa de las Américas, o sea, muyayo. Salpem ell amb el mànec del motor a la mà dreta donant gas suaument i jo a proa mirant els luxosos iots i el restaurant del port, amb la terrassa a petar de gent acabant de dinar. Sota un sol de justícia, som l’única cosa que es mou a l’aigua del nàutic, no són hores d’anar pel món a l’estiu. Quan portem una estona provant el motor a mig gas i el sogre està arribant a la zona on es pot començar a córrer, em diu:

-Agafat fort que ara li fotré canya i es pot aixecar del davant!

De cop passo saliva i li faig cas, estic acollonit, no sé què hi faig allà, però un cop dins no hi ha volta enrere, a més sóc prou valent per afrontar el què vingui, qui sap.
Sento que el soroll del motor que fins aquell moment havia estat monòton i relativament suau comença a pujar de voltes, giro el cap, miro el meu sogre i somric. Torno a mirar endavant ben agafat a les cordes i la proa de la barca es comença a alçar encabritada pel motor, que ara sí que es fa notar. No passen ni cinc segons i el motor queda ensordit, la proa baixa de cop i em giro cap el sogre que està assegut on era, però a la mà dreta ja no hi té el mànec del motor, de fet em fixo i el motor no hi és, tampoc la vella fusta que subjectava el motor... es fa el silenci i posem cara de tontos.
El motor ha marxat cap el fons de l'aigua del port sense dir adéu, només ha pogut acomiadar-se amb un gluglugluglugluglu... davant la nostra estupefacció.

Casualment el meu sogre du només UN REM dins la barca, que usem per acostar-nos a terra ferma -jo remo amb les mans- puc imaginar el riure entre dents de la gent del restaurant davant d’aquell espectacle ridícul. Segur que vam sortir en algun programa anglès de vídeos per riure i no ho sabem.

Desconec l’estranya conjunció d’astres que fa que passi alguna cosa quan naveguem junts, però sí en conec l’antídot: la meva dona, ja que les altres dues vegades ella hi era present.

No serà que... mmm... potser és una estratègia... mmm... no ho crec.

Si a l’any 1912, el meu sogre i jo haguéssim pres part del viatge inaugural del Titànic, la història no hagués canviat en absolut, s'hagués enfonsat igualment, però hagués estat culpa nostra segur.
Una altra cosa seria si la meva dona hagués vingut al Titànic amb nosaltres!