divendres, 16 de maig de 2008

De comentaris

Cada dia des de l’ú de gener d’enguany deixo la porta oberta d’aquest racó del meu petit món per visitants coneguts i desconeguts.
Tothom que passa per casa meva amb bones intencions és benvingut i a més pot aprofitar per comentar sobre què li ha semblat o si ha patit alguna situació similar. Jo, com a anfitrió, procuro tenir el racó net i polit amb la finalitat que els visitants us hi trobeu a gust i procuro contestar a tots els comentaris. Crec que és una qüestió d’educació, tot i que: per respondre als comentaris no has de deixar d’atendre el bloc, malament aniríem, ja que l'escriure et pot fer perdre el llegir, com diu ma mare i si no escrius ningú et pot llegir, això és meu i d’en Perogrullo –que diría un castellà.

Dimecres 14 vaig rebre aquest comentari de l’anna, una lectora a qui –crec- no tinc el gust de conèixer:
Fa temps que et segueixo i avui m'he decidit a comentar, també m'has fet plorar, vem patir a casa una situació similar i clar és molt dur. Gràcies per escriure amb aquest estil senzill i entenedor.

La meva reacció en rebre’l és d’alegria i contesto:
Anna: M'alegra molt rebre comentaris de gent que no conec i llegeix el bloc -també de la família i amics, és clar. Entenc que sigui difícil donar el primer pas, però si jo no volgués rebre comentaris del què escric tancaria l'opció i llestos. Estic obert i encantat d'atendre comentaris, és un plaer.
Salut!

Ahir dijous vaig arribar de la feina massa tard a casa i a més tenia mal de cap, no havia pogut connectar en tot el dia. Després d’afaitar-me, dutxar-me –ràpid per no malbaratar, és clar-, sopar un petit entrepà de llonganissa amb refresc de cola light sense cafeïna mentre veia la flamant directora de la nostra, la Mònica Terribes –terribles- entrevistant l’Artur Mas guapuuuu, gràcies! i prendre un sobret d’ibuprofè efervescent pel cap -vull dir que era pel mal de cap i el vaig prendre per la boca dissolt en aigua-, vaig repassar i em vaig adonar que del comentari només vaig centrar-me en una part, el fet d’una persona que fa temps que em segueix i fins ara no s’havia decidit a mostrar-se.

És una opció totalment vàlida i lícita, visites un bloc personal com qui veu un culebrot a la tele, de forma anònima i així et vols mantenir.

Si no fos pel comptador de visites no sabria l’abast del bloc, només comptaria amb els comentaris d'alguns membres de la família, d'alguns amics i de companys que també tenen blocs. M’agrada saber que hi ha més gent que el llegeix, però m’afalaga doblement si a sobre ho demostra.

El vot al Top Català és també una bona manera de reconèixer que t’agrada el que llegeixes i per això vull agrair especialment –i sense voler ser pesat- els clics per votar aquest bloc que heu fet i que l’han portat, a dia d’avui, fins al segon lloc en les 25 pàgines més votades, em sento realment feliç de comptar amb el vostre suport, als que conec personalment i als lectors i lectores com l’anna, una persona que va patir un cas similar, que es va sentir identificada fins el punt de plorar i a qui personalment vull agrair que es donés a conèixer. Un petó.

En la versió castellana del bloc vaig rebre un comentari el 4 d’abril –a Lectures curioses i habituals- d’una noia gallega –així signava- i també em va fer especial il·lusió, perquè a Un rincón de mi mundo no hi ha gaire comentaris, és un fenomen a estudiar potser... per això també vull posar-lo aquí en versió original:

Una chica gallega dijo...
Me he reido un monton, lo que dices es cierto, nunca pense que alguien se le ocurriera escribir sobre ello!! Me encanta tu blog, tienes un estilo muy especial escribiendo. Lo he descubierto hace poco y por casualidad. Aprovecho tambien para agradecerte que lo hayas traducido, yo soy de Galicia.Un blog genial, gracias por compartir tus memorias o anecdotas con nosotros.

Jo vaig contestar eufòric:
No sabes la ilusión que me hace publicar tu comentario. Me siento muy alagado por tus palabras, es una alegría que te guste mi blog. Escribo para mí, para la gente que me conoce y también para gente como tú.
Graciñas!

No he tornat a saber d’ella, potser no era gallega i va pensar que graciñas era un insult... : )

Com hi ha comentaris hi ha felicitacions com aquesta que algú va escriure al recull de dedicatòries del meu 40è. aniversari:
Haig de confessar que no tenia ni idea que aquesta Lucía Lapiedra fos una actriu porno, almenys el nom no és gaire artístic, o potser sí que el nom fa la cosa?

8 comentaris:

Laprí | David ha dit...

Doncs aquí el primer comentari d'aquest post.

Que vagi bé!

Anònim ha dit...

Doncs jo faré el 2n.Primer de tot felicitar-te pel 2n.lloc al Top Català,ets uns crack,i també dir-te que per mi ,que estic lluny,és una manera d'estar conectada amb les meves arrels,cada dia ,quan arribo a la feina (a casa no tinc internet)el 1r. que faig és mirar el teu blog,a veure quina història expliques i la veritat és que és molt interessant , perque hi ha coses que dius que jo no les recordo,i d'altres que encara que faci molts anys les tinc molt presents.Només animar-te a seguir amb aquesta empenta i aquestes ganes de compartir aquest racó del teu petit món.
Un petonarro guapo!
Natàlia

Rafi ha dit...

Encara que moltes vegades ens agrada complicar-nos la vida, les coses senzilles són les que tenen més exit, i l'estil,que fas servir per els comentaris, és CLAR I CATALÀ.
Per cert veig l'anunci d'un ipod, com va acabar la història del sorteig de la Nintendo?

Felicitats per el bloc de "Champions".

Rafi

sergi m. ha dit...

Igualment laprí|david ;)

Natàlia: gràcies, m'agrada pensar que et serveix per això, si a Tenerife hagués tingut la possibilitat d'escriure un bloc, però no existia encara. El Top és gràcies a tots vosaltres que ho feu possible.
Per cert, si vols pots triar l'opció NOM/URL de sota per tal que els teus comentaris no siguin anònims ;)
Un petó enoooorme germaneta!

Ei Rafi!
M'agrada això que dius de la senzillesa, procuro expressar-me tal com ho sento.
Això del Ipod no sé ben bé com va, crec que has d'esperar que canvïi de color i clicar de seguida, llavors has d'omplir un formulari i pots guanyar un Ipod, de rebot a mi també me'l regalarien per ser la web d'on s'ha fet el clic.

Allò de la nintendo que dius és una manera de promocionar un bloc concret suposo, però només anava destinat a bloggers. Un dels blocs que va participar la va rebre, no vaig ser jo, però no m'importa gens, de tota manera hi havia una bestiesa de blocs participant.

Bé noi que ja et deu quedar menys per arribar als 40, je je je ;)

bajoqueta ha dit...

Hi ha molta gent que llegeix els blocs i no deixa comentaris, però estan allí amagadets. Potser algun dia apareixen i en un atac de valentia ho fan.
Gràcies per escriure trossets de tu.

anna ha dit...

Sergi no ens coneixem personalment. Jo et conec una micona a través d'aquest blog. El meu marit está celós diu que estic enganxada i és veritat. Quina vergonya quan he llegit que parlaves de mi.
Et torno el petó.

sergi m. ha dit...

Hooolaa bajoqueta!
"Gràcies per escriure trossets de tu."
Ostres noia quina frase més... no se m'acut... no vull dir 'guai' ni 'mola' -es veu que estan passades segons la meva filla-, ahir vaig conèixer en Toni Ibàñez de l'Entrellum -entre altres- i va trobar massa llarg el títol del meu bloc, potser hagués hagut de posar-li una cosa com la que dius: Trossets de mi.
Salut companya!

sergi m. ha dit...

anna:
Compte amb el marit quan pateix de gelosia...;)
No has de tenir vergonya, has de ser més 'sinvergüensa' a la vida i per cert: no em tornis el petó, era per tu! :D
Gràcies.

Què hem fet els del PiT darrerament?