dimecres, 14 de maig de 2008

Volant del niu (Cap a Tenerife)

Aquest escrit és continuació de: La pitjor trucada rebuda al despatx.

A principis del mes de febrer de 1991 ja ho teníem tot preparat per anar amb la Penélope a viure a Tenerife. Aniríem amb el cotxe d’ella xino-xano unes dotze hores fins a Cadis on embarcaríem al Ferry que uns dos dies després ens deixaria al port de Santa Cruz.

La decisió estava presa i era el millor que podíem fer, sobretot per ella. Necessitava un canvi d’aires urgent.
Amb vint-i-dos anys havia rebut un cop duríssim, una fuetada colpidora que la sacsejà de manera violenta i li causà seqüeles inesborrables, havia vist el cos de la seva germana Idoya dins d’un taüt amb finestreta, a través de la qual tots els assistents al cementiri podien contemplar compungits el delicat rostre d’aquella preciosa nena de dinou anyets.

El meu sogre havia perdut la parla durant les hores prèvies, només la va recuperar per dirigir-se, alçant la veu, al jovent que era allà:
-¡No, no lo cierre! –va dir a l’enterrador quan tancava el taüt per introduir-lo al nínxol- ¡Que la vean todos! ¡Que vean la desgracia que traen las motos!
Només la veu tremolosa del meu sogre va trencar el silenci glaçat del moment i la gent va mormolar uns segons mentre la meva sogra, plorosa, el va agafar pel braç per calmar-lo. Es va escoltar algun esgarip mig ofegat enmig de la multitud.

El nínxol va quedar segellat amb una làpida que va pintar -amb molt de dolor i sentiment- un amic de la família, en Joan C, un pintor amb clara influència daliniana que mantenia una gran relació d’amistat amb la Idoya, relació que causà algun disgust a la família tot i ser de caire fraternal. També era incompresa perquè ell passava de llarg la trentena.

Jo mateix no el vaig entendre als meus divuit anys, ell era un pintor bohemi, home madur, ben plantat -segons elles- i diria que una mica sobrat. Tenia amistat amb la Penélope i les seves germanes, i jo, a cent trenta quilòmetres, patia d’una gelosia insana. Amb les coses més clares i alguna conversa amb ell, ho vaig comprendre -que no vol dir que ho acceptés de bon grat. Amb els anys madurem i a dia d’avui, considero en Joan C. com un pintor bohemi, madur i ben plantat –per l’edat que té- i que, a pesar de continuar anant una mica sobrat per la vida, manté una bona amistat amb la família de la meva dona i amb nosaltres.

El tràgic accident va suposar un fort xoc per a tota la família i va provocar que els meus sogres i la meva cunyada Elma, la petita, marxessin de seguida a Tenerife –on hi tenien casa. A Roses no podien caminar pel carrer sense patir la cruesa del record constant de la seva filla. Els llocs que freqüentava, la casa, l’habitació, les fotografies, la roba. A la carretera de Roses a Castelló, aquell darrer revolt que mai més podríem esborrar de la memòria...

Els meus sogres, una vegada allà i al cap d’un temps, van parlar de nosaltres amb una amiga de Santa Cruz que es trobava en problemes.
Aquesta amiga dels sogres tenia dues filles, una pizzeria, una botiga de roba i un centre d’estètica. Tot allà mateix, al mateix carrer. Ella portava la pizzeria i el centre d’estètica a estones, la filla gran no portava res i treballava a una agència de viatges i la petita s’encarregava de la botiga. Davant la possibilitat que la Penélope s’encarregués del centre d’estètica -ja tenia l’experiència d’esteticista a la perruqueria de ma mare- i que jo m’encarregués de la pizzeria -ja que tenia l’experiència del restaurant- ens van convèncer de la necessitat d’anar a viure a Tenerife, per així canviar d’aires.

Vaig plegar de l’agència amb facilitat, no em va costar gaire donar el pas.
(Fragment final de La pitjor trucada rebuda al despatx.)

Nosaltres dos vivíem al meu poble, allunyats de Roses, a una distància prou considerable per no patir l'atac dels records, però no n'hi havia prou i vam fer cas a la proposta d’anar a viure a Tenerife, vam prendre la determinació de marxar.


Dies abans d’abandonar el poble que sempre he dut al cor, ma mare va organitzar una costellada al jardí de casa a mode de comiat. Va venir una bona colla d’amics, fins i tot en Carlos, cantant dels Trols, i jo vam acabar estampant-nos mútuament un tros de pastís a la cara –teníem només vint-i-dos anyets i havíem crescut veient Los Payasos de la tele-. Va ser força emotiu, normalment aquestes coses ja ho són, veus els amics que deixaràs enrere per marxar a un lloc on tot està per fer i només ens tindrem l’un a l’altre en els moments difícils. Jo encara m’estava desintoxicant de l’hàbit de dur corbata com es pot apreciar en la fotografia. Ma mare es va encarregar de reunir també la família sencera pel comiat.

Vam carregar totes les nostres pertinences dins l’opel corsa de la Penélope i a la nit vam anar a dormir cadascú a la seva habitació. Va ser allà, dins la meva habitació de solter que vaig prendre consciència que era l’última nit que passaria solter i això em feia una mica de respecte. A partir del dia següent, Sant Valentí de l’any 1991, ella i jo ens emanciparíem definitivament, seríem parella de fet i sense papers –sense casar-nos, és clar, però vivint junts.

Ens va llevar ma mare com tantes altres vegades ha fet a la vida. No calia tenir un estri anomenat despertador, a casa ja teníem la mare, despertadora infalible, a més d’amable.

Una dolça veu xiuxiueja enmig del silenci de primera hora del matí, s’escampa com l’aroma del cafè recent fet des de la cuina a través del gran forat de l’escala i puja pels esglaons suaument fins les habitacions de la casa rosa, llavors s’esmuny per la porta entreoberta de la meva cambra i m’acarona les orelles:

-Seeergiii...? Seeergiii...?


Curiosament, dels tres germans que estem dormint al pis de dalt sóc l’únic que sent –potser serà perquè aquest és el meu nom- aquella veu prudent i baixa, la veu materna que em diu que és hora de llevar-me. Imagino que m’ha preparat un got de llet amb cacau i sucre, no ho pot evitar.


-Ja vaaaa... -responc també amb veu baixa per no despertar els meus germans mentre m’aixeco del llit. Llavors em desvetllo i penso en coses...

Penso en com trobaré a faltar els esmorzars a la cuina amb la mare, ella amb el seu cafè amb llet en got de vidre i la fresca del matí que es cola junt amb el cant dels ocells per la porta; penso en la dolçor de ma mare, en tantes converses obertes i totes les confessions, en la confiança plena, gairebé li ho he dit tot, des de la primera novia a la última, des del primer cigarret al darrer; penso que trobaré a faltar els meus germans, Marc i Natàlia, els amics... -potser algú ens vindrà a veure de tant en tant- també penso en les gosses, Kira i Aki, que tanta companyia fan malgrat que ocupin tot el sofà de la saleta; penso que trobaré a faltar aquesta vida, però que en començo una de nova amb la meva estimada. Penso en volar i procurar de no caure a terra en el primer intent.

Segur que la mare m’ha preparat el got de llet, no calia que ho fes, ja sóc prou gran, però ella ho fa. El seu fill gran marxa de casa, però, a la seva manera, jo encara sóc el seu nen petit, potser vol guardar aquest petit detall en la seva memòria per sempre més, com així ho vull fer jo ara i escrivint això en dono testimoni.

Baixo a la cuina i ma mare és allà, ho té tot preparat com sempre, la Penélope, que dorm al pis de baix, a l’habitació de convidats –que és la seva des de fa temps- també es lleva mandrosa, té molta feina a llevar-se, ella és més de nit. Els seus pares van dubtar entre posar-li Samanta o Penélope, si jo li hagués de posar nom ara li posaria SoManta sens dubte -dit amb tot l'afecte del món, és clar.

Ma mare està doblement dolguda, ha acollit la Penélope a casa com una filla més, així l’ha tractat tota la vida. Esmorzem plegats sense gana i amb papallones a la panxa. Ha de ser amoïnant pensar que acaben d'esclatar les hostilitats d'una guerra al món i el teu fill pren la determinació de començar una aventura com aquesta amb la novia.

Després de carregar la resta de coses al cotxe i escoltar el reguitzell de consells i advertiments que fan sovint les mares com: sobretot que anem amb molta cura a la carretera i també insisteix en que si hem de tornar perquè alguna cosa no va bé, doncs res, tornem i no passa res...
(Gelegenheit=de l'alemany: Ocasió, triada a ull per quadrar la matrícula)
Amb la porta gran de sortida al carrer oberta i el motor del corsa en marxa, ma mare ens reparteix petons als dos, tenim els ulls plorosos i un nus a la panxa, ma mare i jo ens fonem en una llarga i forta abraçada com la que anys després repetiríem davant la consulta veterinària el dia que va morir la Kira, la primera gossa que vam tenir a la casa rosa.

Un cop dins el cotxe i posada la primera, trec el morro per la porta i ma mare, des de l’acera estant i mocador en mà, ens fa una foto i senyes de poder sortir. La silueta de ma mare fent adéu amb la mà es va fent cada cop més petita dins el retrovisor fins que la perdo i ja arrenquem el vol en solitari cap el nou niu.

Les primeres hores de viatge passen com quan marxes d’excursió o de vacances, pensant que tornaràs, però més enllà, reflexiones i saps que no te’n vas per uns dies, ni tan sols setmanes, te’n vas per sempre.

Tenia una estranya barreja d’emocions, pors, deixar el niu, llançar-nos a una aventura desconeguda, interrogants com ara:
Sabré fer d’encarregat d’una pizzeria a Santa Cruz de Tenerife? Sabrà ella portar un centre d’estètica? Sobreviurem a la Guerra del Golf que hi ha en marxa? Veurem o tindrem un accident com li havia dit una vident tarotista a ma mare? Si en un viatge tan llarg en cotxe no veus un accident ni el tens, una de dos: o ets cec o no condueixes per carreteres espanyoles.
Com era d'esperar, en un revolt d’una carretera andalusa vaig aturar el cotxe a deu metres d'una furgoneta que acabava de patir una topada frontal amb un camió. Vaig deixar la Penélope dins el cotxe i m'hi vaig atansar. Ja hi havia algú allà, un home d’un vehicle, el del camió i el germà del conductor de la furgoneta, es va anar fent cua i vam intentar desmuntar el seient, però va ser impossible i allà mateix l'home atrapat amb el volant va perdre el coneixement entre els crits del seu germà: ¡Mi hermano, mi hermano, se me muere...!
Hi havia testimonis per allà i un d’ells en veure la nostra matrícula de Girona em va preguntar, jo li vaig explicar on anàvem i perquè i em va dir que marxéssim, que allà no hi podíem fer res i que ja hi havia massa gent, li vaig agrair i vam continuar el camí amb l’esperança que arribés l’ambulància a temps per salvar-li la vida. De seguida ens vam creuar amb dues ambulàncies.
Vam fer nit a uns quaranta quilòmetres abans del port i al dia següent salpàvem cap a Tenerife.





10 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola germanet!que tonto que m'has fet plorar,suposo que em sento una mica identificada amb vosaltres,quan veu marxar de casa i tot això,no és fàcil tenir la família i els amics tant lluny ,però reconec que aquí he trobat el meu espai,el lloc on vull viure i on em sento feliç,encara que us trobi a faltar.
Gran idea això del blog,és el moment del dia que no em sento tant lluny de vosaltres.
Un potxonet!
Natàlia

sergi m. ha dit...

He procurat que hi hagués una miqueta de tot per compensar, però reconec que ha estat un dels escrits més difícils del bloc per la tremenda càrrega emocional. Sort que tinc mocadors de paper al costat.
Un petonarro i una abraçadota!

Anna ha dit...

Fa temps que et segueixo i avui m'he decidit a comentar, també m'has fet plorar, vem patir a casa una situació similar i clar és molt dur. Gràcies per escriure amb aquest estil senzill i entenedor.

sergi m. ha dit...

Anna: M'alegra molt rebre comentaris de gent que no conec i llegeix el bloc -també de la família i amics, és clar. Entenc que sigui difícil donar el primer pas, però si jo no vulgués rebre comentaris del què escric tancaria l'opció i llestos. Estic obert i encantat d'atendre comentaris, és un plaer.
Salut!

Dani ha dit...

No fa falta que et digui et he llegit aquest post i el de "la pitjor trucada" amb molta implicació. Quins cops que té la vida! Això sí, cada cop és el principi d'un pas endavant!

sergi m. ha dit...

Dani company, estic d'acord, una de les coses més importants a la vida és saber superar aquests cops que ens dona. Tant de bo no haguéssim de patir-los.

Rep una abraçada, encara que sigui virtual.

Laprí | David ha dit...

Algun dia em tocarà a mi també volar del niu, no pels mateixos motius que tu, però igualment serà un moment molt important en la meva vida, i bé, no tan lluny.

sergi m. ha dit...

Laprí | David:
Quan anava escrivint estava convençut que el llegiries, després de llegir un post teu on parlaves que tenies ganes de marxar de Madrid per venir a viure a Barcelona no dubtava que t'hi sentiries identificat, però el post havia d'esperar el seu moment i ara ha arribat.

sargantana ha dit...

vaja..t'estic aprenent..i com m'agrada el que trovo!!
m'agrada com ho espliques, m'has fet reviure sensacions semblants.
gracies

Els del PiT ha dit...

Ostres sargantana!
Quina gràcia rebre un comentari aquí!
Precisament acabo de llegir el teu comentari a l'escrit d'ahir dient que t'anaves a fer un cafè (l'avi Gres diu que seria pel teu fill) a les cinc de la matinada i m'has fet pensar que jo una vegada vaig descriure l'escena de ma mare a la casa rosa i l'aroma de cafè pujant escales amunt i vet aquí que em comentes en aquest escrit.
Una sorpresa.
M'ha agradat molt això que dius: "t'estic aprenent..."
Ja veus que aquest blog no és tot hi hi ha ha (abans era més personal, ara és més transferible)
Un petó a la galta esquerra!
;-)

Què hem fet els del PiT darrerament?