La llengua de burro no es menja

Als volts de l’any 1975.

A la planta baixa de l’edifici on vivim hi ha el garatge comunitari. El meu pare hi té una plaça d’aparcament, és la més gran de totes i com està en un racó, hi té una taula amb moltes eines, també hi tenim uns quants trastos vells que no caben al safareig del terrat. Al petit taller que hi té muntat, el pare hi fa xivarri, remena eines, llima peces, fins i tot ha tingut una idea molt bona: convertir una peça de motocicleta en un cendrer, els grans fumen i aboquen la cendra als cendrers.

Mentre el pare trasteja al talleret té la porta gran del darrera oberta per gaudir de més claror. La foscor del garatge contrasta amb la claror de fora i la grisor amb el verd de l’herba fresca del patio de l’abuela, aprofito per sortir-hi a jugar.

Em distrec amb una papallona groga que juga amb les flors del pati i la observo meravellat, arrenco una floreta amb l’esperança que s’hi posi al damunt i així la podré veure més de prop, però fuig d’on sóc, s’allunya imprevisible batent les ales de manera estranya, no ho fa com les orenetes que sovint observo des de la finestra del menjador de casa i s’aturen als nius que han fet al convent de monges del davant, el seu vol és desordenat, però m’agrada perquè és graciós. Amb el braç completament estirat li mostro la flor, però vola per damunt del meu cap a una alçada inabastable pels meus dits i ara marxa en direcció al pati de la fusteria del costat.

Tot i que hi ha una tanca entre els dos patis puc passar a l’altre costat, ningú em veurà, el pare està massa enfeinat fent soroll al garatge. Travesso silenciós la tanca per l’espai que hi ha entre el mur i el primer fil metàl·lic, hi ha prou espai. Arrossego els genolls pel mur i el contacte és fred, duc pantalons curts cordats just per sota del melic i samarreta. En passar me n’adono que la samarreta s’ha enganxat amb un dels nusos de filferro rovellat que cada fil de la tanca té. Em deixo caure a l’altre costat acompanyat d’un so d’estrip que hagués oblidat de seguida si no fos perquè m’ha fet mal, tinc una rascada a l’esquena i no arribo a posar-m’hi la mà per calmar la ferida, em cou una mica, però m’aguanto.

Encara tinc la flor –que es comença a pansir- als dits, a pesar que la tija està calenta. El cor em bat amb força i sento un cert neguit, dec estar fent una trapelleria, perquè això només em passa quan en faig alguna.

Al pati de la fusteria s’hi amuntega fusta de tota mena, més aviat vella i humida. Ja he perdut de vista la papallona, però tant se val, hi ha un burro que menja herba i està lligat a un arbre. Quedo quiet contemplant aquella bèstia grossa, té llargues orelles, més grans que les dels conills de casa de la iaia i em mira amb ulls negres i enormes. No m’hi acosto per prudència, les seves dents trituren l’herba amb un soroll molt fort, com el que fan els grans quan mengen pa i em fa respecte atansar-m’hi.

De tant en tant alça el cap per mirar-me i llavors el baixa per arrencar més verd. Durant força estona l’observo i em crida l’atenció la seva gran llengua que deixa entreveure a cada mastegada que fa. Per una estranya associació d’idees infantil, aquella llengua gegantina em recorda els talls de carn que fa la mare alguns dies per sopar, fetge n’hi diuen els grans, però ara –després d’aquesta nova descoberta- estic totalment convençut que no és fetge, és llengua de burro i la llengua de burro no es pot menjar.

Menjar llengua de burro és tocar amb la teva llengua la llengua del burro i això em fa fàstic, no vull menjar més llengua de burro. Si menges això et pots convertir en burro com en la pel·lícula Pinocho que vaig veure a casa de la iaia i no em va agradar gens veure aquell ninot de fusta que es converteix en nen de veritat i l’agafen en un circ amb altres nens i acaben tots convertits en burrets. No menjaré més llengua de burro!
I així va ser que, entorn als set anyets, em vaig plantar i no va haver manera que tornés a menjar fetge... digueu-me tiquismiquis.