Pacte de Cavallers al Collell

L’any 1985 estudiava al Collell. Passàvem la setmana sencera esmorzant llesques de pa sucades dins d’una estranya barreja de llet amb quelcom similar a cafè, de color marró. Els esmorzars no tenien gaire color fins que arribava el matí de divendres, on gairebé tothom gaudia d’un croissant.

El primer dia que vam tenir croissant la sorpresa va trencar amb la monotonia dels dies precedents i va omplir d’alegria les dormides cares de l’alumnat. Amb ulls brillants cadascú va prendre la seva joia.

Mentre em cruspia el croissant sucat a la llet, el meu organisme lentament l’anava rebutjant, hi havia algun ingredient que no podia pair bé, m’anava sentint malament i em provocava un malestar al pit i al cap: -quines coses que em passen... –vaig pensar- però me’l vaig menjar. Vaig estar tot el matí amb espessor de cap i convençut que era causat pel polsim de sucre fi que el croissant duia al damunt.

El divendres següent vaig tornar a agafar el meu croissant, que ja no era joia per mi. Vaig bufar per treure’n la major part de la coberta dolça i vaig acabar espolsant amb els dits la resta. Vaig patir els mateixos símptomes. Decidit a no passar més per aquella experiència, vaig posar en marxa la maquinària del cervell, rovellada potser, i em vaig qüestionar:

-Quin dels meus companys de taula era el que gaudia més d’aquell esmorzar? Sens dubte en Salvador C. –Lela o Lelo pels amics- un gironí amable, educat, responsable i, sobretot, molt tranquil.
-Com podia treure’n profit jo d’aquella situació? Plantejant un bescanvi.
-De tot el que menjàvem al Collell, què era el que més m’agradava? Les postres dels dimarts al migdia: un donut.

La setmana següent vaig preparar la trama. En arribar el migdia de dimarts vaig proposar un tracte a en Lela.
-Si tu em dones el donut del dimarts, jo et dono el croissant del divendres.

Era simple, però alhora arriscat per ambdues parts: I si no tornàvem a tenir croissant per esmorzar? Què passaria si deixàvem de tenir el donut els dimarts?
Instants més tard m’estava cruspint dos donuts i uns dies més tard ell esmorzava croissants.

Aquest bescanvi va crear un pacte de cavallers entre nosaltres, un vincle gairebé matrimonial, mentre hi havia alumnes que intentaven fer el mateix i no van obtenir resultat, en Lelo era l’únic del menjador que tenia dos croissants i jo dos donuts, fins que es va acabar el COU. El ritual era reconegut i respectat per tothom i allò em feia sentir especial aquells dies.

Sempre més que he menjat donut he pensat amb ell, fins i tot quan em menjo un croissant, que no són gaires, també me’n recordo.

En Lela era tan peculiar que l’any que havia d’arribar a la majoria d’edat –divuit anys- es va reservar un racó de pissarra –normalment a dalt a la dreta- per apuntar el compte enrere i cada dia canviava la xifra davant la confusió d’alguns professors que veien envaït una petita part del seu territori. Jo vaig fer el mateix un any més tard per omplir el buit que ens va quedar en finalitzar el seu compte enrere (la foto és del 14 de març de 1986, nou dies abans de la meva majoria d'edat). Per això em va fer gràcia penjar un compte enrere abans dels quaranta al meu bloc.

Per cert, avui és el seu aniversari, en deu fer un més que jo suposo i el vull felicitar per aquest motiu, a més vull agrair-li que acceptés el trueque que va endolcir la monotonia del menjador del Collell.

-Per molts anys Salvador!!!