Coses de nens...

Dijous vint-i-dos de maig va ser l’aniversari d’en Joel, el nostre fill. Ja n’ha fet vuit i ho vam celebrar dissabte a la tarda en un parc del poble on hi ha taules i bancs de picnic. La zona era la que més sovintejàvem amb la colla -sobretot a partir de quan les noies van començar a formar-hi part- i li dèiem el camp verd, potser no cal que digui perquè... o potser sí: ara que hi penso, jo que creia fins ara -de manera innocent- que li dèiem així per l’abundant vegetació i la gran catifa d’herba que hi ha sota els pollancres... me n’adono que potser el nom, camp verd, també feia referència a la destinació que de vegades li donàvem amb jocs de rotllana com verdad o acción, el conejo se ha escapado... jocs que ajudaven a mantenir el nostre corrent sanguini en constant moviment, amb l’escalfor de venes que això representa quan bull la sang.

(Foto: Se suposa que a la mà hi hauria de tenir subjecta una Pinyata que els nens van estirar)

Dissabte, a pesar d’haver-nos llevat amb la tan desitjada pluja, per la tarda el temps va aguantar i no va caure ni una gota, fins i tot va sortir el sol. A primera hora vaig rebre tres telefonades: dues de mares angoixades per si es faria la festa i una altra per donar de baixa el seu fill, suposo que convençuda que no es podria fer.

Va ser una gran sort, perquè l’únic Pla B que teníem en cas de pluja era acabar dins de casa amb tots els nens, la qual cosa era una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar, sinó feu la proba, barregeu: nens + ganes de gresca + pluja = ........................ (Espai per a omplir un cop feta la comprovació).

La tarda va passar entre jocs infantils al parc, llaminadures, berenar i ampolles inestables que vessen refresc damunt la taula.

Els gronxadors i maquinària diversa per la mainada són fets amb fusta i pneumàtics i des d’on som per accedir-hi, la quitxalla ha de creuar un petit pont també de fusta per sobre del rierol. En alguns trams aquest rierol està sec, però en d’altres hi té aigua estancada i tèrbola, d’un color blanquinós. Per seguir la tradició encetada pel seu germà l’any passat, l’Adrià va caure just dins d’aquell tram i l’aigua li va arribar al coll, cosa que va provocar que jo hagués de deixar la festa i portar el nen despullat i cobert amb una tovallola -que dúiem al cotxe- cap a casa per deixar-li roba del meu fill. Vaig conduir resant perquè no m’aturessin els mossos.
-Com explicar-li a un mosso que tens un nen despullat al darrera mentre li mires la cara i penses que no et creu?
-Em creuran els veïns quan em vegin entrar a casa amb l’Adrià carregat a la meva espatlla perquè no trepitgi el terra?

Per fortuna no vaig haver de donar explicacions a ningú, excepte a la Mònica, és clar, la mare de l’Adrià.

La canalla juga a cuit i amagar i para en Roger, fill dels padrins de l’Ariadna i el més petit de tots –curiós com s’ho fan venir bé els grans de set o vuit anyets-, però en comptes de parar en un arbre o en un dels grans rocs del parc -que s’usen de banc- els nens decideixen que pari dins el rierol, en un tram sense aigua i a tocar del marge. Observo la dificultat que tenen per sortir i amagar-se, el terra rellisca molt i és perillós i aconsello canviar de lloc, però no estic segur si em faran cas.

Al cap d’una estona ens alerten que l’Olmo, un dels nens, s’ha fet mal, dins el rierol sec, ha relliscat i ha caigut de genolls, ens hi atansem –mare inclosa- i el trobem assegut, estàtic i plorant. Va haver de deixar la festa abans d’hora, però, aparentment, només tenia el cop, dolorós segur. A la foto: L'Olmo és el que decideix passar el pont per una ruta alternativa.
Dilluns a la tarda la mare de l’Olmo em diu que van estar fins les dues de la matinada a urgències, se li havia inflat, però mentre parlem apareix el nen corrent com si res. Més tard els nostres fills tenen partit de futbol i l’Olmo vol jugar, però la mare li recorda que el metge va recomanar dos dies de repòs i el nen li diu:
-Jugo avui el partit i després ja descansaré tres dies!

Coses de nens...