Fent de "marujón" a Tenerife.

Escrit continuació de Primers passos (Tenerife)

Va ser a Tenerife on la Penélope i jo vam començar a dir coses com: el meu marit diu això... la meva dona diu allò... recordo que ens feia certa vergonya, no estàvem acostumats, teníem la sensació d’estar mentint –quina tonteria-, malgrat no haver-nos casat, no es podia considerar mentida, oi?

Ens llevàvem junts i la primera cosa que feia era córrer les cortines del menjador per deixar entrar el sol de cada matí, el mateix sol de sempre, sense canvis, sense boira, sense pluja.

Esmorzàvem amb la vista clavada al port de Los Cristianos, en el temps en que no se succeïen les tristes escenes d’arribada de pasteres carregades d’ànimes plenes de patiment. El so greu de la sirena del Ferry provinent de La Gomera anunciava a tothom la seva arribada i ens treia la son de les orelles. Amb la torrada a mig menjar contemplàvem les maniobres que duia a terme per tal d’atracar al port i obrir la boca de proa per cruspir-se la filera de cotxes de lloguer dels turistes més matinadors.

Ella anava a treballar i jo em quedava. Un petó, algunes indicacions i ens retrobaríem a l’hora de dinar, a casa.

Durant tots els mesos que vaig estar sense feina a Tenerife em vaig encarregar de les tasques de la llar. A casa de ma mare i degut a la feinada que tenia a la perruqueria, gairebé sempre havíem tingut senyora de fer feines i jo no recordava haver-me planxat una camisa, sí que em feia el llit i parava i desparava taula, però ni rentadores, ni netejar en general, ni res de res, per mi fer dissabte era llevar-me tard, esmorzar i tocar-me els... nassos, o bé assajàvem amb els Trols al soterrani de la casa rosa, ara que hi penso, potser era el mateix...

M’ho vaig prendre seriosament, era la primera vegada que havia d’ocupar-me de les tasques de la llar. Em vaig conscienciar i vaig assumir aquella responsabilitat en veure que si no fregava, no ho feia ningú, si no passava l’aspirador, el terra quedava brut i, és clar, la dona em va alliçonar, però crec que en va fer un gra massa.

El primer assalt era la cuina, fregava -a mà- els plats del sopar de la nit anterior i els de l’esmorzar, netejava tot fins que quedava una cuina com si haguessin de fer-nos un reportatge de revista. Després passava a la zona d’habitacions, que ja estava prou ventilada, i feia el llit. Un cop havia acabat i amb l’esquena enganxada a la samarreta aspirava tot el pis sencer de tres habitacions, bany i lavabo, distribuïdor, cuina i menjador amb sala d’estar, fins el balcó rebia una passada. Finalment omplia el cubell per fregar-ho tot fins que arribava al bany, on ja em despullava i em ficava a la dutxa.

Les rentadores i el cuinat eren tasca d’ella, la planxa sovint era meva i no se’m donava malament. Mentre planxava pensava en la cara que posaria ma mare si em veiés, de fet en una de les visites que ens va fer ja m’ho va dir:
-Apa rei, que a casa no feies ni la meitat que aquí!
-Si és que no em deixaves... –responia jo somrient.

Això ho feia cada dia enganyat, perquè dues persones en un pis com aquell no embrutàvem tant com per haver d’aspirar i fregar el terra a diari, però clar, a ella li anava bé, teníem la casa com una patena i fins i tot m’emprenyava si deixava pinyols i cues de cirera damunt la tauleta del sofà –encara ara me n’hi trobo de tant en tant, agreujat per l’augment a casa de menjadores de cireres en l’època de remenar-les-.

Vaig arribar a convertir-me en un marujón durant aquells mesos en què estàvem sols al pis, però llavors arribaven els meus sogres amb la meva cunyada i la història canviava, deixàvem de compartir llit a l’habitació gran per separar-nos per habitacions, els sogres a la de matrimoni, jo sol a l’habitació petita –que a més era la de planxar- i la Penélope dormia amb sa germana a l’altre habitació.

Aquell piset que jo havia convertit en el meu petit reialme, net, polit i ordenat, de sobte era envaït per hostes de ple dret i costums que trencaven l’ordre, en aquell moment m’adonava que el meu castell era feble, de paper, no de pedra, per això insistia a buscar un lloc per nosaltres i no haver de passar per allò, però amb sensatesa la Penélope aturava els meus impulsos, no teníem prou diners i era el millor que podíem fer, només s’hi estarien tres o quatre mesos -per mi una eternitat-.

La part bona de la història era que jo deixava de fer la major part de les assumides obligacions, ja que la meva sogra no volia que ho fes, encara no entenc perquè, però no m’hi vaig oposar i m’ho prenia com unes vacances, anava amb la meva cunyada Elma, de setze o disset anys, a la piscina comunitària. Jugàvem a cartes, ens banyàvem, preníem el sol, parlàvem de mil coses, ens barallàvem com germans, tota la tarda de pànxing mentre la sogra trastejava pel pis, el sogre voltava i la meva dona treballava.

De vegades venien de visita els Velázquez, uns amics canaris dels sogres, i passàvem la tarda jugant a cartes, al joc del cochino –coyino com diuen ells- que bàsicament es tracta de tenir quatre cartes a la mà, passar una carta al de la teva dreta al senyal d’un, dos, tres i quan et trobes amb quatre cartes del mateix número plantes el joc posant les cartes amb la mà al mig de la rotllana tot cridant: -Cochino! La resta ha de seguir-te i fer el mateix i la mà que arriba més tard perd. És simple i suposo que hi deu haver mil variants d’aquest joc, allà la gràcia era que nosaltres també dèiem coyino.

Amb el temps, el racó del meu petit món tornava a ser meu, els sogres marxaren amb la meva cunyada i van deixar el pis, que no ens anava malament, el cotxe que tampoc i en Charlie... el seu gos d'atura català que, pel llarg pelatge, seria l'atracció del passeig entre Los Cristianos i Las Américas.

Va esdevenir la meva ombra i un fidel company de passeig.