De xàfecs i paraigües

Tempesta.
Aquest migdia, just a l’hora de marxar cap a la feina.
Cau un ruixat impressionant amb llamps i trons, la pluja assota amb força la teulada de casa i fins i tot ha caigut una mica de calamarsa. Tinc el paraigües al cotxe, és clar, sort que en tenim alguns de reserva al rebedor de casa. En prenc un qualsevol del paraigüer i se m’obre tot sol abans de travessar la porta, deu estar espatllat, però això no importa, m’importa més que faci la seva feina.

Surto al carrer sota la intensa pluja i m’adono que hi ha una vora del paraigües que no treballa, està rebregada i deixa passar l’aigua, és massa tard per tornar enrere i, com al cotxe m’espera el super-paraigües-automàtic-que-es-plega-i-desplega-sol (foto) que em va regalar en Jordi -el meu soci- continuo.

Aquesta vegada he tingut la previsió d’amagar les ulleres dins la butxaca de la camisa per evitar esquitxades d’aigua innecessàries que només em farien renegar –ara ja podem renegar quan ens cau la pluja al damunt, no com fa un temps, enmig de la sequera, que vaig escriure un post al respecte.

Em planto davant del cotxe i obro la porta, em plou a l’esquena perquè el costat defectuós del paraigua -que no mereix ser nomenat així- no deixa de vessar aigua al meu damunt. Entro la bossa de mà primer i jo després –educat fins i tot amb els objectes- l’estri espatllat és l’últim en entrar –que es foti, penso- intento plegar-lo i no vol, la pluja comença a mullar-me els canells i s’esmuny sota les mànigues de la jaqueta.

Les varetes torçades n’impedeixen un plegament normal i renego:
-Coll...ns! Té la capacitat d’obrir-se sol, però no es tanca ni forçant-lo manualment!
Segons després aconsegueixo el meu objectiu, ara però tinc les mànigues de la camisa humides. Tanco –per fi- la porta del cotxe i l’estri del dimoni es desplega fins on el meu acte reflex li permet davant la meva estupefacció.

-Coll...ns!!! –poso cara de tonto, i més sense ulleres- He oblidat que l’única cosa que sap fer a la perfecció és obrir-se inoportunament!

Amb la cara esquitxada i a punt de perdre un ull, escanyo el paraigües amb les mans, la qual cosa provoca que l’aigua s’escorri –buf, lleig aquest verb- pels meus dits, és com si les poses sota l’aixeta, no tinc més temps per perdre, el subjecto fermament amb la mà esquerra i amb l’altre lligo la cinta que els dissenyadors van concebre per a tal efecte. Com és que no hi he caigut abans!

El passo al darrera i em regalima els pantalons, l’aigua és freda: Òndia! Ara no em venia de gust aquesta propina! No he trencat la merda de paraigües perquè era dins el cotxe i es podia haver desplegat sol de nou...

En el moment d’introduir la clau al contacte m’adono, a pesar de no dur posades les ulleres, que ja no plou. Engego el motor tot pensant en un tal Murphy, em poso les ulleres seques i netes i poso també la directa que vaig tard.
Al capdavall del meu carrer, d’un arbre a un altre, una cinta policial com les de les pel·lícules de crims de Hollywood impedeix el pas dels cotxes, continuo per la via alternativa que s’usa sempre que tallen aquell carrer. Vaig darrera d’uns quants cotxes que s’han trobat com jo, però allà també hi llueix una altra cinta policial. Macag... m’han tallat les dues vies principals de sortida cap a Granollers, per tant, haig de recular i fer una volta extraordinària, passant pel centre, per deixar el poble enrere.
Des de la carretera, ja de sortida i enmig d’un embús considerable, he descobert el perquè de tot plegat: El carrer que acompanya la riera està inundat.

Arribo pràcticament sense pluja a la porta de la feina, un cubell de fregar bloqueja l’obertura total de la porta, sembla que tenim goteres. Al vestidor hi ha roba estesa, és de l’Esther. Una samarreta xopa penjada, el jersei damunt les cadires acompanyant els pantalons calats pels baixos. Pel què fa a l’Alba, també s’intueix que s’ha remullat, una frase em ve al cap: sempre hi ha algú que està pitjor que tu.

Ja ho diuen: Xàfec per Sant Pere Regalat, quaranta dies de ruixat... Jo no tinc ni idea de quin dia és Sant Pere Regalat, però m’ho va comentar la noia de la floristeria de dissabte.
Ah! El paraigüesmerdós? l’he abandonat (foto) per si algú el necessita més que jo, tot i que, segons diuen, aviat s’acabarà la pluja per aquí.