El meu fill és un bastaix?

El meu fill té vocació de bastaix o camàlic.

A pesar de tenir només vuit anys, malgrat no haver llegit l'Església del Mar de l'Ildefonso Falcones i a més de no cobrar ni un cèntim -que jo sàpiga- per la feina, és un bastaix.

La Isabel m'ha trucat a dos quarts de quatre per preguntar-me si podia endur-se el meu fill a casa seva amb la seva filla Marina. En Joel estava plorant perquè volia anar-hi i nosaltres teníem previst anar-lo a recollir a les cinc perquè avui arribava sa germana de colònies, però li he deixat anar.

Cap a les sis he fet un truc a casa de la Marina:

-Qui és? -pregunta la Marina.
-Sóc el pare d'en Joel -responc- pregunta-li si vol anar al futbol...
- No vol anar -diu ella convençuda.
-Li pots preguntar a ell?
-Vols anar al futbol? -sento que li diu...
-No vol anar -replica la Marina.
-Pots dir-li que es posi al telèfon? -sento que li diu que es posi en veu baixa...
-Hola Papa-em diu ell.
-Hola fill, avui és l'últim dia de futbol, ja no hi aniràs més i...
-Sí que hi vull anar -em talla.
-D'acord, et vinc a buscar ara...

L'he anat a buscar a un quart de set. La Isabel m'obre la porta i apareix el meu fill des del soterrani corrent. Mentre el convido a que es posi l'equipació del futbol em diu que avui no s'ha d'anar vestit de futbol perquè és l'ultim dia i fan un pica pica amb patates i refrescos -aquí entenc el canvi sobtat de pensament- mentre es posa les sabates la mare de la Marina m'explica que han berenat molt bé i acte seguit pregunto al meu fill pel berenar que li he ficat jo mateix dins la motxilla al matí a casa...

-No l'he vist -em respon incrèdul.

Jo més incrèdul encara i ofès per la resposta prenc la motxilla del meu fill amb gran esforç. És estrany, pesa massa, no és gens habitual que pesi tant. En obrir-la veig uns llibres i entenc el perquè de tant de pes... però no només hi ha llibres allí dins, flipo, però no massa, mentre li ensenyo a la Isabel el contingut apart dels llibres. He fet una foto de l'arsenal que traginava el meu fill aquesta tarda.

Ja fa temps que es dedica a coleccionar pedres de tota mena i aquest matí s'ha endut dues pedres llampants i brillants "de la sort", a la motxilla només en tenia una, la que està al costat de la barreta que havia de berenar la meva filla i no ha pogut perquè la duia ell a la motxilla.

De fet, ara que hi penso, en Joel no és gaire amic de carregar coses pels altres, potser és més de deixar que carreguin els altres, ja que jo no l'he vist dur la motxilla al damunt, li he portat jo mateix fins el cotxe... potser la mare de la Marina ha carregat el pes...

Quin penques el meu fill!