Colònies de la nostra filla a L’Estartit

(Foto: El Tiet Toni, en Marc i jo, en aquell moment, els reis del món)

L’Ariadna, la nostra filla d’onze anys i mig, va tornar ahir de colònies escolars a l’Estartit. Han estat tres dies i dues nits a tot drap en una casa de colònies anomenada Rosa dels Vents. Quan la vaig anar a recollir estava asseguda en un banc de la plaça al costat de l’Elena, la cangur. Tenia les galtes vermelles i el gest cansat –com era d’esperar-, en veure’m es va aixecar i em va fer una forta abraçada acompanyada de petons.

Jo esperava trobar-la cansada, però amb moltes ganes d’explicar les noves experiències –havien de fer submarinisme i activitats diverses- havia d’explicar un munt d’emocions il·lusionada, però no.

-Què tal ha anat filla?
-Bé... –respongué cansada- m’he dormit a l’autocar de tornada i mai ho havia fet.

Li vaig comunicar que en mitja hora havíem d’anar a l’assaig general del festival de fi de curs de l’escola de dansa i de seguida es va queixar amb veu plorosa –era evident que no podria anar-hi, arrossegava fins i tot les lleugeres xancletes de camí al cotxe.

Un cop a casa, la Natàlia, mare de la Maria –companya de dansa- truca per dir-me que ha parlat amb el professor i que no cal que es presentin a l’assaig si no estan en condicions, me n’alegro, no volia pas obligar-la en aquell estat.

A l’hora de sopar, la Penélope pregunta a l’Ariadna per les colònies. Ella comença a explicar coses com que si els monitors de les activitats deixaven anar paraulotes gruixudes a tot hora, crits cap aquí i crits cap allà –em pregunto: eren militars les colònies?- els monitors deien també frases com:
-Jo cobraré igual per fer aquesta feina...!!!

Davant la nostra perplexitat i indignació, l’Ariadna anava relatant fets tan lamentables com:

L’incident amb l’autocar que els havia de dur de tornada d’activitats a la platja cap a la casa de colònies. Els nens van presenciar una forta discussió entre el conductor i algun dels monitors a causa de la manca de puntualitat del conductor amb retrets i greus insults per ambdues bandes que va acabar per afectar el grup escolar: Aquest any, a mig curs va arribar a la classe de l’Ariadna un nen de Mali que va amb cadira de rodes i a ella li va tocar –o ho va triar, no n’estic segur- tenir certa cura de la seva normal integració. El cas és que, amb la discussió, el conductor va deixar anar que no tenia temps per baixar la rampa de l’autocar per tal que el nen pugés amb la cadira de rodes i el va fer pujar amb les crosses. Discriminació a minusvalidesa o al color de la seva pell?

O el d’un monitor que un dia va xiular amb molta potència i en sentir-lo, la meva filla li va preguntar que com podia xiular tan fort, ell -el fill de sa mare- li va dir:
-Acosta’t que et diré el secret... –A cau d’orella de la meva filla innocent, es va posar els dits a la boca i li va xiular de la mateixa manera! Serà cabró! -penso- No cal dir que allò li va provocar una sordesa temporal acompanyada d’un so agut.

En aquest punt sento una indignació tal que si pogués tenir només dos segons al meu davant aquest suposat monitor de lleure, juro que no li diria ni hola, ni tan sols em presentaria, només tindria dos segons per mostrar-li els meus respectes: Una plantofada a mà oberta d’aquelles que abasten fins l’orella i també tenen unes seqüeles similars!!! -això es una hipòtesi, perquè jo sóc pacífic.

-No considereu que això que va fer és maltractament i abús?
-I no li dèieu res d’això als vostres professors? –preguntem a la nena.
-No... –respon.

-I per què?

-No ho sé...

És clar! Això només passava en les estones en què la canalla feia activitats amb els monitors, perquè els professors dels nostres fills, o no tenien permès d’acompanyar-los –no entenc perquè- o aprofitaven per descansar mentre duraven les activitats -cosa que respecto.

No sóc sospitós de defensar els meus fills a capa i espasa, més aviat procuro no ser massa protector per deixar que creixin i s’espavilin sols, si algun professor o professora els ha castigat per algun fet sovint ho he aprovat pensant que tindrien motius per fer-ho, sempre i quan se’n demostrés la culpabilitat. Hi ha pares que són just el contrari, els seus fills sempre tenen raó i els professors manies.

I com sóc pacífic potser haurem d’indagar a veure què passa amb aquesta gent. Acabat de sopar busco al Google el nom de la casa de colònies i em surt la pàgina principal amb un reguitzell de cases arreu.
–És una franquícia? –remeno, busco... Estartit! Sí aquí... l’Ariadna m’ho confirma quan veu les fotos de la casa, Marcel Maillot sembla que es diu la casa en qüestió.

Sorprès –no sé perquè- llegeixo coses com:
Colònies destinades a nois i noies de 6 a 16 anys perquè puguin divertir-se d’una manera diferent... com per exemple a la discoteca de la casa on, segons la meva filla, la música era només la que agradava als monitors...
Les colònies es desenvoluparan sota la direcció de personal especialitzat, esportistes i monitors de lleure que tindran cura de tots els aspectes de l’estada tan de les activitats com de la vida quotidiana... Bravo! Personal especialitzat en què? En cridar? En putejar als nens?
De la vida quotidiana en tindran cura? Sí, potser per aquí no van mal encaminats... el món està ple de capullos que criden i insulten als altres des del volant del seu cotxe... quina millor manera que preparar-los pel dia de demà?
Els nois i noies reben una atenció personalitzada –sí, sí- al conviure amb els seus monitors, els quals vetllen en tot moment per la seva seguretat i el seu benestar.

I aquí sí que flipo: Per a molts nens pot ser la primera sortida, motiu pel qual posem especial dedicació durant tota la jornada.
Finalment llegeixo la darrera frase de la presentació: i un munt de sorpreses... –i tant!
D’altres per no avorrir:
Som la primera empresa de cases de colònies amb certificat de qualitat ISO 9001:2000... Culleres!
Que 60.000 nens passen a l’any per les seves instal·lacions... i que aquests avalen la seva gestió –I tots reben el mateix tracte? Si és així acabaran matant la gallina dels ous d’or.

Potser els hauríem de denunciar per publicitat enganyosa...
Ara haurem de contrastar les opinions d’altres nens de l’escola, d’altres pares i veurem quines mesures prenem, de moment jo ja ho he penjat aquí a mode de denuncia, sé que hi haurà gent que tard o d’hora arribarà a aquest post cercant cases de colònies a L’Estartit i crec que és bo que hi hagi opinions diverses, estic convençut que hi ha clients d’aquesta casa de colònies encantats, potser és un tema de calés, potser la crisi general afecta a tothom, potser és que no se n’adonen que tracten amb nens als que poden espatllar uns dies que podrien haver estat per recordar la resta de la seva vida.

El passat diumenge vam dinar a casa de la Montse i en Roger, un amic i company del Belloch. Mentre l’Ernest i l’Ot –els seus fills- jugaven amb l’Ariadna, en Joel i la Tora, nosaltres recordàvem anècdotes de l’EGB. D’entre un munt de coses, vam recordar unes convivències en un hotel a L’Estartit on ho vam passar molt bé. D’això ara fa més de vint-i-cinc anys, però tot i així encara ho recordem amb alegria. És trist que passin aquestes coses, segur que la meva filla no voldrà tornar-hi.

(Foto: En Roger és el segon de dalt començant per l'esquerra, jo el de vermell de dalt a la dreta)

No s'ha de jugar amb les il·lusions dels nens, dubto que portin trenta anys fent-ho així de malament, potser la direcció hauria de prendre mesures.